Primera Guerra Balcànica

La Primera Guerra Balcànica va ser un conflicte armat entre l'Imperi Otomà i els països que conformaven la Lliga Balcànica (Grècia, Sèrbia, Montenegro i Bulgària). S'inicià el 8 d'octubre de 1912 i acabà parcialment el 30 de maig de 1913, amb la batalla d'Adrianòpolis i el Tractat de Londres,[1] que concedí considerables guanys territorials als països de la Lliga. Entre el tractat i la pau definitiva, però, es produïren diferents enfrontaments que s'han anomenat Segona Guerra Balcànica.

Infotaula de conflicte militarPrimera Guerra Balcànica
Guerres Balcàniques

Situació dels participants abans de la Guerra
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data8/10/191230/05/1913
EscenariPenínsula Balcànica
LlocBalcans Modifica el valor a Wikidata
CausaImperi Otomà i Balcans Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria de la Lliga Balcànica
ConseqüènciaImperi Otomà Modifica el valor a Wikidata
Bàndols
Imperi Otomà Imperi otomà Lliga Balcànica:
Regne de Sèrbia Regne de Sèrbia
Montenegro Regne de Montenegro
Grècia Regne de Grècia
Bulgària Regne de Bulgària
Comandants
Imperi Otomà Nazim Pasha
Imperi Otomà Zekki Pasha
Imperi Otomà Esad Paşa
Imperi Otomà Abdullah Pasha
Imperi Otomà Ali Rizah Pasha
Imperi Otomà Hasan Tahsin Pasha
Bulgària Mihail Savov
Bulgària Ivan Fichev
Bulgària Vasil Kutinchev
Bulgària Nikola Ivanov
Bulgària Radko Dimitriev
Bulgària Georgi Todorov
Grècia Príncep Constantí
Grècia Panagiotis Danglis
Grècia Pavlos Kountouriotis
Montenegro Nicolau I
Montenegro Príncep Danilo Petrović
Montenegro Mitar Martinović
Montenegro Janko Vukotić
Regne de Sèrbia Radomir Putnik
Regne de Sèrbia Petar Bojović
Regne de Sèrbia Stepa Stepanović
Regne de Sèrbia Božidar Janković
Forces
350.000 670.000
Grècia: 115.000
Bulgària: 300.000
Sèrbia: 220.000
Montenegro: 35.000

Orígens

modifica

Després de la independència dels diversos estats balcànics respecte a l'Imperi Otomà, durant el segle xix, Sèrbia, Grècia i Montenegro anaren aconseguint guanys territorials. A començaments del segle xx tots aquests estats desitjaven incorporar parts importants de l'Imperi Otomà a la zona de Rumèlia, Albània, Macedònia i Tràcia. Les tensions entre els mateixos estats balcànics per les seves aspiracions contraposades sobre aquests territoris havien disminuït i, d'altra banda, la revolució dels Joves Turcs de juliol de 1908 havia imposat la constitució de 1876 al soldà Abdul Hamid II.[2] Això fou aprofitat per Grècia per annexionar-se Creta, per l'imperi austrohongarès per annexionar-se Bòsnia,[3] i per Bulgària per declarar-se independent.

El setembre de 1911 Itàlia decidí annexionar-se la zona de la Tripolitània, territori ambicionat des de feia temps. L'envaí amb una ràpida ocupació, tot i que la resistència de diverses poblacions allargà el conflicte. Per desencallar-ho, Itàlia decidí atacar Turquia directament amb el bombardeig naval de Beirut i l'ocupació de les illes Espòrades. El govern turc demanà la pau i cedí algunes de les illes a Itàlia i donà autonomia a la Tripolitània i la Cirenaica; amb tot foren ocupades poc després per Itàlia sense oposició. Els èxits italians davant dels turcs animaren els estats balcànics amb el suport de Rússia,[4] que volia recuperar la seva influència als Balcans. Durant l'any 1912 es firmaren tractats de col·laboració entre Bulgària i Sèrbia (el març), Bulgària i Grècia (el maig) i entre Montenegro i Sèrbia i Bulgària (octubre). Tots aquests passos semblaven dur cap a un enfrontament armat.

La guerra

modifica
 
Les dones turques es van enfrontar amb valentia a aquest difícil viatge en comptes de suportar l'opressió búlgara (1912)

El 8 d'octubre de 1912 el Regne de Montenegro inicià les hostilitats, i immediatament els exèrcits búlgar, serbi i grec seguiren els mateixos passos.

Després de la correcció de la frontera búlgara-otomana el 1886 després de la unificació de Bulgària, els otomans controlaven Kardzhali i les muntanyes dels voltants, i el seu exèrcit a la regió es trobava perillosament a prop del ferrocarril que connecta Plovdiv i Harmanli i la base dels exèrcits búlgars que havien d'avançar cap a Tràcia oriental, així que Nikola Ivanov, el comandant del 2n Exèrcit va ordenar a Vasil Delov que empenyés els otomans al sud del riu Arda.[5] Els otomans foren derrotats a la batalla de Kardzhali i es van retirar a Mestanlı deixant enrere grans quantitats de municions i equips mentre els búlgars preparaven les defenses al llarg de l'Arda assegurant el flanc i la rereguarda de l'avanç cap a Adrianòpolis i Constantinoble. L'Alt Comandament otomà va decidir contraatacar l'exèrcit oriental per evitar que els búlgars tallessin el ferrocarril entre Salònica i Dedeağaç, però van ser derrotats de manera aclaparadora a la batalla de Kirk Kilisse.[6] Nikola Ivanov va assetjar Adrianòpolis, però el primer i el tercer exèrcits no van poder perseguir les forces otomanes en retirada i aquests van poder reagrupar-se prenent posicions defensives al llarg de la línia Lüleburgaz - Bunar Hisar i foren derrotats a la batalla de Lüleburgaz,[7]

Els serbis venceren en la batalla de Kumanovo el 23 i 24 d'octubre[8] i els grecs aconseguiren ocupar Tessalònica.[9] Les forces aliades avançaren cap a Constantinoble, però les potències occidentals els avisaren que no permetrien una ocupació de la capital i els turcs aconseguiren crear una línia de defensa al voltant de la ciutat, que el primer i tercer exèrcit búlgars combinats, sota el comandament general del tinent general Radko Dimitriev van intentar trencar a Çatalca el 17 de novembre però l'endemà les nombroses baixes van obligar a suspendre l'atac.[10]

El 18 de març de 1913, després que les tropes gregues haguessin capturat gran part de la Macedònia grega, Jordi I va ser assassinat amb un tret per l'esquena pel militant socialista Alexandros Schinas a Tessalònica.[11]

La Força Aèria Búlgara bombardejà posicions turques a Edirne mentre que la Força Aèria Grega actuà sobre els Dardanels; fou la primera missió de cooperació aèria naval en la història.[12] En aquestes condicions, el 3 de desembre Turquia demanà l'armistici i es convocà una reunió a Londres. Malgrat tot, el derrocament del govern turc per part d'Enver Bei el gener de 1913 trencà les negociacions, ja que Enver es mostrà decidit a prosseguir la guerra. Les operacions militars posteriors tampoc afavoriren els turcs, i Bulgària i Sèrbia ocuparen Adrianòpolis i Grècia s'apoderà Janina. Després de la victòria el 30 de maig de 1913 a la Batalla d'Adrianòpolis[13] Turquia tornà a demanar la pau. Aquesta es redactà a Londres. Grècia obtenia Tessalònica, Creta, Lesbos, Quios, i el sud de Macedònia; Sèrbia obtenia el nord de Macedònia i Bulgària obtenia Tràcia i la costa del mar Negre.[14]

Conseqüències

modifica

Aquests acords s'havien de signar en una conferència de pau posterior, però aprofitant aquest interval de temps, Bulgària decidí atacar els seus aliats per obtenir guanys territorials que pogués reclamar en la conferència de pau. Així les tropes búlgares atacaren els serbis a Macedònia i els grecs a Tessalònica, iniciant l'anomenada Segona Guerra Balcànica.

Referències

modifica
  1. The Treaty of London, 1913 (en anglès) [Consulta: 6 febrer 2009]. 
  2. Cohen, Julia Phillips. Becoming Ottomans Sephardi Jews and Imperial Citizenship in the Modern Era (en anglès). Oxford University Press, 2014, p. 103. ISBN 9780199340415. 
  3. Clark, Christopher. «Balkan Entanglements». A: The Sleepwalkers: How Europe Went to War in 1914 (en anglès). HarperCollins, 2013, p. 45,559. ISBN 978-0-06-219922-5. 
  4. Sondhaus, Lawrence. World War One: The Global Revolution (en anglès). Cambridge University Press, 2011, p.19. ISBN 0521736269. 
  5. Иванов, Н. «Действията на II армия. ОбсадаДействията на II армия. Обсада и атака на Одринската крепост». A: Балканската война 1912–1913 год. (en búlgar). София, 1924, p. 43-44 (Военна библиотека). 
  6. Erickson, Edward J. Defeat in detail: the Ottoman Army in the Balkans, 1912–1913 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 86, 181. ISBN 978-0-275-97888-4. 
  7. Erickson, Edward J. Defeat in detail: the Ottoman Army in the Balkans, 1912–1913 (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 102. ISBN 978-0-275-97888-4. 
  8. Hall, Richard C. The Balkan Wars 1912-1913: Prelude to the First World War (en anglès). Routledge, 2002, p. 48. ISBN 113458363X. 
  9. Oikonomou, Nikolaos. «Βαλκανικός Πόλεμος: Οι επιχειρήσεις του ελληνικού στρατού και στόλου». A: Christopoulos, Georgios A. & Bastias, Ioannis K.. Ιστορία του Ελληνικού Έθνους, Τόμος ΙΔ΄: Νεώτερος Ελληνισμός από το 1881 έως το 1913 [Història de la nació grega, volum XIV: l'hel·lenisme modern de 1881 a 1913] (en grec). Atenes: Ekdotiki Athinon, 1977, p. 289–326. ISBN 978-960-213-110-7. 
  10. Vŭchkov, Aleksandŭr. The Balkan War 1912-1913 (en anglès). Angela, 2005, p. 99-103. ISBN 954-90587-4-3. 
  11. The Times (en anglès), 19 març 1913, p. 6 [Consulta: 20 agost 2023]. 
  12. Hellenic Air Force History: Balkan Wars.
  13. Monroe, Will Seymour. The Page Company. Bulgaria and her people: with an account of the Balkan wars, Macedonia, and the Macedonia Bulgars (en anglès), 1914, p. 114 [Consulta: 6 setembre 2013]. 
  14. Mount Holyoke. The Treaty of London, 1913 (en anglès) [Consulta: 6 febrer 2009]. 

Bibliografia complementària

modifica

Vegeu també

modifica