Pronom

tipus de paraula
Per a altres significats, vegeu «Pronom (desambiguació)».

El pronom és una categoria gramatical a la qual pertanyen les paraules el referent dels quals no és fix, sinó que es determina en relació amb altres que normalment ja s'han anomenat. Serveixen per a donar agilitat, claredat i cohesió al text.[1] Es refereixen sovint a persones o coses reals extralingüístiques, més que a substantius del mateix context.[2] A aquesta propietat de referir-se a altres elements, tant lingüístics com extralingüístics, se la denomina dixi.

Totes les llengües humanes tenen pronoms. És freqüent que els pronoms expressin el nombre i fins i tot el gènere, i en les llengües flexives generalment expressen també el cas gramatical. De fet, és habitual que en el pronom s'expressin més categories gramaticals que les que s'expressen en el verb o el substantiu. Per exemple, en anglès els pronoms personals admeten gènere, però no pas els noms; en català admeten cas gramatical —a diferència dels noms—; i en xinès expressen el nombre, però en el substantiu aquesta categoria usualment no s'expressa.

El pronom en la teoria gramatical modifica

Tècnicament, un pronom o element pronominal, igual que una anàfora, és una paraula el referent de la qual depèn del context lingüístic, ja que manca de significat lèxic. La diferència entre les anàfores i els pronoms és que les primeres requereixen un antecedent en el seu domini sintàctic local que el «regeixi» pròpiament; els pronoms, en canvi, no requereixen la presència d'un antecedent sintàctic, encara que generalment sí d'un antecedent discursiu.

La gramàtica tradicional va caracteritzar imperfectament el pronom com una «paraula que substitueix al nom»; tanmateix, en l'anàlisi moderna aquest postulat no és correcte. El punt de vista modern considera que els pronoms són el nucli sintàctic d'un sintagma determinant, mentre que un nom és el nucli d'un sintagma nominal. Els pronoms són una categoria universal i totes les llengües tenen algun tipus de pronoms, com els personals/possessius i els díctics. En els pronoms possessius, i generalment també en els personals, totes les llengües distingeixen almenys tres formes o persones: primera persona (exclusiva) [+parlant][-oient], segona persona [-parlant][+oient] i tercera persona [-parlant][-oient]. Algunes llengües distingeixen, a més, altres persones corresponents a [+parlant][+oient] (1a persona inclusiva) i també diverses terceres persones obviatives.

Finalment, des del punt de vista de les categories gramaticals, és freqüent que els pronoms expressin com a mínim tantes categories com els substantius. Per exemple, en anglès només els pronoms expressen gènere gramatical, que està absent en els noms. En xinès mandarí els pronoms personals sovint expressen nombre gramatical, el qual generalment no s'expressa en el nom.

Els pronoms en català modifica

El pronom en català és una categoria variable, ja que pot adoptar diferents formes segons el gènere, el nombre i la persona. És una de les poques categories que conserva restes dels casos i del gènere neutre del llatí. Els pronoms febles presenten la característica de poder apostrofar-se en presència d'un verb, i poden contraure sintagmes en un sol lexema.

La majoria de pronoms actuals provenen dels corresponents pronoms llatins, si bé s'han perdut moltes de les formes dels indefinits i alguns s'han transformat en articles.

Els pronoms personals modifica

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[5]

Ell canvia de texans cada dia.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, tant en la llengua parlada com en l'escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, s'acostuma a no dispensar-los.[5]

Jo toco el piano cada tarda. → Toco el piano cada tarda.

Ella té classes de piano cada tarda. → Té classes de piano cada tarda.

Pronoms personals forts modifica

Els pronoms personals forts en català són els següents:[5]

Pronom personal fort Persona Nombre
Jo/ mi/ nós 1a singular
Tu/ vosté/ vós 2a singular
Ell / ella/ si 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres/ vostés 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, té tres graus de tractament, els quals fan variar el verb. En la pràctica, és a dir, en la llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual, mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[5] I encara en la llengua escrita, s'acostuma a prioritzar en l'administració la forma de "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu / vós 2a singular Portes un jersei nou! / Ens podríeu confirmar la vostra assistència?
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vosaltres 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Pronoms personals febles modifica

Els pronoms personals febles són paraules de significat variable que serveixen per evitar la repetició d’un nom o d’un sintagma nominal que ja ha aparegut en una oració anterior.[6]

Al jardí hi ha un gat que miola. No el sents?

Tenen les característiques següents:[6]

  • són monosíl·labs àtons i, per tant, formen una unitat accentual amb el verb (és a dir, són clítics).[7]
  • sempre van aglutinats al verb amb el qual formen una unitat de pronúncia. De vegades s’hi ajunten per mitjà de l’apòstrof o del guionet.
  • se situen davant del verb en les formes personals i van al darrere quan el verb és un infinitiu, gerundi o imperatiu.
Pronoms personals febles de complement directe modifica

[6]

CD Pronoms
-Nom propi
-Determinant (article, demostratiu o possessiu)
el, la, els, les
-Indefinit (una, una, algun)
-Quantificat per un numeral, un quantitatiu o un indefinit
en
-Neutre això, allò o una oració) ho
Pronoms personals febles de complement indirecte modifica

[6]

CI Pronoms
- Singular li (o hi)
-Plural els

Combinació dels dos pronoms febles (CD i CI). A la major part del domini lingüístic, quan el complement indirecte singular li es combina amb el complement directe determinat —el, la, els, les— es transforma en hi i s’inverteix l’ordre de col·locació.[6]

Pronoms reflexius modifica

Els pronoms reflexius en català són els següents:[8]

Pronom personal fort Persona Nombre
Em 1a singular
Et 2a singular
Es 3a singular
Ens 1a plural
Us 2a plural
Es 3a plural

Els pronoms reflexius febles són pronoms personals àtons que tenen com a antecedent el subjecte de l’oració en què apareixen, com a l'exemple següent:

La Mercè es pentina

El pronom es i els altres pronoms reflexius febles poden fer diferents funcions:

  • de complement directe
  • de complement indirecte
  • poden fer una funció impersonalitzadora i aparèixer com a marques de subjecte indefinit en construccions passives pronominals
  • poden ser elements lexicalitzats en els verbs anomenats pronominals, com adonar-se, atenir-se, deixar-se o queixar-se, i els que admeten un ús pronominal, com beure’s o menjar-se.
Pronoms recíprocs modifica

Un pronom recíproc és un pronom personal que té com a antecedent un subjecte que expressa una pluralitat d'entitats, generalment humanes, que realitzen i reben mútuament l'acció expressada pel verb.[9]

Poden actuar com pronoms recíprocs ens, us i es.[10]

Pronoms demostratius modifica

Els pronoms demostratius neutres són els següents:

Demostratius Pronoms neutres
Masculí Femení
Singular Plural Singular Plural
De primer grau o de proximitat aquest aquests aquesta aquestes això
De segon grau o de llunyania aquell aquells aquella aquelles allò

Pronoms indefinits modifica

Els pronoms indefinits són els següents:[11] algú, alguna cosa, res, quelcom* un, una, un hom,* hom* ningú, res/re, cap cosa, cap cadascun, cadascuna / cada un, cada una cadascú / cada u tot, tothom altri,* altre, altra cosa qualsevol, qualssevol / qualsevulla,* qualssevulla* tal, en tal, en tal i en tal altre tots dos, totes dues; ambdós,* ambdues* qualcú,* qualque cosa*

Les formes marcades amb un asterisc indiquen que els indefinits són formes arcaiques, dialectals o molt formals.[11]

Alguns indefinits també poden funcionar com adjectius si acompanyen un nom. També hi ha altres indefinits que sempre actuen com adjectiu, igual com n'hi ha que només actuen com pronom (com algú o res).[11]

Pronoms interrogatius modifica

Els pronoms interrogatius s’utilitzen per construir oracions interrogatives, o sigui per fer preguntes, exclamatives i admiratives. El pronoms interrogatius en català són els següents:[12]

Pronoms interrogatius
Davant de sustantiu quin
quina
quins
quines
quant
quanta
quants
quantes
Davant de verb qui
què
Pronoms adverbials on
quan
com

Pronoms relatius modifica

Els pronoms relatius remeten a un element nominal prèviament aparegut en l'oració, o bé implícit, i introdueix una oració subordinada que fa funció d'adjectiu o substantiu.[13]

Formes simples Forma composta
que què
qui
on
art+qual(s)

Els pronoms en altres llengües modifica

Totes les llengües humanes tenen pronoms, encara que amb algunes variacions:

  • A les llengües uralianes no hi ha pronoms personals ni possessius. Només la flexió del verb és suficient per determinar la persona i la possessió és designada pel cas genitiu, que pren una forma diferent per a cada persona.
  • En castellà hi ha un pronom de tercera persona per indicar el gènere neutre ("ello").
  • En llatí no hi ha pronom personal de tercera persona, sent substituït per pronoms demostratius.
  • En anglès, tots els pronoms es declinen en cas (nominatiu, acusatiu i possessiu). Els pronoms demostratius no flexionen en gènere. El pronom "they" (ells) s'utilitza de manera genèrica, però antigament, en ocasions solemnes, s'utilitzaven els pronoms "thou" (singular) i "ye" (plural), amb els respectius oblics "thee" i "you" i possessius "thy/thine" i "your/yours" i reflexius "thyself" i "yourself".
  • Algunes llengües, com ara el guaraní, l'aimara i el mandarí, distingeixen dues classes de pronoms per a la primera persona del plural, segons que inclogui l'oeint o no: un pronom que inclou l'oient (jo + tu + altre(s)) i un que l'exclou (jo + altre(s), però no tu). Aquesta diferenciació es coneix amb el nom de clusivitat.[14]
  • En japonès, els pronoms de primera persona varien segons el gènere del parlant i la circumstància en què s'utilitza, a més que els pronoms de tractament són diferents fins i tot per a persones properes (quan es dirigeix a persones properes o a persones que requereixen un grau de formalitat més específic). El pronom "watashi" significa "jo" quan el parla la majoria de la gent, "atashi" quan l'utilitza una dona, mentre que "boku" significa "jo" de la mateixa manera, però el diuen sobretot els homes joves. Els pronoms "watashi" i "watakushi" són utilitzats per tots dos en circumstàncies formals.
  • En suec hi ha quatre gèneres de pronoms personals per a la tercera persona del singular: masculí, femení, comú i neutre. El gènere comú és per als animals i les plantes, i el gènere neutre és per als objectes inanimats.

En la majoria de llengües indoeuropees, així com en japonès, hi pot haver més d'un pronom de segona persona, segons el grau de proximitat i respecte que es tingui per l'interlocutor.

  • En castellà europeu hi ha els pronoms "tú" i "usted" (singular), "vosotros" i "ustedes" (plural).
  • En portuguès s'utilitzen els pronoms "tu" i "você" (singular), "vós", "vocês" (plural) per al nominatiu de la segona persona.
  • En francès s'utilitzen els pronoms "tu" i "vous".
  • En alemany s'utilitzen els pronoms "du" i "Sie". El pronom personal "sie" (en minúscula, es pot posar en majúscula, al començament de les frases) significa: "ella", "ells", "ells". Al seu torn, "Sie" (sempre en majúscula) significa: "tu", "vostè" (tractament més formal en català).
  • En basc hi ha un pronom neutre de segona persona ("zu") i un pronom de segona persona no formal però familiar ("hira").

Vegeu també modifica

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pronom
  1. Macià i Guilà, Jaume. Faci'ls fàcils: Els pronoms febles. 5a. Barcelona: Editorial Teide, 2009. ISBN 987-84-307-3371-2. 
  2. «Pronom». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Pronom». Institut d'Estudis Catalans. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 11 març 2023].
  4. 4,0 4,1 4,2 «pronom». termcat.cat. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 11 març 2023].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana. 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «Pronoms febles de CD i CI». auladecatala.com. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 4 març 2023].
  7. «13.1 Introducció». geiec.iec.cat. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 4 març 2023].
  8. «13.7.3 Els pronoms reflexius febles». geiec.iec.cat. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 4 març 2023].
  9. «Pronom recíproc». geiec.iec.cat. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 10 març 2023].
  10. «13.7.4. Els pronoms recíprocs». geiec.iec.cat. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 10 març 2023].
  11. 11,0 11,1 11,2 «ELS INDEFINITS». CNPL.cat. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 10 març 2023].
  12. «Els pronoms interrogatius». Curs de català. [Consulta: 11 març 2023].
  13. «Pronoms relatius». Aula de català. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 11 març 2023].
  14. Ruiz Antón, Juan Carlos. «Annex» p. 8. UOC. Arxivat de l'original el 16 de maig 2024. [Consulta: 21 juliol 2023].