Les ficobiliproteïnes (PBP) o bilicromoproteids són holoproteïnes amb grups prostètics tetrapirròlics linears (ficobilines) que es troben units covalentment a residus de cisteïna específics de l'apoproteïna.[1] Estan presents en cianobacteris i en els cloroplasts de certes algues (rhodophyta, cryptomonada, Glaucocystophyta). Capturen l'energia lumínica que després serà transferida a la clorofil·la durant el procés de la fotosíntesi.[2]

Estructura modifica

Les ficobiliproteïnes són proteïnes hidrosolubles que estan compostes per dos tipus de monòmers globulines, α i β, generalment en la mateixa proporció.[2][3] El monòmer α té un pes molecular que oscil·la entre els (12-20)KDa i el monòmer β entre els (15-22)KDa.[2]

Classificació modifica

Depenent del grup prostètic unit a l'apoproteïna, poden classificar-se com ficoeritrobilines (g. prostètic: ficoeritrobilines) o ficocianobilines (g. prostètic: ficocianobilina); els quals se subclassifiquen pel seu espectres d'absorció en R, B i C.[2]

Ficobiliproteïnes
Ficoeritrobilines

R-ficoeritrina



B-ficoeritrina



C-ficoeritrina



Ficocianobilines

R-ficocianina



C-ficocianina



Al·loficocianina




Descripció funcional modifica

 
Ficobilisoma. Estructura que facilita la recollida d'energia lumínica en cianobacteris i alguns tipus d'algues. (Roig: ficoeritrina, blau: ficocianina, celeste: aloficocianina, verd: centre de reacció)

A diferència dels carotenoids i clorofil·la i, pel seu caràcter hidrosoluble, les ficobiliproteïnes no formen part de les antenes dels fotosistemes (els quals es troben en la bicapa lipídica), sinó que formen una estructura adherida a la superfície citoplasmàtica de les membranes dels til·lacoides associada preferentment al fotosistema II de les algues, anomenada ficobilisoma.[4] En aquest sistema, les ficobiliproteïnes es troben organitzades en tres capes disposades de tal forma que es facilita la transferència d'energia lumínica captada cap al centre de reacció, localitzat a la membrana del til·lacoide.[4]

La ficoeritrina i la ficocianina es localitzen a la perifèria de l'antena, a diferència de l'al·loficocianina, que es troba propera al centre de reacció i s'excita a majors longituds d'ona.[4]

Referències modifica

  1. Mathews, Van Holde, Ahern. «Fotosíntesis». A: Bioquímica. tercera. Addison Wesley, 2003. ISBN 84-7829-053-2. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Revista Latinoamericana de microbiología. Asociación Mexicana de Microbiología, 40, 1 y 2, 1998, pàg. 1-119. ISSN: 0034-9771 [Consulta: 6 agost 2011].[Enllaç no actiu]
  3. H. Des Abbayes. «Bioquímica.». A: Botánica: vegetales inferiores. segunda. Reverté, 1989. ISBN 84-291-1813-6. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Roger Y. Stanier. «Eubacterias fotosintéticas». A: Microbiología. segunda. Reverté, 1992. ISBN 84-291-1868-3.