Merla d'aigua
La merla d'aigua europea[1] o senzillament merla d'aigua,[2] aigüerol[3], aigüerola,[4] merla viuda o tord marí[5] (Cinclus cinclus) és una espècie d'ocell que hi ha a Europa, el nord d'Àfrica i parts d'Àsia.[6][7] És l'única espècie de la família dels cínclids (Cinclidae) que es troba a Europa.[8]
Cinclus cinclus  | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Envergadura | 28 cm |
| Nombre de cries | 4,5 |
| Període d'incubació de l'ou | 17 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22708156 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Cinclidae |
| Gènere | Cinclus |
| Espècie | Cinclus cinclus (Linnaeus, 1758) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Sturnus cinclus |
| Distribució | |
 Distribució geogràfica de la merla d'aigua (en verd, tot l'any; en blau, només a l'hivern). | |
| Endèmic de | |
Morfologia modifica
Fa 18 cm de llargada i el seu pes oscil·la entre 50 i 70 grams. Les seues formes són arrodonides, amb un bec llarg i negre. La gola i el pit són de color blanc, mentre que la nuca, el ventre i el cap, fins al dessota de la cella, tenen tonalitats brunenques. La resta del cos, és a dir, el mantell i la cua, són de color bru grisenc fosc. Hi ha diferents subespècies. Malgrat ser un moixó, està impermeabilitzat per una capa de greix, talment com altres ocells aquàtics no passeriformes. És a dir, la merla d'aigua, junt amb les altres 4 espècies que formen la família dels cínclids, "són els únics passeriformes que, per les adaptacions que presenten, es poden considerar realment aquàtics perquè tenen un plomatge dens que impermeabilitzen i lubriquen amb les secrecions de la glàndula del carpó -l'anomenada glàndula uropigial- tal com fan els ànecs. Poden tancar les obertures nasals i les auditives, i tenen la superfície dels ulls plana com la d'unes ulleres de bussejar."[8]
Reproducció modifica
Fa un niu esfèric amb molsa i amb un revestiment de fulles seques, que instal·la en els forats de ponts, de molins i de rocams, prop de l'aigua. A més a més, també té el costum de niar prop i, fins i tot, darrere els salts d'aigua, per la qual cosa la seua niada queda molt protegida. Entre el març-maig fa dues cries: la femella, tota sola, cova els 4 o 5 ous i, després, amb l'ajut del mascle, alimenta la covada, els membres de la qual aprenen primer a cabussar-se i a caminar que no pas a volar, per a la qual cosa han d'esperar fins a 23 dies.[9] Pot niuar successivament en contrades allunyades en una mateixa temporada.
Hàbitat modifica
Viu en els cursos alts dels rius, en els torrents i en els rierols de muntanya, on és sedentari, bé que, de vegades, empès pel fred i el gel, realitza curts desplaçaments hivernals que la porten a l'hivern fins a territoris més meridionals.
Distribució modifica
La merla d'aigua es troba a Europa, el nord d'Àfrica, l'Orient Mitjà, el Caucas, Àsia central i el Subcontinent indi.[10][6][7]
Costums i alimentació modifica
Un tret que el singularitza dels altres ocells catalans i europeus és l'extraordinària capacitat que mostra per a capbussar-se, nedar i, sorprenentment, caminar per la llera del riu, sota l'aigua, on cerca els tricòpters, coleòpters i altres insectes aquàtics i llurs larves. Complementa la dieta amb crustacis, llambrics i capgrossos. Les immersions duren de deu a trenta segons, i és xocant veure'l eixir sobtadament de l'aigua i posar-se sobre un roc enmig del riu, on, en una acció molt característica seua, s'ajup i s'estira bo i enlairant la cua.
Té un vol rabent i dirigit, sempre, ran de l'aigua, alhora que emet un aspre so metàl·lic.
Al Principat de Catalunya és freqüent en els cursos alts del Llobregat, del Cardener i dels rierols i dels torrents d'aquestes conques d'alta muntanya. També sovinteja al nord del Bages, però manca a la comarca d'Anoia. Havia estat més freqüent al Vallès i al Moianès.
Referències modifica
- ↑ «Merla d'aigua». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 20/01/2022(català)
- ↑ «merla». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «DIEC».
- ↑ «aigüerola». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ DCVB
- ↑ 6,0 6,1 Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378, el mapa de l'àrea de distribució, però, no inclou més enllà dels Urals.
- ↑ 7,0 7,1 Brewer et al.: Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 0-300-09059-5
- ↑ 8,0 8,1 Descripció i fotografia de la merla d'aigua Arxivat 2014-05-29 a Wayback Machine. a la pàgina El medi natural del Bages, dins de les pàgines de l'Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 85-86. ISBN 84-315-0434-X
- ↑ "Species Factsheet" / Dades sobre l'espècia a BirdLife International.
- ↑ Brewer, David, et al. Wrens, Dippers and Thrashers. Pica Press, 2001. ISBN 978-1873403952.
Bibliografia modifica
- Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig, Barcelona, 1987, p. 85. ISBN 84-315-0434-X.
- Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 167.
- Roger Tory Peterson, Guy Mountfort i P.A.D. Hollom: Guia dels ocells dels Països Catalans i d'Europa, traducció i adaptació del text original en anglès (Collins Field Guide to Birds of Britain and Europe) coordinada per Jordi Sargatal, amb l'equip de traducció i adaptació: Francesc Anton, Rosa Llinàs, Deli Saavedra, Jordi Sargatal i Erich Streich. Barcelona: Edicions Omega, 1995, p. 215-216.
- Jonsson, Lars: Ocells d'Europa, amb el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà. Edició original en suec (Lars Jonnsons Fåglar), traducció i adaptació de l'anglès per Erich Streich, Frederic Streich, Deli Saavedra, Rosa Llinàs i Jordi Sargatal. Barcelona: Edicions Omega, 1994, p. 378.
Enllaços externs modifica
- Imatge i breu descripció de la merla d'aigua a Imatges naturals de Ponent, i més imatges i descripció a Natura al Berguedà, a Ocells del Camp i la Conca de Barberà i a "Birding Lleida", al Facebook.
- Vídeo d'una merla d'aigua a la Noguera Pallaresa al seu pas per Pont de Suert. Malauradament, no se sent el so de l'ambient, ja que hi ha una música sobreposada.