Imperi Safàvida

dinastia que va governar a Pèrsia des del segle XVI fins al XVIII
(S'ha redirigit des de: Safàvida)

Els safàvides foren una dinastia que va governar a Pèrsia des del segle xvi fins al xviii.

Infotaula de geografia políticaImperi Safàvida
Safavid Flag.svg Lion and Sun Emblem of Persia.svg

Epònimdinastia safàvida Modifica el valor a Wikidata
Localització
Safavid Iran.png Modifica el valor a Wikidata
 33° N, 50° E / 33°N,50°E / 33; 50Coord.: 33° N, 50° E / 33°N,50°E / 33; 50

CapitalTabriz, Isfahan i Qazvín Modifica el valor a Wikidata
Població
Total20.000.000 Modifica el valor a Wikidata
• Densitat7,02 hab./km²
Idioma oficialpersa Modifica el valor a Wikidata
Religióislam i imamisme Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part deImperi persa
imperis de la pólvora Modifica el valor a Wikidata
Superfície2.850.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
FundadorIsmaïl I de Pèrsia Modifica el valor a Wikidata
Creació1501
Dissolució8 març 1736 Modifica el valor a Wikidata
Següentimperi Afxàrida Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governteocràcia, monarquia i monarquia absoluta Modifica el valor a Wikidata
Economia
MonedaAbassi Modifica el valor a Wikidata
Mapa històric
Shah Abbas-Safavida

AntecedentsModifica

Després de la caiguda dels timúrides Pèrsia es va trencar donant lloc a una sèrie de moviments religiosos. La desaparició de l'autoritat política de Tamerlà va crear un espai en el qual diverses comunitats religioses, en particular els xiïtes, passaren a primer pla i guanyar protagonisme. Entre ells hi havia un nombre de germandats sufís, els Hurufis, Nuqtawis i Musha'sha '. D'aquests diversos moviments, la Safàvides Qizilbash van ser els més políticament resistents, i va ser a causa del seu èxit que Shah Ismail I va aconseguir la prominència política en 1501.[1]

Xeics safàvidesModifica

Article principal: dinastia safàvida

Els xeics (xaykhs) foren els dirigents de la secta religiosa i després també militar dels safàvides entre 1301 i 1501, data aquesta darrera en la qual van agafar el poder a Pèrsia sota el primer sobirà Ismail I. El primer, almenys el primer conegut i que va donar nom al moviment, era el dirigent d'un petit orde sufí local del Gilan, que va morir en data desconeguda (vers 1334) i va expandir el moviment.

Xas safàvidesModifica

Conflictes amb l'imperi otomàModifica

El principal problema per als safàvides fou el poderós veí Imperi Otomà, una dinastia sunnita que va considerar l'ús de les tribus turcomanes d'Anatòlia per a la causa safawí com una gran amenaça, i per contrarestar el creixent poder safàvida, en 1502, el sultà Baiazet II va deportar molts xiïtes d'Anatòlia a altres parts de l'imperi. En 1511, hi va haver un alçament generalitzat pro-xiïta i pro-safàvida dirigit contra l'Imperi Otomà des de dins de l'imperi,[2] i a principis de la dècada de 1510 les polítiques expansionistes d'Ismail I havien empès les fronteres de safàvides a l'Àsia Menor encara més cap a l'oest. Els otomans van reaccionar aviat, quan una incursió a gran escala a l'est d'Anatòlia de Nūr-ʿAlī Ḵalīfa va coincidir amb l'accés al tron del sultà Selim I, i fou el casus belli que va portar a Selim a envair els safàvides dos anys més tard,[3] derrotant-los a la batalla de Çaldiran[4] i capturar Tabriz, annexant l'est d'Anatòlia i el nord de l'Iraq, però el domini otomà sobre Anatòlia i l'est de Mesopotàmia no es fixaria fins que el 1555 se signà la Pau d'Amasya que tancava la guerra otomano-safàvida en 1555.[5]

Els otomans van envair els territoris de l'Imperi Safàvida al Caucas, que estaven afeblits, amb l'objectiu de conquerir l'Azerbaidjan i el Caucas a través d'Ardahan, prenent Akhaltsikhe l'agost de 1576, Tiflis l'agost de 1578, i Kars i Tabriz el 1585, mentre pressionaven Kartli perquè es convertís en un vassall tributari de l'Imperi Otomà. La guerra va acabar amb el tractat d'Istanbul en 1590, que consolidava el domini otomà sobre la major part del sud del Caucas i l'Azerbaidjan, Luristan, Daguestan, Shahrizor, Khuzestan, Bagdad i Mesopotàmia.[6] Durant el regnat del jove soldà Ahmet I, que va haver de gestionar les revoltes de Celali els safàvides van poder recuperar la majoria de les seves pèrdues, que l'Imperi Otomà va haver d'acceptar en el Tractat de Nasuh Pasha de 1612 i el tractat de Serav de 1618.[7]

DecadènciaModifica

El país fou atacat diverses vegades en les seves fronteres, Kerman per tribus balutxis en 1698, Khorasan pels Hotakis en 1717, Daguestan i el nord de Shirvan pels Lezgins en 1721, i constantment a Mesopotàmia pels àrabs sunnites. Sultan Hosein va tractar de convertir per la força a la secta xiïta als seus súbdits sunnites afganesos de Kandahar i en la revolta subseqüent el governador de Safàvida de la regió fou mort juntament amb el seu exèrcit. En 1722, un exèrcit afganès va avançar pel cor de l'imperi i va derrotar les forces del govern en la batalla de Gulnabad i va assetjar la capital d'Isfahan, fins que Sultan Husayn I va abdicar i el va reconèixer Mahmud Hotak com el nou rei de Pèrsia.[8]

Al mateix temps, els russos liderats per Pere el Gran prengueren el nord del Caucas, Transcaucasia i els territoris continentals del nord a través de la Guerra russopersa i els otomans veïns van envair l'oest i el nord-oest de l'Iran i van conquerir el territori inclosa la ciutat de Bagdad i van acordar amb els russos dividir i mantenir els territoris iranians conquistats en el Tractat de Constantinoble, però en 1732 els perses va recuperar el territori pel Tractat de Resht.[9]

El 1736 Abbas III fou deposat i es va proclamar rei Nàdir-Xah Afxar, liquidant la dinastia safàvida i establint la dinastia afxàrida.[10] Abbas III i el seu pare Tahmasp II foren assassinats a Sabzawar el 1740 per Muhammad Husayn Khan Develu, governador d'Astarabad, que rebia ordres de Reza Quli Mirza (fill de Nadir Shah) que temia un cop d'estat prosafàvida quan van córrer rumors de la mort de Nadir Shah a l'Índia.

El 1750 la coalició entre Abu l-Fath Khan Bakhtiyari, Ali Mardan Khan Bakhtiyari i Karim Khan Zand van decidir repartir-se el poder i proclamar xa Ismaïl III de Pèrsia de la casa safàvida però el verdader governant fou Karim Khan. El 1753 fou proclamat com a rival Sultan Husayn II però restaurat al juny. Altres caps no el van reconèixer però Karim es va imposar el 1758 a Tabriz i el 1759 a Astarabad, establint la Dinastia Zand.[11]

Xas safàvidesModifica

GenealogiaModifica

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Firuz Shah Zarrin Kolah
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Avaad
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Kutb al-Din Mohammad
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Miquel IX Paleòleg
 
 
 
 
 
 
 
 
Salah al-Din Rashid
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Andrònic III Paleòleg
1297-1341
 
 
 
 
 
 
 
 
Kutb al-Din Abu Bakr
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Basili Comnè de Trebisonda
 
Irene Paleòlogina de Trebisonda
morta 1341
 
 
 
 
Shaykh Zahid Gilani
 
Amin al-Din Jebrail
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aleix III Comnè de Trebisonda
 
Teodora Cantacuzè
 
 
Bibi Fatimah
 
Shayk Safi al-Din Abu l-Fath Ishak Ardebili
1252-1334
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Constantí I de Geòrgia
1369-1412 or 13
 
 
 
Alexandre I d'Imerètia
 
 
Manuel III Comnè de Trebisonda
1364-1417
 
 
 
 
 
 
 
 
Sadr al-Din Ardabili
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alexandre de Geòrgia
1386-1446
 
 
 
princesa Tamara
d'Imerètia
morta 1455
 
 
Aleix IV Comnè de Trebisonda
1382-1429
 
 
Kara Yuluk Osman
 
 
 
Khwadja Ali
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Princesa Bagrationi
de Geòrgia 1415-1463
 
 
 
 
 
Joan IV Comnè de Trebisonda
1403-1459
 
 
Ali Beg
 
 
 
Xaïkh Ibrahim
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Alexis
1455-1463
 
 
 
Teodora
 
Uzun Hasan
1423-1378
 
Khadija Khatun
 
Xaïkh Djunayd
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khatrina
 
 
 
 
 
Shaykh Haydar
 
Ali Mirza
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ismail I
17 de juliol de 1487-23 de maig de 1524
xa 1502-1524
 
 
 
 
 
Ibrahim
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Tahmasp I
22 de febrer de 1514-14 de maig de 1576
xa 1524-1576
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ismail II
1537-1577
xa 1576-1577
 
 
 
Muhammad Khodabanda
1532-1595
xa 1577-1587
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abbas I el Gran
27 de gener de 1571-19 de gener de 1629
xa 1587-1629
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Safi Mirza
1587-1615
príncep hereu 1587-1615
 
 
 
Imam Quli Mirza
príncep hereu 1627
assassinat 1627
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Safi I
1611- 1642
xa 1629-1642
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abbas II
31 de desembre de 1632-25 d'octubre de 1666
xa 1642-1666
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sulayman I
1659-1694
xa 1666-1694
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sultan Husayn
1669-1726
xa 1694-1722
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sulayman II
xa 1749-1759
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Tahmasp II
1704-1740
xa 1729-1732
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Abbas III
1731-1740
xa 1732-1736
 
 
 
 
 
 
 
 

ReferènciesModifica

  1. Virani, Shafique N. The Ismailis in the Middle Ages: A History of Survival, A Search for Salvation (en anglès). Oxford University Press, 2007, p. 113. 
  2. Woodhead, Christine. The Ottoman World (en anglès). Routledge, 2011, p. 94. ISBN 9781136498947. 
  3. ESMĀʿĪL I ṢAFAWĪ (en anglès). Enciclopedia Iranica. 
  4. McCaffrey, Michael J. «Çaldiran». A: Encyclopædia Iranica (en anglès). 
  5. Parry, V.J.. The Reign of Suleiman the Magnificent, 1520-1566 (en anglès). Cambridge University Press, 1976, p. 94. 
  6. «Ottoman-Safavid Wars». A: Conflict and Conquest in the Islamic World: A Historical Encyclopedia (en anglès). ABC-CLIO, 2011, p. 698. ISBN 978-1598843361. 
  7. Studies on Iran and The Caucasus: In Honour of Garnik Asatrian (en anglès). Brill, 2015, p. 93. 
  8. Gomà, Daniel. Historia de Afganistán. De los orígenes del Estado afgano a la caída del régimen talibán. Edicions Universitat Barcelona, 2011, p. 74. ISBN 8447534847. 
  9. Schaefer, Robert W. The Insurgency in Chechnya and the North Caucasus (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p. 53. ISBN 031338634X. 
  10. Axworthy, Michael. The Sword of Persia: Nader Shah, from Tribal Warrior to Conquering Tyrant (en anglès). I.B.Tauris, 2006, p. 137-174. ISBN 978-1850437062. 
  11. Perry, J. R.. «ĀḠĀ MOḤAMMAD KHAN QĀJĀR». A: Encyclopaedia Iranica. {{{títol}}} (en anglès), 1984, p. 602–605. 

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica