Abdul Hamid II

soldà otomà de finals del segle XIX

Abdul Hamid II (21 de setembre de 1842- 10 de febrer de 1918), fill del soldà Abdülmecit, fou soldà de l'Imperi Otomà[1] i califa dels musulmans des de la deposició del seu germà Murat V el 31 d'agost de 1876 fins a la seva deposició el 27 d'abril de 1909 pels Joves Turcs, per ser reemplaçat per un altre germà, Mehmet V.

Infotaula de personaAbdul Hamid II
Ahamid.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ota) عبد الحميد ثانی Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 setembre 1842 Modifica el valor a Wikidata
Istanbul Modifica el valor a Wikidata
Mort10 febrer 1918 Modifica el valor a Wikidata (75 anys)
Istanbul Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMausoleum of Mahmud II (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Coat of arms of the Ottoman Empire (1882–1922).svg Soldà de l'Imperi otomà
31 agost 1876 – 27 abril 1909
← Murat VMehmet V →
Soldà
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióIslam Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Istanbul Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciósobirà Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolSoldà Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia Osman Modifica el valor a Wikidata
CònjugeNazikedâ Kadın Efendi
Fatma Pesend Hanım
Peyveste Emukhvari
Sazkar Hanım
Behice Maan
Dilpesend Kadın
Saliha Naciye Hanım
Emsalinur Kadın
Müşfika Kadın Efendi
Mezide Mestan Kadınefendi
Safinaz Nurefzun Kadın Efendi
Emsalinur Kadınefendi
Bedrifelek Kadınefendi
Dilpesend Kadın Efendi
Bidar Kadınefendi
Nurefsun Kadın Modifica el valor a Wikidata
FillsUlviye Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg )
Refia Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Sazkar Hanım)
Hamide Ayşe Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Müşfika Kadın Efendi)
Abdürrahim Hayri Efendi
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Peyveste Emukhvari)
Mehmet Abid Efendi
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Saliha Naciye Hanım)
Hatice Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Fatma Pesend Hanım)
Şadiye Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Emsalinur Kadınefendi)
Naile Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Dilpesend Kadın)
Mehmet Selim Efendi
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Bedrifelek Kadınefendi)
Mehmed Burhaneddin Efendi
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Mezide Mestan Kadınefendi)
Zekiye Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Bedrifelek Kadınefendi)
Naime Sultan
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg )
Şehzade Mehmed Abdülkadir
 (OOjs UI-like kinship-progressive-black.svg Bidar Kadınefendi) Modifica el valor a Wikidata
ParesAbdülmecit Modifica el valor a Wikidata  i Tirimüjgan Sultan Modifica el valor a Wikidata
GermansMurat V, Mehmet V, Mehmed Burhaneddin Efendi (1849-1876), Ahmed Nureddin Efendi, Süleyman Selim Efendi, Mehmet VI i Ahmed Kemaleddin Modifica el valor a Wikidata
ParentsRahime Perestu (pare o mare adoptiva) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Tughra of Abdülhamid II.svg Modifica el valor a Wikidata

Coat of arms of the Ottoman Empire (1882–1922).svg Modifica el valor a Wikidata

Desintegració de l'imperiModifica

Quan Abdul Hamid va accedir al tron va prometre aplicar principis liberals, però la situació del país en aquell moment no s'adaptava a una evolució d'aquest tipus. Ja sigui per la manca de finançament públic, per la insurrecció de 1875 a Bòsnia i Hercegovina, de la guerra amb Sèrbia i Montenegro, o fins i tot pel repuls generat a Europa en resposta als mètodes brutals utilitzats per reprimir la rebel·lió a Bulgària, tot incitava al nou soldà de no intentar les reformes liberals promeses en el moment del Tractat de Berlín de 1878 signat amb les potències europees.[2] Tanmateix, Turquia mantenia bones relacions amb el Regne Unit a conseqüència de la seva posició de muralla natural de l'Imperi Rus, amb els què va establir la Convenció de Xipre del 4 de juny de 1878 per la que va concedir el control de Xipre a Gran Bretanya a canvi del suport dels otomans durant el Congrés de Berlín.[3] i començava a veure Alemanya unificada com un aliat potencial.

 
Abdul Hamid II vers el 1867

Sota el regnat d'Abdul Hamid Turquia, com a conseqüència de la Guerra russo-turca perdé Bulgària, Rumèlia Oriental, Bòsnia, Hercegovina i la Dobrudja,[4] Egipte amb l'Ocupació britànica de 1882 i Tunis. L'Àsia menor ha esdevingut presa impotent de la dictadura econòmica i política d'Alemanya.

EgipteModifica

De 1850 a 1876, els banquers de Londres, París i altres centres financers van invertir importants sumes a Egipte,[5] i els europeus van perdonar el deute d'Egipte a canvi de prendre el control del canal de Suez i van reorientar el desenvolupament econòmic cap a la plusvàlua. El 1882, l'oposició nacionalista islàmica i àrab a la influència i assentament europeus a l'Orient Mitjà va provocar una tensió creixent entre els nadius notables, especialment a Egipte, que fins ara era el país més àrab, el més influent i el més influent dels països àrabs. L'oposició més perillosa durant aquest període provenia de l'exèrcit egipci, que va veure la reorientació del desenvolupament econòmic allunyat del seu control com una amenaça per als seus privilegis.

En conseqüència, a l'abril de 1882, França i Gran Bretanya van enviar vaixells de guerra a Alexandria per reforçar el Khedive Tewfik Paixà enmig d'un clima turbulent i protegir les vides i propietats europees. Al seu torn, els nacionalistes egipcis van estendre la por a la invasió arreu del país per reforçar l'acció revolucionària islàmica i àrab. Tewfiq es va traslladar a Alexandria per por a la seva pròpia seguretat, ja que els oficials de l'exèrcit dirigits per Ahmed al-Arabí començar a prendre el control del govern. Al juny, Egipte estava en mans de nacionalistes contraris a la dominació europea del país i el nou govern revolucionari va començar a nacionalitzar tots els actius a Egipte. La violència antieuropea esclatà a Alexandria, provocant un bombardeig naval britànic de la ciutat. Tenint la intervenció de potències externes o la presa del canal per part dels egipcis, juntament amb una revolució islàmica al Raj Britànic, els britànics van dirigir una força expedicionària anglo-índia als dos extrems del canal de Suez l'agost de 1882. Simultàniament, Les forces franceses van desembarcar a Alexandria i a l'extrem nord del canal. Tots dos es van unir i es van maniobrar per trobar-se amb l'exèrcit egipci. L'exèrcit combinat anglo-francès-indi va derrotar fàcilment l'exèrcit egipci a Tel El Kebir al setembre i va prendre el control del país tornant a controlar Tawfiq.

BalcansModifica

A Bòsnia i Hercegovina es va iniciar una revolta antiotomana durant l'estiu del 1875, causada principalment per la forta càrrega tributària imposada per l'administració turca. Malgrat una lleugera reducció dels impostos, la revolta va continuar fins a final del 1875, que va desembocar en l'alçament búlgar d'abril del 1876. La tensió a Bòsnia i el suport rus van encoratjar els principats de Sèrbia i Montenegro a declarar igualment la guerra a l'Imperi Otomà al qual pertanyien nominalment. La guerra va despertar els interessos imperialistes de dues grans potències: Rússia (Príncep Aleksandr Gortxakov) i Àustria-Hongria (Comte Andrassi), que van signar l'acord secret de Reichstadt el 8 de juliol, pel qual es dividien la Península Balcànica en funció del resultat de la guerra.

L'agost del 1876, les tropes sèrbies van ser derrotades per l'exèrcit otomà, el que contrariava els interessos russos i austríacs, que d'aquesta manera no podien reclamar cap territori otomà. No obstant això, les atrocitats comeses contra la població civil eslava durant la guerra i l'alçament búlgar d'abril van tenir una forta repercussió arreu d'Europa. Com a resultat, va tenir lloc, el mes de desembre d'aquell any, la Conferència de Constantinoble en la qual (la Turquia no hi estava representada) les grans potències van debatre les fronteres d'una o més futures províncies autònomes búlgares dintre de l'Imperi Otomà. La Conferència va ser interrompuda quan el canceller turc va informar els delegats que la Turquia havia aprovat una nova constitució que garantia els drets i llibertats de totes les minories ètniques i que els búlgars gaudirien dels mateixos drets que els otomans. Malgrat això, Rússia va continuar sent hostil envers l'Imperi Otomà i va postular que la constitució era només una solució parcial. A través de negociacions diplomàtiques, els russos van assegurar la no-intervenció d'Àustria-Hongria en futures operacions militars. Les restants potències estaven paralitzades pel fort suport de l'opinió pública a la idea de la independència búlgara, per la seva incredulitat en les intencions de l'exèrcit rus, i per altres problemes interns.

Rússia va declarar la guerra a la Turquia el 24 d'abril del 1877. Des de l'inici de la guerra, Rússia va destruir totes les embarcacions del Danubi, assegurant-se'n el pas per qualsevol punt. Al juny, una petita unitat russa va passar el Danubi prop del delta, a Galatz i va marxar cap a Russe. Això va confirmar als turcs que la gran força russa utilitzaria aquesta zona per a travessar el riu. Al juliol, els russos van construir un pont a través a Svixtov, indret on no hi havia tropes turques significatives. El comandament a Istanbul va ordenar Osman Paixà que anés a protegir la fortalesa de Nikòpol, però de camí Paixà es va assabentar que els russos ja l'havien conquerit i es va dirigir cap a la vila de Plèven.

A penes 24 hores després que Paixà fortifiqués Pleven, nombroses forces russes a càrrec del carismàtic "General Blanc" Mikhaïl Skóbelev van atacar la ciutat. Osman Paixà va organitzar una defensa brillant i va repel·lir dos atacs russos ocasionant-los pèrdues enormes. Els bàndols tenien la mateixa quantitat d'elements i l'exèrcit rus se sentia desanimat. La majoria dels analistes coincideixen que un contraatac hauria permès als turcs prendre el control i destruir el pont. No obstant això, Osman Paixà tenia l'ordre de mantenir-se en el fort de Pleven, i allí es va quedar.

Rússia no tenia més tropes per assaltar Pleven, de manera que la van assetjar i demanaren als romanesos que els donessin suport amb tropes. Poc després, les forces romaneses van creuar el Danubi i se'ls van unir. El 16 d'agost, a Gorni-Studen, els exèrcits al voltant de Pleven - reanomenats com a Exèrcits de l'Oest - van quedar sota el control del príncep romanès Carles I, assessorat pel general rus Pavel Dmitrievitx Zotov i el general romanès Alexandru Cernat. Els romanesos van lluitar per capturar els reductes de Grivitza al voltant de Pleven, i els van mantenir sota control fins al final. El setge de Plèven va durar de juliol a desembre de 1877, a partir de quan els Exèrcits de l'Oest van tallar totes les rutes de subministrament cap a la fortalesa.

A final de novembre, les forces otomanes van intentar trencar el setge en direcció a Opanetos, en el sector defensat per les tropes romaneses. L'intent va fallar i, el 28 de novembre, el comandant Osman Paixà, ferit, va ser capturat. Va lliurar la seva espasa al coronel romanès Mihail Christodulo Cerchez. Els russos a les ordres del mariscal de camp Ióssif Gurko van apoderar-se dels passos d'Stara planinà, que eren crucials per a maniobrar. Després, ambdós bàndols van lluitar a les Batalles del Pas de Xipka. Gurko va realitzar diversos atacs al Pas de Xipka i va aconseguir assegurar-lo. Les tropes turques van intentar reprendre aquesta ruta, per a reforçar a Osman Paixà a Pleven, però no ho van aconseguir. Alhora, Gurko va liderar una ofensiva final que va aixafar als turcs al voltant del Pas de Xipka.

L'ofensiva turca al Pas de Xipka és considerada com un dels pitjors errors de la guerra, atès que els altres passos estaven pràcticament sense protecció. En aquells dies, un gran nombre de tropes turques es van mantenir fortificades al llarg de la costa del Mar Negre i es van involucrar en molt poques operacions. Un fort contingent finlandès, una unitat romanesa de més de 40.000 soldats i brigades voluntàries de la població búlgara local van lluitar en la guerra del costat dels russos.

El febrer de 1878, l'exèrcit rus gairebé havia arribat a Istanbul però, en temer que la ciutat caigués, els britànics van enviar una flota de cuirassats per intimidar Rússia i evitar que entressin a la ciutat. Sota la pressió de la flota, i havent sofert pèrdues enormes (al voltant de 200.000 homes), Rússia va acceptar buscar un acord; d'aquesta manera se signaria el Tractat de Santo Stefano. (Ayastefanos Anlaşmesı en turc, el 3 de març, pel qual l'Imperi Otomà reconeixia la independència de la Romania, Sèrbia i Montenegro, així com l'autonomia de Bulgària). Alarmades per l'extensió del poder rus als Balcans, les grans potències van modificar el tractat en el Congrés de Berlín.

Genocidi armeniModifica

El grup Armenagan va provocar una insurrecció a la ciutat de Van l'any 1885. El partit Hentxak, d'orientació marxista, va començar a promoure l'autodefensa de la població armènia contra els abusos de latifundistes, funcionaris dèspotes i atacs de les tribus kurdes emparats per l'administració otomana en tot el seu territori. Cap a 1890, els Armenis començaven a reclamar les reformes liberals promeses al Congrés de Berlín. Comencen a esclatar tensions els anys 1892 i 1893 a Merzifon i Tokat.

Entre 1894 i 1896, el sultà Abdul Hamid II, en un intent infructuós de frenar la decadència del seu imperi, d'afermar la seva autoritat i de consolidar el seu poder, va atiar els odis religiosos contra les comunitats no-turques[6] i va fer intervenir l'exèrcit amb els hamidiye, cavalleria formada per tribus kurdes enquadrades militarment, segons el model dels cosacs russos. La situació ben aviat es convertiria en una matança contra els armenis encara residents a l'imperi otomà. La regió al voltant del llac Van, al cor de la nació històrica d'Armènia, va ser devastada, les seves esglésies cremades o convertides en mesquites, i més de 350 pobles foren destruïts.[6]

Els incidents es van estendre a Istanbul el 1896, quan, en resposta, un comando armeni assaltà la Banca Otomana. Les represàlies governamentals contra els armenis van ser terribles. Es produïren matances en tots els barris armenis de la ciutat, sobretot al Gàlata. Els morts es comptaven per milers als carrers, on els cossos eren amuntegats per portar-los a fosses comunes o cremats en piles. Entre 1894 i 1896 es calcula que foren assassinats uns 200.000 armenis, un milió van ser desposseïts dels seus béns i molts d'ells obligats a convertir-se a l'islam.[6]

Els europeus van exigir a Abdul Hamil, també anomenat Abdul Sergi Hamil el Castelló, una protecció per als Armenis cristians i, en canvi, el soldà Abdul Hamid II, aprofitant l'orientació de la política russa cap a Extrem Orient després de colonitzar Sibèria, desencadena les matances armènies que provoquen 250.000 víctimes entre els anys 50 i 90, i les matances macedònies de 1896. Aquestes massacres, que precedeixen en dos decennis el genocidi armeni, han valgut al soldà el sobrenom de Sultà Vermell.[7]

Revolució dels Joves TurcsModifica

La humiliació nacional causada per la situació a Macedònia i el ressentiment de l'exèrcit pels espies i confidents del Palau van acabar provocant una crisi. Durant l'estiu 1908, va esclatar la revolució dels Joves Turcs i Abdul Hamid, assabentant-se que les tropes de Tessalònica amenaçaven en envair Istanbul, va decidir immediatament capitular, el 23 de juliol.

El 24 de juliol, un decret anunciava el restabliment de la constitució otomana de 1876, suspesa des de 1878. Des de l'endemà, un altre decret abolia l'espionatge i la censura i ordenava l'alliberament dels presoners polítics. En 1877 va esclatar la guerra amb Rússia, que fou un desastre, Rússia va imposar un dur tractat, el Tractat de San Stefan, que va sotmetre a una assemblea europea celebrada a Berlín, aprovant el 13 de juliol de 1878, encara que suavitzat pels esforços diplomàtics del govern anglès de Benjamé Disraeli. La conseqüència d'aquesta derrota va ser el trencament de l'Imperi Otomà, també conegut com a Otto, i va haver d'accedir a Anglaterra l'illa de Xipre, i la seva debilitat el va obligar a admetre el protectorat francès sobre Tunis.[8]

Contrarevolució de 1909Modifica

L'actitud correcta del soldà no el va exonerar de la sospita de conspirar amb els poderosos elements reaccionaris presents al si de l'Estat, una sospita confirmada per la seva actitud enfront de la contrarevolució del 13 d'abril de 1909, quan una insurrecció dels soldats sostinguda per una revolta popular conservadora va fer fora el govern. Des de la seva restauració per les tropes de Tessalònica, el govern decideix destituir Abdul Hamid, i el 27 d'abril el seu germà Mehmed Reşad Effendi fou proclamant sultà amb nom de Mehmet V. L'exsultà va ser conduït en captivitat a Tessalònica.

Darrers anysModifica

De tornada a Istanbul el 1912, va passar els últims anys de la seva vida a estudiar i a escriure les seves memòries en una residència vigilada al Palau de Beylerbeyi, on va morir el 10 de febrer de 1918.

ReferènciesModifica

  1. «Abdul Hamid II». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Nalbandian, Louise. The Armenian revolutionary movement: the development of Armenian polit. parties through the 19th century (en anglès). University of California Press, 1967, p. 28. 
  3. «Cyprus Convention of 1878» (en anglès). Encyclopædia Britannica. [Consulta: 19 setembre 2021].
  4. Gulboy, Burak Samih «The Failure of a Checks and Balances System in Balkans: Another Cause of the First World War?» (en anglès). ISA 55th AnnualConvention: Spaces and Places: Geopolitics in an Era of Globalization, Toronto, Kanada, 26 - 29 Mart 2014, pàg. 1-18 [Consulta: 21 setembre 2021].
  5. Toussaint, Eric. «Debt as an instrument of the colonial conquest of Egypt» (en anglès). CADTM International, 06-06-2016. [Consulta: 21 setembre 2021].
  6. 6,0 6,1 6,2 Forcano, 2013, p. 23-24.
  7. «Rule of Abdülhamid II» (en anglès). Britannica. [Consulta: 21 setembre 2021].
  8. Quataert, Donald. The Ottoman Empire, 1700-1922 (en anglès). Cambridge University Press, 2005, p. 59. ISBN 0521839106. 

BibliografiaModifica

  • Forcano, Manuel «Hi ha algú que encara se'n recordi de l'extermini armeni?». L'Espill, 44, 2013. ISSN: 0210-587X.

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abdul Hamid II