Remigi de Rouen

Remigi de Rouen (vers 727 -† 771) fou un bisbe de Rouen de 755 a 771. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Infotaula de personasant Remigi de Rouen
Saint remi.jpg
Vitrall amb el sant a la catedral de Rouen Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Rémi Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementRemigius Rotomagensis; francès: Remi
ca. 727
Austràsia
Mort771 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Rouen (Alta Normandia)
SepulturaAbadia de Saint-Ouen (Rouen); restes desaparegudes en 1562 
Arquebisbe de Rouen
753 – 762 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióSacerdot i aristòcrata Modifica el valor a Wikidata
bisbe i confessor
CelebracióEsglésia catòlica, Església ortodoxa, anglicanisme, luteranisme
CanonitzacióAntiga
Festivitat19 de gener
IconografiaRobes de bisbe
Família
FamíliaArnulfians Modifica el valor a Wikidata
ParesCarles Martell Modifica el valor a Wikidata i Chrotais Modifica el valor a Wikidata
GermansCarloman, Gripó, Bernard, Hieronymus (en) Tradueix, Pipí I el Breu, Hiltruda, Auda de França i Landrada Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Era fill il·legítim de Carles Martell ( + 741), majordom de palau dels regnes francs, i d'una concubina desconeguda.[1]

En la seva joventut, el seu germanastre, el rei Pipí I el Breu, li va donar l'usdefruit de les importants propietats del bisbat de Langres (que estava vacant), i en particular el domini de l'abadia de Bèze. Remigi, de 18 anys, va disposar d'aquests ingressos per portar una vida d'escàndols i excessos, el que provoca l'oposició dels monjos de Bèze i la sortida de la majoria cap a l'abadia de Luxeuil. El 752, Remigi va donar els beneficis d'aquesta abadia a la seva mestra, Angla, dona casada, que compartia la seva vida de disbauxa[2] L'afer va acabar amb el penediment dels dos depravats que, després d'una desena d'anys de vida d'excés, volien redimir-se per vides més conformes a les exigències de la religió (i del temps).

El seu germanastre Pipí el Breu li va encarregar una missió cap al 750: convèncer els monjos de l'Abadia de Fleury que tornessin les restes de sant Benet de Núrsia a l'Abadia de Montecassino, d'on havien estat portades arran de la invasió normanda d'Itàlia. La missió responia a una petició del seu altre germanastre, Carlomà, monjo de Montecassino, i del papa.

Gràcies al seu alt naixement, Remigi fou elegit bisbe de Rouen el 755. Pipí el va enviar llavors el 760 en missió a Desideri d'Ístria, rei dels longobards i al papa Pau I. En torna amb clergues i xantres que van introduir els costums romans en la litúrgia franca, i sobretot els cants religiosos.[3] El 762 va participar en el sínode d'Attigny.[4]

Va morir el 771 o 772[5] i fou canonitzat. Al final de la seva vida la seva companya Angla va restituir al bisbat de Langres els pocs béns que encara li quedaven. La seva festa se celebra el 19 de gener.[6]

Notes i referènciesModifica

  1. Certs historiadors el diuen fill de Chrotais (Riché, 1983, pàg. 35, taula genealògica IV), la tercera esposa de Carles Martell, però és probablement un error. La Genealogia Arnulfi comitis diu clarament que Bernat era fill d'una reina, i que Remigi i Jerònim eren fill d'una concubina (Settipani, 1993, pàg. 170). El Líber confraternitatum augiensis testifica que Rothais (Chrotais) fou esposa de Carles Martell (Settipani, 1993, pàgs. 168-169.
  2. René François Rohrbacher, en línia a Histoire universelle de l'Église Catholique, Gaume freres et J. Duprey, 1857, volum 11, pàg. 151
  3. Riché, 1983, pàg. 85
  4. Settipani, 1993, pàgs. 178-179
  5. Els Annals Moselleni mencionen per a l'any 787 la mort de Bernat i Remigi, però sembla que sigui un error en el cas del segon. En qualsevol cas l'última aparició de Rémi als documents es remunta al 762 (Settipani, 1993, pàgs. 178 i 355, nota 1118). Pierre Riché dóna igualment 771 (Riché, 1983, pàg. 35, taula genealògica IV).
  6. . Nominis: Sant Remi

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Remigi de Rouen
  • Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Paris, Hachette, col. « Pluriel », 1983 (reimpr. 1997), (ISBN 2-01-278851-3)
  • Christian Settipani, La Préhistoire des Capétiens (Nouvelle histoire généalogique de l'auguste maison de France, vol. 1), ed. Patrick van Kerrebrouck, 1993 (ISBN 2-9501509-3-4)

Enllaços externsModifica