Pronom

tipus de paraula
Per a altres significats, vegeu «Pronom (desambiguació)».

El pronom és una categoria gramatical a la qual pertanyen les paraules el referent dels quals no és fix, sinó que es determina en relació amb altres que normalment ja s'han anomenat. Serveixen per donar agilitat, claredat i cohesió al text.[1] Es refereixen amb freqüència a persones o coses reals extralingüístiques, més que a substantius del mateix context.[2] A aquesta propietat de referir-se a altres elements, tant lingüístics com extralingüístics, se la denomina dixi.

Totes les llengües humanes tenen pronoms. És freqüent que els pronoms expressin el nombre i fins i tot el gènere, i en les llengües flexives generalment expressen també el cas gramatical. De fet és habitual que en el pronom s'expressin més categories gramaticals que les que s'expressen en el verb o el substantiu. Per exemple, en anglès els pronoms personals admeten gènere, però no pas els noms; en català admeten cas gramatical –a diferència dels noms–; i en xinès expressen el nombre, però en el substantiu aquesta categoria usualment no s'expressa.

El pronom en la teoria gramaticalModifica

Tècnicament, un pronom o element pronominal, igual que una anàfora, és una paraula el referent de la qual depèn del context lingüístic, ja que manca de significat lèxic. La diferència entre les anàfores i els pronoms és que les primeres requereixen un antecedent en el seu domini sintàctic local que el «regeixi» pròpiament; els pronoms, en canvi, no requereixen la presència d'un antecedent sintàctic, encara que generalment sí d'un antecedent discursiu.

La gramàtica tradicional va caracteritzar imperfectament el pronom com una «paraula que substitueix al nom», encara que en l'anàlisi moderna aquest postulat no és correcte. El punt de vista modern considera que els pronoms són el nucli sintàctic d'un sintagma determinant, mentre que un nom és el nucli d'un sintagma nominal. Els pronoms són una categoria universal i totes les llengües tenen algun tipus de pronoms, com els personals/possessius i els díctics. En els pronoms possessius, i generalment també en els personals, totes les llengües distingeixen almenys tres formes o persones: primera persona (exclusiva) [+parlant][-oient], segona persona [-parlant][+oient] i tercera persona [-parlant][-oient]. Algunes llengües distingeixen, a més, altres persones corresponents a [+parlant][+oient] (1a persona inclusiva) i també diverses terceres persones obviatives.

Finalment, des del punt de vista de les categories gramaticals, és freqüent que els pronoms expressin com a mínim tantes categories com els substantius. Per exemple, en anglès només els pronoms expressen gènere gramatical, que està absent en els noms. En xinès mandarí els pronoms personals freqüentment expressen nombre gramatical, el qual generalment no és expressat en el nom.

El pronoms en catalàModifica

El pronom en català és una categoria variable, ja que pot adoptar diferents formes segons el gènere, el nombre, la persona. És una de les poques categories que conserva restes dels casos i del gènere neutre del llatí. Els pronoms febles presenten la característica de poder apostrofar-se en presència d'un verb, i poden contraure sintagmes en un sol lexema.

La majoria de pronoms actuals provenen dels corresponents pronoms llatins, si bé s'han perdut moltes de les formes dels indefinits i alguns s'han transformat en articles.

  • Personals (forts/febles)
  • Possessius (primera persona, segona persona, tercera persona)
  • Demostratius (proximitat, llunyania)
  • Numerals (cardinals, ordinals, partitius, col·lectius)
  • Quantitatius
  • Indefinits
  • Interrogatius

Els pronoms personalsModifica

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[3]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, tant en la llengua parlada com en l'escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[3]

Jo toco el piano cada tarda. -> Toco el piano cada tarda.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[3]

Pronom personal Persona Nombre
Jo/ mi 1a singular
Tu/ vosté 2a singular
Ell / ella/ si 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres/ vostés 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en la llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[3] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritzar en l'administració la forma de "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pronom
  1. Macià i Guilà, Jaume. Faci'ls fàcils: Els pronoms febles. 5a. Barcelona: Editorial Teide, 2009. ISBN 987-84-307-3371-2. 
  2. «pronom». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2.