Viquipèdia

Pànini

gramàtic i erudit sànscrit de l'antiga Índia
No s'ha de confondre amb Panini.

Pànini Pànini (sànscrit: पाणिनि) (Shalatula, c. 520 aC - c. 460 aC) va ser un filòleg del sànscrit, gramàtic i erudit indi venerat a l'Índia antiga,[1][2][3] datat d'entre el segle vi[4][5] i el segle iv aC.[6][7][8][9]

Plantilla:Infotaula personaPànini

Bust modern de Pànini Modifica el valor a Wikidata
Nom original(sa) पाणिनि Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementc. 520 aC Modifica el valor a Wikidata
Shalatula (Pakistan) Modifica el valor a Wikidata
Mortc. 460 aC Modifica el valor a Wikidata (59/60 anys)
ReligióHinduisme Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballVyakarana i lingüística Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciólingüista, escriptor, gramàtic Modifica el valor a Wikidata
PeríodeMahajanapades Modifica el valor a Wikidata

Des del descobriment i la publicació de la seva obra pels estudiosos europeus al segle xix, Pàṇini ha estat considerat el «primer lingüista descriptiu»,[10] i fins i tot se l'ha etiquetat com «el pare de la lingüística».[11][12][13]

La gramàtica de Pàṇini va influir en lingüistes fonamentals com Ferdinand de Saussure i Leonard Bloomfield.[14]

Context

modifica

Pāṇini probablement va viure a Salatura a l'antic Gandhara al nord-est del subcontinent indi, l'actual Pakistan, durant l'era dels Mahajanapades.[15][9]

El nom Pāṇini és un patronímic que significa descendent de Paṇina.[16] El seu nom complet era Dakṣiputra Pāṇini segons els versos 1.75.13 i 3.251.12 del Mahabhashya de Patanjali, amb una primera part que suggereix que el nom de la seva mare era Dakṣi.[5]

Datació

modifica

No se sap res del cert sobre quan va viure Pāṇini, ni tan sols en quin segle va viure. Pāṇini s'ha datat entre els segles vii[17] o vi[5] i iv aC.[18][6][7][8][9] Von Hinüber (1989) basant-se en arguments numismàtics i Falk (1993) basat en els seus estudis d'escriptura índica, el situen a mitjan segle iv aC.[6][7][8][18] Altres utilitzen proves internes i proves textuals de textos indis antics per datar-lo al segle vi o v aC,[5] mentre que Bod sosté que va viure entre els segles vii a v aC.[19] George Cardona (1997) en el seu estat de la qüestió i revisió autoritzada dels estudis relacionats amb Pāṇini, afirma que l'evidència disponible recolza fermament que la datació no pot ser més tardana d'entre el 400 i el 350 aC, mentre que les datacions anteriors depenen de les interpretacions i no són probatòries.[20]

Segons Bod, la gramàtica de Pāṇini defineix el sànscrit clàssic, de manera que Pāṇini se situa cronològicament a la part posterior del període vèdic.[19] Segons Arthur Berriedale Keith, el text sànscrit que més coincideix amb la llengua descrita per Pāṇini és l'Aitareya Brāhmaṇa d'entre el segle viii i vi aC.[21] Segons Scharfe, «la seva proximitat a la llengua vèdica tal com es troba a les Upanisads i els sūtras vèdics suggereix el segle v o potser el segle v aC».[5]

A partir de les troballes numismàtiques, Von Hinüber i Falk situen Pāṇini a mitjan segle iv aC. La rupya de Pāṇini (A 5.2.119, A 5.2.120, A. 5.4.43, A 4.3.153) esmenta una moneda d'or específica, la niṣka, en diversos sutres,[22] que es va introduir a l'Índia el segle iv aC.[8] Segons Houben, «la datació del 350 aC per a Pāṇini es basa en proves concretes que fins ara no s'han refutat».[8] Segons Bronkhorst, no hi ha cap raó per dubtar de la validesa de l'argument de Von Hinüber i Falk, establint el límit temporal màxim de la datació de Pāṇini al 350 aC o les dècades posteriors.[18] Segons Bronkhorst, «…gràcies al treball realitzat per Hinüber (1990:34-35) i Falk (1993: 303-304), ara sabem que Pāṇini va viure, amb tota probabilitat, molt més a prop en el temps del període d'Aśoka del que s'havia pensat fins ara. Segons el raonament de Falk, Panini devia viure durant la dècada posterior al 350 aC, és a dir, just abans (o contemporàniament?) de la invasió d'Alexandre de Macedònia».[7]

Cardona esmenta dues evidències internes importants per a la datació de Pāṇini.[23] L'aparició de la paraula yavanānī a 4.1.49, referida a una escriptura lipi cuneiforme o a l'escriptura grega, suggereix una data per a Pāṇini posterior a Alexandre el Gran. Cardona rebutja aquesta possibilitat, argumentant que yavanānī també pot referir-se a una dona Yavana; i que els indis tenien contactes amb el món grec abans de les conquestes d'Alexandre.[24] El Sutra 2.1.70 de Pāṇini esmenta kumāraśramaṇa, derivat de śramaṇa, que es refereix a una monja budista, el que implica que Pāṇini s'hauria de col·locar després del Siddharta Gautama. KB Pathak (1930) va argumentar que kumāraśramaṇa també es podria referir a una monja jainista, el que significaria que Pāṇini no s'ha de col·locar necessàriament després del Buda.[23]

No està clar si Pāṇini va utilitzar l'escriptura per a la composició de la seva obra, tot i que en general s'acorda que coneixia una forma d'escriptura, basada en referències a paraules com lipi («guió») i lipikara («escriba») a la secció 3.2 de l'Aṣṭādhyāyī.[25][26][27] La datació de la introducció de l'escriptura a l'Índia pot, per tant, donar més informació sobre la datació de Pāṇini.[28][29][30][31][32][33]

Pāṇini cita almenys deu gramàtics i lingüistes abans que ell: Āpiśali, Kāśyapa, Gārgya, Gālava, Cakravarmaṇa, Bhāradvāja, Śākaṭāyana, Śākalya, Senaka i Sphoṭāyana.[34] Segons Kamal K. Misra, Pāṇini també es refereix a Yaska, «els escrits del qual es remunten a mitjan segle iv aC».[35] Tant [Brihatkatha] com Mañjuśrī-mūla-kalpael asseguren que Pànini va ser contemporani amb el rei Nanda, del segle iv aC.[36]

Ubicació

modifica

No se sap res del cert sobre la vida personal de Pāṇini. En una inscripció de Siladitya VII de Valabhi, se l'anomena Śalāturiya, que significa «home de Salatura». Això significa que Pànini vivia a Salatura, a l'antic Gandhara, l'actual nord-oest del Pakistan, i que probablement es trobava a prop de Lahor, una ciutat a la confluència dels rius Indus i Kabul, al districte Swabi del modern Pakistan.[37][38] Segons les memòries de l'erudit xinès del segle vii Xuan Zang, hi havia una ciutat anomenada Suoluoduluo a l'Indus on va néixer Pāṇini, i ell va compondre el Qingming-lun (sànscrit: Vyakarana).[37][39][40]

Segons Hartmut Scharfe, Pāṇini vivia a Gandhara, a prop de les fronteres de l'Imperi aquemènida, i Gandhara era aleshores una satrapia aquemènida després de la conquesta aquemènida de la vall de l'Indus. Per tant, tècnicament devia ser una persona persa, però la seva obra no mostra cap coneixement de la llengua persa.[5][41] Segons Patrick Olivelle, el text de Pāṇini i el que s'ha trobat escrit sobre ell en altres llocs suggereixen que «era clarament del nord, probablement de la regió del nord-oest».[42]

 
Segell indi commemoratiu de Pànini de l'any 2004.

Recepció

modifica

Pànini s'esmenta a les faules índies i als textos antics. El Pantxatantra, per exemple, esmenta que Pāṇini va ser assassinat per un lleó.[43][44]

Pāṇini va ser representat en un segell postal indi de cinc rupies l'agost de 2004.[45][46][47][48]

Llegat

modifica

Pànini és conegut pel seu text Ashtadhyayi (Aṣṭādhyāyī), un tractat d'estil sutra sobre gramàtica sànscrita,[3][1] amb 3.996[49] versos o regles sobre lingüística, sintaxi i semàntica en «vuit capítols», que és el text fundacional de la branca Vyakarana del Vedanga, les disciplines erudites auxiliars del període vèdic.[50][51][52] El seu text aforístic va atreure nombrosos comentaris, dels quals el Mahabhashya de Patanjali és el més famós.[53] Les seves idees van influir i van incentivar comentaris d'estudiosos d'altres religions índies com el budisme.[54]

L'anàlisi de Pāṇini dels noms compostos encara constitueix la base de les teories lingüístiques modernes de la composició en les llengües índies. La teoria global i científica de la gramàtica de Pāṇini es pren convencionalment per marcar l'inici del sànscrit clàssic.[55] El seu tractat sistemàtic va inspirar i va fer del sànscrit la llengua índia preeminent d'aprenentatge i literària durant dos mil·lennis.

La teoria de l'anàlisi morfològica de Pàṇini era més avançada que qualsevol teoria occidental equivalent abans del segle xx.[56] El seu tractat és generatiu i descriptiu, utilitza metallenguatge i meta-normatives, i s'ha comparat amb la màquina de Turing on l'estructura lògica de qualsevol dispositiu informàtic s'ha reduït al seu element essencial mitjançant un model matemàtic idealitzat.[57]

Ashtadhyayi

modifica

La més important de les obres de Pànini és una gramàtica per a l'estudi del sànscrit, llengua que considerava divina. Hi destaca el detallisme fonètic, no superat fins a la modernitat, que parteix de criteris científics (per exemple, intueix el concepte de fonema). Va inventar una metanotació sintàctica similar a la gramàtica lliure de context de les gramàtiques actuals,[58] i les seves regles recursives en el camp de la morfologia s'apliquen avui dia en lingüística computacional.

Ashtadhyayi és una gramàtica prescriptiva i generativa amb regles algebraiques que regeixen tots els aspectes de la llengua. Es complementa amb tres textos auxiliars: akṣarasamāmnāya, dhātupāṭha i gaṇapāṭha.[59]

Aquesta obra, fruit d'un esforç de segles per preservar la llengua dels himnes vèdics de la «corrupció», és el punt àlgid d'una tradició gramatical vigorosa i sofisticada ideada per aturar el canvi lingüístic. La preeminència de l'Aṣtādhyāyī es subratlla pel fet que va eclipsar totes les obres similars anteriors; tot i que no és la primera, és el text més antic que sobreviu completament.[60][61][62][63]

L'Aṣṭādhyāyī consta de 3.959 sūtras en vuit capítols, cadascun subdividit en quatre seccions o pādas. El text pren material de llistes lèxiques (dhātupāṭha, gaṇapātha) com a entrada i descriu algorismes que cal aplicar per a la generació de paraules ben formades. És tal la seva complexitat que l'aplicació correcta de les seves regles i metaregles encara s'està treballant segles després.[64][65]

El llibre està compost en una època en què la composició i la transmissió orals eren la norma, està fermament integrat en aquesta tradició oral. Per tal d'assegurar una àmplia difusió, es diu que Pànini preferia la brevetat a la claredat:[66] es pot recitar de punta a punta en dues hores. Això ha provocat l'aparició d'un gran nombre de comentaris de la seva obra al llarg dels segles, que en la seva majoria s'adhereixen a les bases establertes per l'obra de Pāṇini.[67][60]

Bhaṭṭikāvya

modifica

Bhaṭṭikāvya és un poema del segle vii dC que intenta ajudar a interpretar l'Aṣṭādhyāyī ajudant-se d'elements d'obres anteriors. L'aprenentatge del currículum indi a l'època clàssica tardana tenia com a cor un sistema d'estudi gramatical i anàlisi lingüística.[68] El text bàsic d'aquest estudi era l'Aṣṭādhyāyī de Pāṇini, la condició sine qua non de l'aprenentatge.[69] Aquesta gramàtica de Pāṇini havia estat objecte d'un intens estudi durant els deu segles anteriors a la composició del Bhaṭṭikāvya. El propòsit de Bhaṭṭi era clarament el de proporcionar una ajuda per a l'estudi del text de Pāṇini mitjançant l'ús dels exemples ja proporcionats als comentaris gramaticals existents en el context de la història. La intenció de l'autor era ensenyar aquesta ciència avançada mitjançant un mitjà relativament fàcil i agradable.

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 Staal, 1965.
  2. ↑ Lidova, 1994, p. 108-112.
  3. ↑ 3,0 3,1 Lochtefeld, 2002a, p. 64–65, 140, 402.
  4. ↑ Staal, 1996, p. 39.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Scharfe, 1977, p. 88.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Vergiani, 2017, p. 243, n.4.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Bronkhorst, 2016, p. 171.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Houben, 2009, p. 6.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Cardona, 1997, p. 268.
  10. ↑ François & Ponsonnet (2013: 184).
  11. ↑ Bod, 2013, p. 14-19.
  12. ↑ Patañjali; Ballantyne, James Robert; Kaiyaṭa; Nāgeśabhaṭṭa. Mahābhāṣya …, 1855. OCLC 47644586. 
  13. ↑ Pāṇini; Boehtlingk, Otto von. Panini's Grammatik, herausgegeben, übersetzt, erläutert… von O. Böhtlingk. Sansk. and Germ. (en anglès), 1886. OCLC 562865694. 
  14. ↑ Henry), Robins, R. H. (Robert. A short history of linguistics. 4th. Londres: Longman, 1997. ISBN 0582249945. OCLC 35178602. 
  15. ↑ Avari, Burjor. India: The Ancient Past: A History of the Indian Sub-Continent from c. 7000 BC to AD 1200 (en anglès). Routledge, 2007, p. 156. ISBN 978-1-134-25161-2. 
  16. ↑ Pāṇini; Sumitra Mangesh Katre Aṣṭādhyāyī of Pāṇini. Motilal Banarsidass, 1989, p. xx. ISBN 978-81-208-0521-7. 
  17. ↑ Bod, 2013, p. 14.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Bronkhorst, 2019.
  19. ↑ 19,0 19,1 Bod, 2013, p. 14-18.
  20. ↑ Cardona, 1997, p. 261–268.
  21. ↑ Keith, Arthur Berriedale. Rigveda Brahmanas: the Aitareya and Kauṣītaki Brāhmaṇas of the Rigveda (en anglès). Delhi: Motilal Banarsidass, 1998. ISBN 978-8120813595. OCLC 611413511. 
  22. ↑ Pāṇini. Aṣṭādhyāyī of Pāṇini (en anglès). Motilal Banarsidass Publ., 1989. ISBN 978-81-208-0521-7. 
  23. ↑ 23,0 23,1 Cardona, 1997, p. 261-262.
  24. ↑ Cardona, 1997, p. 261.
  25. ↑ Richard Salomon. Indian Epigraphy: A Guide to the Study of Inscriptions in Sanskrit, Prakrit, and the other Indo-Aryan Languages. Oxford University Press, 1998, p. 11. ISBN 978-0-19-535666-3. 
  26. ↑ Juhyung Rhi «On the Peripheries of Civilizations: The Evolution of a Visual Tradition in Gandhāra». Journal of Central Eurasian Studies, 1, 2009, pàg. 5, 1–13.
  27. ↑ Rita Sherma; Arvind Sharma Hermeneutics and Hindu Thought: Toward a Fusion of Horizons. Springer, 2008, p. 235. ISBN 978-1-4020-8192-7. 
  28. ↑ Falk, Harry. Schrift im alten Indien: ein Forschungsbericht mit Anmerkungen (en alemany). Gunter Narr Verlag, 1993, p. 109–167. 
  29. ↑ Salomon, Richard «Review: On the Origin of the Early Indian Scripts». Journal of the American Oriental Society, 115, 2, 1995, pàg. 271–278. DOI: 10.2307/604670. JSTOR: 604670.
  30. ↑ Scharfe, Hartmut. Education in Ancient India. Leiden, Netherlands: Brill, 2002, p. 10–12. 
  31. ↑ Oskar von Hinüber. Der Beginn der Schrift und frühe Schriftlichkeit in Indien. Akademie der Wissenschaften und der Literatur, 1989, p. 241–245. ISBN 9783515056274. OCLC 22195130. 
  32. ↑ Jack Goody. The Interface Between the Written and the Oral. Cambridge University Press, 1987, p. 110–124. ISBN 978-0-521-33794-6. 
  33. ↑ Johannes Bronkhorst (2002), Literacy and Rationality in Ancient India, Asiatische Studien/Études Asiatiques, 56(4), pages 803-804, 797-831
  34. ↑ Cardona, 1997, p. §1.3.
  35. ↑ Misra, 2000, p. 49.
  36. ↑ [A History of Ancient and Early Medieval India: From the Stone Age to the 12th Century, Upinder Singh, Pearson Education India, 2008 p. 258]
  37. ↑ 37,0 37,1 Hartmut Scharfe. Grammatical Literature. Otto Harrassowitz Verlag, 1977, p. 88 with footnotes. ISBN 978-3-447-01706-0. 
  38. ↑ Saroja Bhate, Panini, Sahitya Akademi (2002), p. 4
  39. ↑ Encyclopaedia of Hinduism. New Delhi: Centre for International Religious Studies : Anmol Publications, 1997, p. 1983–2007. ISBN 978-81-7488-168-7. 
  40. ↑ Mishra, Giridhar. «प्रस्तावना». A: अध्यात्मरामायणेऽपाणिनीयप्रयोगाणां विमर्शः (en sànscrit). Sampurnanand Sanskrit University, 1981 [Consulta: 21 maig 2013]. 
  41. ↑ Lal, Shyam Bihari «Yavanas in the Ancient Indian Inscriptions». Proceedings of the Indian History Congress, 65, 2004, pàg. 1115–1120. ISSN: 2249-1937. JSTOR: 44144820.
  42. ↑ Patrick Olivelle. Dharmasutras. Oxford University Press, 1999, p. xxvi–xxvii. ISBN 978-0-19-283882-7. 
  43. ↑ Bhattacharyya, D. C. «Date of the Subhasitavali». Journal of the Royal Asiatic Society of Great Britain and Ireland, 60, 1, 1928, pàg. 135–137. DOI: 10.1017/S0035869X00059773. JSTOR: 25221320.
  44. ↑ Winternitz, Moriz. History of Indian Literature. Motilal Banarsidass, 1963, p. 462. ISBN 978-81-208-0056-4. ; Nakamura, Hajime. A History of Early Vedānta Philosophy. Motilal Banarsidass, 1983, p. 400. ISBN 978-81-208-0651-1. 
  45. ↑ «Stamps 2004». Indian Department of Posts, Ministry of Communications & Information Technology, 23-04-2015. Arxivat de l'original el 18 de febrer 2022. [Consulta: 3 juny 2015].
  46. ↑ «Panini», 23-10-2015. [Consulta: 11 desembre 2018].
  47. ↑ Academy, Himalayan. «Hinduism Today Magazine» (en anglès). [Consulta: 11 desembre 2018].
  48. ↑ «India Postage Stamp on Panini issued on 01 Aug 2004». [Consulta: 11 desembre 2018].
  49. ↑ Singh, Upinder. A History of Ancient and Early Medieval India. Pearson, 2021, p. 258. ISBN 978-81-317-1677-9. 
  50. ↑ W. J. Johnson (2009), A Dictionary of Hinduism, Oxford University Press, ISBN 978-0198610250, article sobre Vyakarana
  51. ↑ Harold G. Coward, 1990, p. 105.
  52. ↑ Lisa Mitchell. Language, Emotion, and Politics in South India. Indiana University Press, 2009, p. 108. ISBN 978-0-253-35301-6. 
  53. ↑ James G. Lochtefeld. The Illustrated Encyclopedia of Hinduism: N-Z. The Rosen Publishing Group, 2002, p. 497. ISBN 978-0-8239-3180-4. 
  54. ↑ Hartmut Scharfe. Grammatical Literature. Otto Harrassowitz Verlag, 1977, p. 152–154. ISBN 978-3-447-01706-0. 
  55. ↑ Yuji Kawaguchi; Makoto Minegishi; Wolfgang Viereck Corpus-based Analysis and Diachronic Linguistics. John Benjamins Publishing Company, 2011, p. 223–224. ISBN 978-90-272-7215-7. 
  56. ↑ Staal, Frits. Universals: studies in Indian logic and linguistics. University of Chicago Press, 1988, p. 47. ISBN 9780226769998. 
  57. ↑ Kak, Subhash C. «The Paninian approach to natural language processing». International Journal of Approximate Reasoning, 1, 1, 1-1987, pàg. 117–130. DOI: 10.1016/0888-613X(87)90007-7.
  58. ↑ Raman, Varadaraja V. Indic Visions: In an Age of Science. Xlibris Corporation, 2011, p.69. ISBN 146288363X. 
  59. ↑ Cardona, 1997, p. §1-3.
  60. ↑ 60,0 60,1 Burrow, §2.1.
  61. ↑ Coulson, p. xv.
  62. ↑ Whitney, p. xii.
  63. ↑ Cardona, 1997, p. §4.
  64. ↑ «Cambridge PhD student solves 2,500-year-old Sanskrit problem».
  65. ↑ «Solving grammar’s greatest puzzle».
  66. ↑ Whitney, p. xiii
  67. ↑ Coulson, p xvi.
  68. ↑ Filliozat. 2002 The Sanskrit Language: An Overview – History and Structure, Linguistic and Philosophical Representations, Uses and Users. Indica Books.
  69. ↑ Fallon, Oliver. 2009. Bhatti's Poem: The Death of Rávana. New York: Clay Sanskrit Library[1] Arxivat 2019-07-07 a Wayback Machine.. ISBN 978-0-8147-2778-2 | ISBN 0-8147-2778-6 |

Bibliografia

modifica
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Pànini&oldid=34035604»