La ronda

pel·lícula de 1950 dirigida per Max Ophüls

La ronda (títol original en francès: La Ronde) és una pel·lícula francesa dirigida per Max Ophüls el 1950. Ha estat doblada al català.[1]

Infotaula de pel·lículaLa ronda
La Ronde
Fitxa
DireccióMax Ophüls
Protagonistes
Director artísticJean d'Eaubonne
Fred Marpaux
Marc Frédérix
ProduccióSerge Gordine
GuióJacques Natanson
Max Ophüls,
adaptació de l'obra La ronda de l'austríac Arthur Schnitzler
MúsicaOscar Straus,
adaptació musical Joe Hajos
Dissenyador de soPierre Calvet
FotografiaChristian Matras
MuntatgeLéonide Azar
Suzanne Rondeau
VestuariGeorges Annenkov
ProductoraFilms Sacha Gordine
DistribuïdorSvanfilm
Dades i xifres
País d'origenFrança
Estrena1950
Durada110 minuts
Idioma originalfrancès
Doblada al catalàSí
Coloren blanc i negre
Descripció
Basat enLa Ronde (en) Tradueix
GènereComèdia dramàtica
Temaprostitució
Lloc de la narracióViena
Premis i nominacions
Nominacions

IMDB: tt0042906 Filmaffinity: 548137 Allocine: 4061 Rottentomatoes: m/la_ronde Allmovie: v65979 TCM: 80549
Modifica les dades a Wikidata

ArgumentModifica

Un narrador, el director del joc, presenta una sèrie d'històries que giren al voltant de trobades amoroses o galants. La ronda passa de la prostituta al soldat, del soldat a la dona de fer feines, de la dona de fer feines al fill de família, d'aquest a Emma, la senyora casada, d'Emma a Charles el seu marit, de Charles a Anna que dóna la mà al poeta, que l'abandona per l’artista que no es resisteix al comte, el qual, anant amb la prostituta, tanca el cercle.[2]

RepartimentModifica

Escenes de La RondaModifica

  1. La noia i el soldat
  2. El soldat i la dona de fer feines
  3. La dona de fer feines i el jove
  4. El jove i la dona casada
  5. La dona casada i el seu marit
  6. El marit i la petite Anna
  7. Anna i el poeta
  8. El poeta i l'actriu
  9. L'actriu i el comte
  10. El comte i la noia

Premis i nominacionsModifica

PremisModifica

NominacionsModifica

CriticaModifica

« Aquest vals desencantat, que Max Ophüls havia hagut d'amputar vint minuts per tranquil·litzar els puritans, va tenir un triomf públic malgrat una violenta denigració de part de la crítica. Es retreia a aquest moralista barroc que hagués aixecat un inventari de les diverses formes de llibertinatge i dels amors il·legítims. Res escabrós tanmateix en aquest congost virtuós d'escenes d'alcoves. Les paraules són amargues, tràgiques, justes un tenyit del cinisme cruel de Schnitzler, en el qual s'inspira. Max Ophüls aixeca una constatació d'una infinita tristesa sota l'aparença frívola d’un fresc sobre els discursos i els comportaments amorosos: la felicitat no existeix. El que pinta, fatalista, és la impossibilitat eternitzar els impulsos més purs, la desesperació del sentiment amorós de què hom es mofa per la febre del desig, la puresa trepitjada per les trobades efímeres, la ferida secreta de l'anima de cara a la infidelitat de les embriagueses. El temps, implacable, rosega l'amor, oblida el do, atia el vertigen de les conquestes, refreda els cors. Aquest frenesí desesperant i desesperat dels «ardits, mentides i perills constants» que teixeixen la lluita dels sexes, aquesta sinistra sarabanda de dones i d'homes enganyats per la comèdia del plaer és magistralment posada en escena. Els arabescos sensuals de la càmera formen part del tema de la pel·lícula: ball, angoixes i vertígens. »
— Jean-Luc Douin, Télérama N° 2308, 6 abril de 1994

ReferènciesModifica

  1. esadir.cat. La ronda (en català). esadir.cat. 
  2. «La ronde». The New York Times.