Pied-noir

(S'ha redirigit des de: Pieds-Noirs)

Els pieds-noirs (en francès) o peus negres[1] eren els colons europeus a Algèria. Encara que majoritàriament francesos, un nombre considerable eren alacantins o menorquins, a més dels rossellonesos (catalans de ciutadania francesa).[1]

Infotaula grup humàPieds-noirs · Peus negres
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
LlenguaFrancès, català, italià, i en alguns casos, àrab
ReligióCatolicisme, judaisme, protestantisme
Grups relacionatsFrancesos, valencians, menorquins, occitans, italians
Regions amb poblacions significatives
França França 
Espanya Espanya 
Algèria Algèria 

Història

modifica

L'origen etimològic és incert. L'explicació més estesa fa referència a les botes utilitzades per l'exèrcit i els colons francesos, en contraposició a les sandàlies algerianes. Una altra explicació vindria del fet que els treballadors dels vaixells de vapor, sovint algerians, caminaven peus nus per les bodegues plenes de carbó.[2] La denominació es va fer popular a França, després de la independència d'Algèria, usada de forma pejorativa envers els repatriats.[1] Aviat, però, va ser adoptada pels mateixos pieds-noirs com a denominació d'identitat.[1]

Encara que amb freqüència s'aplica el terme a tots els repatriats d'Algèria (i fins i tot d'altres excolònies), cal assenyalar que entre les persones que van haver de sortir d'Algèria hi havia musulmans (als quals es denominava harki; molts eren militars i les seves famílies) i no musulmans, uns d'origen europeu i altres pertanyents a la important i nombrosa comunitat jueva local. El terme pied-noir es pot aplicar amb propietat a aquests dos últims grups.

Es calcula que més del 50% dels europeus d'Algèria no eren d'origen francès, i molts d'ells procedien de diverses parts dels Països Catalans, fonamentalment de les comarques litorals de la Marina i l'Alacantí i de l'illa de Menorca, a més dels habitants de la Catalunya del Nord.[1] En menor quantitat, provenien de la costa de Múrcia i Almeria, d'Itàlia i de la resta d'Europa.[1] Malgrat la naturalització i la progressiva assimilació, van mantenir la llengua catalana anomenada patuet, amb influències àrabs i amb ortografia francesa.[1] Actualment, al Rosselló i a la Marina i l'Alacantí es poden trobar nuclis importants d'antics colons francesos provinents d'Algèria, arribats a Europa després de la Guerra de la Independència que acabà en la independència del país el 1962.[1] La influència algeriana és present també en el costum d'algunes famílies valencianes del sud de preparar cuscús, plat típicament magribí, i l'ús de paraules franceses dins del valencià meridional i valencià alacantí, sobretot a la costa, com ara xapó, malló, etc.[1] També són testimoni de la relació valenciana amb Algèria ja abans de la colonització francesa, paraules com meló d'alger (síndria).[3]

Alguns pieds-noirs famosos

modifica

Referències

modifica

Bibliografia

modifica
  • Antoni Seva. Alacant, 30.000 pieds-noirs. Ed. 3i4, València, 1970
  • Marie Cardinal, Les Pieds-Noirs, Place Furstenberg éditeurs, París, 1994
  • Raphaël Delpard, L'histoire des pieds-noirs d'Algérie (1830-1962), Michel Lafon, Neuilly-sur-Seine, 2002
  • Pierre Goinard Algérie, l'œuvre française ISBN 2 906 431 29-X, 2001
  • Marcel Gori, L'algérie illustrée, Editions Campanile, Sophia-Antipolis, 2005
  • Jean-Jacques Jordi, 1962: L'arrivee des Pieds-Noirs, Autrement, París, 2002.
  • Jean-Jacques Jordi, De l'exode à l'exil: Rapatriés et pieds-noirs en France : l'exemple marseillais, 1954-1992, L'Harmattan, París, 2000.
  • Daniel Leconte, Les pieds-noirs, Histoire et portrait d'une communauté, Le Seuil, París, 1980
  • Cécile Mercier, les Pieds-Noirs et l'exode de 1962, à travers la presse française, L'Harmattan, París, 2003
  • Jean-Pax Méfret, Bastien-Thiry: Jusqu’au bout de l'Algérie française, Pygmalion
  • Pierre Nora, les Français d'Algérie, Julliard, París, 1961
  • Jeannine Verdès-Leroux "Les Français d'Algérie, de 1830 à aujourd'hui" ISBN 2-213-60968-3, 2001.
  • Jean-Jacques Viala "pieds noirs en algérie après l'indépendance" ISBN 2-7475-0890-0, 2001.
  • MARFANY SIMÓ, Marta, 2007, Els menorquins d'Algèria, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ISBN 84-8415-366-5

Vegeu també

modifica

Enllaços externs

modifica