Obre el menú principal

La merla d'aigua,[1] aigüerol[2], aigüerola[3] (Cinclus cinclus) o merla viuda[cal citació] és una espècie d'ocell que es troba a Europa, el nord d'Àfrica i parts d'Àsia.[4][5] És l'única espècie de la família dels cínclids (Cinclidae) que es troba a Europa.[6]

Infotaula d'ésser viuMerla d'aigua europea
Cinclus cinclus
Cinclus cinclus bronwen y dwr.jpg
Mirloacuatico.jpg
Enregistrament
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 22708156
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaCinclidae
GènereCinclus
EspècieCinclus cinclus
(Linnaeus, 1758)
Distribució
Cinclus-cinclus-Europe.png
Distribució geogràfica de la merla d'aigua (en verd, tot l'any; en blau, només a l'hivern).
Modifica les dades a Wikidata

MorfologiaModifica

Fa 18 cm de llargada i el seu pes oscil·la entre 50 i 70 grams. Les seues formes són arrodonides, amb un bec llarg i negre. La gola i el pit són de color blanc, mentre que la nuca, el ventre i el cap, fins al dessota de la cella, tenen tonalitats brunenques. La resta del cos, és a dir, el mantell i la cua, són de color bru grisenc fosc. Hi ha diferents subespècies. Malgrat ser un moixó, està impermeabilitzat per una capa de greix, talment com altres ocells aquàtics no passeriformes. És a dir, la merla d'aigua, junt amb les altres 4 espècies que formen la família dels cínclids, "són els únics passeriformes que, per les adaptacions que presenten, es poden considerar realment aquàtics perquè tenen un plomatge dens que impermeabilitzen i lubriquen amb les secrecions de la glàndula del carpó -l'anomenada glàndula uropigial- tal com fan els ànecs. Poden tancar les obertures nasals i les auditives, i tenen la superfície dels ulls plana com la d'unes ulleres de bussejar."[6]

ReproduccióModifica

Fa un niu esfèric amb molsa i amb un revestiment de fulles seques, que instal·la en els forats de ponts, de molins i de rocams, prop de l'aigua. A més a més, també té el costum de niar prop i, fins i tot, darrere els salts d'aigua, per la qual cosa la seua niada queda molt protegida. Entre el març-maig fa dues cries: la femella, tota sola, cova els 4 o 5 ous i, després, amb l'ajut del mascle, alimenta la covada, els membres de la qual aprenen primer a cabussar-se i a caminar que no pas a volar, per a la qual cosa han d'esperar fins a 23 dies.[7] Pot niuar successivament en contrades allunyades en una mateixa temporada.

HàbitatModifica

Viu en els cursos alts dels rius, en els torrents i en els rierols de muntanya, on és sedentari, bé que, de vegades, empès pel fred i el gel, realitza curts desplaçaments hivernals que la porten a l'hivern fins a territoris més meridionals.

DistribucióModifica

La merla d'aigua es troba a Europa, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, el Caucas, Àsia Central i el Subcontinent indi.[8][4][5]

 
Mapa de distribució. Llegenda: en verd fosc: resident tot l'any; en verd clar: hivernant.[9]

Costums i alimentacióModifica

Un tret que el singularitza dels altres ocells catalans i europeus és l'extraordinària capacitat que mostra per a capbussar-se, nedar i, sorprenentment, caminar per la llera del riu, sota l'aigua, on cerca els tricòpters, coleòpters i altres insectes aquàtics i llurs larves. Complementa la dieta amb crustacis, llambrics i capgrossos. Les immersions duren de deu a trenta segons, i és xocant veure'l eixir sobtadament de l'aigua i posar-se sobre un roc enmig del riu, on, en una acció molt característica seua, s'ajup i s'estira bo i enlairant la cua.

Té un vol rabent i dirigit, sempre, ran de l'aigua, alhora que emet un aspre so metàl·lic.

Al Principat de Catalunya és freqüent en els cursos alts del Llobregat, del Cardener i dels rierols i dels torrents d'aquestes conques d'alta muntanya. També sovinteja al nord del Bages, però manca a la comarca d'Anoia. Havia estat més freqüent al Vallès i al Moianès.

ReferènciesModifica

  1. «merla». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «DIEC».
  3. «aigüerola». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  4. 4,0 4,1 Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378, el mapa de l'àrea de distribució, però, no inclou més enllà dels Urals.
  5. 5,0 5,1 Brewer et al.: Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 0-300-09059-5
  6. 6,0 6,1 Descripció i fotografia de la merla d'aigua a la pàgina El medi natural del Bages, dins de les pàgines de l'Institut d'Estudis Catalans.
  7. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 85-86. ISBN 84-315-0434-X
  8. "Species Factsheet" / Dades sobre l'espècia a BirdLife International.
  9. Brewer, David, et al. Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 978-1873403952. 

BibliografiaModifica

  • Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig, Barcelona, 1987, p. 85. ISBN 84-315-0434-X.
  • Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 167.
  • Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 215-216.
  • Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378.

Enllaços externsModifica