Viquipèdia

La Resistència a la Catalunya del Nord

La Resistència a la Catalunya del Nord va ser el moviment clandestí que lluità contra els ocupants alemanys i el col·laboracionista Govern de Vichy durant la Segona Guerra Mundial a la Catalunya del Nord.

Història

modifica

La Resistència Francesa va ser un conjunt d'iniciatives, amb actors molt diversos que, amb un objectiu genèric comú («alliberar França de l'ocupació alemanya») tenien objectius propis diversos i formes de lluita variades. A la Catalunya del Nord, diversos col·lectius -de vegades per separat, altres en cooperació- treballaren per la causa: els comunistes, presents als FTPF; els socialistes, vinculats a la SFIO; militars francesos[nt 1] evadits dels alemanys o desmobilitzats; els republicans exiliats, vinculats a vegades als «Guerrilleros españoles». Els matisos ideològics o estratègics en les motivacions d'aquests col·lectius es manifestaren en les seves actuacions: si els militars s'estimaven més marxar de la França ocupada per incorporar-se a unitats regulars de la zona lliure, els comunistes, per contra, creien que s'havien de quedar a França per preparar l'Alçament Popular, i per això no eren favorables a les xarxes d'evasió i si ho eren a la constitució de maquis. D'altres col·laboraven en les evasions per raons humanitàries (ajudar jueus perseguits, per exemple) o pràctiques (socórrer pilots abatuts i permetre'ls reincorporar-se a la lluita); uns començaren el 1943 a preparar el terreny per facilitar les invasions aliades; i finalment hi hagué els que esperaven l'Alliberament per beneficiar-se'n d'alguna forma. Pel caràcter fronterer de la regió, que de sempre havia permès l'existència d'un cert contraban, tingueren un pes especial les xarxes d'evasió que feien passar aviadors aliats abatuts i presoners evadits –sobretot– la frontera amb Espanya.

 
La França de Vichy, o "Zona Lliure", fins al novembre del 1942

El Departament dels Pirineus Orientals, al fons de tot de la zona controlada per Vichy, no tingué una ocupació alemanya efectiva fins al 12 de novembre del 1942. El 1944 hi havia 10.000 soldats alemanys destinats a la regió; entre els fets més sagnants que la seva ocupació comportà en destaca la massacre i destrucció de Vallmanya de l'agost del 1944. A més de l'actuació col·laboracionista de les autoritats locals (més entusiasta o més passiva depenent de cada cas), les tasques repressores de la dissidència –amb la persecució de la Resistència en primer lloc– foren assumides també pels francesos del «Service d'Ordre Légionnair»[nt 2] de primeres i la «Milice Française» a partir del 1943.

Els inicis

modifica

Es considera[1] que la Resistència al Rosselló s'inicià al juliol del 1940, quan l'estudiant de Secundària Pierre Solanes –de quinze anys– va fer un full clandestí cridant a la resistència. Ben aviat, a causa de la posició privilegiada del departament en una zona fronterera amb dos països no combatents[nt 3][nt 4] es constituïren grups d'evasió al Rosselló, al Vallespir, al Conflent, a l'Alta Cerdanya... que entroncaven amb les grans xarxes en l'àmbit francès. Aquestes filades recollien belgues i francesos (especialment) que volien incorporar-se als seus exèrcits nacionals a l'exili (els Francesos Lliures[4] a l'Àfrica del Nord), i aviadors anglesos i americans abatuts sobre Europa. També altres exiliats provaren les rutes d'evasió, com jueus d'arreu que volien fugir de la persecució nazi, joves nord-catalans que volien escapar-se del Servei de Treball Obligatori (STO)…

Les xarxes d'evasió

modifica
 
Primera estela als evadits, col·locada el 1946 al pic de Fontfreda (Ceret)[nt 5]

Per raó d'aquesta situació fronterera, diverses fileres d'evasió d'àmbit francès, més d'altres d'específiques del sud del país, tingueren representació a la Catalunya del Nord. Algunes d'aquestes foren: «Brutus» (on participà Pierre Gineste), «Bougogne» i «Travaux ruraux» (a les tres anteriors treballà François Dabouzi, que també intervingué amb Lucette Pla-Justafré, futura alcaldessa d'Illa, en la xarxa «Gallia-Kasanga»); «Ajax», «Ak-Ak», «Alexandre-Edouard», «Cotre», el grup de Dorres, «Hi-Hi», «Louis Brun» (on col·laborava Joan Olibó), «Maillol», «Martin» (de qual formà part Josep Pallach), «Maurice» i «Alibi» (que dirigia en Jean-Louis Vigier), «Pat O'Leary» (on ajudava el berguedà Josep Ester), «Picot», «Rail» (de ferroviaris, i d'on era membre el malaguanyat Michel Carola), «Sainte Jeanne» (que fundaren el 1941 Abdon Robert Casso i el professor René Horte[nt 6] per a evacuar exiliats belgues), «Tramontane»...

Una gran varietat de complicitats locals permeté que els evadits creuessin la frontera de moltes i curioses formes. Entre altres, es podria esmentar una xarxa en col·laboració amb els mateixos duaners i gendarmes que havien d'impedir les evasions, amb ferroviaris que transportaven d'estranquis els evadits, el viatge en vaixells de pesca o la constitució d'una filera eclesiàstica on participava el rector de la Tor de Querol Joan Jacoupy [nt 7] en col·laboració amb la militant d'esquerres Elisa Berjoan.

Grups independents fins a la unificació del 1943

modifica

Inicialment i fins al març del 1943, quan es constituí el «Mouvements Unis de la Résistance» (M.U.R.), la lluita clandestina als Pirineus Orientals, xarxes a banda, va estar formada per diversos grups totalment independents –filials de grans grups nacionals–, que inicialment es distingiren per la publicació i distribució de pamflets i butlletins (tracts en francès), per a més endavant passar a altres menes de lluita (sabotatges i altres accions directes):

  • Combat va ser la primera organització. Sorgí el 1941 de la fusió del «Mouvement de libération nationale» i del «Liberté». Als P.O. va ser organitzada i dirigida per Marceau Gitard[nt 8] i tenia tres responsables de zona: el comandant a la reserva Ricart, a Perpinyà, Pierre Mau a Ceret i Elna i Marcel Clos pel Conflent i el rerepaís. El militant anarquista André Respaut (el 1943 deportat a Buchewald) col·laborà en la distribució del butlletí del moviment, Combat.
  • Franc-Tireur sorgí al setembre del 1941, branca de l'organització nacional fundada a Lió el novembre del 1940, i inicialment es dedicà únicament a la difusió del butlletí de l'organització. En ser arrestat i deportat el responsable departamental François Paulin[nt 9] el maig del 1942, el reemplaçà en Joseph Pomarola[nt 10] que també seria detingut i deportat més tard.
  • Libération, nascuda en l'àmbit estatal a Clermont-Ferrand a l'abril del 1941, obrí una delegació als P.O. a començament del 1942. Dirigida per Joan Olibó al començament, al 27 de juliol del 1942 passà a portar-lo Joseph Rous[nt 11] fins que aquest fou arrestat el 23 de maig del 1943 (i deportat al març de l'any següent). El succeí Marcel Maynéris.
  • Front National va ser un moviment vinculat al clandestí Partit Comunista. La seva actuació nord-catalana començà al cap d'any del 1941 amb la distribució pública del butlletí Front National. El moviment no prengué volada fins al maig següent, quan el dirigien Charles Robert, André Sola[nt 12] i Joseph Crouzières. El moviment tenia també una branca armada, els Francs-Tireur et Partisans français, presents al Departament a partir del desembre del 1942. El 1943, membres dels FTPF estarien en l'origen de diversos maquis que es formarien als Pirineus Orientals (vegeu més avall).
  • L'Organisation de la Résistance de l'Armée (O.R.A.)[nt 13] es constituí al 10 d'agost del 1943, i la dirigia el comandant Puig.

El 14 de juliol del 1942

modifica

Una de les diverses formes que prengué l'acció resistent va ser la distribució de fulls volanders i butlletins clandestins (tracts), i cadascun dels principals grups de resistència en publicava els seus, que es distribuïen [nt 14] de forma clandestina. Al juliol del 1942 una iniciativa puntual, originada a Londres i secundada pels grans moviments nacionals de la Resistència, tingué repercussió a escala local amb la difusió de butlletins de Combat, Franc-Tireur i Libération encoratjant la població a celebrar la Festa Nacional del 14 de juliol, suprimida pel Govern de Vichy. Vora 300 persones s'aplegaren a la plaça Aragó de Perpinyà, totes lluint una escarapel·la blanca, blanca i vermella al trau. Gilbert Brutus, que va ser interrogat per la policia a causa de la manifestació[nt 15] explicaria posteriorment:

« Nous nous trouvions entre le rue de l'Ange et le bureau de tabac lorsque la Marseillaise a retenti à peu de distance du socle de la statue d'Arago, chantée par quelques personnes. A ce moment des cris divers ont éclaté, poussés par les groupes du Service d'ordre légionnaire [nt 2] "A mort les gaullistes", puis tout le monde a chanté la Marseillaise. La première bousculade s'est produite amorcée par les S.O.L. La police s'est interposée. [16] »
— [nt 16]
 
Divisió zonal de la Resistència francesa

Els Moviments Units de Resistència

modifica

Després de la fusió nacional dels moviments «Combat», «Libération» i «Franc-Tireur» del 26 de gener del 1943, donant lloc al «Mouvements Unis de Résistance», la seva unió en l'àmbit del departament tingué lloc al març següent. El seu dirigent va ser el comandant Fernand Viaux (provinent de Combat), fins que una operació de la policia alemanya en decapità la cúpula al maig del mateix any. Passà a dirigir els MUR Camille Fourquet, i es dedicaren a preparar el terreny per a un proper desembarcament aliat (que es feu a la ben allunyada Normandia el 6 de juny del 1944); els instruments que s'hi empraren foren l'aplec d'informació, la constitució de maquis i la facilitació del pas de la frontera: per a les rutes d'evasió en sentit sud i d'agents en sentit nord. Les branques militars dels moviments esmentats s'unificaren en l'Armée Secrète du Languedoc Roussillon, sota el comandament de Lluís Torcatis Torreilles[nt 17] entre el 1942-1943, i de Dominique Cayrol el 1944. El servei d'Informació s'encomanà a Gilbert Brutus (que seria detingut, i moriria en mans de la Gestapo al març del 1944), els «Grups francs» a Albert Truze, el reclutament, organització i propaganda a Martin Vivès[nt 18] i a Mathieu Py [nt 19] la infiltració a l'Administració Pública.

A l'hivern del 1943 i fins a mig 1944, les principals accions armades foren obra de «legals» (fossin FTPF, republicans espanyols exiliats o membres dels Cossos Francs d'Alliberament), que feren almenys 23 atemptats contra instal·lacions oficials (gener del 1944, voladura de l'oficina del servei d'informació militar), locals alemanys (28 d'abril, voladura[18] de la llibreria alemanya del centre de Perpinyà), estacions de ferrocarril o forces de policia. L'operació amb més ressonància va ser l'intent d'atracament a un agent de la Trésorerie Générale de Perpinyà que transportava fons a la Banque de France [nt 20] feren el 23 de maig diversos militants dels FTPF. L'assalt acabà com el ball de Torrent: cinc resistents [nt 21] foren detinguts, jutjats per la Cort d'Apel·lació de Montpeller i executats per un escamot de policies francesos l'11 de juliol.

Els maquis

modifica

Els primers maquis, grups clandestins de lluita armada, es formaren a partir del 1943. Les seves accions passaren per atemptats i sabotatges, tot i que tampoc no menysprearen els atracaments i, sovint, enfrontaments armats directes contra l'enemic. Les seves files es nodriren de comunistes provinents dels FTPF, de joves que decidiren ignorar les crides al Service Obligatoire de Travail i emboscar-se, i de republicans espanyols procedents de les explotacions mineres de Vetera o d'explotacions forestals del Conflent, que s'agruparen en la Primera Brigada dels «Guerrilleros Españoles», la branca armada de la UNE. Hi hagué diversos maquis[nt 22] a la Catalunya del Nord:

  • El primer [18] el formaren una dotzena de nois (FTPF i/o objectors del STO) a un mas devora Queixàs, el febrer del 1943. Arran d'una denúncia, els alemanys muntaren una gran operació el 27 d'abril del mateix any per capturar-los i, encara que la majoria de maquissards pogueren escapar-se, foren arrestats en Pierre Mach (el seu cap el qual els duia el menjar) i Gilbert Mestres; el primer morí a la deportació, però Mestres pogué posteriorment integrar-se al maquis «Henri Barbusse».
  • Al desembre del 1943, una quinzena d'homes s'aplegà a Embullà (Ambouilla en francès), a prop de Cornellà de Conflent. Les penoses condicions de vida i l'amenaça d'un atac alemany feren que el comandament decidís poc després dissoldre aquest grup i que els seus integrants reforcessin l'«Henri Barbusse».
  • El maquis Henri Barbusse[nt 23] es creà al desembre del 1943 a Plèus (Cassanyes), a la Fenolleda, en un indret a prop de Millars i Estagell. Estava format per un grup de FTPF i el presoner evadit Laurent Batlle; Georges Morer [nt 24] el dirigia. Dissolt temporalment en previsió d'una ofensiva alemanya, fou refet el maig del 1944, i tingué la direcció d'André Tourné Lepetit. Fort de 150 homes, s'instal·là a la Pinosa (Vallmanya). Al 29 de juliol assaltà Prada i ferí soldats alemanys; a la retirada prengué tres ostatges, que foren executats després d'un judici sumari. En represàlia, diverses unitats alemanyes reforçades amb milicians francesos assetjaren i cremaren Vallmanya, però l'actuació del maquis i de guerrillers republicans permeté almenys de cobrir la fugida dels habitants i limitar les baixes civils. El dispositiu de defensa tingué dues baixes de la Resistència i 2 guerrilleros, que potser foren quatre: François Cabossell, un jove resistent de Prada, i el maquissard Julien Panchot, germà de Barthélemy Panchot, líder del grup, que seria torturat i afusellat al lloc; Emitièro Barrena, i José Gimeno.
  • Al març del 1944, els resistents Pierre Bardagué, Pierre Mau, Edmond Barde i el capità Miquel decidiren fer una crida pública per alçar el que seria maquis A.S. 44 a la zona de Ceret. A un cortal de Reiners convingut es presentaren poc després una vuitantena de persones. Davant l'escassedat de mitjans materials i de preparació dels voluntaris, a una gran part se'ls demanà que tornessin a casa en espera de temps millors. La resta estigueren un temps acampats a les faldes del Canigó i al Mas Cremat, entre Prunet i Bellpuig i Sant Marçal (Rosselló), fins que per la influència del també ceretà Simó Batlle [nt 25] es coordinaren amb el reorganitzat maquis Henri Barbusse.
  • A la Fenolleda (a la veïna Occitània, encara que dins del departament dels Pirineus Orientals), es constituí el maquis de Sornià al juny del 1944. El seu punt de trobada fou el bosc de Boissavila (comuna de Virà, a la Fenolleda). Manat per Roger Gaigné, rebé armament en un llançament en paracaigudes al proper Salvesines [18] i els seus 150 integrants participaren en la lluita per l'alliberament de Perpinyà a mitjans d'agost del 1944, fent presoner el major que comandava la plaça.

El 19 d'agost del 1944, els alemanys començaren a retirar-se dels Pirineus Orientals en vista que els desembarcaments de Provença aliats amenaçaven de deixar-los aïllats. Algunes unitats intentaren fugir creuant la frontera espanyola, fet a què s'oposà el maquis en la mesura de les seves possibilitats. Així com el maquis de Sornià feu a Perpinyà, altres grups constituïren comitès locals de l'Alliberament i prengueren el control de les seves poblacions, en deposaren els governants nomenats per Vichy (a Perpinyà, per exemple, Fèlix Mercader reemplaçà l'alcalde petainista Coudray) i mantingueren la maquinària municipal fins a les eleccions del 1945.

Reconeixements públics posteriors

modifica

La lluita per l'Alliberament originà un gran nombre d'actes heroics fets per civils[nt 1] (i militars) i la tasca d'aquests fou reconeguda després de la guerra de diverses formes. Noms de resistents il·lustres es posaren a avingudes, places i carrers (moltíssims!), a col·legis i a altres edificis oficials. S'alçaren monuments o s'afixaren plaques[nt 26] dedicades als morts per la contesa ("Morts pour la France"), i s'atorgaren molts milers de condecoracions. Títols de Cavaller[nt 27] de la Legió d'Honor, la Medalla Militar per actes de Resistència, la Medalla de la Resistència (instituïda pel general de Gaulle el 1943, se n'atorgaren 64.000), la Medalla de la França Alliberada (creada el 1947 i atorgada 13.469 vegades) i l'Orde de l'Alliberament (la més selecta[nt 28] de totes: només se n'atorgaren 1.063)

Bibliografia

modifica

Notes

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 La gran majoria dels Resistents eren civils, encara que alguns militars, capturats al començament de la guerra i evadits del captiveri alemany, o desmobilitzats pel govern de Vichy, s'incorporaren a la lluita clandestina. En general, però, els militars que volgueren reprendre la lluita després de la desfeta del 1940 s'estimaren més passar a la França Lliure, via Londres o via les colònies franceses, per reincorporar-se a unitats regulars de l'exèrcit.
  2. ↑ 2,0 2,1 El Servei d'Ordre Legionari va ser una organització militar i de xoc creada pel govern de Vichy. El seu jurament deia "...je jure de lutter contre la démocratie, la lèpre juive et la dissidence gaulliste" i va ser implantat a tot el sud de França el desembre del 1941. L'antecessor ideològic del SOL havia estat la Légion Française des Combattants, un moviment originalment format per ex-combatents i que tenia per pròposit "la regeneració espiritual de França"; a Perpinyà s'hi havia constituït el novembre del 1940 com a Legió de Combatents dels Pirineus Orientals i se n'encomanà la presidència al coronel Jacques-Joseph Ruffiandis -de Mosset-, que en acabar la guerra fou jutjat, condemnat i empresonat pel fet. Al gener del 1943, el SOL va ser substituït per la Milice française, que es distingí especialment per les seves actuacions violentes; en acabar la guerra, els components d'aquesta van ser jutjats i, en molts casos, executats.
  3. ↑ Per la neutral Andorra hi passaren un cert nombre de persones que s'evadien de l'Europa. Francesc Viadiu, que hi participà, ho descrigué viscudament a la novel·la autobiogràfica Entre el torb i la Gestapo [2] reeditada diverses vegades. Tot i això, la situació d'indefensió del principat i la seva escassa frontera no permeté el trànsit de grans quantitats de persones.
  4. ↑ Malgrat que Espanya no participava a la guerra (es declarava "no bel·ligerant"), les simpaties dels seus governants i de gran part de l'aparell polític i militar eren amb la causa de l'Eix. Aquesta tendència era contrarestada a nivell popular per les simpaties i les esperances que la majoria dels antifranquistes posaven en els aliats, de qui n'esperaven ajuda quan els alemanys fossin derrotats. Això feu que les autoritats espanyoles reprimissin les xarxes d'evasió per una banda i que, per l'altra, els passadors i els evadits tinguessin la simpatia i a voltes el suport de catalanistes, bascos o republicans espanyols. Quan el signe de la guerra començà a canviar al 1943-1944, la posició oficial espanyola anà virant cap una neutralitat que preparava les relacions futures amb els que ja es preveien guanyadors de la contesa, i les xarxes d'evasió gaudiren d'una mica més de tolerància. Hom pot trobar una viva descripció d'aquesta mitja tolerància a l'autobiografia de Georges Debat, un militar de Sant Hipòlit de la Salanca que va fer tasques d'enllaç a Barcelona i Madrid durant el període[3]
  5. ↑ Un altre monument als evadits, més modern que el del pic de la Fontfreda, es pot veure a Dorres (Alta Cerdanya)
  6. ↑ Ambdós Casso i Horte eren de Vallmanya, població que els donà un suport decidit. Quan els alemanys desmantellaren la xarxa, deportaren diversos habitants del poble en el que seria un dels pròlegs de la massacre del 1944. Horte, la dona del qual fou deportada pels alemanys, seria alcalde de Vallmanya després de l'Alliberament.
  7. ↑ A la mateixa Tor, un poble no gaire gran, hi havia una segona cadena, aquesta promoguda per Hector Ramonatxo. A les seves memòries contà anècdotes d'evasions [5] per Tor, Dorres, Sallagosa...[6]
  8. ↑ Marceau Gitard (Bompàs, 2 de febrer del 1906 - Carcès, 5 de juliol del 1974) havia estat comissari de policia a Oran, i el Govern de Vichy n'havia revocat el nomenament. Aprofità la seva tornada a la França metropolitana per dedicar-se a tasques encobertes, i fou resistent a l'Avairon i l'Erau abans de ser membre del directori dels "Moviments Units de la Resistència" (MUR) de la R3 (Montpeller). Alliberat Montpeller, va ser nomenat al 24 d'agost del 1944 secretari general de la policia del Comissariat Regional de la República de la regió formada pels departaments d'Avairon, Gard, Erau, Losera i Pirineus Orientals, i ocupà el càrrec fins a l'1 de març següent. Al maig del mateix any dirigia els serveis de policia a Miliana (Algèria), on sembla que es significà [7] per la repressió contra els independentistes. Va ser [8] comissari divisionari de policia a Algèria fins al 1960
  9. ↑ François Paulin era director dels magatzems "Lapasserie" de la plaça de la Llotja de Perpinyà
  10. ↑ Joseph Pomarola (Perpinyà, 31.1.1878-Buchenwald, 19.4.1945) havia estat comissari de policia. Integrant del comitè departamental dels MUR, va començar a col·laborar per la xarxa "Gallia" el març del 1943. Va ser arrestat a Perpinyà i moriria al camp de concentració [9] N'han parlat diversos historiadors de la Resistència, amb informacions lleugerament divergents [10][11] Pomarola té un carrer dedicat a Perpinyà
  11. ↑ No confondre el Joseph Rous resistent amb el seu homònim Joseph Rous (Prada de Conflent, 1881 - Acs, 1974), diputat del 1932 al 1942 i un dels 80 de Vichy.
  12. ↑ André Solà va ser arrestat i deportat a Alemanya a finals de març del 1944
  13. ↑ De la poca informació obtinguda sobre l'ORA als Pirineus Orientals -no s'ha pogut consultar el volum monogràfic dedicat-, on no sembla que tingués un excessiu arrelament, en destaquen els noms de militants seus caiguts: Maurice Savejols, executat el 19 d'agost del 1944 a l'Alta Garona; el tinent Noël Pruneta (Montlluís, 30 de juny del 1919 - Castelmaurou, 27 de juny del 1944), organitzador de l'ORA als Pirineus Orientals, afusellat pels alemanys o la mílicia francesa[12] amb un carrer dedicat a Montlluís; i Henri Vic, mort en l'alliberament de Perpinyà (19? d'agost del 1944)
  14. ↑ Així, per exemple, Michel Carola, que treballava a l'estació de Perpinyà, rebia paquets de Libération o Combat que lliurava a diversos correus que els feien arribar a diversos grups en poblacions de la zona perquè aquests, al seu torn, els distribuïssin en mà [13]
  15. ↑ Poc després, un altre dels manifestants, Enric Abbadie, del gup Combat, va ser detingut i internat [14] Enric o Henri Abbadie (Portbou, 1885 - Marcelhan (Alts Pirineus), 19 de març del 1943) fou militant de la SFIO i, després, del PSOP. Va ser conseller municipal -regidor- de Perpinyà del 1935 al 1940, i conseller general pel cantó de Sant Llorenç de la Salanca entre 1935 i 1937. Als pocs dies de la manifestació de Perpinyà va ser detingut i enviat a Neiçon, primer, i al camp de Gurs, després. A causa dels maltractaments, morí al poc. Té un carrer dedicat a Perpinyà [15]
  16. ↑
    « Erem entre el carrer de l'Àngel i l'estanc quan hom començà a cantar la Marsellesa al peu de l'estàtua de l'Aragó. Al moment se sentiren diversos crits, provinents de grups del Servei d'Ordre Legionari: "Morin els gaullistes". Aleshores tothom cantà "la Marsellesa". Els del SOL provocaren les primeres carreres i la policia intervingué interposant-se. »
    — cita
  17. ↑ Lluís Torcatis portà l'Armée Secrète fins a una caiguda massiva al maig del 1943. Hagué de passar a la clandestinitat i s'amagà durant un temps a París, fins que tornà a la regió i hi organitzà els "Groups francs" de la zona R3 (Languedoc-Rosselló). Morí de resultes d'un parany de la policia francesa col·laboracionista, el març del 1944.
  18. ↑ Martin Vivès (Prada, 1905 - Sant Cebrià, 1991) va ser un pintor, futur conservador del Museu de Belles Arts de Perpinyà. Entrà a la Resistència a l'agost del 1940 i difongué la revista clandestina Vérités. Al febrer del 1942 rebé l'ordre d'encarregar-se del servei de reclutament, organització i propaganda dels M.U.R (Mouvements unis de la Résistance). En una acció agosarada, al 26 de gener del 1944 va fer volar l'oficina del servei d'informació militar a Perpinyà, destruint-hi els fitxers del servei de Treball Obligatori. Passà a la clandestinitat i a la fi de la guerra va ser nomenat membre del Comitè Departamental de l'Alliberament.
  19. ↑ Mathieu Py era administratiu a l'ajuntament de Perpinyà. En les tasques d'infiltració treballà amb ell Pierre Gineste (El Tec, 1881 - anys 70), un professor jubilat que durant uns mesos del 1944 fou delegat de Camille Fourquet com a responsable dels MUR del departament [17] i que també va ser membre de l'Estat Major de l'A.S. que dirigia Lluís Torcatis.
  20. ↑ El realitzador André Souccarat va fer el documental Valmanya, autopsie d'une tragédie que, basat en testimonis dels fets i informes de la gendarmeria, plantejava un seguit d'interrogants en relació amb la versió "oficial" de l'atracament de Perpinyà del 23 de maig i l'assalt a Prada del 29 de juliol. L'objectiu primordial de les dues operacions haurien estat d'aconseguir fons pels FTPF (que certament no rebien subvencions americanes com si ho feien altres moviments de resistència); Souccarat discutia on anaren a raure i com es gastaren els diners aconseguits. Les seves opinions foren rebatudes per Nicole Rey, president de la "Fundació per la memòria i la deportació" al departament, Jean-Marc Montserrat, batlle actual de Vallmanya, i altres supervivents de la Resistència[19]
  21. ↑ A més de Roger Stoll i Joseph Saury, autors materials de l'intent d'atracament a l'agent de banca, van ser capturats el lorenès Roger Menuisier Marc André, el parisenc i ex-brigadista Gabriel Hispa Jean Noailles i el perpinyanenc Pierre Auriol [20]
  22. ↑ A més dels maquis esmentats ací, hi hagué encara altres grups FTPF a la vall de l'Aglí i a Perpinyà, i unitats de l'"Armée Secrete" al Vallespir i a Perpinyà.
  23. ↑ El maquis Henri Barbusse rebé el nom en homenatge a l'escriptor comunista del mateix nom (1873-1935)
  24. ↑ Georges Morer (Centernac, 20.2.1918 - ?) i Julien Panchot dirigiren el maquis "Henri Barbusse"; posteriorment ho feu René Horte[21]
  25. ↑ Simó Batlle, membre del maquis FTPF "Henri Barbusse", moriria a Carcassona el 18 d'agost [22]
  26. ↑ En recordatori als resistents difunts, a les principals estacions de tren s'hi penjaren plaques amb els noms dels ferroviaris morts -en caigueren una gran quantitat- per la pàtria
  27. ↑ Quan s'atorgaren distincions de la Legió d'Honor per fets de la Resistència, gairebé sempre es feu únicament en el grau de Cavaller. Dues raons de pes ho avalaven: l'Orde té unes quotes de nombre per nivells, i mentre la de cavaller permet un màxim de 113.000 legionaris simultanis, tots els altres nivells sumats només n'admeten 11.575. Una altra raó és que l'accés a l'orde -fora de casos molt excepcionals- es fa pel grau més baix, i els ascensos requereixen mèrits nous i diferents fets en un període anys posterior.
  28. ↑ L'Orde de l'Alliberament va ser instituïda per Charles de Gaulle ja amb voluntat d'exclusivitat, i només la obtinguen 1.040 persones, 5 comunes i 18 unitats combatents. Els seus membres rebien el nom de "Compagnon de la Libération". Només cinc catalans consta que la rebessin: Augustin Bourrat (Aiguatèbia i Talau, 1915 - Sant Feliu d'Amunt, 1986), René Nicolau (Perpinyà, 7 de gener del 1899 - Saigon, 20 de maig del 1945, enterrat a Estagell), André Salvat (Prada, 1920), Lluís Torcatis (Talteüll, 1904 - Carmaux, 1944) i Jaume Turrell i Turrull (Barcelona, 30 d'octubre del 1904 - Oran, 13 d'abril del 1964).

Referències

modifica
  1. ↑ «"Marius Rascagneres", al web "Les Français Libres"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  2. ↑ Viadiu, Francesc. Entre el torb i la Gestapo. Barcelona: Nova Terra, 1974. 
  3. ↑ Debat, Georges. Marine oblige. París: Flammarion, 1974. 
  4. ↑ «Histoires de Français Libres ordinaires» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  5. ↑ Ramonatxo Ils ont franchi les Pyrénées (1955)
  6. ↑ «La Résistance, fragment d'"Ils on franchi les Pyrénées"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  7. ↑ «Commémoration des évènements du 8 Mai 1945» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  8. ↑ «"Gitard, Marceau, André", al "Maitron"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  9. ↑ «Fitxa de Joseph Pomarola al "Maitron"» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-10-17. [Consulta: 1r octubre 2014].
  10. ↑ Boyer - Binot. Nom de code Brutus. 
  11. ↑ Flavian. Ils furent des hommes. 
  12. ↑ «Guillaut, Joseph Ulysse Justin, al "memorial-genweb"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  13. ↑ «Michel Carola, al web "Rail et memoire"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  14. ↑ «23 d'agost del 1940, prohibició de la francmaçoneria, al web "La Resistance Catalane 40-44"» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 1r febrer 2015].
  15. ↑ «Mouvements de resistance, al web "La Resistance Catalane 40-44"» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 1r desembre 2013].)
  16. ↑ «Des Résistances, al web "Concours National sur la Resistance et la Deportation"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].
  17. ↑ «"Les Pyrénées-Orientales entre les deux guerres: 1914-1962 (1), per Jean Larrieu, al web "Le souvenir français"» (en francès). [Consulta: 1r febrer 2015].[Enllaç no actiu]
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 «"La liberation nationale ne peut etre separée de l'insurrection nationale", al web "La Résistance catalane» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 1r febrer 2015].
  19. ↑ «"Récit des événement des 1er 2 et 3 août 1944" (sic), per Jean-Marc Montserrat, al web de l'ajuntament de Vallmanya» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-09-21. [Consulta: 1r febrer 2015].
    Devic, Estelle «Polémique autour d'un documentaire sur le maquis». L'Indépendant, 17-05-2011.
  20. ↑ «Biografia de Gabriel Hispa "Jean Noailles" al web "La Résistance Catalane"» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 1r febrer 2015].
  21. ↑ «"Commémoration du 8 mai 1945", discurs de l'alcalde de Torderes 08/05/2014» (en francès). Arxivat de l'original el 2015-04-02. [Consulta: 1r març 2015].
  22. ↑ «Morts sota l'ocupació, al web "La Résistance catalane"» (en francès). Arxivat de l'original el 2014-10-25. [Consulta: 1r març 2015].

Enllaços externs

modifica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=La_Resistència_a_la_Catalunya_del_Nord&oldid=33809917»