Maria Oleart i Font

Maria Oleart i Font, amb el pseudònim d’Oleart de Bel, (Barcelona, Barcelonès, 29 de maig de 1929 - Barcelona[1] o Alella,[2] 6 de febrer de 1996) va ser una poetessa i narradora catalana.[1][3]

Infotaula de personaMaria Oleart i Font
Biografia
Naixement29 maig 1929 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort6 febrer 1996 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Activitat
Ocupaciópoeta, narradora, escriptora Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeTomàs Bel i Sabatés Modifica el valor a Wikidata
FillsJoana Bel Oleart Modifica el valor a Wikidata
Premis

BiografiaModifica

La seva infantesa la passà al Masnou, on es trasllada la seva família poc després del seu naixement. A l'escola descobreix la llengua i la literatura a través de les cançons i les rondalles populars. El seu pare, Gumersind Oleart, li transmet la passió per les lletres i la literatura. Casada amb l'escultor Tomàs Bel, va tenir dos fills, el Tomàs, psicòleg i també escultor, i la també escriptora Joana Bel Oleart. Autora d'una breu però intensa obra poètica, la poesia de Maria Oleart bascula entre l'austeritat i el lirisme, la realitat i la il·lusió, el desengany i l'esperança. També ha fet alguna incursió en el món de la narrativa i ha escrit obres de literatura infantil. El 2007 es va publicar una antologia seva, titulada Jo pregunto, amb postfaci de Montserrat Abelló i Soler.[4] Va col·laborar a revistes, va participar en associacions de cultura i literatura catalanes. Va mantenir col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals. Va participar en la revista Alella com a membre del consell de redacció. Entre el 1982 i el 1988 presidí l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana.[1][3] També és cofundadora de l'associació Josep Narcís Roca i Ferreres, i membre de l'AELC i del PEN Club Internacional. Oleart també va destacar per la seva participació activa en la vida pública i associativa catalana.[4][5]

Publicacions [1][3]Modifica

  • La mort i altres coses (1965)
  • Enllà (1974)
  • Solitud (premi Caterina Albert 1980)
  • M'empasso pols quan beso la terra (1983)
  • Les onades (1987)
  • Contes estrafets (premi Don-na de narrativa 1989)
  • Versos a Anaïs (1989)
  • Solitud (1991)
  • La màgia de les espelmes (1991)

Premis [3]Modifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Maria Oleart i Font». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 28 febrer 2018].
  2. Vendrell Bardagí, Montserrat; Didier, Béatrice (dir.); Fouque, Antoinette (dir.); Calle-Gruber, Mireille (dir.). «Oleart, María [Barcelona, 1929 - Alella, 1996]». A: Le Dictionnaire universel des créatrices. Éditions des femmes, 2015, p. 12859–12860. ISBN 978-2-7210-0651-6 [Consulta: 28 febrer 2018]. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Oleart Font, Maria». Institució de les Lletres Catalanes (ILC) [Consulta: 28 febrer 2018].
  4. 4,0 4,1 «Maria Oleart». AELC. [Consulta: 28 febrer 2018].
  5. «Maria Oleart i Font». Diccionari Enciclopèdic de la Literatura Catalana.