Guàrdia varega

(S'ha redirigit des de: Guàrdia Varega)

La guàrdia varega (en grec medieval Τάγμα των Βαράγγων, Tágma tōn Varángōn) era la guàrdia personal dels emperadors romans d'Orient, de procedència nòrdica durant els segles x i xi.

Infotaula unitat militarGuàrdia varega

Modifica el valor a Wikidata
Tipusunitat militar Modifica el valor a Wikidata
Fundació988 Modifica el valor a Wikidata
FundadorBasili II Modifica el valor a Wikidata
PaísImperi Romà d'Orient Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

El nucli fundacional estava format per víkings varegs (aquest és el poble que acabaria formant Rússia), tot i que amb el temps s'hi van incloure saxons, danesos i altres homes procedents del nord. La guàrdia va ser formada per primera vegada durant el regnat de l'emperador Basili II Bulgaròctonos l'any 988, quan es va cristianitzar la Rus de Kíev pel príncep Vladímir I de Kíev, després dels acords entre el príncep Vladímir i l'emperador Basili. Vladímir, que havia usurpat feia poc el poder a Kíev amb un exèrcit format per soldats varegs, va enviar 6.000 homes a Basili com a part d'un acord d'assistència militar.[1]

La desconfiança que tenia Basili en la guàrdia imperial, ja que la seva lleialtat canviava sovint i recolzaven a altres pretendents al tron, i la provada confiança que es podia tenir amb els varegs, alguns dels quals ja havien servit a l'exèrcit romà d'Orient amb anterioritat, van portar a l'emperador a utilitzar-los com a guàrdia personal. Al llarg dels anys, soldats procedents de Suècia, Dinamarca, Noruega i Islàndia van mantenir el caràcter predominantment nòrdic de la guàrdia fina a finals del segle xi. Hi va haver una emigració tan gran d'escandinaus que es volien unir a la guàrdia que una llei medieval sueca de Västergötland disposava la prohibició de que cap ciutadà pogués heretar mentre es trobés a "Grècia" (la paraula que usaven els escandinaus per referir-se a l'Imperi Romà d'Orient). Al segle xi també hi havia dues altres corts europees que reclutaven soldats escandinaus: la Rus de Kíev i Londres.[1][2]

Durant els primers 100 anys de la seva existència va estar formada principalment per soldats nòrdics, però gradualment va anar incorporant reclutes anglosaxons que emigraven de les Illes Britàniques a causa de la invasió i conquesta dels normands. A l'època d'Aleix I Comnè, a finals del segle xi, la guàrdia estava principalment formada per aquests soldats i per "altres que havien sofert devastació a mans dels víkings i els seus cosins els normands". Els anglosaxons i els altres pobles germànics compartien la tradició víkinga d'una extrema fidelitat, fins a la mort si fos necessari. A més, després de la invasió normanda, molts d'ells havien perdut les seves terres i s'havien hagut de fer mercenaris per a subsistir.[2]

La guàrdia varega proporcionava seguretat a l'emperador, va participar en moltes de les guerres de l'Imperi, i va tenir, en molts casos, un important paper en les batalles perquè eren utilitzats sobretot en els moments més crítics. A finals del segle xiii, la guàrdia varega s'havia assimilat ètnicament amb els romans d'Orient, encara que va seguir actuant fins a mitjans del segle xiv. L'any 1400 encara apareixen escrits de persones que s'identifiquen a si mateixes com a "varegs" a Constantinoble.[1]

CreacióModifica

Entre la segona meitat del segle IX i la primera del X els víkings van fundar diverses colònies seguint el riu Volga, i des d'allà van organitzar nombrosos atacs contra Constantinoble, que van saquejar l'any 860. Un segle més tard, l'any 988, el príncep (kniaz) Vladímir I de Kíev, d'origen víking, va pactar una aliança amb l'emperador Basili II i a canvi de casar-se amb la seva germana Anna Porfirogènita, li va proporcionar un exèrcit de 6000 homes, l'inici de la guàrdia varega.[3][2]

Portaven una destral de doble tall com a arma principal como arma principal, i alguns anys després es van adaptar a portar espasa i a usar l'arc. La seva tasca, a més de protegir la família imperial, era lluir els seus uniformes i les seves armes a les festes i a les cerimònies. Més endavant, la protecció de l'emperador va ser quasi la seva única ocupació. Els historiadors romans d'Orient (especialment Miquel Psel·los) els anomenen "portadors de destral".[4]

CaracterístiquesModifica

El nucli fundacional de la guàrdia el formaven víkings varegs, també anomenats rus', i amb el temps va incorporar altres pobles procedents del nord d'Europa, normands, saxons, danesos i anglesos. La guàrdia la integraven un 6.000 homes, quantitat que no va baixar mai, i eren les tropes millor pagades de l'exèrcit romà d'Orient. Va existir durant uns 300 anys.[3]

El més conegut de tots els seus comandants va ser un rei víking a l'exili, Harald III de Noruega, que, a les ordres de Jordi Maniaces, va conquerir per a l'imperi territoris d'Àfrica, Anatòlia i Bulgària (on l'anomenaven Boklgara brennir "el devastador de búlgars"), a més de Sicília. Posteriorment, aquest rei va tornar a Noruega. Va morir tractant de conquerir Anglaterra a la Batalla de Stamford Bridge.

Els mercenaris varegs, a més de protegir l'emperador, acostumaven a acompanyar-lo a la guerra. Tenien fama d'homes hàbils i de grans recursos, excel·lents lluitadors i, sobretot, molt lleials.[4][2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Craughwell, Thomas J. How the barbarian invasions shaped the modern world. Crows Nest: Allen & Unwin, 2008, p. 202, 203, 319. ISBN 9781741755688. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 D'Amato, Rafaelle; Giuseppe Rava. The Varangian Guard, 988-1453. Oxford; Long Island City, N.Y.: Osprey, 2010, p. 23-35. ISBN 9781849081795. 
  3. 3,0 3,1 Jones, Thomas Gwin. A history of the Vikings. Oxford: Oxford University Press, 1986, p. 266. ISBN 9780192851390. 
  4. 4,0 4,1 Velasco, Manuel. Breve historia de los vikingos. Madrid: Nowtilus, 2017, p. 198, 254-255. ISBN 9788499673455. 

Vegeu tambéModifica