Família benedictina
S'anomena família benedictina al conjunt de grups i comunitats catòlics (instituts de vida consagrada o grups de seglars) que segueixen en la seva vida la Regla de Sant Benet o alguna de les regles que se'n deriven. Tenen el seu origen en l'orde monàstic fundat per Benet de Núrsia cap a l'any 520.
Estrictament, no es pot parlar dels benedictins com d'un orde religiós, ja que està format per monestirs que segueixen la regla, però que són autònoms i per tant, independents i mancats d'un superior general o autoritat central. Només a efectes de facilitar la comunicació entre monestirs i una certa unitat, els monestirs s'agrupen en congregacions, també autònomes. El superior de les congregacions, però, tampoc no té autoritat directa sobre els monestirs que la formen: només hi ha un vincle espiritual de pertinença al mateix grup, que pot variar segons les circumstàncies de cada casa.
A més, al llarg dels segles s'han produït al si de l'orde molts moviments de reforma i d'escissió, que han originat diferents branques i, fins i tot, ordes que s'han separat de l'orde originari. Sovint es tractava de reformes que havien de conduir a una aplicació més rigorosa de la regla, d'acord amb l'esperit fundacional, entenent que els costums s'havien relaxat i allunyat d'aquest esperit.
Ordes de monjos
modificaAvui dia les comunitats masculines de la família benedictina són aquestes:
- Orde de Sant Benet: és el tronc original de l'orde, fundat cap al 520 per Benet de Núrsia a Subiaco; s'estén entre els segles VI-IX arreu d'Europa mitjançant la fundació de nombrosos monestirs.
- Orde de la Camàldula (1009), avui Congregació Camaldulesa de l'Orde de Sant Benet, fundat per sant Romuald de Ravenna, cercant més rigor i austeritat en l'aplicació de la regla, i proposant un tipus de vida amb un accent més gran en el component eremític.
- Orde de Vallombrosa (1039), avui Congregació Benedictina Vallombrosana, fundat per sant Joan Gualbert, amb un objectiu similar al dels camaldulesos.
- Orde del Cister (1098), fundat pels sants Robert de Molesme, Esteve Harding i Alberic de Cîteaux, i que al seu torn, ja independitzat, va donar lloc a altres congregacions, reformes i ordes;
- Trapencs o Orde dels Cistercencs de l'Estricta Observança (1664, fundat per Armand Jean Le Bouthillier de Rancé.
- Orde dels Silvestrins o Orde de Montefano (1231), avui Congregació Benedictina Silvestrina, fundat per sant Silvestre Guzzolini;
- Orde de Monte Oliveto (1313), avui Congregació Benedictina Olivetana, fundat per sant Bernat Tolomei.
- Mequitaristes o Benedictins Armenis, orde fundat pel monjo armeni Mequitar el 1701 a Constantinoble, i aprovat el 1712, a Roma, aprovació que el situà sota la regla benedictina.
Ordes i congregacions benedictins desapareguts
modificaLa mateixa autonomia dels monestirs, com la difusió per tot Europa, va dificultar-ne la unitat de l'organització i comportà l'aparició de corrents disgregadors. D'altra banda, el relaxament en el compliment de la norma va donar lloc, periòdicament, a intents de reforma en observar-se que donaven lloc a noves congregacions a partir de monestirs que s'hi adherien obeint els reglaments de la casa que iniciava la reforma. Aquestes reformes, d'altra banda, són testimoni de la vitalitat i la capacitat de regeneració de l'orde.
- Reforma de sant Benet d'Aniana. La primera reforma intentà de confederar els monestirs de cada territori, creant les primeres congregacions territorials; es deu a Benet d'Aniana, des del 817. Tornava, a més, al compliment de la regla fundacional, que ja s'havia relaxat. A partir del monestir d'Aquisgrà, i promoguda per Carlemany i Lluís el Pietós, la reforma s'estengué a tot l'Imperi Carolingi, uniformitzant la disciplina, l'observança i l'hàbit.
- Reforma i Congregació de Cluny (931-1791). El 910, l'abat Bernó de Cluny inicia la reforma de l'abadia de Cluny amb el retorn a l'ideal de la regla i introduint un govern centralitzat de les comunitats adherides, els priors i vicaris de les quals retien obediència a l'abat de Cluny. La Congregació de Cluny, amb constitucions pròpies, s'estengué per tot Europa, amb 314 monestirs i fou la més influent durant dos segles.
Per influència de Cluny, molts monestirs van organitzar-se seguint-ne el model; durant els segles x i xi, s'agruparen en unions basades en l'observança uniforme de la regla i amb una abadia central. Aquest model va ésser la base del sistema de congregacions de l'Orde de Sant Benet, generalitzat a partir de 1215.
Entre aquestes unions destaquen la Concordia Regularis dels monestirs anglesos del segle x, o les congregacions de Sant Víctor de Marsella, Chaise-Dieu, Fleury, Saint-Benigne de Dijon o Lerins, Sasso Vivo, Clusa, Fulda, Hirschau o Melk.
- Congregacions reformistes de tendència semieremítica. L'exemple de Cluny fou seguit per altres moviments reformistes, generalment cercant més rigor i austeritat en l'aplicació de la regla, i proposant un tipus de vida amb un accent més gran en el component eremític. Algunes d'elles es desenvoluparen fins a arribar a constituir ordes monàstics separats.
- Orde de Fonte Avellana (ca. 1034-1569) o Congregació Camaldulesa de Fonte Avellana, fundat per sant Pere Damià, integrat a l'Orde Camaldulès;
- Orde de Cava (ca. 1060-1513), o Congregació de Cava de' Tirreni, fundada per sant Pere I de Cava, integrada a la Congregació de Santa Justina de Pàdua;
- L'Orde del Cister (1098) va donar lloc a altres congregacions, reformes i ordes;
- Congregació de la Gran Selva o de Cadonh (1114-1793), fundada per Gerard de Salas;
- Orde de Valliscaulium (1193-17961), fundat per Eudes III de Borgonya i Guiu de Val-des-Choux; suprimit i integrat a l'orde cistercenc;
- Orde dels Florians (1196-1505), fundat per Joaquim de Fiore, extingit, els monestirs s'integraren en diversos ordes, principalment els cistercencs;
- Congregació de Feuillant (1577-1791), fundada pel venerable Jean de la Barrière, suprimida en 1791 a França i en 1802 a Itàlia;
- Orde de Fontevrault (1099-1792), orde de monestirs dobles, després Congregació Benedictina de Fontevrault, fundat pel venerable Robert d'Arbrissel; suprimida;
- Orde de Chalais (1101-1300), fundat per sant Hug de Grenoble, integrat a l'Orde de la Cartoixa;
- Orde de Tiron (1109-1627), fundat per sant Bernat de Ponthieu; integrada en la Congregació Benedictina de Sant Maur;
- Orde de Savigny (1112-1147), integrada a l'Orde del Cister, fundat per sant Vidal de Mortain;
- Orde de Sant Sulpici del Bosc (1112-1792), orde doble fundat per sant Raül de La Futaie.
- Orde de Montevergine, després Congregació Benedictina de Montevergine (1126-1879), fundat per sant Guillem de Vercelli i integrat a la Congregació Benedictina Cassinesa;
- Orde de Pulsano (1129-1476) o Congregació dels Eremites de Pulsano, fundat per sant Joan de Matera; extinta;
- Congregació dels Eremites de Sant Guillem o Congregació de Malavalle, fundada en 1185 per sant Guillem de Malavalle, però integrada en part a l'orde benedictí com a congregació cap al 1265;
- Orde dels Celestins (1254), o Congregació Benedictina dels Celestins, fundada per sant Pere Celestí; suprimida en 1776 a França i en 1810 a Itàlia;
Ordes de monges
modificaAvui, els monestirs femenins de monges formen part, majoritàriament, de branques femenines dels ordes existents:
- Monges Benedictines, branca femenina de l'Orde de Sant Benet;
- Monges Camalduleses;
- Monges Cistercenques (ca. 1125), branca femenina de l'Orde del Cister
- Monges Calatraves (1219), branca femenina de l'Orde de Calatrava, formada per monges que segueixen la regla cistercenca;
- Orde de la Immaculada Concepció (1484), fundat per santa Beatriu de Silva; durant un temps es va adscriure a la família franciscana.
- Trapenques o Monges Cistercenques de l'Estricta Observança (1664);
- Monges Olivetanes, branca femenina de l'Congregació Benedictina de Monte Oliveto
- Benedictines de l'Adoració Perpètua del Santíssim Sagrament, congregació fundada per Caterina de Bar en 1653.
Ordes femenins desapareguts
modifica- Orde de Fontevrault (1099-1792), orde de monestirs dobles, després Congregació Benedictina de Fontevrault, fundat pel venerable Robert d'Arbrissel; suprimida;
- Orde Gilbertí (1148-1538), orde doble, les monges del qual seguien la regla cistercenca (els homes eren canonges regulars de la Regla de Sant Agustí).
També existiren reformes i congregacions, com les franceses de Montmartre, Beauvais, Val-de-Grace, i Douai, desaparegudes a la Revolució francesa.
Congregacions monàstiques de l'orde
modifica- Article principal: Congregacions de l'Orde de Sant Benet
Per facilitar la unitat de l'orde, els monestirs poden agrupar-se en federacions o congregacions, governades per un abat president. Dintre de cada congregació, els monestirs continuen essent autònoms, però els abats de cada comunitat es reuneixen periòdicament en capítols per discutir i acordar assumptes diversos i un monjo visitador les visita periòdicament per resoldre les qüestions que puguin haver-hi.
El 1893, Lleó XIII va agrupar els monestirs benedictins que no pertanyien a cap congregació en una confederació presidida per un abat primat, elegit per dotze anys pels altres i que resideix a l'abadia de Sant'Anselmo de Roma. Actualment l'orde té vint congregacions.
Altres ordes vinculats
modificaAlguns ordes religiosos han tingut una vinculació amb els benedictins, sense formar-ne part de l'orde, generalment per l'adopció de la regla.
- Orde de Grandmont (1100-1772), fundat per sant Esteve de Muret, orde diferenciat que en part segueix l'esperit benedictí.
- Orde dels Humiliats, col·locada en 1134 sota la regla benedictina i suprimida en 1571.
- Ordes militars, algunes de les quals adoptaren les regles benedictina o les constitucions cistercenques per a la seva vida comunitària.
- Orde del Temple (1118-1312), amb regla pròpia, redactada per Bernat de Claravall a partir de la cistercenca;
- Orde d'Aviz (1147), amb regla benedictina;
- Orde de Calatrava (1187), amb la regla cistercenca;
- Orde d'Alcántara (1177), amb una adaptació de la regla benedictina;
- Orde de l'Ala de Sant Miquel (1168-1180), orde portuguès amb regla d'esperit cistercenc;
- Orde de Montesa (1316), sorgida a partir de la de Calatrava i, per tant, de la família cistercenca.
- Orde de Crist (1317), orde portuguès amb regla benedictina i constitucions cistercenques
- Monjos de l'Orde de Crist (1567), branca purament monàstica de l'orde militar, de regla cistercenca.
- Orde de Sant Esteve Papa i Màrtir (1562), orde toscà amb regla benedictina.
- Ordes hospitalers, alguns dels quals adoptaren la regla o costums benedictins:
- Germans Hospitalers de Burgos (1212), amb germans laics que vivien sota la constitucions cistercenques.
- Oblates de Santa Francesca de Roma (1425), congregació femenina de dones laiques que viuen segons la regla benedictina.