Masaki Kobayashi

director de cinema japonès

Masaki Kobayashi (小林 正樹 , Kobayashi Masaki?, 14 de febrer, 19164 d'octubre, 1996) va ser un director de cinema japonès, considerat un dels millors i més influents directors de cinema del món.[1][2]

Infotaula de personaMasaki Kobayashi
Masaki Kobayashi.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ja) 小林正樹 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement14 febrer 1916 Modifica el valor a Wikidata
Otaru (Japó) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 octubre 1996 Modifica el valor a Wikidata (80 anys)
Tòquio (Japó) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
FormacióUniversitat de Waseda Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, escriptor, productor de cinema, guionista Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0462030 Allocine: 11539 Allmovie: p97736 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer a Otaru, Hokkaido, com a fill d'un empleat d'oficina i cosí segon de l'actriu i directora Kinuyo Tanaka, una de les grans directores dels inicis del cinema.[3] Va estudiar Art Oriental en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Waseda. Allí va ser deixeble, company i amic del poeta, cal·lígraf i historiador japonès Aizu Yaichi. Es va graduar el 1941 amb la tesi Estudi de l'edat de fundació del Temple de Muroji, un temple de Shingon famós per la seva petita pagoda i la seva obertura a les dones en contrast amb altres temples que les excloïen. Kobayashi va viure en el temple durant un mes mentre investigava la seva història.[1][4]

Quan Kobayashi es va graduar en 1941, es va incorporar als famosos Estudis Shochiku com assistent de direcció i, en les seves pròpies paraules, «noi dels encàrrecs».[1][5] En aquests estudis també van rebre formació o van col·laborar amb ells, entre molts altres, grans directors com Yasujirō Ozu, Kenji Mizoguchi, Mikio Naruse, Keisuke Kinoshita, Yōji Yamada o Akira Kurosawa. Aquí operava un sistema de aprenents en el qual els nous empleats amb potencial d'adreça s'assignaven a un director reconegut per al qual exercien nombroses funcions, com la de filmar, editar o escriure guions. La perpetuació de l'estil era un dels objectius del sistema d'aprenentatge. Kobayashi va ser assistent de direcció, entre altres, Hiroshi Shimizu a Akatsuki no gasshō (1941) i Kanzashi (1941).

Poc després d'iniciar el seu aprenentatge cinematogràfic va ser reclutat per l'Exèrcit Imperial Japonès durant la Segona Guerra Mundial i enviat a Manxúria.[2] Kobayashi era obertament pacifista i quan va ser reclutat es va negar a combatre o a ser promogut a cap rang major que soldat.[1][2] A Manxúria la brutalitat de l'exèrcit va reforçar el seu menyspreu preexistent per la institució i va marcar els seus forts valors antiautoritaris.[1] Va passar l'últim any del conflicte com a presoner de guerra de l'Exèrcit dels Estats Units. Va ser alliberat en finalitzar el conflicte i va tornar als Estudis Shochiku a continuar la seva formació, aquesta vegada com a assistent de Keisuke Kinoshita.[1]

Va debutar com a director en 1952, amb la cinta melodramàtica Musuko no seishun.[1][2] En 1953 realitzà un altre melodrama social: Magokoro.[1][2] Aquest mateix any, Kobayashi va trencar amb les fèrries línies argumentals de la majoria de les pel·lícules de Shochiku i va dirigir la seva primera pel·lícula amb el seu característic estil personal, Kabe atsuki heya, sobre els criminals de guerra japonesos allotjats a la presó de Sugamo, amb el guió basat en quaderns escrits per veritables criminals de guerra i adaptats pel famós novel·lista Kōbō Abe. Aquí comença a albirar-se la temàtica pacifista i antimilitarista que l'acompanyarà la resta de la seva carrera.[1][2] La distribució de la pel·lícula va ser detinguda durant quatre anys pels propis estudis per a poder passar la censura de les autoritats d'ocupació estatunidenques sota la direcció del general Douglas MacArthur. La cinta va aparèixer finalment en 1957.

Entre les seves pel·lícules s'inclou Kaidan (1964), una col·lecció de quatre històries sobre fantasmes extretes del llibre Kwaidan: Stories and Studies of Strange Things (1903) escrit per Lafcadio Hearn.[1]

Kobayashi va dirigir, probablement a partir de les seves pròpies experiències, Ningen no joken (1959-1961), una trilogia sobre els efectes de la Segona Guerra Mundial en un japonès pacifista i socialista anomenat Kaji, encarnat per Tatsuya Nakadai, un dels millors actors del segle xx. Kaji és un home honest que s'haurà d'enfrontar a situacions injustes i innobles, situació que ens permet veure tres costats de la Segona Guerra Mundial a través dels seus ulls.[1] La Condició Humana entremescla extraordinàriament la narració i el relat de la guerra en els ulls de Kaji, amb la perfecció tècnica: la brutalitat de la guerra queda patent en un eficaç to blanc i negre, en escenaris immensos, paisatges gegantescos, grans congregacions d'homes armats i en les expressions facials dels protagonistes més rellevants que reaccionen davant els increïbles esdeveniments que es produeixen a fons en un entorn tan hostil i catastròfic. Les intencions de Kobayashi eren transformar un conflicte mundial tan massiu i difícil d'entendre per a les persones individuals.[1] Aquesta obra va marcar la senda de pel·lícules que reflectirien el costat no èpic de les guerres, influenciant en autors no japonesos com Stanley Kubrick, Francis Ford Coppola, Clint Eastwood, etc.

 
Fotograma de la primera pel·lícula de Ningen no joken.

És autor de Harakiri (1962), un extraordinari al·legat antimilitarista ambientat durant el Període Edo i el Shogunat Tokugawa, que posa en evidència la crueltat del feudalisme japonès i l'absurd del codi dels samurais, i en definitiva, del mal entès «honor» humà.[6] questa cinta, entre altres premis, va ser premi especial del jurat en el Festival Internacional de cinema de Cannes. També destaca Jōi uchi hairyō tsuma shimatsu (1967).

El 1983 va realitzar Tôkyô saiban, un impressionant documental sobre els judicis de Crims de Guerra de Tòquio als quals van ser sotmesos els militaristes japonesos després de ser acusats de crims de guerra durant la II Guerra Mundial. Està narrada per l'actor japonès Kei Satō. Va ser guardonat amb el Premi Internacional de la Crítica FIPRESCI del 35è Festival Internacional de Cinema de Berlín i amb els Blue Ribbon Awards.[1][7][8]

Més que cap altre cineasta japonès contemporani, el cinema de Kobayashi va estar marcat pel trauma de les seves experiències durant la guerra, marcades sempre des de la seva perspectiva humanista, pacifista i antimilitarista. No obstant això, no és ni des de lluny la seva única temàtica, perquè va ser un cineasta prolífic abastant molts gèneres fílmics i les seves pel·lícules són molt més variades temàticament que les dels seus contemporanis, abastant aspectes polítics, militars, socials, amorosos, tecnològics, del xoc de cultures i generacions humanes, etc.[1][2]

Retirat el 1985, Kobayashi va morir a Tòquio el 4 d'octubre de 1996 deixant un llegat imprescindible en la cultura cinematogràfica del segle xx.[1][2]

FilmografiaModifica

Premis i distincionsModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1955-, Prince, Stephen,. A dream of resistance : the cinema of Kobayashi Masaki. ISBN 9780813592374. OCLC 989726869 [Consulta: 24 novembre 2018]. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 «Obituary: Masaki Kobayashi» (en anglès), 15-10-1996. [Consulta: 23 desembre 2018].
  3. 1971-, Sharp, Jasper,. Historical dictionary of Japanese cinema. Scarecrow Press, 2011. ISBN 9780810857957. OCLC 707023100 [Consulta: 23 desembre 2018]. 
  4. Fowler, Sherry D. Muroji: Rearranging Art and History at a Japanese Buddhist Temple. Honolulu: University of Hawai’i Press, 2005. 
  5. Saburo, Ienaga. The Pacific War 1931–1945. Nova York: Pantheon, 1978. 
  6. 1934-, Gubern, Román,. Historia del cine. 6a. ed. Lumen, 2000. ISBN 8426401023. OCLC 434038303 [Consulta: 23 desembre 2018]. 
  7. «シネマ報知 | ブルーリボン賞歴代受賞一覧», 19-10-2013. [Consulta: 23 desembre 2018].
  8. «FIPRESCI - Masaki Kobayashi». [Consulta: 23 desembre 2018].
  9. Hara-kiri (1962) - Prix spécial du jury (ex-aequo) au Festival de Cannes
  10. Kwaïdan (1964) - Prix spécial du jury au Festival de Cannes
  11. Pavane pour un homme épuisé (1968) - En compétition au Festival de Cannes

Enllaços externsModifica