Obre el menú principal

Antecedents familiarsModifica

Fill del comte de Provença, rei de Nàpols i duc d'Anjou Lluís I d'Anjou i la seva esposa Maria Chatillon-Blois. Era nét per línia paterna de Joan II de França i Judit de Bohèmia, mentre que per línia materna ho era de Carles de Blois i Joana de Penthièvre.

A la mort del seu pare heretà el comtat de Provença, mentre que rivalitzà amb Carles III i Ladislau I, fill de l'anterior, pel Regne de Nàpols.

Lluita pel Regne de NàpolsModifica

El 1384 és proclamat rei de Sicília a la catedral de Bari i l'1 de novembre de 1389, és coronat rei de Nàpols a Avinyó, en presència de Carles VI de França, per l'antipapa Climent VII. Rivalitzà amb el seu cosí Ladislau I de Nàpols pel tron napolità. El 1390 manà una expedició vers la ciutat de Nàpols i aconseguí capturar-la i expulsar-ne Ladislau,[cal citació] i el 10 d'abril de 1392 Tommaso da San Severino i Bernabò da San Severino, en favor de Lluís de Provença van derrotar i capturar en una emboscada a Ascoli Satriano Alberico da Barbiano i Otó de Brunswick, que lluitaven per Ladislau.[1] Lluís de Provença va retenir el tron, i l'abril de 1393 la flota de Bernabò da San Severino va aixecar el nou setge a Nàpols que Ladislau havia iniciat, i a continuació es va dirigir a aixecar el setge de Sorrento que havia establert Giovanni di Trezzo, i l'any següent va atacar Aversa, on va derrotar als partidaris de Ladislau.[2]

En 1400, mort Bernabò da San Severino i amb Tommaso da San Severino passat al bàndol de Durazzo,[2] un cop llicenciat Alberico da Barbiano del seu càrrec per a Joan Galeàs Visconti, aquest fou cridat en d'auxili de Ladislau, que s'havia refugiat a Gaeta quan Lluís va prendre Nàpols, va acampar en Afragola,[3] i quan els nobles napolitans van donar suport a Lluís, aquest va cridar la flota de i va desembarcar a la capital, posant setge al Castell Nou, del que Lluís II de Provença va fugir per mar a Provença.[4] El 1410, aliat amb l'antipapa Joan XXIII de Pisa, atacà Ladislau I i el derrotà a la batalla de Roccasecca[cal citació] l'any 1411. Amb tot, aquests disputes amb el seu parent li feren perdre el suport napolità.

Núpcies i descendentsModifica

El 1400 es casà, a Arle, amb Violant d'Aragó, filla de Joan I de Catalunya-Aragó i de Violant de Bar, del qual tingué:

Pel seu matrimoni amb Violant d'Aragó, Lluís II va tenir la possibilitat de lluitar pel tron d'Aragó, ja que el pare de Violant havia mort el 1396, i el seu oncle el rei Martí I el 1410, sense descedència legítima.

Va morir al seu castell d'Angers, al centre del ducat d'Anjou, el 29 d'abril de 1417.

ReferènciesModifica

  1. Studi romagnoli (en italià). Volum 57. Fratelli Lega, 2007, p. 442. 
  2. 2,0 2,1 Filograna, Roberto «Bernabó di Sanseverino, da capitano de guerra a signore de Nardo (1384-1400)» (en italià). Spicilegia Sallentina, 2, 2010.
  3. Pagano, 1835, p. 500.
  4. Pagano, 1835, p. 501.

BibliografiaModifica


Precedit per:
Lluís I
Duc d'Anjou
Comte de Provença

13841417
Succeït per:
Lluís III
Precedit per:
Lluís I
Rei titular de Nàpols
13841389
13991417
Succeït per:
Lluís III
Precedit per:
Ladislau I
Rei de Nàpols
13901399
Succeït per:
Ladislau I
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís II de Provença