Monarquia constitucional
Una monarquia constitucional és una forma de govern monàrquica establerta sota un sistema constitucional que reconeix un monarca electe o hereditari com a cap d'estat.[1] Les monarquies constitucionals modernes sovint implementen el concepte de trias politica o "separació de poders" en què el monarca és el cap de la branca executiva o té només un paper cerimonial o simbòlic, d'acord amb la frase "el rei regna, no governa", que Adolphe Thiers va pronunciar el segle XIX per referir-se a Carles X de França, un monarca absolutista que va aconseguir ser destronat.[2] En les democràcies representatives que són monarquies constitucionals, com ara el Regne Unit i Espanya, el rei és considerat el cap d'estat, però, és el primer ministre o el president del govern, electe democràticament per mitjà de les eleccions directes o indirectes, el cap de govern.
Hi ha 24 països amb monarquies constitucionals que exerceixen la seva autoritat en els límits definits en un marc legal: Andorra, Bahrain, Bèlgica, Bhutan, Brunei, Cambodja, Dinamarca, Espanya, Eswatini, Japó, Jordània, Lesotho, Liechtenstein, Luxemburg, Kuwait, Malàisia, Mònaco, Marroc, Noruega, Països Baixos, Regne Unit, Suècia, Tailàndia i Tonga.[3] D'aquestes, Cambodja i Malàisia son Monarquia electiva.[4]
Història modifica
Les monarquies es van transformar durant el segle XIX dels sistemes absolutistes de l'antic règim en formes generals de codificació de constitucional, que delimitaven les esferes d'acció dels ciutadans i dels agents de poder (Rei, Govern, Parlament, tribunals, Partits i Associacions), les formes de representació i, en general, els procediments a través dels quals es constitueixen o es resolen els seus conflictes.[5]
Poders modifica
Hi ha almenys dos tipus diferents de monarquies constitucionals al món modern: executiva i cerimonial. A les monarquies executives, el monarca exerceix un poder significatiu (encara que no absolut). La monarquia sota aquest sistema de govern és una poderosa institució política (i social). Per contra, a les monarquies cerimonials, el monarca té poc o cap poder real o influència política directa, tot i que sovint tenen una gran influència social i cultural. Les monarquies constitucionals executives son Bhutan, Bahrain, Jordània, Kuwait, Liechtenstein, Mònaco, Marroc i Tonga.
En el seu sistema de govern, les monarquies constitucionals no difereixen gens de les democràcies parlamentàries, llevat del fet que el cap d'estat no és un càrrec d'elecció popular, sinó hereditari. El funcionament de les institucions governamentals i la separació de poders, sovint és idèntic a les democràcies parlamentaris, i per tant, les monarquies constitucionals en són una categoria. Sol ser habitual en una monarquia constitucional que el monarca gaudeixi de privilegis en funció del seu paper com a màxim representant del país i cap d'estat. Aquests privilegis solen referir-se no només al manteniment econòmic de la família reial i la seva seguretat, sinó també a qüestions d'immunitat jurídica, etcètera, que per afectar a un dels principals òrgans de representació de l'estat, solen venir regulats per una constitució o una norma similar de caràcter fonamental en dret.
A més d'actuar com a símbol visible de la unitat nacional, un monarca constitucional pot tenir poders formals com dissoldre el parlament o donar el consentiment reial a la legislació. Tanmateix, l'exercici d'aquests poders ha de ser d'acord estrictament amb principis constitucionals escrits o convencions constitucionals no escrites, en lloc de qualsevol preferència política personal imposada pel sobirà. A The English Constitution, el teòric polític britànic Walter Bagehot va identificar tres drets polítics principals que un monarca constitucional pot exercir lliurement: el dret a ser consultat, el dret a animar i el dret a advertir. No obstant això, moltes monarquies constitucionals encara conserven autoritats importants o influència política, com ara a través de certs poders de reserva i que també poden tenir un paper polític important. En gairebé tots els casos, el monarca continua sent el cap executiu nominal, però està obligat per convenció a actuar segons el consell del Consell de Ministres. Només unes poques monarquies (sobretot Japó i Suècia) han modificat les seves constitucions perquè el monarca ja no sigui ni tan sols el cap executiu nominal.
Referències modifica
- ↑ «El mapa de las monarquías en el mundo» (en castellà). Cinco Días, 26-01-2015. [Consulta: 22 octubre 2021].
- ↑ Cebrian, Juan Luis. «El rey no gobierna, pero reina» (en castellà). El Pais, 23-06-2014. [Consulta: 2 novembre 2021].
- ↑ Bickerstaff, Steve. Election Systems and Gerrymandering Worldwide (en anglès). Springer Nature, 2020, p. 59.
- ↑ Rahim, Rahimy. «True practice of elective monarchy» (en anglès), 13-12-2016. [Consulta: 26 octubre 2021].
- ↑ Sánchez Agesta, Luis «Los perfiles históricos de la monarquía constitucional en España» (en castellà). Revista de estudios políticos, 55, 1987, pàg. 10-11. ISSN: 0048-7694.