Pit-roig
El pit-roig,[1] barba-roig,[2] rupit[3] o ropit també a les Balears, reiet (País Valencià), reientí,[4] reientinc[5] o piquet roget (Erithacus rubecula) és un ocell menut i relativament abundant als Països Catalans. Té el plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d'un color roig carbassa. Mesura 14 cm, pesa entre 16 i 22 grams i pot arribar a viure 13 anys.
Erithacus rubecula  | |
|---|---|
 adult | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Pes | 2,4 g |
| Envergadura | 21 cm |
| Nombre de cries | 4,9 |
| Període d'incubació de l'ou | 15 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22709675 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Muscicapidae |
| Gènere | Erithacus |
| Espècie | Erithacus rubecula Linnaeus, 1758 |
| Distribució | |
 Estiu Resident Hivern | |
.svg){kind=icon}
És l'únic membre actualment existent del gènere Erithacus, a la família dels muscicàpids (muscicapidae).[6]
Descripció
modifica
El pit-roig europeu adult és de 12,5 a 14,0 cm de llarg i pesa entre 16 i 22 g, amb una envergadura de 20-22 cm. El mascle i la femella tenen un plomatge similar; un pit i una cara taronja (de color més fort que la subespècie britànica E. r. melophilus), revestida per un gris blavós als costats del coll i el pit. Les parts superiors són marronoses o de color oliva en les aus britàniques, i la panxa blanquinosa, mentre que les potes i els peus són marrons. El bec i els ulls són negres. Els joves són de color marró i blanc tacat, amb taques de taronja que van apareixent gradualment.[7]
Distribució i hàbitat
modifica
El pit-roig es troba a Euràsia a l'est de Sibèria Occidental, al sud d'Algèria i a les illes atlàntiques tant a l'oest com al Grup Central de les Açores i Madeira. És un migrant a Islàndia. Al sud-est, arriba a l'Iran, a la serralada del Caucas. Els pit-roigs irlandesos i britànics són residents en gran part, però una petita minoria, generalment femenina, migra al sud d'Europa durant l'hivern, alguns fins a Espanya. Els pit-roigs escandinaus i russos migren a Gran Bretanya i Europa occidental per fugir dels hiverns més durs. Aquests migrants es poden reconèixer pel to més gris de les parts superiors del cos i pel pit taronja més apagat. El pit-roig europeu prefereix els boscos d’avet del nord d’Europa, en contrast amb la seva preferència pels parcs i jardins de Gran Bretanya.[8]
Al sud de la península Ibèrica es produeix la segregació entre els residents i els migrants, que tornen als mateixos boscos on es van criar.[9]
Els intents d'introduir el pit-roig europeu a Austràlia i Nova Zelanda a la darreria del segle xix van fracassar. Diverses societats locals d’aclimatació van alliberar aus a Melbourne, Auckland, Christchurch, Wellington i Dunedin, sense que se n’establís cap. Va haver-hi un resultat similar a Amèrica del Nord, ja que les aus no es van poder establir després de ser alliberades a Long Island, Nova York el 1852, Oregon el 1889–1892 i la península de Saanich a la Colúmbia Britànica el 1908–1910.[10]
Ecologia
modificaÉs molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones (hemerofília) i els acompanya mentre feinegen al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les nostres activitats per trobar menjar. Una altra curiositat és que és dels ocells que més triga a descansar quan es fa fosc. Sembla que hi veu amb molt poca llum. Té un bec petit, precís, capaç per agafar les larves que menja.
És sobretot a l'hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l'home. A la resta d'estacions habita sobretot en boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona, nidifica a Montjuïc, a les Heures i a la Ciutadella).[11]
Al nord de la península Ibèrica n'hi ha poblacions sedentàries, a les quals a l'hivern s'hi afegeixen poblacions emigrants procedents del centre i nord d'Europa.[11]
El seu cant melodiós i allargat li serveix per defensar els seus territoris des de la tardor a la primavera. A l'estiu no canta. A l'hivern, la parella defensa cada un la seva part del territori. El seu cant sol començar amb notes fines i llargues que progressivament s'acceleren. Tant ritme com volum varien, sense repetir estrofes.[12]
Busca el seu menjar en els camps i als sotaboscos. El seu règim alimentari està integrat sobretot per invertebrats que viuen per terra com insectes, en particular els coleòpters, caragols, aranyes… De la tardor a la primavera consumeix baies i petits fruits.
Aquest ocell és també adepte a les menjadores, li agraden tots els derivats de la farina, petites llavors, la mantega, fins i tot petits trossets de carn o patates. Millor arran de terra que és on normalment hi troben el menjar silvestre.
El seu període de nidificació va d'abril a agost. Fa una o dues postes l'any amb cinc o sis ous per posta (d'un color blanc amb taques brunes), que incuba la femella durant 13 o 14 dies. La còpula es produeix a partir del desembre. Generalment la femella va a trobar el mascle en el seu territori. Fan el niu a soques seques, bancs de terra[12] o forats de murs, tant a jardins com al bosc. Construeixen un niu hemisfèric a base de molsa, herbes i fulles seques, fent un coixí amb plomes i pèls.
Referències
modifica- ↑ «pit-roig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «barba-roig». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «rupit». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ Enric, Ortega i Gonzàlez; Institut d'Estudis Catalans; Secció de Ciències Biològiques. Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans: Enric Ortega i Gonzàlez ; revisió etimològica de Mercè Grané Ortega. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2017-06-01, p. 121. ISBN 9788499653624.
- ↑ «reientinc». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ «Chats, Old World flycatchers». IOC World Bird List Version 12.1. International Ornithologists' Union, 01-01-2022. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑ Hume, R. RSPB Birds of Britain and Europe. Londres: Dorling Kindersley, 2002, p. 263. ISBN 978-0-7513-1234-8.
- ↑ Jonsson, Lars. Birds of Wood, Park and Garden. Middlesex, England: Penguin, 1976, p. 90. ISBN 978-0-14-063002-2.
- ↑ De La Hera, I.; Fandos, G.; Fernández‐López, J.; Onrubia, A.; Pérez‐Rodríguez, A. Ibis, 160, 2, 2018, pàg. 355–364. DOI: 10.1111/ibi.12549.
- ↑ Long, John L. Introduced Birds of the World: The worldwide history, distribution and influence of birds introduced to new environments. Terrey Hills, Sydney: Reed, 1981, p. 309. ISBN 978-0-589-50260-7.
- ↑ 11,0 11,1 Matheu, Eloïsa. Ocells de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Sector de Serveis Urbans i Medi Ambient. Direcció d'Educació Ambiental i Participació, 2005.
- ↑ 12,0 12,1 Svensson, Lars. Guia d'ocells : Europa i regió mediterrània. 2a ed. Barcelona: Omega, 2010, p. 276. ISBN 978-84-282-1534-3.
