Obre el menú principal

Maurici Vilomara i Virgili

(S'ha redirigit des de: Maurici Vilomara)

Maurici Vilomara i Virgili (Barcelona, 28 d'abril de 1848[1] - Barcelona, 21 de juny de 1930[2]) va ser un escenògraf català, considerat el darrer supervivent sense claudicacions de l'escola barcelonina d'escenografia.[3] Va portar a la màxima concreció els paràmetres de Soler i Rovirosa.[3][4]

Infotaula de personaMaurici Vilomara i Virgili
Ramon Casas - MNAC- Maurici Vilomara- 015791-D 024311.jpg
Biografia
Naixement 1848
Barcelona
Mort 21 juny 1930 (81/82 anys)
Activitat
Ocupació Escenògraf
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

Maurici Vilomara va néixer el 1848 prop del mercat de la Boqueria i era fill de Tomàs Vilomara i Virgili fabricant tèxtil aficionat al dibuix natural de Barcelona i de Josefa Virgili i Bonet de Barcelona, Vilomara va començar a demostrar que tenia una gran destresa com a dibuixant des de ben petit als Escolapis.[3]

El 1862 va ingressar a l'Escola de la Llotja, on va estudiar sota l'orientació de Martí Alsina i Lluís Rigal i va treballar activament en el taller de Joan Ballester, Francesc Pla i Soler i Rovirosa.[3]

Es va estrenar professionalment als divuit anys al Liceu, on va col·laborar amb Ballester en l'obra Dinorah i on va treballar any rere any conreant i perfeccionant creacions, fins a tenir un èxit aclaparant amb un decorat que simulava un incendi i que va omplir pàgines de diaris i converses de carrer.[3] No obstant això, el mèrit se'l va emportar Marià Carreras, que va intentar eclipsar Vilomara, ja que comptava amb les seves col·laboracions sense reconèixer-li la tasca.[3]

Vilomara va treballar amb Pla a Madrid i va participar en projectes de Soler i Rovirosa a l'Havana i en la memorable producció catalana a Nova York Castles in Spain, que no va gaudir del reconeixement que s'esperava.[3] Poc després de l'estrena, Albert Bernís, el director del projecte americà, va assumir la direcció del Liceu i, desencantat amb la feina dels escenògrafs de la línia Soler i Rovirosa i Vilomara, va decidir atorgar a Carreras el càrrec d'escenògraf principal.[3]

A partir de la mort de Carreras, el 1888, Vilomara va començar a signar les creacions pròpies i el seu nom va adquirir prestigi al Liceu.[3] L'admiració que despertava era no només per les obres sinó també pels mètodes de treball.[3] Un cop assolida la categoria de mestre, va començar a treballar sol i sense deixebles i les seves escenografies es consideraven veritables obres d'art, fins al punt que la sagristia del Sant Suplici que va crear per a l'òpera Manon va ser declarada d'interès artístic nacional.[3]

Cap al 1890 es va iniciar en àmbits diferents del teatre Líric i les seves creacions es van utilitzar al Novetats i al Romea, fins a arribar a ser l'escenògraf preferit d'Àngel Guimerà. Però el gran daltabaix del 1897, any durant el qual va patir la pèrdua de la mare, el pare i el germà, li va marcar la trajectòria i li va paralitzar l'evolució fins que, el 1903, la relació amb Adrià Gual el va introduir en les renovacions que proposava el teatre íntim.[3]

Col·laborà així mateix en la posada en escena de les dues grans representacions del Teatre de Naturalesa a la Garriga, els anys 1911 (Flors de cingle, d'Ignasi Iglesias) i 1914 (La viola d'or, d'Apel·les Mestres).

Fins al 1930 va compaginar diversos àmbits de treball: va participar en molts projectes tant a Madrid com a Barcelona al costat de Margarida Xirgu, va col·laborar en els Espectacles Audicions Graner al Teatre Principal i va ser decorador i expositor en la V Exposició Internacional d'Art de Barcelona.[3]

El 1915 el Teatre Principal es va incendiar i el seu taller se'n va veure perjudicat. Aquest fet, juntament amb l'edat avançada, va desfermar una reducció progressiva de les seves tasques.[3] Va morir el 21 de juny de 1930 amb vuitanta-dos anys.[3]

FonsModifica

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva gran part de l'escenografia de l'artista, que inclou teatrins i esbossos de l'escenografia. Es pot trobar a Escena Digital del MAE.[5]

ReferènciesModifica

  1. «Naixements.1848.Registres.Llibre 2 (Núms.1 al 1212).Registre núm.361». Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, 28-04-1848. [Consulta: 18 maig 2019].
  2. «Hemeroteca de la Vanguardia 22 de juny de 1930.esquela». La Vanguardia, 22-06-1930. [Consulta: 18 maig 2019].
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 «Maurici Vilomara». Culturacat. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 29 juny 2012].
  4. Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 215. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013]. 
  5. Escena Digital - Maurici Vilomara

BibliografiaModifica

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.