Lalla Roukh

Lalla Roukh és una òpera en dos actes composta per Félicien David. El llibret de Michel Carré i Hippolyte Lucas es va basar en el poema Lalla Rookh de Thomas Moore, de 1817. Va ser estrenada el 12 de maig de 1862 per l'Opéra-Comique a la Salle Favart a París. Situada al Caixmir i Samarcanda, l'òpera narra la història d'amor entre Nourreddin, el rei de Samarcanda, i la princesa Lalla Mughal-Roukh. El seu nom significa "galtes de tulipa", un terme freqüent d'afecte en la poesia persa.[1]

Infotaula de composicióLalla Roukh
Lalla Roukh poster.jpg
Pòster de l'estrena (Célestin Nanteuil)
Títol originalLalla-Roukh Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorFélicien David
LlibretistaMichel Carré i Hippolyte Lucas
Lletra deMichel Carré i Hippolyte Lucas Modifica el valor a Wikidata
Llengua de l'obra o del nomfrancès
Basat enLalla Rookh de Thomas Moore (1817)
Data de publicació1862 Modifica el valor a Wikidata
GènereOpéra-comique
Partsdos
Dedicat aÉmile Pereire
Estrena
Estrena12 de maig de 1862
EscenariOpéra-Comique a la Salle Favart a París,
Director musicalÉdouard Deldevez
IMSLP: Lalla-Roukh_(David,_Félicien) Modifica el valor a Wikidata

Origen i contextModifica

L'òpera francesa deu molt de la seva obsessió per l'exotisme a la figura central de Félicien David, un pioner de l'orientalisme musical. La seva òpera Lalla Roukh, estrenada amb gran aclamació el 1862, va ser el catalitzador de l'explosió en les òperes que es basaven en l'exòtic est. La trama és un conte de fades que gira al voltant d'una princesa índia que viatja a l'Emirat de Bukharà (avui dia part de l'Uzbekistan modern) per complir amb l'home amb el qual ha de contraure matrimoni. Al llarg del mateix s'enamora del trobador Noureddin que és, de fet, el Rei de Bukharà disfressat. Amb una orquestració suggeridora i màgica de David, s'aprofita de melodies memorables, incloent les àries de Lalla Roukh hàbilment harmonitzades com Sous le feuillage sombre i O nuit d'amour.[2]

RepresentacionsModifica

 
Emma Calvé com a Lalla Roukh, Opéra-Comique 1885

Lalla Roukh va tenir la seva estrena mundial el 12 de maig 1862 l'Opéra-Comique (Salle Favart) a París en una doble sessió amb Rose et Cues de Pierre-Alexandre Monsigny, una comédie mêlée d'ariettes d'un sol acte.[3] La posada en escena fou d'Ernest Mocker, els escenaris de Jean-Pierre Moynet, Charles Cambon, i Joseph Thierry, i el vestuari de Jules Marre.[4] Fou un èxit immediat per al públic de París,[3] i va ser molt popular en el seu dia, amb 100 actuacions a l'Opéra-Comique durant l'any següent de la seva estrena.[5] Va ser reposada diverses vegades més per l'empresa, incloent actuacions el 1876, 1885 (amb Emma Calvé en el paper principal),[5][6] aconseguint fins a 376 representacions el dia de l'última el 29 de maig de 1898.[7]

L'òpera va ser aviat presentada en altres teatres de llengua francesa, inclosos els de Liège (20 d'octubre de 1862), Brussel·les (27 d'octubre de 1862), Anvers (29 d'octubre de 1862), Ginebra (19 de gener de 1864), i altres ciutats,[8] així com l'Òpera de Montecarlo el 1886 i 1888.[5] Va ser traduïda a l'alemany i es va fer a ciutats com Coburg (25 de desembre de 1862), Mainz (26 desembre de 1862), Munic (16 de març de 1863), Viena (22 d'abril de 1863) i Berlín (Meysels-Theater 7 d'agost de 1865), i fins i tot traduïda a l'hongarès es presentà a Budapest (31 de gener 1863), Polònia (Varsòvia, 8 de març de 1866), Suècia (Estocolm, 12 de gener 1870), italià (Milà, Teatro Re, 7 de setembre de 1870), i Rússia (Sant Petersburg, 5 de febrer de 1884, Moscou, 10 de febrer 1896).[8]

Lalla Roukh es va enfonsar en l'oblit al segle XX i només algunes àries individuals i la seva obertura van ser ocasionalment realitzades en concerts i recitals. El 1976, extractes més grans de l'òpera es van oferir a Cadenet (lloc de naixement de David) i el 2008 a la National Gallery of Art de Washington, realitzat per l'Opera Lafayette.[9][10]

ReferènciesModifica

  1. Balfour, Edward (1885/1976) p. 661
  2. «Ressenya del disc». naxos.
  3. 3,0 3,1 Ortigue (25 May 1862) p. 203
  4. (Wild & Charlton 2005, p. 300)
  5. 5,0 5,1 5,2 (Casaglia 2005)
  6. (Wisner 1902)
  7. (Wolff 1953, p. 230)
  8. 8,0 8,1 Loewenberg (1978) columns 956–957
  9. Downey (13 May 2008)
  10. (Millard 2005, p. 107)

BibliografiaModifica