Obre el menú principal

La religió protoindoeuropea era el conjunt de pràctiques i creences dels pobles protoindoeuropeus, reconstruïda a partir de troballes arqueològiques i comparacions de les comunitats descendents.

Temes indoeuropeus

Llengües indoeuropees
Albanès · Armeni · Bàltic
Cèltic · Eslau · Germànic ·

Grec
Indoiranià (Indoari, Indoirànic)
Itàlic
extingides: Llengües anatòliques
Paleobalcànic (Dàcic,
Frigi, Traci) · Tokhari

Pobles indoeuropeus
Albanesos · Armenis
Bàltics · Celtes · Eslaus · Escites · Germànics
Grecs · Indoaris
Irànics · Llatins

Històrics: Anatòlics (Hittites, Luvites)
Celtes (Galàcia, Gals) · Germànics
Il·liris · Indoirànics
Itàlics · Sàrmates · Tracis · Tocaris  

Protoindoeuropeus
Protoindoeuropeu · Religió
 
Urheimat
Hipòtesi kurgana · Hipòtesi anatòlica
Hipòtesi armènica · Teoria índia · TCP (PCT)
 
Estudis indoeuropeus

PanteóModifica

Els indoeuropeus eren seguidors del politeisme, i dins del seu panteó destacaven tres divinitats (hipòtesi de la trifuncionalitat de Georges Dumézil): Dyeus o déu suprem, Pheuson o déu productor i Perkwunos, el déu del llamp i el tro.[1] Altres divinitats destacades n'eren Heusos, el déu del Sol; Priheh, la dea de l'amor, o Denu, déu dels rius que es troba a l'arrel de molts topònims fluvials, com per exemple el Danubi o el Don. També tenien moltes divinitats duals, en forma de bessons, com el Sol i la Lluna, els avantpassats de l'home i la dona o els bessons cavall.

La majoria de divinitats van passar a les mitologies posteriors, algunes d'aquestes convertides en dimonis o forces malignes, especialment a la zona de l'Índia.[2] El déu de l'inframón es va dividir en dos, per donar lloc al déu dels fons del mars.

CreencesModifica

Pensaven que la Terra va néixer del cos d'un gegant primigeni (la sang del qual eren els rius; els membres, les parts del món, etc.), com va reconstruir Max Muller a partir de la comparació de mites sobre la cosmogonia originària. Es va dividir en tres parts: el cel, equivalent a la funció sacerdotal, la Terra pròpiament dita, encarnada en una Mare que dóna la vida, i l'inframón, d'on provenen les riqueses i que és el paral·lel de la funció productora en els humans.

Els primers pobladors d'aquest món, semidéus, van haver de lluitar amb una serp o drac, encarnació del mal, i reconeixien un arbre de la vida com a centre sagrat del cosmos. Aquests van ensenyar els humans a conrear la terra, a usar el foc i a venerar-los, i també van establir el cicle de les estacions, personalitzades en divinitats que cíclicament moren per donar pas al seu germà.

Es creu que hi havia una casta sacerdotal, identificada o molt lligada amb la monarquia, que s'encarregava dels rituals, notablement pràctiques d'endevinació i sacrificis.

ReferènciesModifica

  1. Mallory, James P.; Adams, Douglas P. (2006), Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World, London: Oxford University Press
  2. Kuiper, F.B.J. (1983), Irwin, J., ed., Ancient Indian Cosmology, Delhi: Vikas .