Viquipèdia

Guillermina Peiró i Olives

activista sindical i lluitadora antifranquista catalana

Guillermina Peiró i Olives (Mataró, 14 d'agost de 1924 – Mataró, 9 de gener de 2019), coneguda també com a Mimi, fou una dona republicana, lluitadora antifranquista, sindicalista i refundadora històrica de l'Esquerra Republicana de Mataró.[1]

Infotaula de personaGuillermina Peiró i Olives
Biografia
Naixement14 agost 1924 Modifica el valor a Wikidata
Mataró (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 gener 2019 Modifica el valor a Wikidata (94 anys)
Mataró (Maresme) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósindicalista, política Modifica el valor a Wikidata
OcupadorCristalleries de Mataró Modifica el valor a Wikidata
PartitEsquerra Republicana de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Família
PareJoan Peiró i Belis Modifica el valor a Wikidata
Premis

Biografia modifica

Nascuda a Mataró el 14 d'agost de 1924, era la penúltima filla del matrimoni format pel sindicalista i polític Joan Peiró i Belis i Mercè Olives i Bonastre,que tingueren deu fills, dels quals en van sobreviure set: Aurora, Llibert, Aurèlia, Josep, Joan, Guillermina (Mimi) i Mercè.[1]

Joan Peiró, que als 8 anys ja treballava d'aprenent al sector del vidre, no va poder anar a l'escola i fou autodidacte. Des de molt jove va exercir un potent lideratge sindical i fou secretari general de la CNT, director del Forn del Vidre i fundador de la cooperativa Cristalleries de Mataró, que oferia als associats serveis com ara: socors mutus de malaltia, un petit teatre, un cafè-bar, sala de reunions, i sobretot, una Escola Racionalista (seguidora de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia) pensada per als aprenents i fills de treballadors, i que fou la primera escola a la qual va anar Guillermina Peiró.[2]

Amb la Dictadura de Primo de Rivera, la CNT fou il·legalitzada i la família patí l'absència del pare que havia sofert atemptats, s'havia d'amagar i diverses vegades fou empresonat. El 1934, durant la Segona República, també va estar empresonat pels Fets d'octubre.[3]

Guillermina Peiró tenia gairebé dotze anys quan esclatà la Guerra Civil; dos dels seus germans marxaren voluntaris al front amb la Columna Ascaso i la Centúria Malatesta. El novembre de 1936 el seu pare, en reconeixement dels seus mèrits i trajectòria, fou nomenat ministre d'Indústria del govern de Largo Caballero. La família es traslladà a València, on romangueren fins que arribà al poder Joan Negrín.[2] Retornats a Mataró, Guillermina Peiró cursà estudis comercials a l'Acadèmia Cots.[1] El 1938 el seu pare fou nomenat Comissari General de l'energia elèctrica.[4]

A finals de gener de 1939, amb la desfeta del Bàndol Republicà, la família emprengué el camí de l'exili.[5] Amb grans penalitats aconseguiren passar la frontera francesa, però foren separats i les dones internades en una caserna, en un indret anomenat Presqu' îIe de Crozon, a la zona de Roscanvel (Bretanya). Al cap de cinc mesos es pogueren reunir tots a Narbona. Treballaren a la verema en pèssimes condicions, i ella participà en la primera vaga de la seva vida, a causa de la qual fou despatxada.[5] Havia esclatat la Segona Guerra Mundial i el pare tenia previst emigrar a Mèxic, però fou capturat pels nazis i extradit a Espanya el 19 de febrer de 1941.[5] Traslladat a Madrid, fou vexat, torturat i enviat a València, on fou jutjat i condemnat a mort, essent afusellat el 24 de juliol de 1942 al camp de tir de Paterna.[6] La mare i les germanes s'havien traslladat a la perifèria de París i allí presenciaren els atemptats i represàlies dels nazis, i els bombardejos dels nord-americans.[1]

El 1945 la mare es posà molt malalta i volgué tornar a Catalunya. Guillermina Peiró treballà a la Cooperativa del Vidre, i més tard als laboratoris Recasens, a Barcelona. Es casà amb Joan Malagelada i tingué una filla.[1]

Hereva del llegat polític del seu pare, mantingué el contacte amb la CNT a la clandestinitat, fent d'enllaç, recollint diners i portant menjar als presos de La Model. També tingué una participació activa en les mobilitzacions, vagues i protestes contra la Dictadura.[7]

La Mort del general Franco donà pas a una incipient democràcia i el 30 d'octubre de 1976 en la presentació pública de la CNT al Palau d'Esports de Mataró, es feu un homenatge a la memòria de Juan Peiró. No obstant, al cap de poc, Guillermina Peiró i Cisquet Sala, foren expulsats del sindicat a causa de divisions ideològiques internes; ella s'integrà a la Confederació General del Treball i en l'àmbit polític s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya, de la ma de Josep Reniu i Calvet. Des d'Esquerra lluità sempre per la millora de les condicions de vida del moviment obrer, per restablir les llibertats nacionals i democràtiques, i per mantenir viva la memòria del seu pare.[8][9] Per tot això, Esquerra Republicana l'homenatjà com a dona combativa i militant entregada i li feu ofrena de la insígnia commemorativa dels vint-i-cinc anys de militància.[10] El 2006 rebé de mans del president Pasqual Maragall la Medalla al treball President Macià, premi atorgat per la Generalitat de Catalunya,[11][12] i l'any 2008, una distinció per part d'Omnium Cultural.[13]

Guillermina Peiró morí a Matarò el 9 de gener de 2019 als noranta-quatre anys.[14]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Records de Guillermina Peiró i Olives», 05-03-2017. Arxivat de l'original el 2021-09-17. [Consulta: 4 març 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 «Joan Peiró, un anarcosindicalista forjat en el cooperativisme», 24-07-2017. [Consulta: 4 març 2021].
  3. ↑ «[Informes y bibliografia temática. Joan Peiró, Recordando al hombre bueno que fue mi padre]» (en castellà). Antrhopos. Revista de documentación científica y de cultura, nº 114, Desembre 1990. [Consulta: 6 març 2021].
  4. ↑ «Joan Peiró i Belis». [Consulta: 5 març 2021].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Figueras Artigas, Josep Mª. Veus de l'exili, 20 testimonis de la diàspora catalana (capítol dedicat a Guillermina Peiró Olives, pàg.105-110). Valls: Cossetània Edicions, 2007. ISBN 978-84-9791-258-7. 
  6. ↑ «HISPANIA NOVA Revista de Historia Contemporanea - Articulos». [Consulta: 4 març 2021].
  7. ↑ «[XXIV Sessió d'estudis Mataronins, Memòria històrica a Mataró. Guillermina Peiró i Olives]». Centre d'Estudis locals de Mataró - Arxiu de Sta.Maria, 2007. [Consulta: 4 març 2021].
  8. ↑ ferran, elena. «Homenatges a Peiró - 28 abril 2009». [Consulta: 4 març 2021].
  9. ↑ «“El meu pare no hauria suportat ser un traïdor, això també l'hauria matat"». [Consulta: 4 març 2021].
  10. ↑ Produccions, Tirabol. «GUILLERMINA PEIRÓ, HOMENATJADA EN LA COMMEMORACIÓ DEL DIA DE LA REPÚBLICA» (en catalan). [Consulta: 4 març 2021].
  11. ↑ «Guillermina Peiró, Medalla Francesc Macià». [Consulta: 4 març 2021].
  12. ↑ «Pasqual Maragall destaca la ‘tradició obrerista’ de Guillermina Peiró». [Consulta: 4 març 2021].
  13. ↑ «Distinció Òmnium 2008». [Consulta: 4 març 2021].
  14. ↑ J.S. «Mor als 94 anys Guillermina Peiró, filla de l'històric sindicalista Joan Peiró», 09-01-2019. [Consulta: 4 març 2021].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Guillermina_Peiró_i_Olives&oldid=33362460»