Obre el menú principal

José García de León y Pizarro

polític espanyol

José García de León y Pizarro (Madrid, 19 d'octubre de 1770 - 17 de gener de 1835) fou aristòcrata, militar i polític espanyol, secretari d'estat durant el regnat de Ferran VII d'Espanya.

Infotaula de personaJosé García de León y Pizarro
Detalle de José García de León y Pizarro en pintura " José García de León y Pizarro visita el Hospital San Juan de Dios".jpg
Biografia
Naixement 19 d'octubre de 1770
Madrid
Mort 17 de gener de 1835(1835-01-17) (als 64 anys)
Madrid
Armas abreviadas del rey de España antes de 1868 (manto y toisón).svg  Secretari d'Estat
6 de febrer de 1812 – 12 de maig de 1812

30 d'octubre de 1816 – 14 de setembre de 1818
Armas abreviadas del rey de España antes de 1868 (manto y toisón).svg  Ministre de Governació de la Península
23 de juny de 1812 – 14 de gener de 1813
← Nou càrrec
Secretari d'estat Carlos Martínez de Irujo y Tacón
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre de Justícia
30 d'octubre de 1816 – 29 de gener de 1817
Secretari d'estat José García de León y Pizarro
Activitat
Ocupació Militar i polític
Premis
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Era fill de José García de León y Pizarro (Motril, 1726), qui havia estat President de la Reial Audiència de Quito de 1778 a 1784; nebot de Ramón García de León y Pizarro, Marquès de Casa-Pizarro, qui va fundar la ciutat de San Ramón de la Nueva Orán a Argentina. La seva mare, Maria Frías pertanyia al Ducat de Frías i era dama de la reina, va ser responsable de desmantellar la conspiració de Malaspina contra Godoy.

El 1789 va estudiar a la Universitat d'Alcalá de Henares, el 1790 fou destinat com a diplomàtic a Berlín i el 1792 fou nomenat oficial de l'ambaixador espanyol a Viena. El 1797 secretari de l'ambaixador a París Francisco Cabarrús. Després d'estar un temps a Viena el 1799 Mariano Luis de Urquijo el reclama a la Península i de 1802 a 1808 fou secretari del Consell d'Estat.[1]

Josep Bonaparte el va nomenar membre del seu Consell, però en 1809 va fugir a Andalusia i es posà de part dels defensors de Ferran VII d'Espanya. Fou nomenat Secretari d'Estat interí de febrer a maig de 1812, i de 1813 a 1814 fou ambaixador espanyol al regne de Prússia. Fou novament Secretari d'Estat de 1816 a 1818, però fou destituït per una intriga en relació amb l'afer dels vaixells russos en la cessió de Florida[2][3] i fou bandejat a València. Amb el triomf del trienni liberal va tornar a Madrid, però el 1821 fou desterrat novament per Evaristo Fernández de San Miguel; va fugir a París i va tornar amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís, però poc després va fugir a França i fou desterrat novament en 1827. Fins 1832 no se li va permetre tornar a Madrid. De 1834 a 1835 fou Pròcer del Regne.[4] En 1897 se li van publicar unes Memorias...

ReferènciesModifica