Messina Chasma és el congost -anomenat chasmata en llenguatge astrogeològic- més extens de la superfície de Titània, satèl·lit del planeta Urà. El seu nom prové de la comèdia de William Shakespeare, Molt de soroll per no res.[1]

Infotaula d'accident geogràfic extraterrestreMessina Chasma
Messina Chasma.jpg
Dades generals
Tipuschasma
Cos astronòmicTitània
EpònimMessina i Molt soroll per no res
Dades geogràfiques
Coordenades33° 18′ S, 335° 00′ E / 33.3°S,335°E / -33.3; 335{{#coordinates:}}: longitud no vàlida
Localització
Identificadors
Gazetteer of Planetary Nomenclature3870
Modifica les dades a Wikidata
Imatge de Titània presa pel Voyager 2. Messina Chasma n'és al centre

El congost està format per dues falles normals, que van en direcció NO-ES, de 1.492 km de longitud formant una fossa tectònica. El congost talla alguns cràters d'impacte, i açò probablement significa que es formà en una fase tardana de l'evolució geològica de Titània, quan el seu interior s'expandí i la superfície gelada es va partir. Messina Chasma només té uns pocs cràters superposats, creats després del congost, la qual cosa és un altre indici de la relativa joventut d'aquest accident geològic.[2][3][4]

La primera imatge del Messina Chasma, la feu la sonda espacial Voyager 2 en sobrevolar Urà el 1986.[2]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «Titania: Messina Chasma». Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology. [Consulta: 7 desembre 2009].
  2. 2,0 2,1 Smith, B.A.; Soderblom, L.A.; Beebe, A. et al. «Voyager 2 in the Uranian System: Imaging Science Results» (en anglés). publicació, 233, 1986, pàgs. 97-102. DOI: 10.1126/science.233.4759.43. PMID: 17812889.
  3. Plescia, J.B. «Cratering history of the Uranian satellites: Umbriel, Titania and Oberon» (en anglès). Journal of Geophysical Research, 92, A13, 1987, pàg. 14,918–32. DOI: 10.1029/JA092iA13p14918.
  4. Croft, S.K. «New geological maps of Uranian satellites Titania, Oberon, Umbriel and Miranda» (en anglès). Proceeding of Lunar and Planetary Sciences. Lunar and Planetary Sciences Institute, Houston, 20, 1989, pàg. 205C.