Lazare Lévy
Lazare Lévy (francès: Lazare-Lévy) (àrea metropolitana de Brussel·les, 18 de gener de 1882 - París, 20 de setembre de 1964)[1] va ser un influent pianista, organista, compositor i pedagog francès nascut a Bèlgica.
  | |
| Nom original | (fr) Lazare-Lévy |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 18 gener 1882 àrea metropolitana de Brussel·les (Bèlgica) |
| Mort | 20 setembre 1964 (82 anys) París |
| Dades personals | |
| Formació | Conservatoire de Paris |
| Activitat | |
| Ocupació | pianista, compositor, pedagog musical |
| Ocupador | Conservatoire de Paris École Normale de Musique de Paris Schola Cantorum de París |
| Gènere | Música clàssica |
| Moviment | Música clàssica |
| Professors | Louis Diémer, Albert Lavignac i André Gedalge |
| Alumnes | Yvonne Loriod, Odette Gartenlaub, Jeane Loriod, Suzanne Joly, Clara Haskil i Geneviève de Chambure |
| Instrument | Piano |
  | |
Com a virtuós pianista va fer gires per Europa, al nord d'Àfrica, a Israel, a la Unió Soviètica i al Japó. Fou professor durant molts anys al Conservatori de París. Lazare Lévy va néixer de pares francesos a Brussel·les, Bèlgica. Després de les primeres lliçons amb un professor de piano anglès,[2] va ingressar al Conservatori de París als dotze anys el 1894. Va estudiar amb Louis Diémer, André Gedalge i Albert Lavignac. Entre els seus companys músics i amics destaquen Jacques Thibaud, Alfredo Casella, Maurice Ravel, Alfred Cortot, George Enescu i Pierre Monteux. El 1898 va rebre el "Prix Premier".[3]
Va ser dirigit per Édouard Colonne al seu debut récital als vint anys. Va interpretar el Concert per a piano en la menor de Robert Schumann en els importants Concerts Colonne. Camille Saint-Saëns, que el va veure en un dels seus primers recitals, el va considerar que tenia "aquesta rara unió de perfecció tècnica i musicalitat". Saint-Saëns obté intencionadament un seient de primera fila per mostrar el seu suport al pianista.[4]
El 1911 tocava Iberia (Llibre I) d'Isaac Albéniz, a qui admirava. També va donar suport als compositors francesos Darius Milhaud i Paul Dukas al principi de la seva carrera musical tocant les seves obres.[3] Tenint interès per la nova música, també va defensar les carreres de diversos dels seus estudiants.[5]
Ell va co-escriure Méthode Supérieure per a piano quan tenia 25 anys. Es va convertir en ajudant de Diémer, que va publicar la peça.[3] Començant el 1914, es va convertir en professor temporal al Conservatori de París. Es va convertir en professor el 1923 i va ensenyar allà fins al 1953, excepte el període de la guerra[3] quan els alemanys ho van acomiadar perquè era un jueu que ocupava una posició oficial.[6][7] No obstant això, la seva posició li va tornar mercès a Marcel Ciampi i, encara que va ser nomenat de nou el 1944, no va obtenir la mateixa posició després de la guerra. Va ser un líder performer i professor influent, juntament amb Alfred Cortot, Isidor Philipp, i Marguerite Long.[8]
Durant la Segona Guerra Mundial, es va negar a tocar a la ràdio, controlada pels alemanys.[9] Va evadir la captura com a jueu utilitzant documents falsos, prenent altres noms i amagant-se. Phillipe, el seu fill, era un lluitador de resistència, que va ser capturat i enviat al camp de concentració de Drancy. L'oficial de SS Alois Brunner el va torturar[3] i va ser assassinat.
Entre els seus alumnes es trobaven Agnelle Bundervoët,[6] Jean Langlais,[10] Clara Haskil,[11] Lukas Foss,[12] Solomon, John Cage i Monique Haas[5] i Carme Bravo.
Lazare Lévy va morir el 1964,[3] als 82 anys.
Referències modifica
- ↑ "L'Ecole Lazare-Lévy". Music Web International. Consultat 15 juny 2017.
- ↑ George Grove (1954). Eric Blom (ed.). Grove's Dictionary of Music and Musicians. Vol. V (5th ed.). Macmillan. p. 155.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Allan Evans; Frédéric Gaussin (2007). "Masters of the French Piano Tradition: Francis Planté and his peers". Arbiter Records. Flushing, New York.
- ↑ Brian Rees (2 agost 2012). Camille Saint-Saëns: A Life. Faber & Faber. p. 424. ISBN 978-0-571-28705-5.
- ↑ 5,0 5,1 Rob Haskins (15 febrer 2013). John Cage. Reaktion Books. p. 22. ISBN 978-1-86189-943-9.
- ↑ 6,0 6,1 "Agnelle Bundervoët". Bach Cantatas. Consultat 15 juny 2017.
- ↑ Madeleine Forte (22 setembre 2011). Simply Madeleine: The Memoir of a Post–World War II French Pianist. Author House. p. 112. ISBN 978-1-4634-3385-7.
- ↑ Charles Timbrell (1999). French Pianism: A Historical Perspective. Amadeus Press. p. 78. ISBN 978-1-57467-045-5.
- ↑ Ann Labounsky (2000). Jean Langlais: The Man and His Music. Amadeus Press. p. 116. ISBN 978-1-57467-054-7.
- ↑ Ann Labounsky (2000). Jean Langlais: The Man and His Music. Amadeus Press. p. 60. ISBN 978-1-57467-054-7.
- ↑ Stephen Siek (10 novembre 2016). A Dictionary for the Modern Pianist. Rowman & Littlefield Publishers. pp. 69–70. ISBN 978-0-8108-8880-7.
- ↑ Jonathan D. Green (2003). A Conductor's Guide to Choral-orchestral Works. Rowman & Littlefield. p. 113. ISBN 978-0-8108-4720-0.
Bibliografia modifica
- Charles Timbrell. French Pianism: A Historical Perspective. Amadeus Press, 1999, p. 112–118, + many other pages. ISBN 978-1-57467-045-5.