Fedora Barbieri

Fedora Barbieri (Trieste, 4 de juny de 1920 - Florència, 4 de març de 2003) fou una mezzosoprano italiana.[1][2]

Infotaula de personaFedora Barbieri
Biografia
Naixement4 juny 1920 Modifica el valor a Wikidata
Trieste (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 març 2003 Modifica el valor a Wikidata (82 anys)
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCantant i cantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
VeuContralt i mezzosoprano Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0053655 Musicbrainz: b389890c-72cc-4e3f-8312-29bf7a08117d Discogs: 973041 Allmusic: mn0001719219 Find a Grave: 7248954 Modifica els identificadors a Wikidata

Havia estudiat amb el mestre Luciano Bettarini abans de debutar oficialment a Florència el 1940. El 1942 va debutar al teatre de La Scala de Milà, lloc dels seus principals èxits, amb una funció de la Novena Simfonia de Beethoven sota la batuta de Victor de Sabata. Es va retirar el 1943 degut al seu matrimoni, però va reaparèixer el 1945.

El debut a la Metropolitan Opera va tenir lloc el 1950, en el paper de la princesa d'Éboli al Don Carlos de Giuseppe Verdi. També va cantar Eboli a la famosa producció de Luchino Visconti per al centenari de l'obra a la Royal Opera House de Londres.

TrajectòriaModifica

Entre 1955, i 1958, fou un verdader ídol en l'Arena de Verona, a causa de la seva veu espectacularment poderosa. El 1957, es presentà en el Liceu de Barcelona amb Il trovatore i en anys successius també i cantà l'Adalgisa de Norma, l'Amneris d'Aida i La favorita. El 1964, interpretà Il trovatore a Madrid. Tot i que mai es va retirar oficialment, va deixar els escenaris a la dècada dels noranta, fent que la seva fos una de les carreres més llargues de la història de l'òpera.

Barbieri va ser una formidable cantant i actriu, i és sobretot recordada per les seves interpretacions al costat de Maria Callas a la dècada dels cinquanta. Entre els seus papers més memorables en destaquen quatre de verdians: Eboli, Quickly (Falstaff), Azucena (Il trovatore) i Ulrica (Un ballo in maschera). Barbieri va ser també de les primeres cantants a interessar-se per les obres de Claudio Monteverdi i Giovanni Battista Pergolesi.[3]

ReferènciesModifica

  1. Blyth, Alan «Obituary: Fedora Barbieri» (en anglès). The Guardian, 19-03-2003. ISSN: 0261-3077.
  2. «Falleció Fedora Barbieri». La Nación, 05-03-2003. [Consulta: 12 maig 2020].
  3. Reverter, Arturo. «En los cien años de Fedora Barbieri» (en castellà). Scherzo, 18-04-2020. [Consulta: 12 maig 2020].