Foca comuna
La foca comuna (Phoca vitulina) és l'espècie de pinnípede amb la major distribució geogràfica de tota la Terra.[1]
Phoca vitulina  | |
|---|---|
 Phoca vitulina vitulina | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Període de gestació | 11 mesos |
| Longevitat màxima | 47,6 anys |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 17013 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Carnivora |
| Família | Phocidae |
| Gènere | Phoca |
| Espècie | Phoca vitulina Linnaeus, 1758 |
| Distribució | |
 | |
.jpg)
Descripció modifica
- Comparada amb la resta de foques, la foca comuna és petita: els mascles assoleixen una longitud d'1,4-1,9 metres i pesant fins als 140 kg. Les femelles fan 1,2-1,7 metres de llargada amb un pes de 45 a 80 kg.[2]
- Cos rabassut, membres curts i cap força gros, amb el nas allargat.
- Pell de color groguenc o grisenc, amb taques blanquinoses i grises al dors i clares al ventre.[3]
Subespècies modifica
Reproducció modifica
L'acoblament té lloc d'agost a octubre i el període de gestació dura de deu mesos i mig a onze mesos. Donen a llum a terra i, normalment, té un cadell en cada part. La mare cuida la cria i l'alimenta de tres a quatre setmanes, després la mare se'n va i el jove s'ha de valer per si mateix.[1][5]
Alimentació modifica
Menja sobretot peixos (bacallà, peixos plans, salmònids, etc.) i completa la dieta amb crustacis, calamarsos, pops i també ocells marins i algues. Un adult d'aquesta espècie ingereix entre 4,5 i 8,2 kg de menjar cada dia, la qual cosa representa entre un 5 i un 6% del seu pes corporal.[1][6][7][8]
Depredadors naturals modifica
La foca comuna és presa dels grans taurons blancs (Carcharodon carcharias) i de les orques (Orcinus orca).[1]
Hàbitat modifica
Viu en aigües poc pregones, prop de les costes sorrenques, en grups d'uns 20 individus, i penetra de vegades en els rius.[9]
Distribució geogràfica modifica
La foca comuna és natural de les costes de l'hemisferi nord: a l'oceà Pacífic arriba des del Mar de Bering fins al Japó i Califòrnia als Estats Units. A l'Atlàntic se la pot veure al sud de Groenlàndia i a Islàndia i des de la Badia de Hudson fins a Carolina del Sud als Estats Units, havent-ne algunes que han arribat fins a la Florida. Els seus reductes a Europa els constitueixen les illes Svalbard i Nova Terra, tot i que és comú observar-la des de les costes del Mar de Barentsz fins a Portugal.[10]
Costums modifica
No és una espècie migratòria. Des de la primavera a la tardor és possible veure-la en agrupacions de diversos centenars. Demostra preferència per les costes protegides; les badies, desembocadures de rius, i altres llocs on els corrents no són gaire forts.
Observacions modifica
- Les femelles tenen una longevitat d'entre 35 i 40 anys, en canvi els mascles assoleixen 10 anys menys.
- Els esquimals n'aprofiten el greix, la carn i la pell, que és apreciada també en pelleteria.[1]
Espècies afins modifica
La foca barbuda (Erignathus barbatus), la foca menjacrancs (Lobodon carcinophagus), la foca monjo del Mediterrani (Monachus monachus), la foca grisa (Halichoerus grypus), la foca de Groenlàndia (Phoca groenlandica) i la foca marbrada (Phoca hispida) mostren una gran semblança amb la foca comuna.[3]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Animal Diversity Web (anglès)
- ↑ Le Boeuf, B.J. i Bonnel, M.L. (1980) Pinnipeds of the California islands; abundance and distribution. Pàgines 475-493 a Power, P.M. (ed) The California islands: proceedings of a multidisciplinary symposium. Santa Barbara, Califòrnia, Estats Units: Haagan printing.
- ↑ 3,0 3,1 «Foca comuna». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ ITIS (anglès)
- ↑ Newby, T.C (1966) Viability of premature fetal harbor seal. Murrelet 47: 46.
- ↑ Stanley, W.T. i Shaffer, K.E. (1995) Harbor seal (Phoca vitulina) predation on seined salmonids in the lower Klamath River, California. Mar. Mamm. Sci. 11(3): 376-385.
- ↑ Haaker, P.L., Parker, D.O., and Henderson, K.C. (1984) Observations of harbor seal, Phoca vitulina richardsii, feeding in southern California waters. Bull. South Calif. Acad. Sci. 83(3): 152-153.
- ↑ Iverson, S.J., Frost, K.J., and Lowry, LF. (1997) Fatty acid signatures reveal fine scale structure of foraging distribution of harbor seals and their prey in Prince William Sound, Alaska. Marine Ecology Progress Series 151 (1-3): 255-271.
- ↑ Lowry, L. (2016). "Phoca vitulina." 2016 Llista Vermella de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, edició 2016. [Consulta: 13 abril 2023]
- ↑ Mammal Species of the World Arxivat 2010-06-04 a Wayback Machine. (anglès)
Bibliografia modifica
- Bigg, M.: Harbour Seal. Pàgs. 1-27 a S. Ridgway, R. Harrison, eds. Handbook of Marine Mammals: Volume 2 Seals. Londres: Academic Press. Any 1981.
- Bonner, W.: Harbour (Common) Seal. Pàgs. 58-62 a Mammals in the Seas. Roma: Food and Agriculture Organization of the United Nations. Any 1979.
- Katona, S., V. Rough, D. Richardson: A Field Guide to the Whales, Porpoises and Seals of the Gulf of Maine and Eastern Canada. Nova York: Charles Scribner's Sons. Any 1983.
- Maywald, Armin: Die Welt der Seehunde: ein Porträt zwischen Faszination und bedrohter Natur. Soltau-Kurier-Norden. ISBN 3-928327-60-7. Any 2002.
- Newby, T.C. (1973): Observations on the breeding behavior of the harbour seal in the State of Washington. J. Mammalogy. 54: 540-543.
- Nowak, Ronald M.: Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-5789-9. Any 1999.
- Sullivan, Patrick; Deghi, Gary i C.Michael Hogan, Harbor Seal Study for Strawberry Spit, Marin County, California, Earth Metrics file reference 10323, BCDC and County of Marin, 23-01-1989.
Enllaços externs modifica
- Seal Conservation Society (anglès)
- Comparative Mammalian Brain Collections (anglès)