Ladislau I de Nàpols
Ladislau I de Nàpols el Magnànim (1377 - Nàpols 1414), comte de Provença i rei de Nàpols i Jerusalem (1386-1414), i rei titular d'Hongria (1390-1414).
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 15 febrer 1377 (Gregorià) Nàpols (Itàlia) |
| Mort | 6 agost 1414 (37 anys) Nàpols (Itàlia) |
| Sepultura | Nàpols |
 Rei de Nàpols | |
 Príncep d'Acaia | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | polític |
| Altres | |
| Títol | Comte |
| Família | Primera Dinastia Capet d'Anjou-Sicília |
| Cònjuge | Constance Chiaramonte (1392 (Gregorià)–) Maria de Lusignan (1402 (Gregorià)–) Maria d’Enghien (1406 (Gregorià)–) |
| Fills | Reynold of Durazzo (en)  (  ) |
| Pares | Carles III de Nàpols i Margarida de Durazzo |
| Germans | Joana II de Nàpols |
 | |
Orígens familiars modifica
Nascut l'11 de febrer de 1377 fou fill del rei Carles III de Nàpols i la seva esposa Margarida de Durazzo. La seva germana gran Joana II de Nàpols va esdevindre, a la seva mort, reina de Nàpols.
Ascens al tron napolità modifica
Va succeir el seu pare el 1386 quan Ladislau tenia nou anys. Els primers anys del seu regnat tingué la regència de la seva mare.
Oposat al tron napolità a Lluís II de Nàpols, de la línia menor dels Angevins, establiren diverses lluites pel poder. El 1390 Lluís II aconseguí capturar la ciutat de Nàpols i n'expulsà Ladislau,[1] i l'abril de 1393 la flota de Bernabò da San Severino va aixecar el nou setge que Ladislau havia iniciat a Nàpols, i a continuació es va dirigir a aixecar el setge de Sorrento que havia establert Giovanni di Trezzo, i l'any següent va atacar Aversa, on va derrotar de nou als partidaris de Ladislau.[2]
En 1400, mort Bernabò da San Severino i amb Tommaso da San Severino passat al bàndol de Durazzo,[2] un cop llicenciat Alberico da Barbiano del seu càrrec per a Joan Galeàs Visconti, aquest fou cridat en d'auxili de Ladislau que s'havia refugiat a Gaeta quan Lluís va prendre Nàpols, va acampar en Afragola,[3] i quan els nobles napolitans van donar suport a Lluís, aquest va cridar la flota de i va desembarcar a la capital, posant setge al Castell Nou, del que Lluís II de Provença va fugir per mar a Provença.[4]
Es va esforçar per consolidar el poder reial a Nàpols en detriment de l'aristocràcia local, provocant la mort de diversos membres de la família Sanseverino, descendents de la seva àvia, per provocar la seva renúncia als canvis.
El 1411 va signar la pau amb Florència i Siena, allunyant del seu camí dos incòmodes rivals. Per continuar la guerra contra ell només restaren Lluís II de Provença i Joan XXIII, que tornaren a Roma i prenen possessió de la seu del Vaticà i el derrotaren a la batalla de Roccasecca en 1411,[5] però va tenir temps per reagrupar-se i el 12 de juliol Lluís va tornar a Roma, però el 3 d'agost la manca de diners i el descontentament dels seus líders el van obligar a tornar definitivament a la Provença. Ladislau Va aprofitar el desordre a Itàlia per ampliar el seu regne, apropiant-se dels Estats Pontificis atacant el 1413 fent fugir Joan XXIII i els seus cardenals hagueren de fugir de Roma[6] a Florència, on demanà la protecció de l'emperador Segimon (1410-1437), qui era al nord d'Itàlia mirant de convocar un concili que posés fi al Cisma d'Occident.
Ascens al tron hongarès modifica
A partir de 1390 reclamà el tron d'Hongria al seu rei Segimon I d'Hongria. Els nobles hongaresos, cansats de la violència que els havia imposat el rei Segimon de Luxemburg, es van rebel·lar contra ell i donaren el tron a Ladislau, que fou coronat a Zadar (Dalmàcia). Segimon fou capturat en un primer moment però s'aconseguí escapolir, prenent altre cop el poder. Ladislau, ocupat en altres projectes, es va desinteressar per Hongria i tan sols passà a ser rei titular fins a la seva mort.
Núpcies i descendents modifica
Es casà el 1390 amb Constança de Clermont, filla de Manfred de Clermont, duc de Mòdica. Se'n separà el 1392.
Es casà, en segones núpcies, el 12 de febrer de 1403 amb Maria de Lusignan, filla del rei de Xipre Jaume I de Lusignan.
Es casà novament el 1406 amb Maria d'Enghien, comtessa de Lecce.
De cap dels tres matrimoni tingué fills, per contra tingué dos fills il·legítims:
- Rinaldo de Durazzo, príncep de Càpua
- Maria de Durazzo, morta jove
Fou enverinat el 6 d'agost de 1414 a Nàpols i fou succeït per la seva germana gran Joana II de Nàpols.
Referències modifica
- ↑ Sumption, Jonathan. The Hundred Years War, Volume III: Divided Houses (en anglès). Faber and Faber, 2009, p. 781-782. ISBN 978-0-571-24012-8.
- ↑ 2,0 2,1 Filograna, Roberto «Bernabó di Sanseverino, da capitano de guerra a signore de Nardo (1384-1400)» (en italià). Spicilegia Sallentina, 2, 2010.
- ↑ Pagano, 1835, p. 500.
- ↑ Pagano, 1835, p. 501.
- ↑ Carafa, Giovanni Battista. Dell'historie del Regno di Napoli (en italià), 1572, p. 158.
- ↑ Creighton, Mandell. The great schism. The Council of Constance, 1378-1418 (en anglès). 1882: Houghton, Mifflin & Company, p. 249.
Bibliografia modifica
- Pagano, Filippo Maria. Istoria del regno di Napoli (en italià). Volum 2. Marotta e Vanspandoch, 1835.
| Precedit per: Carles III oposat a Lluís I |
Rei de Nàpols Comte de Provença 1386-1414 |
Succeït per: Joana II oposada a Lluís III |
| Precedit per: Segimon I |
Rei titular d'Hongria 1390-1414 |
Succeït per: Segimon I |
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ladislau I de Nàpols |