Tamerlà

conqueridor turc mogol
Aquest article tracta sobre el conqueridor turcomongol. Si cerqueu l'òpera, vegeu «Tamerlano».

Tamerlà o Timur o Temur Lenk (Kish, prop de Samarcanda, suposadament el 8 d'abril de 1336 - Otrar, 18 de febrer de 1405) fou un conqueridor turcomongol que establí l'imperi dels timúrides. Era fill d'un cap militar mongol anomenat Taragai descendent per línia materna de Genguis Khan. Les seves despulles romanen a Gur-e Amir.

Infotaula de personaTamerlà
En llengua txagatai: تیمور
Tēmōr, "acer"
Timur reconstruction03.jpg
(1941) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 abril 1336 Modifica el valor a Wikidata
Xahrisabz (barles) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 febrer 1405 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
Ximkent (timúrides) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentGur-e Amir (Samarcanda, actual Uzbekistan
Rei
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsconegut també com a Timur Lenk (Timur el coix), Timur Xah i Emir Timur (Emir d'acer),
ReligióSunnisme Modifica el valor a Wikidata
Conegut perFundador de la dinastia timúrida
Activitat
OcupacióGuerrer Modifica el valor a Wikidata
PeríodeTimúrides Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militarBey (en) Tradueix
Mirza (en) Tradueix
Gran khan Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolBaig (en) Tradueix
Mirza (en) Tradueix
Khan
Emir Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia Timúrida Modifica el valor a Wikidata
CònjugeSarai Mulk Khanum
Chelpanov-Mulk Aga (en) Tradueix
Uljay-Turkan aga (en) Tradueix
Aljaya Khatun Agha (en) Tradueix
Dilshad aga (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsXah Rukh
Umar Shaikh (en) Tradueix
Jahangir ibn Timur
Miran Xah
Akia Beghi (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
PareTaragay Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 4440 Modifica els identificadors a Wikidata

Naixement de TimurModifica

Timur/Tamerlà va néixer el 8 d’abril de 1336 a Kish (transliterat en català Kix, nom alternatiu Shahr-i Sabz o Shakhr-i Sabz, transliteració catalana Xahrizab, traducció “Ciutat Verda”) fill d’un notable de la tribu Barles de nom Amir Taragai o Taraghai, descendent de Karaxar Nevian (Noyan) que fou comandant en cap sota el khan Txagatai (el fill segon de Genguis Khan).[1] La seva mare era la filla d’un sadr (alt oficial religiós) de Bukharà. La data ha estat posada en dubte per diversos historiadors que creuen que va néixer a l’entorn del 1330, però en tot cas és la data oficial que de moment figura a les fonts contemporànies i a les seves biografies.

Infantesa i adolescènciaModifica

El 1346 (quan tenia suposadament 10 anys) Timur fou promès a la filla del amir de la tribu Barles, Jaku Barles. Aquest matrimoni no s’arribà a realitzar.[2]

En una data entre 1347 i 1349 com a molt aviat, i probablement el 1351, Timur fou enviat pel seu pare a servir a Qazaghan; el 1351 tindria 15 anys. Timur va caure be a Qazagan i el jove destacava per la seva valentia i habilitats. Seria aleshores, vers el 1351 o 1352, quan Qazaghan li va concedir la ma de la seva neta Aljai.[3]

Timur agafa esposaModifica

Quan Timur tenia uns 20 anys (1356, però podria ser una mica abans, vers 1354 o 1355, amb 18 o 19 anys) Qazaghan li va donar com esposa a la seva neta, Aljai Khatun Agha, filla de Moslama ibn Qazaghan. Al mateix temps el va fer Ming bashi (comandant de mil, equivalent a coronel). Ella li va donar un fill que es va dir Jahangir,[4] i es va fer una festa a la que no van assistir ni el seu oncle Hajji Barles, cap de la seva tribu, ni el cap de la tribu de la esposa, Bayazid Jalayir. La data del naixement fou probablement el 1356 (a vegades es cita 1357) va néixer el primer fill de Timur, Jahangir.[5] El nom inicial va ser Muhammad, però més tard, quan les coses anaven be a Timur, aquest va considerar millor afegir al nom, Jahangir que vol dir “rei de l’Univers”.[6] Vers 1356 o 1357 va néixer també el segon fill Omar Shaikh però de la concubina Tolun Agha.

Primer passosModifica

Enderrocat Qazaghan (1358) i poc després el seu fill i successor Abd Allah ibn Qazaghan, va pujar al poder Buyan Suldus, cap dels Suldus, que tenia com aliats a Hajji Barles i Bayazid Jalayir. Cadascuna de les tribus va guanyar poder. Timur, com un dels caps secundaris dels Barles, disposava d'una força reduida (probablement uns 40 homes i com a molt 300 homes) amb la que va maniobrar amb els diferents caps tribals. Es va aliar a Eltxi Bugha Selduz per conquerir el Badakhxan, a lo que Eltxi s’hi va avenir. Els reis de Badakhxan es van sotmetre i van esdevenir vassalls de Timur i Eltxi Bugha. A Hajji Khwaja Azdi de Shumergan li va comunicar que estant ara la província de Balkh sense ocupar (a la ciutat de Balkh, Eltxi Bugha Selduz s'havia proclamat Malik o sigui rei), havia enviat un exèrcit per ocupar la zona i que volia partir-la amb ell; aquest es va mostrar d’acord i va enviar un exèrcit a Balkh.

El teoric gran amir, Buyan Seldus, pel seu costat, al sentir tot això va deixar el Badakhxan, o es trobava, i es va dirigir a Shadman i a Balkh. Els reis de Badakhxan es van comprometre a acudir sempre que fossin convocats pel gran amir. Quan Selduz va entrar a la província de Balkh va topar amb Hajji Khwaja Azdi de Shumergan que el va enfrontar, però fou derrotat i es va haver de refugiar a Kish, amb Timur. Aquest li va imposar condicions de vassallatge després del qual es va dirigir a Shumergan, d'on va expulsar a Selduz i va restaurar a Azdi. Seguidament Tamerlà va fer aliança amb l'amir Husayn (vegeu Amir Husayn).

Invasió del khan Tughluq Timur (1360)Modifica

A començaments del 1360 es va produir la invasió de Transoxiana per part del khan de Mogolistan, Tughluq Timur, aprofitant les disensions existents. Un relat detallat es pot trobar a l'article "Bayan Suldus". Davant els mogols, anomenats jats a Transoxiana, les tribus van fugir cap al sud. Timur va acompanyar al cap dels Barles, Hajji Barles, fins al riu Oxus, i allí va retornar amb l'excusa de controlar els dominis dels Barles davant el buit de poder. Una vegada altre cop a Kish va tenir contactes amb l'avantguarda mogol, per anar a veure al khan, però el viatge es va retardar per la malaltia del seu pare, Taragai.

Taragai va morir en un monestir mentre Timur era a la ciutat Verda (Kish o Shahr-i Sabz), al sud de Samarcanda; Timur va haver de restar allí a causa de la mort del seu pare i per les cerimònies d’enterrament, junt amb uns pocs centenars de guerrers. Timur va preparar la escena. Va situar el cos del seu pare en el lloc d’enterrament dels homes sants a la Ciutat Verda; el seu conseller espiritual el savi Zain al-Din li va donar uns consells. Es van preparar una sèrie de regals: cavalls, ornaments de plata, or i joies de tota mena. Es creu que Zain al-Din va poder obrir els cofres de l’església.[7]

Com que havien passat bastants dies, Timur va rebre una segona crida del khan i es va disposar a anar a la seva cort. Finalment van aparèixer els mongols del nord i un oficial es va presentar al lloc i fou rebut tranquil·lament per Timur com un hoste desitjat. Es va fer una festa i es van matar ovelles i corders. L’oficial no va poder donar l’ordre de saquejar; va demanar regals que li foren concedits i finalment se li va anunciar la intenció d’anar a veure al khan. Tot seguit Timur i una escorta va marxar cap on era el campament del khan, que ja s’havia mogut fins prop de Samarcanda.[8] Prop del lloc, dos guàrdies els va aturar i va haver de donar més regals. Finalment van poder arribar a l’ordu (campament reial) del khan.[9] Aquesta arribada també es una mica diferent a l’autobiografia: Va seguir endavant i a la plana de Kheshem va trobar al comandant en cap de l’exèrcit mogol que el va rebre cordialment. Tres generals van informar favorablement al khan.[10]

Fou portat a presència del khan i fou un dels pocs caps (encara que fos de segon nivell) que es va presentar. Timur es va acostar on era el khan, rodejat de tota la noblesa. El va saludar com a pare i com a khan i ell mateix es va presentar com Timur, cap dels Barles (quan en realitat bona part dels guerrers de la tribu amb les famílies i ramats corresponents havien fugit amb Hajji Barles). Va oferir al khan totes les riqueses que portava en regals i el va informar que havia hagut de fer regals a un oficial i dos guàrdies. El khan va quedar impressionat pels regals i l’aplom de Timur. Va enviar missatgers al oficial i guàrdies que havien rebut regals de Timur per ordenar que retornessin tot el que havien rebut (per quedar-s’ho ell). Els tres oficials, que ja sospitaven que se’ls obligaria a retornar els regals, es van revoltar i van marxar al nord on van aixecar un exèrcit i van saquejar tot al seu pas.[11]

Timur és nomenat tuman bashi i beg o amir dels Barles (1360)Modifica

Estant al campament mogol, Tughluq Timur va rebre la noticia de una revolta en el seu exèrcit al Mogolistan (fomentada pels amirs als que Timur havia hagut de donar regals) i va demanar consell a Timur de si havia de tornar a reprimir-la o enviar un exèrcit. Timur li va dir que si hi anava sol hi havia un perill que era ser derrotat o ser fet presoner; però que s’hi enviava un exèrcit els perills eren dos: ser derrotat o be que les tropes s’unissin als revoltats. El khan va agrair el consell i va decidir seguir-lo i va marxar cap al seu país de procedència, després de nomenar a Timur com a cap del tuman (la tribu) de Karachar Noyan (o sigui els Barles). No sembla que el nomenés governador general de Muwara al-Nahr o Transoxiana com asseguren algunes biografies de Timur que en certa manera pretenen magnificar la seva figura; en realitat hauria estat nomenat simplement tuman bashi (comandant de deu mil)[12] amb autoritat per escrit i un segell; amb aquest nomenament de tuman bashi Timur esdevenia cap dels Barles (del tuman dels Barles) amb autoritat sobre una amplia regió; el seu intent per prendre el poder dels Barles havia reeixit almenys de moment; un nomenament mes important que segur que Timur buscava, en tot cas devia quedar per quan el khan tornés.

Poc després va arribar al campament l’amir Bayazid Jalayir , que havia deixat la seva tribu a l’altre costat del riu Jihun i anava a presentar els seus respectes al khan. Yazdi diu que en Bayazid Jalayir va anar a veure a Timur, con a nou príncep de l’ ulus Txagatai. Timur actuava ara com el cap suprem i estava disposat a imposar l’obediència a les seves regulacions a les tribus nòmades. Va tornar a Kish o Shahr-i Sabz (Ciutat Verda) on va establir la seva residència.

Govern de Timur a Transoxiana (1360)Modifica

Timur reclamava la direcció del ulus Txagatai. Durant alguns mesos del 1360 (probablement la part final de la primavera i l’inici de l’estiu) els sayyids, els caps religiosos, els savis, i altres persones principals de Mawara al-Nahr esperaven rebre la petició de Timur de llegir la seva proclamació i fer la pregària en el seu nom, però Timur ho va ajornar, oficialment perquè primer volia alliberar el país de lladres i bandits i assegurar la subjecció de totes les tribus nòmades, després de lo qual no hi hauria problema en llegir la khutba i encunyar moneda al seu nom.[13] Timur va ajudar a amir Husayn a expulsar a Buyan Sulduz de Shadman i li va facilitar la conquesta de Badakhxan. De moment Timur es va quedar amb Shadman de la que va donar el govern a Khidr Yasauri, però després va cridar a aquest i la va entregar a Husayn. Un cap dels Sulduz, Tughluq, va atacar a Husayn a Shadman; Husayn va emanar ajut a Timur que va acudir i va obligar als Sulduz a retirar-se

Hajji Barles recupera el poder (1360)Modifica

A la tornada a Kish a finals del 1360, es va trobar que el seu parent Hajji Barles havia retornat i s'havia aliat amb Bayazid Jalayir. Els dos bàndols es van enfrontar a Akyar, i segurament la victòria fou per Hajji Barles, que no obstant, degut a les multiple baixes d'oficials patides, va acabar retirant-se cap a Samarcanda on estava Bayazid Jalayir que es va proclamar gran amir. No obstant gairebé tots els oficials de Timur van desertar i es van passar a Hajji, que els va enviar a Samarcanda, incloent Jaku Barles i Khidr Yasauri, els mes lleials a Timur (per Jaku Barles hi ha indicacions contradictories; Yazdi diu que va restar lleial). Timur va haver de lluitar en nom de Bayazid i Hajji contra Khidr Yasauri (al que va derrotar) i va haver de fer front a un probable intent de matar-lo (detalls d'aquests fets a la biografia de Hajji Barles)

Conflicte amb els Apardi (1361)Modifica

Poc després que Timur havia abandonat el campament on eren Bayazid i Hajji, aquest darrer li va enviar un missatge informant-li que Abdallah ibn Taysu i Zinda Hasham Apardi (fill i successor de Muhammad Khoja Apardi ) havien aixecat tropes per fer-li la guerra i l’aconsellava no creuar el Jihun i reunir les tropes del desert; ell mateix li enviaria tropes sota el comandament de l’amir Khogam o Txugham Barles. Timur no va esperar a l’arribada de l’amir; va tirar enrere per reunir les tropes del desert i va refer els passos cap on havia vingut. Això va coincidir amb la sortida de Bayazid Jalayir de Kish en direcció a la seva regió tradicional, Khujand (on la ciutat d’aquest nom no estava a les seves mans).[14]

Timur actua a Tirmidh (1361)Modifica

Amb les seves forces Timur va arribar a la regió de Tirmidh. En aquesta regió Timur va rebre al Sayyid Ali Jerhiri de Tirmidh, un dels religiosos mes prestigiosos i savis (a Tirmidh hi havia en aquest temps una notable universitat). Pensant que anava a sotmetre’l, es va posar al front dels nòmades per resistir. Timur es va dirigir a Sayyid Ali, al que va recordar les obligacions que tenia amb ell, però les paraules no van fer efecte i la horda d’Ali Jerhiri, més nombrosa que els soldats de Timur, va atacar; el combat es va lliurar en un lloc anomenar Ankar; la confiança dels soldats i la millor tàctica dels homes de Timur va permetre la victòria d’aquest des de el primer moment. Ali va fugir i es va refugiar amb Bayazid Jalayir (mes tard Timur el va perdonar).[15] Timur va entrar a la mateixa Tirmidh.

Timur crida als jats 1361Modifica

El 1361 [16]Timur s’havia imposat a quasi tota Transoxiana però a nivell local encara hi havia molts tirans que oprimien a la gent sobre la que governaven.

Llavors va escriure una carta al khan de Mogolistan o khan dels Jats com ells l’anomenaven (que recordem era el sobirà de Timur del qual derivava el seu càrrec) i li va prometre posar en explotació Transoxiana si l’ajudava. El khan va acceptar i va enviar un exercit nombrós que com un parell d’anys abans va acampar al riu Sihun prop de Khujand i va cridar a Timur i a Bayazid Jalair. Aquest darrer va anar llavors a retre homenatge al khan i expressar-li la seva lleialtat deixant Samarcanda a càrrec d’un lloctinent, però el khan el va executar. També Bayan Suldus i Hajji Barles havien anat a retre homenatge al khan [17] però després de l'execució de Bayazid, Hajji Barles va quedar tant espantat del càstig que va fugir a Kish i va ordenar a la seva horda i tribu de reagrupar-se i fugir cap al sud; llavors va buscar l’aliança de Timur; després va arribar a l’Oxus (Amu Darya, àrab Jihun) perseguit per forces mogols. Una gran batalla es va lliurar a la riba del Jihun en la que es va aturar l’exèrcit del khan el temps suficient per permetre el pas del bestiar de la tribu a l’altra costat en seguretat, Hajji va creuar sense problemes i va dirigir la horda cap al Khurasan on van començar a saquejar per on passaven i exigint tribut a les tribus; un germà d’Hajji, Aideku Bahatur, fou capturat pels vilatans de Sabzawar i executat; també un grupet va aconseguir capturar a Hajji prop d’una vila del Juvayn anomenada Khusrugird, i el van matar. Tropes dels jats van entrar al Khurasan i Timur va poder agafar als assassins del seu parent i amb permís del khan, com a venjança per la mort de Hajji, va concedir als Barles la comarca de Jaser per el manteniment de la tribu o mes concretament dels seguidors de Hajji.[18] Timur ja governava als Barles sense oposició.

El khan governa el ulus (1362)Modifica

Tughluq va requerir la immediata presència de Timur. El seu conseller en cap, Amir Hamid Kurlukut, l’havia informat que hi havia nombrosos caps locals a Transoxiana i que disposaven de al menys trenta mil cavallers entre tots; que calia que Timur dominés a aquests caps a fi i efecte de que passessin al bàndol dels jats, perquè si s’unien serien massa forts per les forces del Khan. Aconsellava demanar parer a Timur sobre que fer per aquest objectiu.

Ja abans d’anar a veure el khan, Timur havia previst la situació i havia escrit a tots els caps de ciutats i districtes de Transoxiana i els havia aconsellat de unir-se a ell o de contrari les ciutats i els bens serien destruïts pels jats; la majoria va acceptar reconèixer la seva autoritat. Llavors Timur va anar a veure al Khan amb els seus soldats i dependents i amb els caps locals sotmesos. Van tenir una gran recepció del khan al qual van portar molts regals. Timur va explicar que s’havien comprat amb la recaptació del país; que ell nomenava als recaptadors i els que no pagaven eren castigats, s’obtenien així molts darusts (peces d’or).

El khan acabava de saber que Husayn havia reunit un gran exèrcit al Badakhxan i llavors va confirmar a Timur en el seu càrrec de cap del tuman dels Barles, com hereu del seu oncle Hajji; també li va confirmar la possessió de la regió de Kish, així com la de Balkh i el Shamerganat (al sud-oest de Balkh).[19] A la tornada de una expedició contra amir Husayn al Khuttalan, el khan va fer matar al amir Buyan Suldus, del que sospitava que no li era del tot fidel.

Després de l'expedició victoriosa a Khuttalan, Kunduz i l'Hindu Kush contra amir Husayn, els jats dominaven tot el país amb tots els caps de ciutats i grups nòmades. Tots es van haver de sotmetre i els petits governants a vegades titulats sultans van ser aniquilats amb rapidesa; alguns, que no havien fet gaire mal, van poder recuperar el favor del khan i de Timur i un decret els va ordenar unir-se a l'exèrcit de Timur que era el que aquest volia. Ara el que Timur necessitava era que Tughluq Timur abandonés el país deixant-lo com a virrei absolut amb un domini total i sense oposició. Va suggerir al khan que podia anar a conquerir Khurasan, creuant el riu Amu i que trobaria poca oposició. El khan va aprovar gran part dels consells de Timur i va acceptar deixar-lo al càrrec de Mawara al-Nahr mentre anava a conquerir el Khurasan.[20]

Virregnat d’Ilies Khoja (1362)Modifica

Es van rebre notícies de que els caps de Kiptxak s’havien rebel·lat i havien posat al tron a Beishky o Bazarji Aghlan, descendent de Genguis Khan. Tughluq va demanar consell a Timur que li va suggerir anar immediatament allí i imposar-se als rebels abans de que es fessin forts perquè si procastinava (ho deixava per després) ja no podria. Això implicava l’abandonament temporal del projecte de conquesta del Khurasan.

Però el Khan no el va deixar sol amb el poder a Mawara al-Nahr. Va nomenar virrei al seu propi fill Ilies Khoja per damunt de Timur, . L’administració fou confiada a una sèrie d’amirs i nobles sota la direcció de l’amir Bikijuk (una mena de supervisor general), sent Timur el sepah salar (comandant en cap). La queixa de Timur per haver estat relegat i posat sota les ordres de Ilies i de Bikijuk fou inútil.[21] El khan li va recordar a Timur que d’acord a la llei de Genguis Khan, la família de Genguis governa i la família de Gurigan (en aquest cas referit a la família de Timur) serveix, d’acord al pacte entre avantpassats.[22] El Khan va sortir cap a Kiptxak.

Ilies Khoja no tenia talent de governant. Les tropes jats van començar a saquejar i cometre tota mena de injustícies. L’amir Bikijuk va assolar Samarcanda; el príncep Ilies es mostrava satisfet amb els saquejos. Las noies de Samarcanda foren enviades com esclaves a diversos llocs i els venerables sayyids foren empresonats. Zain al-Din va demanar ajut i Timur va enviar una queixa al khan que no va fer gaire efecte.[23] però el khan va emetre un edicte que permetia a Timur controlar a Ilies impoant-li restriccions, així com a tots els comandaments i que els oficials que desobeïssin podrien ser severament castigats i els culpables de injustícia haurien de retribuir en proporció a la ofensa. Timur es tornava a situar de facto com el cap amb mes poder de Transoxiana. Immediatament va prohibir a Ilies Khoja i als seus oficials exercir autoritat sobre els natius; els perjudicats van esdevenir enemics de Timur i van instigar contra ell tota mena de maledicències. Segons assegura Timur les malifetes no van parar: 400 verges de Samarcanda van ser venudes com a captives; també foren fet captius 70 descendents de Mahoma que vivien a Tirmidh que van esdevenir esclaus. Els notables de Transoxiana van demanar a Timur acabar amb la situació i aquest es va sentir avergonyit; va reunir les seves forces, es va dirigir cap al nord i va fer alliberar molts dels captius. Ilies va informar al seu pare que Timur havia aixecat l’estendard de la revolta. Aquest es va justificar dient que estava combatent la injustícia tal com el khan havia ordenat. Bikijuk, el general, també va informar al khan en sentit desfavorable a Timur i el khan va emetre un edicte ordenant la seva mort. Timur va considerar prudent fugir ja que tot el país li podia retirar la fidelitat.[24] Ilyes va fer front a una revolta de Husayn Sufi de la dinastia sufita de Khwarizm, que li va prendre Khivà i Kath.

Tamerla guerrer errantModifica

Tamerlà va fugir i va esdevenir un guerrer errant, una figura que en aquells temps es donava de quan en quan a Transoxiana. Es va unir al seu cunyat Amir Husayn que també anava errant. Junts o per separat van passar per multiples aventures entre 1362 i 1364 entre les quals els seus serveis com a mercenaria al Sistan on fou ferit i va quedar coix, circumstància que el va fer ser conegur com Timur el Coix (Timur Lenk, europeitzat Tamerlà). Finalment els jats amb els seus saquejos i malgovern es van enemistar a la població local que progressivament es va fixar en els dos homes i molts guerrers van anar passant al seu servei. El 1364 van derrotar als jats a la vora del Jihun i van penetrar en Transoxania; cap a finals del 1363 o inicis del 1364 va morir el khan Tughluk Timur de Mogolistan i la família o clan Dughlat que dominava Kaixgària va cridar al tron al fill de Tughluk, el virrei Ilyas o Ilies Khoja, que va decidir abandonar temporalment Mawara al-Nahr per anar a recollir la successió. Els jats perseguits van ser altre cop derrotats i Timur i Husayn van entrar a Samarcanda en triomf. Aquest periode (1262-1264) queda extensament relatat al article Tamerlà (Guerrer errant).

Expulsió dels jats (1364)Modifica

Els caps de les hordes (tumans) i caps tribals menors, a mesura que el país va quedar net de jats, van anar recuperant la seva independència. Però Timur els exigia obediència i reconeixement com a kelantar (superior). Husayn també volia ser el cap superior ja que com a descendent de Qazaghan s’hi considerava amb dret. Va convocar una gran assemblea de caps (Kurultai) i es va decidir que com que Timur no era un tureh (descendent de família imperial) sinó un kerachu (família descendent de comandant) no tenia dret a assumir la superioritat. Timur va insistir en ser el cap superior ja que havia derrotat als jats sense ajut però els caps van declarar que el superior havia de ser un descendent de Txagatai i per això van cridar a Khabul Shah Aghlan, que havia esdevingut un dervix, que seria el sobirà de Transoxiana; se’l va vestir adequadament i se li van proporcionar els elements de la reialesa i se’l va situar al tron.

Timur va convocar un kurultai dels seus partidaris i es va dirigir a Kish per passar allí el hivern (1364-1365). Husayn per la seva banda es va establir a la residencia de la seva tribu (els karaunes), Sali Sarai.[25] La genealogia de Kabul Shah era: fill de Durtxi, net d’Elxa Karai, besnet de Duwa Khan.[26] Al mateix kurultai es va decidir que l’amir Haidar d’Ankhud, que estava presoner, seria entregat a Zinda Hasham Apardi, per ser executat . A Timur li fou concedit el malnom de “el Gran” i el títol de Sahib Karan (Heroi del Segle) que sembla un premi de consolació per equilibrar la preponderància que agafava Husayn.

Timur va proposar a Husayn i a Oljei Apardi (el’amir mes vell i experimentat) d’alliberar a l’amir mongol Hamid en raó dels vincles d’amistat existents entre Timur i el pare d’Hamid, i al príncep mogol amir Iskandar, i Husayn va consentir, probablement a contracor, només per complaure a Timur. Aquest va enviar als seus amirs de confiança Daud Dughlat i Saif al-Din Barles a alliberar als dos homes que estaven sota custòdia de dos amirs que per evitar el seu alliberament van matar a Hamid; Husayn va tolerar l’acció i va reclamar l’entrega d’Iskandar, enemic personal seu, que li fou donat i el va matar. Després del kurultai Timur va tornar a Kish i Husayn a Sali Sarai, on van passar el hivern.[27] La celebració d’aquest kurultai és situat per B. F. Manz a finals del 1364.[28]

Tornada dels jats (1365), tercera guerraModifica

A la primavera del 1365 es va saber que l’exèrcit dels jats havia sortit de Mogolistan i marxava cap a Transoxiana. Els amirs que havien proclamat a Kabul Shah es van alarmar i van escriure a Timur indicant que el reconeixien com a cap superior i l’obeirien fins que els jats es retiressin, demanant disculpes per la seva actitud anterior i sotmetent-se a la seva benevolència. Quan això es va saber, el preceptor del jove Kabul Shah, Mulk Bahatur, el va fer matar per congraciar-se amb Timur. Però aquest ho va desaprovar i va entregar el preceptor als hereus de Kabul Shah que podrien fer el que volguessin (no s’indica però evidentment fou mort). Després Timur va anunciar als caps que s’acabaven de sotmetre’s que marxaria cap a Khujand per enfrontar als jats.

Husayn immediatament va mobilitzar tropes dirigides per Zinda Hasham Apardi, Pulad Bugha i Malik Bahadur que foren enviades a Timur.[29] Amir Husayn comptava amb els clans de la muntanya amb els guerrers ghurs i afganesos; mentre que Timur tenia les forces de la tribu dels Barles (i altres tribus aliades), el genets del desert, els Jalayirs, i les tropes dels Sulduz [30]

Aquesta fou la tercera guerra entre Timur (i els seus partidaris) i els jats. Va sortir de Kish amb sis mil homes i va arribar al poble d’Akar o Akyar on va tenir notícies de l’exèrcit enemic que era força nombrós i avançava amb rapidesa cap a la regió de Khujand. Va informar a Husayn i va marxar cap al riu Sihun a la zona de Khujand, riu que va creuar i es va fer fort a la riba nord del riu entre Taixkent i Txinaz. Els jats havien acampat a la vora del riu Badam, a Ezam i s’havien dividit en quatre seccions: la dreta sota Shuknum Bahadur; l’esquerra sota Hajji Beg; el centre amb el propi khan Ilies Khoja i l’avantguarda sota Kiptxak Bahadur. Les tropes de Husayn, amb aquest al front, van arribar al cap de poc i es van afegir al campament de Timur.[31]

La batalla de Laï o dels TollsModifica

Timur va organitzar als seus amb una dreta sota Belanchy Arlat (amb la major part de les tropes d’Amir Husayn); l’avantguarda amb Melk Bahadur; l’esquerra amb els kiptxaks sota amir Sarbugha Quiptxak; ell mateix es va situar amb l’esquerra i Jaku Barles estaria a la reserva.[32] El pla era avançar i atacar mentre que Husayn protegiria la rereguarda amb uns mil homes. Husayn no va voler dividir les forces i va preferir avançar tots junts i va imposar aquest criteri.

L’enemic (munkelay) es va apropar i les tropes lleugeres dels dos bàndols van xocar. El general Zinde Khusham (Zinda Hasham) va fer un furiós atac sobre la dreta on estava Husayn i va trencar aquesta ala però una part del camp van mantenir posicions. Ilies va enviar una divisió manada per Amir Shams al-Din, per reforçar la carrega; aquesta força s’acostava molt a Husayn i veient que seria derrotat, Timur es va dirigir allí i va carregar contra les posicions de Shams al-Din amb 17 esquadrons i el va posar en fuita; així Timur va poder carregar contra el centre d’Ilies Khoja que va trontollar; llavors va cridar a Husayn i a Tahan Bahadur per que acudissin a rematar la feina; Husayn va interpretar la petició com una acusació de covardia feta davant de tot l’exèrcit i la va emprendre contra el missatger. Timur va enviar un altre missatger, en aquest cas un parent d’Husayn, Mulk Mehedy, convocant-lo urgentment ja que estava a punt d’obrir pas, però Husayn estava molt enfeinat i no podia reunir les seves tropes que havien estat trencades per l’enemic. Mehedy li va comunicar que Timur havia trencat la primera línia enemiga i que estava a punt d’obrir pas amb la reserva, i que l’arribada de les forces d’Husayn serien suficients per fer fugir a l’enemic, però fou colpejat per Husayn i va haver de tornat abatut amb Timur al que va confessar que considerava que Husayn volia posar a Timur en perill mentre ell se’n escapava. Sense ajut Timur va poder derrotar a la dreta enemiga però a manca d’assistència de Husayn va haver de desistir de mes combats i va reagrupar les seves tropes retirant-se cap un rierol proper a la plana de la batalla. Quan l’enemic ho va veure també van desistir de lluitar mes a causa del cansament i la tensió, i van acampar igualment.[33] La falta d’assistència de Husayn és esmentada en diverses fonts. Segons Lamb, l’exèrcit de l’ulus Txagatai es va dividir en tres cossos: dreta (sota Husayn), esquerra (sota Timur) i centre. Cada un d’ells estava dividit en principal i reserva. Llavors Timur i l’ala esquerra va poder trencar l’ala dreta rival i es va dirigir cap a l’estendard enemic però va fallar i quan el portaestendard l’anava a matar l'amir Jaku Barles li va salvar la vida i va matar al soldat contrari. El centre dels dos contendents es va barrejar mentre que l’ala dreta sota Husayn fou rebutjada. Timur va fer sonar timbals i trompetes i al mancar el portaestendard dels jats, aquests es van desorientar i van començar a retirar-se. Timur va córrer en ajut de Husayn i tant havia avançat que els va agafar pel darrera. Ilies Khan mantenia amb cautela la seva reserva i semblava disposat a retirar-se del tot. Va ser una oportunitat gloriosa i Timur va enviar un missatger a Husayn per instar-lo a reformar les seves divisions sense demora i avançar per atacar als jats; ell mateix ja començava a atacar però Husayn no va poder acudir. Timur va decidir que no enfrontaria cap mes batalla amb Amir Husayn com a segon comandant.[34]

A la nit Husayn va enviar un missatge a Timur demanant excuses per la seva conducta desencertada d’aquell dia i oferia continuar la lluita. Timur va contestar que la oportunitat havia passat; que després de que ell s’havia obert pas, amb la seva arribada la victòria haguera estat ben fàcil, però ara ja no era el mateix al estar tots agrupats.

Després d'haver passat la nit al camp de batalla i haver descansat els cavalls, al matí els dos bàndols es van estudiar les posicions respectives. Els jats van començar a tocar els tambors per atacar, però va començar a ploure i cada vegada mes fins al punt de que la turmenta va convertir la plana era un fangar intransitable i els cavalls no es podien moure. Tot i així els guerrers de Timur es van disposar a lluitar amb les espases. El mag Yedchy va ser capturat i se li va tallar el cap, moment en que la pluja va cèsar. Timur va ordenar la carrega i van dispersar al enemic i es va ordenar fer sonar els tambors de victòria. L’estendard (tugh) dels jats, que portava amir Shams al-Din va marcar la retirada i el van seguir les tropes; Timur amb 2000 cavalls es va dirigir contra forces enemigues la meitat de fortes, que van lluitar però foren sobrepassades i van poder arribar fins a la bandera o estendard; la segona línia dels jats va venir a ajudar a la primera línia ja trencada i la batalla va continuar del matí a la nit; dos mil jats i mil soldats de Timur van morir. A la seva biografia Timur no esmenta aquesta batalla, el que indicaria que, encara que la descripció de Petis de la Croix es optimista, probablement fou una derrota seriosa com prova que després d'ella van planejar emigrar a Khurasan.[35] El cert es que el segon dia l’enemic estava millor preparat i divisions separades dels jats van poder rebutjar a les forces de Timur que es va haver de retirar a través d’un camp ple de fang i de morts seguit dels seus guerrers barles.[36]

Yazdi no esmenta l’error de Husayn i atribueix totes les desgracies a la pluja causada per una pedra màgica que posseïen els mags mogols; dona a la batalla en nom de “batalla de Laï o dels tolls” i el situa el 30 de maig i 1 de juny del 1365 tot i que per l’error sistemàtic del traductor Patis de la Croix s’indica del 1375.;[37] no obstant la pluja que es va produir mes aviat sembla una turmenta típica de la primavera a les estepes, amb les quals els camps esdevenen un fangar i sovint el riu es desborda i inunda les terres planes a la vora com va passar en aquest cas; en aquesta situació evidentment era difícil lluitar amb tant de fang i tanta aigua. Diverses fonts esmenten com Jaku Barles va salvar la vida a Timur en aquesta batalla.

Retirada cap a Kish (1365)Modifica

A la nit les tropes disperses es van anar reagrupant. Els oficials consideraven que a manca de cooperació de Husayn haurien de retirar-se cap a Kish. Timur va decidir que en endavant no compartiria més el comandament amb Husayn ni mai hi hauria dos generals en un mateix exèrcit. Les tropes foren dispersades per anar a Kish pel seu compte i allí reagrupar-se, i així es va fer. Husayn va acampar a certa distancia (4 km) avergonyit per la seva conducta. Husayn suggeria reunir les forces i creuar el riu Oxus/Jihun per marxar al Khurasan, però Timur va apel·lar al seu honor i ho va rebutjar. Husayn va marxar a Sali Sarai, va reunir tota la seva Horda i van anar al sud del riu a esperar a veure si els jats anaven fins allí, i si ho feien van decidir marxar a l’Índia.[38]

Timur es va quedar. Se’n va anar a Samarcanda, va comprovar que la ciutat podia aguantar un setge i va seguir cap a la Ciutat Verda per aixecar un nou exèrcit mentre els jats s’ocupaven en assetjar Samarcanda. Cal esmentar que la princesa Aljai (Oljei Terken), esposa de Timur, havia fet d’infermera dels ferits en les operacions de la guerra.[39] Timur va fortificar Kish (Ciutat Verda) i va reunir un exèrcit de dotze regiments (tres d’ells anaven manats per Timur Khoja, Janjy Bahadur i Abha Bahadur; els jats van arribar a Kukeng, al districte de Samarcanda i els tres regiments esmentats foren enviats a la zona. Daud Khoja i Hindushka, amb el comandament d’altres dos regiments, hi van ser enviats al darrera; però una vegada reunits els cinc regiments passaven el temps en beure i festa.

Llavors va córrer el fals rumor (propagat per un oficial que s’havia emborratxat) de que Timur planejava eliminar-los a tots després de derrotar als jats i els soldats, espantats, es van dispersar i la major part van acabar al campament dels jats. La guàrdia avançada dels jats va trobar a diversos desertors que els van guiar a les posicions de Timur Khoja i Abas o Abha Bahadur que van oferir una lleu resistència i van fugir.[40]

Timur passa al sud del riu Jihun (1365)Modifica

Timur llavors va prohibir el vi i el que fos sorprès bevent-ne se li feria beure plom fus i els seus bens serien confiscats. La situació era insostenible per Timur i va acabar passant el riu cap a Balkh i va acampar a la vora del riu Amu (Jihun). Allí es van reunir les diferents hordes disperses, les tribus de Tumek Khan (Kebeg Khan) i Eltxi Bugha Sulduz (Oljai Bugha Sulduz ). Els jats ja eren a les portes de Samarcanda. Timur va acabar de passar les seves forces a l'altre costat del riu.

Va ordenar la mort de Timur Khoja, que acabava de retornar, però a petició de molts altres amirs i caps finalment el va perdonar i nomes li va imposar una multa. Samarcanda no era una ciutat fortificada i no tenia ciutadella. Els habitants es defensaven com podie i les lluites eren diàries; els notables locals (Mulazade Samerkundy o Mawlana Zade Samarcandi, Mawla Khurdek Imam Bokhari, Abu Beker Kelevi... demanaven a Timur atacar per allunyar als jats i aquest es va veure en la necessitat de re-creuar el riu amb els set mil homes que li quedaven.

La sort de Timur (1365)Modifica

Planejava o be un atac nocturn al campament combinat amb una tàctica de terra cremada a l’entorn, o be un atac sense cap desgast al territori. Però abans de decidir va arribar la noticia de que una plaga afectava als cavalls i que els jats s’havien hagut de retirar. L’avantguarda sota Abas Bahadur va avançar cap a Samarcanda seguida de la resta amb el propi Timur. Els jats aleshores, mancats de cavalls, van preferir fugir cap al desht (desert). Timur els va perseguir però quan els va trobar estaven en condicions tant deplorables que els va deixar en pau. Va enviar a Jaku Barles a prendre possessió de Samarcanda[41]

Timur era un bon jugador d’escacs i en aquest temps se’l va poder veure fer diverses partides, quasi sempre sol ja que sempre guanyava als seus oficials. També era un home amb sort i una nova mostra de fortuna fou el que va passar a Samarcanda, que quan resistia als jats i aquests ja estaven entrant a alguns barris, una plaga va afectar als seus cavalls i es van haver de retirar.[42]

Derrotats els jats, es va establir una mena de govern compartit entre Tamerlà i Husayn, però fou aquest darrer qui es va fer amb el domini de Samarcanda i de bona part de Transoxiana. La disputa pel poder entre els dos homes va durar més de cinc anys amb moments de guerra i altres de reconciliació. El 1368 es van reconciliar per fer front al perill que suposaven encara els jats, però la lluita va tornar a esclatar entre ambdós. El 1369 Tamerlà va ocupar Balkh i va prendre el títol d'amir de Transoxiana (Mawara Nahr) el 8 d'abril d'aquest any si bé el príncep txagataïda Soyurghatmish (transliteració catalana: Suyurgatmix), fill del difunt khan Tughluk Timur de Mogolistan, restava khan de Txagatai, i nominalment Tamerlà hi estava sotmès.[43] Tots aquets esdeveniments es relaten extensament a la biografia d' Amir Husayn.

Timur després de la victòria de Balkh (1370)Modifica

Després de que Timur es va imposar a Amir Husayn i aquest va ser executat (1370), alguns clans i tribus, com els caps Selduz (Suldus) i Jalayir i els badakhxanis volien tornar a l’antiga divisió per tribus sense un cap suprem encara que fos un diputat de un khan genguiskhànida sense poder; altres preferien un líder fort per evitar la tornada dels jats. Hi havia tres pretendents a la direcció suprema. El primer era Muhammad Shah de Badakhxan, un dels prínceps d'aquest país. El segon Amir Ky Khuseru o Kai Khusraw Khuttalani, que es deia (i era) gendre del Khan del Desht Kiptxaq i governador de Khuttalan. El tercer, Shaikh Muhammad Sulduz, fill de Bayan Selduz, qui era el cap de diverses milers de famílies de l’horda dels Sulduz. El primer proposava dividir el país en quatre parts fraternalment i aliats per lluitar contra els jats. Muhammad Selduz va afirmar que cap dels pretendents podia ser elegit khan i que el príncep Suyurgatmix Aghlan, era de la posteritat de Genguis i havia de ser situat al tron, amb Timur com el seu diputat i comandant en cap. En una votació el nom de Timur va ser escollit unànimement. Timur situa la seva proclamació a l’any 771 de l’hègira. Com que aquest any 771 començava al 13 d’agost de 1369 i anava fins el 1 d’agost del 1370 coincideix amb la presa de Balkh l’abril del 1370 i la seva proclamació a les poques hores (10 d’abril del 1370).[44]

Timur acabava d’obtenir la victòria i era un musulmà creient, coses que van fer decidir finalment a tothom pel seu nomenament com a senyor de Transoxiana. Zain al-Din va prendre jurament a tots els caps de tribu o clan, reconeixent a Amir Timur con a gran senyor. Alguns genguiskhànides havien governat nominalment els darrers anys: sota l’amir Qazaghan fou khan Bayan Kuli, el qual fou deposat i executat per Abdallah fill i efímer successor de Qazagan, que va nomenar com a khan a Xah Timur (Shah Temur) que fou deposat i executat quan va pujar al poder Buyan Suldus; Adil Sultan Khan, proclamat en el període de co-govern entre Amir Husayn i Timur, va morir el 1364 i el proclamat per Amir Husayn, Kabul Shah Khan, va ser executat per les forces favorables a Timur; ara Timur va posar un altra de nom Suyurgatmish Khan.[45]

Govern de Timur a Transoxiana (1370)Modifica

Va ordenar reprimir als lleials a Husayn que van ser atacats abans que la cort marxés de Balkh i els fets presoners foren encadenats o decapitats i els seus edificis cremats o enderrocats fins als fonaments. També va ordenar mantenir la vigilància amb els jats del nord, que a partir d’aquell moment faran una expedició anual. Timur es va adonar que els mongols no eren tant bons en combat quan es defensaven que quan atacaven i va emprar com a tàctica l’atac.[46][47] Com a governador de Balkh fou designat Murad Barles, fill de l’amir Txugham Barles, amb un codi de conducta extens. El 7 de maig del 1370 va sortir de Balkh cap a Samarcanda; va acampar a la vora del Jihun a 7 fersukhs (s’indica 21 kms però generalment el farsakh mesura al menys 4 kms o sigui serien 28) i va esperar fins que va arribar la seva família i tot el pesat equipatge de l'exèrcit. A la comitiva es va unir Shaikh Husayn Sufi que havia vingut des de Khwarizm. Després va aixecar el camp i en va establir un segon a Kish.[48]

El campament de Kish es va establir a la plana de Kushmiq a la vora del riu Qashqa. Alli va rebre als notables locals Va realitzar diversos nomenaments: Amir Daud, com a governador (daruga) de Samarcanda i cap del diwan o consell, l’amir Jaku Barles dels Barles, nomenat ajuda de camp (tavachi); altres caps militars també van rebre el càrrec de tavachi: Iskander, Abas Bahadur, Saif al-Din, Alem Shaikh, Alafi Kutxin, Ardaxir Kutxin, Kumar Inak (germà de Temuke Kutxin); com amirs del diwan va designar a Sarbugha, Husayn Barles, Ak Bugha, Hajji Mahmudshah, Eltxi Bahadur i Dolerkha Bahadur. També va designar un bon nombre de mukadam sipah de l’exèrcit (equivalents a capitans o tinents). Entre els comandants militars esmentem al mogol Khitai Bahadur (abans un cap jat)[49] i l’àrab Shaikh Ali Bahadur. Entre els individuals que havien passat al seu costat hi havia Bayan ibn Bikijuk, fill de Bikijuk, que agraïa que Timur hagués salvat la vida del seu pare després de fer-lo presoner.[50]

Al cap de dos mesos es va traslladar a Samarcanda, on el divendres 8 de maig la khutba fou llegada en el seu nom i en commemoració va ordenar construir una mesquita. La ciutat fou declarada capital del Ulus Txagatai (Transoxiana o Mawara al-Nahr). Samarcanda va esdevenir la seva capital per sempre. Allí va construir l’anomenat Ak Saray o Palau Blanc. Els edificis que es van construir molts eren en blau que era el color preferit dels turcs-tàtars i la ciutat fou a vegades anomenada Gok Kand (Ciutat Blava)[51]

A Samarcanda va formar un Consell i va elaborar un codi regulador del seu govern; qualsevol reclamació contra Timur es podia presentar i havia de ser coneguda també cada persona coneguda d’ell des de la infantesa als que hagués concedit càrrecs o favors o qui hagués conegut, amic o enemic, per actuar de manera uniforme per a tots; als seus servidors els va prohibir canviar les ordres que ell donava per cap motiu i qui fos culpable de donar ordes contraries seria castigat; un codi va regular els pagaments de oficials i soldats i regles pel conferiment de títols i alts càrrecs. Les regulacions serien escrites i regularien les assemblees públiques, les maniobres militars o la conducta dels soldats envers els seus companys per a la maniobra d’exèrcits al camp durant la guerra i per a la conducta dels meus soldats envers els seus companys. Al primer consell va fixar les subvencions permanents (Syurghelat) de terres amb fins benèfics, i va designar a Sayyid Abd Allah com a superintendent (sud) d'aquesta institució i magistrat en cap dels Sayyids; Sayyid Abd al-Rahman fou designat cap dels afers religiosos (Shaikh al Islam) i Sayyid Zia al-Din, jutge en cap; Akbugha fou designat supervisor d’edificis. Va ordenar que, en totes les cerimònies, els mushykh i ulemes havien de seure a la seva dreta però entre ells es van disputar quin dels dos havia de seure mes proper al tron. Mentre es feia l’Assemblea, es va presentar un ambaixador de Sayyid Ali el wali governant de Mazanderan, amb un missatge del seu senyor. La genealogia de Sayyid Ali fou explicada resultant ser descendent del Profeta. En aquest mateix consell, el govern de Samarcanda fou confirmat a Amir Daud al que ja s’havia concedit com s’ha assenyalat. Amir Jaku Barles va rebre diverses insígnies pels seus serveis igual que altres caps. Husayn Barles fou nomenat president del Consell. El gran segell fou per Ak Timur, i altres càrrecs van anar pels amics propers de Timur. Samarcanda, Bukharà i les seves dependències van ser eximits de taxes.[52]

Pel mes de juny es va convocar un kurultai a Samarcanda a la que havien d’assistir tots els caps del ulus Txagatai. Tots ho van fer excepte un, Zinda Hasham Aparti, amir de Sheburgan, fill de Muhammad Khoja Aparti, que va entrar en rebel·lió com després veurem.[53]

Per cimentar el seu poder Timur es va casar (estiu del 1370) amb la esposa de Husayn, Saray Mulk Khanum, dona de gran bellesa i que havia estat al costat del seu marit en els moments durs com ho havia fet també la primera esposa de Timur. Ella era descendent de Genguis Khan (era filla de Ghazan Khan) el que donava dret a Timur a portar el títol de Timur Güregen en turc o Timur Gurigan en mongol (Kurgan, Kergen i altres variacions, o sigui Timur gendre) i eventualment devia suposar poder administrar territoris en nom del khan. Timur de fet va conservar el modest títol d’Amir (comandant o general) a vegades complementat amb Buzurg Amir (Gran Amir) o Kalan Amir (Gran [alt] Amir). Mai va usar el títol de sultà i se l’anomenava habitualment com “senyor Timur”[54]

Vigilància als mogols (1370)Modifica

Per vigilar un eventual retorn dels mogols a Transoxiana, Timur va enviar alguns emirs al nord, per apoderar-se dels seus ramats i dissuadir qualsevol incursió. Quan els amirs enviats al nord va trobar les terres buides van pensar que la seva tasca havia acabat però quan tornaven es van trobar a uns altres amirs que anaven al nord i que els van dir que anàvem a buscar les hordes de jat, les que ells no havien trobat. Els dos amirs es van enfadar però finalment van pensar que era millor acompanyar al segon grup. Van estar un any fora.[55]

Primer incident del regnat de Timur: revolta d’Amir Musa i Zinde Khusham (estiu del 1370)Modifica

Vegeu article: "Revoltes de Musa Taychi'ut i Zinda Hasham Aparti"

Primera expedició al Mogolistan el 1371Modifica

Vegeu: Primera expedició de Tamerlà al Mogolistan el 1371

Revolta de Kepek Timur (1371)Modifica

Vegeu: Revolta de Kepek Timur

Segona expedició al Mogolistan de 1371Modifica

Vegeu: Segona expedició de Tamerlà al Mogolistan el 1371

Primer conflicte de Tamerlà amb Khwarizm (1371)Modifica

Vegeu Primer conflicte de Tamerlà amb Khwarizm (1371)

Segona expedició de Tamerlà a Khwarizm (1372)Modifica

Vegeu Segona expedició de Tamerlà a Khwarizm (1372)

Enllaç de Jahangir ibn Timur (1373)Modifica

El 1373 [56] Jahangir es va casar amb Sevinj Beg Khanzada (Khan Zade), neta de Janibeg Khan, príncep de la casa genguiskhànida de Joci, filla de Husayn Sufi i neboda de Yusuf Sufi de Khwarizm.[57]

Tercera expedició de Timur al Mogolistan (1374)Modifica

Vegeu: Tercera expedició de Tamerlà al Mogolistan el 1374

Tercera expedició de Timur a Khwarizm (1375)Modifica

Vegeu: Tercera expedició de Tamerlà a Khwarizm (1375)

Quarta expedició de Timur a Mogolistan (1376)Modifica

Vegeu: Quarta expedició de Tamerlà al Mogolistan (1376)

Mort de Jahangir (1376)Modifica

Timur tenia noticies de que la salut del seu fill Jahangir ibn Timur s'havia agreujat. Va tornar ràpidament del Mogolistan i va arribar a Samarcanda (1376) on el seu seguici fou rebut per tots els notables vestits de negre que van comunicar que a causa de la malaltia que patia, el fill gran de Timur, Jahangir, havia mort. Tenia 20 anys i va deixar tres fills mascles (Muhammad Sultan, nascut de l’esposa Khan Zade, Jahan Sultan - nascut de la princesa Rukaya Khanika- i Pir Muhammad -nascut pòstumament de la princesa Bakht Malik Aga filla d’ Ilies Yasauri) i diverses filles.[58] Dos fills mascles van morir poc abans o poc després de morir Jahangir.[59] Jahangir deixava una esposa embarassada que va donar a llum un mes i uns dies després al tercer fill, Pir Muhammad.[60] Jahangir fou enterrat a Kish. L’amir Saif al-Din Barles, parent de Timur i per tant de Jahangir, disgustat per la mort del príncep, va demanar permís a Timur i se’n va anar a passar els seus darrers anys a l’Hedjaz, a la Meca.

Rendició de Sarbugha i mort d’Adil Shah Jalayir (1377)Modifica

Els amirs Sarbugha Jalayir i Adil Shah Jalayir, que havien desertat el bàndol de Timur i després s’havien unit al khan de Mogolistan, portaven ja quasi dos anys vagant per les muntanyes de Jerahuk i veient que no tenien sortida van enviar un missatger reconeixent la seva culpa i demanant perdó. Khwaja Kukultash i Eltxi Bugha els van anar a buscar per portar-los a presència de Timur però quan els enviats de Timur van arribar a Otrar, Adil Shah espantat va tornar a fugir i es va refugiar a Aksuma (suposadament un castell que vigilava les planes de Kiptxak o Horda Blanca), però els turcs que habitaven en aquelles planes, van saquejar totes les seves propietats. Sarbugha Jalayir, que havia estat enemic declarat i obert de Timur, va restar i es va dirigir a la cort amb l’espasa penjada al coll en signe de submissió (així es feia habitualment) . Timur el va perdonar i li va donar el comandament de l’horda de Jalayir, i es va comprometre a ser el guia de les forces contra els Jats. Poc després Timur va saber que Adil Shah estava a les muntanyes del nord de l’ulus i va enviar tropes a buscar-lo que el van matar a un lloc prop d’Aksuma, un castell o fortalesa que vigilava les planes del Quiptxaq. Amb l’entrega del tuman o horda Jalayir a Sarbugha, les tribus Jalayir, Sulduz i Apardi estaven sota direcció de fidels personals de Timur.[61] Aquets fets devien passar entre avançat el 1376 i el 1377.[62]

Expedició al Mogolistan d’Umar Xaikh (1377)Modifica

Vegeu: Expedició al Mogolistan d'Umar Xaikh (1377)

Cinquena expedició de Tamerlà al Mogulistan (1377)Modifica

Vegeu: Cinquena expedició de Tamerlà al Mogolistan (1377)

ExpansióModifica

Iran orientalModifica

El 1380 Tamerlà va rebre la submissió dels Sayyid Maraixis de Rustamdar i el Mazanderan, i dels senyors xiïtes de Sabzawar, però els kurt d'Herat no es van voler sotmetre. Sabzawar va ser anexionada l'any següent i va conquerir Herat però va deixar a l'emir Pir Ali com a vassall; també va renovar la submissió l'emir Marashi de Mazanderan i va rebre la de l'emir de Sistan, Kutb al-Din Kayani, però més tard, sospitós perquè era vassall dels kurt d'Herat, va ser deposat el 1383 i el seu territori annexionat, menys la regió de Kandahar que Tamerlà va donar en feu al seu nét Pir Muhàmmad ibn Jahangir.

Iran occidentalModifica

El 1384 Tamerlà va marxar contra Astarabad, l'emir de la qual, Amir Wali, fou enderrocat i va fugir a les muntanyes del Mazanderan. Després va passar per Rayy i va entrar a l'Azerbaidjan governat pel djalayarida Ahmad, i fins a Geòrgia. Després va baixar altre cop i va entrar a Sultaniyah i des d'allà va passar a l'Iraq Adjemí (tot això possessió dels djalayarides), retornant després a Samarcanda passant per Fars i [Isfahan]. El 1385 el soldanat de Sultaniyah, amb l'Iraq Adjemí, fou annexionat i l'emir Baiazid ibn Uways deposat. L'emir muzafarida de Kirman, Sultan Ahmad, va córrer a declarar-se vassall de Tamerlà. A l'any següent (1386) el djalayarida Ahmed, que s'havia retirat de l'Azerbaidjan cap a Bagdad, va reconquerir l'Azerbaidjan, on uns mesos abans havien entrat els mongols de l'Horda d'Or dirigits pel khan Toktamish. Timur va haver de tornar cap a la zona. Sabzawar, que sota Muayyad, tornava a ser independent, va tornar a ser sotmesa (i Muayyad va ser executat). Seguidament va entrar a l'Azerbaidjan i va ocupar Tabriz i va arribar fins a Kars, domini de Firuz Bakht, un emir turcman vassall dels Qara Qoyunlu, i fins altres regions d'Armènia, dominades pels Qara Qoyunlu, regions que va assolar. A la guerra que sostenien l'Horda d'Or i Tamerlà, car ambdós volien dominar l'Azerbaidjan, el rei Bagrat V de Geòrgia era aliat del khan Toktamish així que Tamerlà després de la campanya a l'Azerbaidjan i Armènia va entrar a Geòrgia, i va assetjar Tiblisi, i tot i l'ajuda als georgians de l'emir de Shakki Sidi Ali, la va conquerir el 21 de novembre de 1386. Bagrat va ser fet presoner amb la seva família.

 
Tamerlà donant ordres sobre Geòrgia

Tamerlà va saquejar Geòrgia i se'n va entornar emportant-se a Bagrat i la seva dona. Arribats al Karabagh el rei georgià va haver de convertir-se a l'islam i prometre que islamitzaria a tot el país. Aconseguit això va donar un exèrcit de dotze mil homes a Bagrat i el va reenviar cap a Geòrgia. Tanmateix, Bagrat no volia renunciar a la fe, i posat en contacte secret amb els seus fills va planejar que eliminaria l'exèrcit tan bon punt entressin a terres georgianes. Així va ser. Caiguts en una emboscada els dotze mil soldats van ser eliminats. Tamerlà es va posar furiós i va decidir de suspendre la campanya que tenia preparada i marxar contra Geòrgia. A la primavera del 1387 els georgians estaven preparats. L'exèrcit de Tamerlà va entrar al país, però va trobar una resistència ferotge, i va tenir moltes baixes, tot i així els georgians van ser derrotats però com que Tamerlà va tenir notícies de l'entrada de Toktamish a l'Azerbaidjan, va deixar Geòrgia i va marxar a l'Azerbaidjan. L'emir kesrànida de Derbent i Xirvan es va declarar vassall de Tamerlà. Llavors va baixar cap al sud i va sotmetre al atabek Izz al-Din de Lur-i-Buzurg i als emirs muzaffàrides de Fars, de Isfahan i de Yedz. Els avanços sufites al Khwarizm el van fer retornar.

A l'any següent (1388) va marxar contra els sufites que estaven ajudats per Toktamish, i va arribar fins a Bukharà però es va retirar. Llavors va passar a Pèrsia i va rebre la submissió formal de Muzafar Kashi de Isfahan i de Shah Iaia de Yedz, establint-se una guarnició a Isfahan. En canvi Zain al-Abidin de Fars es va negar a l'acte formal de submissió, i Tamerlà va acordar negociar amb ell a Isfahan. Zain al-Abidin hi va anar i finalment es va poder acordar la pau a canvi d'un tribut important a pagar pels tres emirs muzafarides. Tamerlà va sortir de la ciutat. Tanmateix, en anar a cobrar el tribut, els recaptadors i la guarnició d'Isfahan van ser assassinats a traïció. Això va enfurir a Tamerlà que va marxar altre cop contra la ciutat i va matar a més de seixanta mil ciutadans, suprimint l'emirat, i tot seguit va avançar cap a Fars. Zain al-Abidin va fugir a Bagdad i Tamerlà va cedir els seus dominis al fidel emir muzafarida de Kirman, Sultan Ahmad. Es creu que Mansur de Lur-i-Buzurg també va fer submissió expressa per bé que no n'ha quedat constància, però a l'any següent (1388) l'atabek kurshísida de Lur-i-Kucik va haver de ser derrotat i empresonat i els seus dominis annexionats.

Kipchak i MoghulistanModifica

El khan Txagatai Suyurghatmish va morir el 1388 i Tamerlà va nomenar al seu lloc al fill del difunt, Mahmud Sultan Khan. Llavors va marxar contra els Kipchak que a través de les planes de l'Oxus i el Iaxartes amenaçaven Samarcanda, instigats per Toktamish. Després de derrotar-los va atacar a Sulayman Sufi, que dominava part de Khwarizm i el va derrotar a Urgandj (o Urgendj) la seva capital que fou saquejada i arrasada. Ocupat amb tot això els Qara Qoyunlu van ocupar Tabriz però la resistència de Pir Hasan Beg (fill de Husain Beg) els va impedir anar més lluny. Mentre Zain al-Abidin, refugiat amb els djalayàrides a Bagdad, va deixar aquesta ciutat i es va establir a Shushtar, governada pel seu cosí Shah Mansur ben Sharaf al-Din Muzafar, emir de Lur-i-Buzurg, però aquest el va empresonar i llavors va marxar contra Fars que va prendre a Sultan Ahmed de Kirman.

El 1389 Tamerlà va annexionar Herat, Nishapur i els altres dominis dels Kurt i va suprimir la dinastia. Llavors va envair el khanat de Moghulistan, el cap del qual es titulava khan de Txagatai (oriental), que fou assolat i es va establir un khan fidel en la persona de Khizr Khoja, suposat fill sobrevivent de Tughluk Timur, amb el títol només de khan de Mogolistan. Els Dughlat es van fer independents a Kashgària i Yarkand.

El 1391 va tornar a combatre als qiptxaq de l'Horda d'Or a les planes d'Àsia central, i els va derrotar a prop de l'Ural, a Urtapa, a la vora del riu Kandurcha (19 de juny de 1391) destruint Sarai[63] i altres ciutats. Toktamish va fugir cap a Moscou, però Tamerlà es va retirar. L'emir de Lur-i-Kucik, Izz al-Din, va ser perdonat i restablert en els seus dominis. El 1392 Tamerlà va derrotar a Kamar al-Din, que resistia al Mogolistan, però el va substituir el seu nebot Khudaydad.

PèrsiaModifica

 
El soldà Baiazed fet presoner per Tamerlà (que és la figura central dempeus). Obra de Stanisław Chlebowski (1878.

Kamal al-Din de la dinastia Marashi de Mazanderan va entregar Rustamdar, que governava el seu germà Fakhr al-Dawla, a Malik Tus. El deposat emir bawàndida Iskandar-i-Shakki (fill de Kiya Afrasiyab de la branca dels Kiya-i-Djabal o Kiya Culaw) es va aliar amb Tamerlà que marxava contra el país, i que va ocupar Astarabad de la que va nomenar governador a Pirak. Kamal al-Din va oferir la pau i va enviar al seu fill Ghiyat al-Din per negociar-la, però Pirak i Malik Tus (ara aliat a Tamerlà) s'hi van oposar. Ghiyat va quedar presoner com a ostatge. Kamal es va fer fort a la llacuna de Mahana Sar, prop d'Amol, on va ser atacat, lliurant-se batalla a Karatughan, prop de la llacuna, el 24 de setembre del 1392, essent derrotat Kamal que es va haver de replegar. Tamerlà va crear un gran feu anomenat Takhi-i-Hulagu, amb l'Azerbaidjan, Rayy, Xirvan, Gilan, Derbent, i Anatòlia, pel seu fill Miranshah, amb capital a Tabriz (nominal, car estava ocupada pels Qara Qoyunlu). L'any següent l'emir Marashi Kamal al-Din es va rendir a Mahana Sar on estava assetjat (2 d'agost de 1393) i va demanar el perdó (aman). Les forces de Tamerlà van entrar als feus marashis com Amol, Sari i altres. El bawàndida (branca Kiya Culaw o afrasiyàbida) Iskandar-i-Shakki va ser restaurat; alguns membres dels Marashi van fugir a Gilan: Abd al-Muttalib (fill de Rida al-Din d'Amol), Abd al-Azim (fill de Zain al-Abidin) i Izz al-Din Hassani Rikabi. Kamal i els seus altres dos fills van ser portats presoners a Samarcanda (després els dos fills de Kamal, Ghiyat al-Din i Ali Sari, van passar al servei de Tamerlà). Amol va ser entregat als bawàndides i Sari va passar a Djamshid Karin Ghawri. També va sotmetre el Ruyan on els baduspànides només van conservar la fortalesa de Nur. Llavors va haver de marxar contra Lur-i-Kucik on Izz al-Din es negava a obeir. Izz va ser expulsat i llavors Tamerlà va entrar a Lur-i-Buzurg, on també va deposar al atabek i va col·locar al poder al hazaràspida Pir Ahmad, que havia estat expulsat pel muzaffàrida Shah Mansur, els dominis del qual també va atacar. Després va continuar cap a Tabriz que va ocupar, i va entrar a Armènia, tot possessió dels Qara Qoyunlu, que van oferir la submissió. Seguidament Tamerlà va recórrer Lur-i-Buzurg, la regió de Shushtar i el Fars on va atacar la fortalesa de Kala i Sefid, prop de Patila, on estava Shah Mansur, i que va ser presa als tres dies i Shah Mansur fou capturat i executat, i llavor va ser ocupada Shiraz annexionant els territoris de la dinastia muzaffàrida, així com els de les dinasties germanes de Kirman (el govern del qual fou confiat a Idgu Bahadar Barlas) i de Yedz executant a un total de 18 prínceps de les diferents branques muzaffàrides; l'últim en ocupar-se fou la Batiha (Kurdistan Mesopotàmic) i Bagdad que pertanyien als djalayàrides.

GeòrgiaModifica

El 1386 Tamerlà, que estava a Mesopotàmia devastant els territoris jalayírides va marxar cap al nord, va arribar a Kars, i va entrar Geòrgia. Aquesta vegada va entrar pel Samtskhé, va pujar per l'Aragvi cap a Dariali. La població es va refugiar a fortaleses inaccessibles, i Tamerlà tot i les seves victòries parcials no va poder ocupar el pas del Dariali. Llavors el khan Toktamish de l'Horda d'Or va entrar a Transcaucàsia per Daruband i Tamerlà va deixar la regió de l'Aragvi i va marxar contra ell. Va derrotar a les forces de Toktamish el qual es va retirar però va ser perseguit, i fou de nou derrotat greument per Tamerlà al riu Thergui. Només abandonar Geòrgia el rei Giorgi VII, que havia estat enviat amb 12.000 homes a la seva capital per reasumir el poder (1387), va emboscar a les forces de Tamwerlà que l'acompanyaven i a tots els que havien quedat al país, mentre d'altra part, a l'Azerbaidjan, els Qara Qoyunlu van recuperar Tabriz (1388), però no la van poder conservar mes que uns mesos a causa de la revolta de l'amir Pir Ahmad.

Daguestan i el final de l'Horda d'OrModifica

Tamerlà estava el 1395 a Shakki,[64] emirat aliat de Geòrgia i amb el seu fill Miran Shah assetjava Alindjak, prop de Naxçıvan, però l'emir Sidi Ali va rebutjar l'atac. El djalayarida d'Arran, Tahir, que estava a la ciutat va aconseguir així salvar-se. Tanmateix, els timúrides van seguir avançant per la regió, van devastar el país dels Kaz-i-Kumukh, i van entrar a Xirvan i Derbent on van ser ben rebuts per l'emir vassall. Altres emirats pels quals van passar foren Zirihgaran, Tabarsaran i Askhudja, i després el país dels andis i els dido (regions tribals independents), i el país dels kaytak (que eren vassalls de Toktamish i encara eren en majoria pagans) que es va sotmetre i després es va islamitzar.

Llavors les forces timúrides i les de l'Horda d'Or es van trobar prop del riu Terek i els primers van obtenir una victòria decisiva i Toktamish va fugir (juny de 1395). Crimea, Àstrakhan, Nogai i Kazan es van fer independents i el mateix khanat de Kiptxak o de l'Horda d'Or es va dividir en Kiptxak Occidental (en mans del general nogai Yedigei o Idiku (Edigü), amb Timur Kotloe o Kutlugh com a Khan) i el Kiptxak Oriental o Horda Blava (també Horda Blanca). Tamerlà va saquejar Àstrakhan, Sarai Riazan, Azaq i Crimea i va ocupar fins i tot colònies genoveses com Azov (Tana).

En aquest mateix any fou deposat l'atabek hazaràspida de Lur-i-Buzurg, Malik Pir Ahmed, i el govern fou confiat al notable Malik Uways, però després d'un temps presoner a Samarcanda, va ser perdonat i alliberat, però deixant als seus germans Afrasiyab i Mansur com a ostatges. Amb Lur-i-Buzurg, Lur-i-Kucik, Khuzestan i Shushtar es va formar un govern que va ser incorporat al govern del Fars que havia estat confiat al príncep Muhammad Sultan. Poc després el fill de Tamerlà, Xah Rukh, va rebre el govern del Gran Khorasan amb Herat i el nét Pir Muhàmmad el govern de Sistan (amb Gazni, Kabul i Kandahar).

ÍndiaModifica

 
Tamerlà derrotant el soldà de Delhi

El 1397 Tamerlà va atacar Multan i Uchch, i les va ocupar el setembre. Sarang de Multan va fugir cap a Dipalpur però fou derrotat a la vora del riu Kotla (8 d'octubre de 1397) per Tatar Khan, wazir del soldà Nusrat Khan de Firuzabad, i poc després Sarang va morir en combat contra els soldats timúrides. Llavors Tamerlà es va presentar davant Delhi i la va assaltar; el soldà Mahmud II de Delhi i el seu wazir Mallu Ikbal es van fer forts a la rodalia del palau de Djahanpanah (el palau ja estava en aquells moments en mas de Tamerlà). Mallu va cridar llavors al seu enemic Nusrat Khan de Firuzabad al que va jurar fidelitat, fen veure que trencava amb Mahmud II; però sobtadament van atacar a les tropes que Nusrat va enviar, i el mateix Nusrat va haver de fugir cap a Firuzabad i després cap a Panipat, on estava el seu wazir Tatar Khan. Mallu va marxar de Djahanpanah i va ocupar Firuzabad el novembre i allí va renovar la seva fidelitat a Mahmud II, però aquest va desconfiar de les maniobres del seu wazir i va enviar contra ell al seu fill i hereu Mukarrab, però aquest va morir en els combats. Mallu llavors va tornar a Djahanpanah i es va reconciliar amb Mahmud II i ambdós van arreplegar les forces per combatre a Tamerlà, però aquest els va derrotar el 18 de desembre. Mallu va fugir a Baran i Mahmud II a Gujarat i tot seguit a Malwa. El virrei de Djawnpur va aprofitar aquestes lluites per expandir-se i va apoderar-se de Kanauj, Dalmaw, Awadh, Bahraich i Monghyr o Mungir (al Bihar), i els zamindars (caps locals) de religió hindú van prendre el control dels territoris a l'est i oest de Delhi. El 1398 Shaykha Kokar es va apoderar de Lahore, que ja havia dominat abans, i va desconèixer al soldà de Delhi i es va declarar vassall de Tamerlà. El gener del 1398, després de 15 dies de saqueig, Tamerlà va abandonar Delhi, que va ser ocupada per Nusrat Khan, ex soldà de Firuzabad, però Mallu Ikbal, que estava a Baran, va arribar amb un exèrcit i el va foragitar, i Nusrat va morir poc després i Mallu va cridar al seu germà Mahmud III Shah Nasir al-Din i el va reconèixer. Mallu va ocupar seguidament Panipat.

El 1399 el governador timúrida de Dipalpur va morir al rebel·lar-se els ciutadans. Tamerlà que estava al Panjab, va anar cap allí i va ocupar la ciutat i la veïna Bhatner que també s'havia revoltat. Llavors va tornar a Delhi, que va saquejar per segon cop, i a Panipat, que també fou víctima del saqueig. Mallu va fugir. El govern de Dipalpur fou confiat a Khidr Khan de Multan, i quan Tamerlà va sortir de Delhi li va confiar també aquest govern. Tanmateix, Mallu no va tardar a retornar i va tornar a ocupar Delhi i la seva regió així com la regió del Doab (Khidr khan no va poder tornar a Delhi fins 15 anys després). Tamerlà mentre va entrar a Jammu i va obligar al radjah Bhimder a convertir-se a l'islam. Després va retornar cap a Pèrsia on va procedir a una reorganització: el feu de Takhi-i-Hulagu va ser suprimit. També va fer una expedició cap a Geòrgia (Kakhètia) i Shakki passant per Kars. Allí el va anar a trobar l'ex-emir de Germiyan (a l'Anatòlia), Yakub II, que s'havia escapat del seu captiveri amb els otomans, i li va demanar ajuda. Tamerlà es va declarar sobirà d'Anatòlia, però no va enviar encara tropes. Si que les va enviar a Damasc, on governava Sadun, nebot de Barkuk, qui va rebre ajuda del mateix soldà mameluc al-Nasir Faradj, però ambdós foren derrotats.

Síria i AnatòliaModifica

 
Extensió de l'imperi

A començaments del 1400 Tamerlà va entrar a Alep, Hamah i Homs i finalment la ciutat de Damasc fou ocupada el març. Després va baixar fins a Jerusalem però es va retirar (març) de la zona i els egipcis van córrer a recuperar-la (Aitimish al-Badjasi, líder dels caps militars o amirs d'origen turc, fou nomenat governador de Damasc, però amb prou feines es fa obeir del soldà mameluc d'Egipte que tenia el suport dels emirs circassians o txerkessos encapçalats per Iashbak al-Shabani). Llavors va atacar el soldanat de Dhu l-Kadr, vassall otomà i seguidament va passar a Armènia, ocupant Akhlat i Tabriz entre altres ciutats dels Qara Qoyunlu, l'emir dels quals, Kara Yusuf va haver de refugiar-se a territori otomà. Tamerlà va entrar a Anatòlia i va ocupar Erzerum o Erzurum i Elbistan, i va atacar Sivas, defensada pel fill del soldà otomà Baiazet I (agost del 1400) que va quedar assetjada. Durant el setge l'emir Nasir al-Din Muhammad de Dhul-i-Kadr va atacar per la rereguarda a Tamerlà però va servir de poc perquè aquest va entrar a Sivas i la va saquejar, encara al mes d'agost, i després va marxar contra Dhul-i-Kadr i va assolar l'emirat. Va enviar tropes cap a Síria on, a Tadmur, es concentraven grups de nòmades turcmans vassalls de l'emirat assolat, que van ser dispersats. L'emir Nasir al-Din, que no podia rebre ajuda del seu sobirà el soldà otomà, es va reconèixer vassall del soldà d'Egipte, encara que sembla que va guardar una certa lleialtat als seus antics sobirans otomans. Tamerlà va fer llavors una nova expedició a Geòrgia, on va arribar davant la capital Tiblisi, i va exigir al rei Giorgi VII l'entrega del djalayàrida Tahir, que estava refugiat al país; el rei georgià es va fer l'orni i el país fou de nou assolat i una guarnició es va establir a Tiblisi, mentre Giorgi es refugiava com altres vegades a les muntanyes. La fortalesa de Zarit, governada pel príncep georgià Djanibeg, va ser ocupada i els tamerlanides van perseguir a Giorgi. La Svanètia fou devastada i Giorgi va passar a Abkhàzia mentre enviava a Tahir a territori otomà. Llavors va poder oferir una submissió nominal (un tribut), proposta a la que Tamerlà no va donar resposta, i va seguir pel país devastant les regions del Samtskhé, habitada pels muntanyesos Pshaws, i de Kara Kalkanlik, habitada pels muntanyesos Khewsur, regions que seguidament es van islamitzar, sobretot la primera. Des d'allí Tamerlà va passar a la regió de Min Gol (Mil Llacs), prop de Kars, on va descansar dos mesos. L'exèrcit georgià es concentrava a Farargird, a l'oest de Panaskert, tocant a la Klardjètia, i Tamerlà el va destruir, i només llavors va acceptar la submissió de Giorgi VII.

 
Batalla entre Tamerlà i el rei d'Egipte (Golestan Palace, Teheran)

A començaments del 1401 el governador de Damasc fou atacat pels amirs txerkessos i finalment fou derrotat i el seu govern confiat al txerkès Djakam Shaykh al-Makhudi, mentre que al-Badjasi fou executat el 31 de març del 1401; Tamerlà es va tornar a acostar a la ciutat, sense ocupar-la, i seguidament va passar a Bagdad, domini dels djalayàrides, que fou atacada per segona vegada i saquejada, essent massacrada una part de la població. Llavors Tamerlà va tornar a Geòrgia a recaptar el tribut al que el rei georgià s'havia obligat, deixant altra vegada un rastre de desolació al país. El 1402 Tamerlà va arribar a la Siunia o Karabagh i d'allí va passar altra cap a la regió dels Mil Llacs. Va ocupar una fortalesa anomenada Tortum, que governava un tal Kurdjik, lloctinent d'un tal Taghi. Seguidament va tornar a Geòrgia i va demanar el tribut que li fou pagat. Entre els djalayàrides la guerra civil havia esclatat: un fill de l'emir Ahmad s'havia revoltat. Ahmad va demanar ajuda a Kara Yusuf, que havia estat l'emir dels Qara Qoyunlu, i havia fugit a territori otomà, però que tenia molts clients entre el caps de les tribus turcmanes; i efectivament amb la seva ajuda la rebel·lió es va extingir aviat. Això deixava a Tamerlà el camp lliure per actuar a Síria: va entrar a Alep, i va seguir tot Síria i des allí va passar al Diyar Bakr, on a la regió d'Amida governava com a capitost local Kara Uthman, emir dels Ak Koyunlu, que havia succeït recentment al seu pare Kutku Beg, i el qual es va sotmetre ràpidament i va rebre de Tamerlà el govern de tot el Diyar Bakr amb capital al seu nucli originari d'Amida. Llavors va atacar Sivas que fou ocupada i va seguir l'avanç en territori otomà. El soldà Baiazet I li va sortir a l'encontre lliurant-se la batalla decisiva a la batalla de Cubukovasi, prop d'Ankara el 20 de juliol del 1402, on Tamerlà va obtenir una victòria completa. Baiazed, presoner, morirà sense haver estat alliberat (va morir a Akshehir el 8 de març del 1403). Els soldats de Tamerlà van saquejar Bursa, Nicomèdia, Nicea i altres viles. Esmirna, on governaven els genovesos i els Cavallers de Rodes fou assetjada i presa. Tot Anatòlia fou recorreguda per Tamerlà. Els otomans, que estaven assetjant Constantinoble, van haver de llevar el setge. Alhora a Edirne (Adrianòpolis) s'havia proclamat soldà dels otomans el fill de Baiazet, de nom Solimà, que només va poder fer que assegurar els territoris a Europa, car a Anatòlia Tamerlà va afavorir a alguns germans de Solimà que es van declarar sobirans en petits territoris: Mehmed Celebi a Amasia; Isa Beg a Balikesir (Anatòlia del sud-est) i Musa Beg a Bursa. Solimà es va acostar a l'Imperi Romà d'Orient. Els antics emirs d'Anatòlia foren restablerts per Tamerlà: Mubariz al-Din Isfendiyar (fill del djandàrida Djalal al-Din Baiazet) a Kastamonu; Yakub II a Germiyan (amb el territori que tenia abans del 1381); Khidr Shah a Sarujan; Othman a Antalya (menys la mateixa ciutat d'Antalia), Mehmed (fill de l'antic emir Ala al-Din) a Karaman (incloent-hi Kayseri, Kir Shehir i Sivri Hisar): Ilyas Muzafar al-Din a Mentese; Osman Çelebi (fill del darrer emir Mehmed Beg) a Tekeoğulları; i Musa i Umur II (fills de l'antic emir Isa) a Aidin. En aquest darrer emirat es va plantejar un problema quan Djunayd i Hasan Agha, fills d'Ibrahim Bahadur que fou governador de Bodemya i nét del fundador de l'emirat Mehmed Beg, van reclamar territoris, i com que la petició no fou atesa es van revoltar; Tamerlà llavors els va reconèixer la possessió d'Esmirna (a Djunayd) i de Ayasoluk (a Hasan Agha). La regió de Kemakh Tamerlà la va entregar a Mirza Shams al-Din però només com a governador. Després Tamerlà va abandonar l'Àsia Menor i només sortir l'exemir dels Qara Qoyunlu, Kara Yusuf, que havia reunit un exèrcit lluitant a l'Iraq, es va apoderar d'Erzindjan i va aconseguir recuperar una part del seu antic poder.

Darrers anysModifica

El 1403 va morir el khan de Txagatai, Sultan Mahmud, en nom del qual teòricament governava Tamerlà, que finalment va decidir abolir aquest títol. També va decidir restablir el feu de Takhi-i-Hulagu que va confiar a Mirza Omar, que era fill de Miran Shah; a aquest darrer li va confiar el feu d'Arran, però supeditat a Mirza Omar; i el feu de Mesopotàmia va ser concedit al nét Abu Bakr. En aquest any va fer la cinquena expedició anual continuada a Geòrgia (del 1399 al 1403) al·legant com a motiu que el rei Giorgi VII no l'havia felicitat per la seva victòria sobre els otomans. La verdadera raó sembla que el germà del rei, Constantí, que s'havia enemistat amb Giorgi VII, va anar a trobar a Tamerlà a la regió dels Mil Llacs i li va portar regals, parlant malament del seu germà potser amb el propòsit d'esser anomenat rei al seu lloc. L'expedició la va dirigir Shayk Ibrahim de Xirvan; es va exigir a Giorgi VII que acudis personalment a retre homenatge a Tamerlà i com a mesura de pressió van atacar la fortalesa de Kurtin (en georgià Birthwis) defensada per Nazwal o Nazal, que va ser ocupada en 9 dies (agost). Llavors Geòrgia fou devastada fins a Abkhàzia. Altra vegada Tamerlà va entrar a Tiblisi i després va passar a Baylakan, i tota la regió, des Arran a Trebizonda fou confiada en feu al príncep Khalil Sultan o Khalil Mirza, nét de Tamerlà (fill del difunt Djahangir). Després Tamerlà va passar a Amol, on va expulsar al rebel Iskandar que va morir a Shirud-Du-Hazar durant la seva fugida; el seu fill Ali Kiya també havia estat fet presoner i l'altra fill Husayn Kiya, governador de Firuzkuh, es va sotmetre i fou ratificat com a governador (també Ali Kiya fou perdonat). Mentre Kara Yusuf reclamava l'ajuda que els djalayàrides li havien de donar per tornar a recuperar els seus antics dominis (en reciprocitat per l'ajuda que ell els havia donat a la guerra civil) però no va ser atès. Kara Yusuf va decidir envair els dominis djalayàrides i va atacar Bagdad. Al conèixer aquests fets Tamerlà va marxar cap a la regió, va derrotar a Kara Yusuf, i va entrar a Bagdad per tercer cop. Tant Ahmed com Kara Yusuf van haver de fugir pel desert cap a Damasc, on varen aconseguir arribar i van ser rebuts pel governador mameluc Shaykh, que va comunicar la seva arribada al Sultà, que es va sentir molt incòmode amb els nous hostes i va ordenar empresonar-los, i més tard va ordenar executar-los, ordre que Shaykh va desobeir.

El 1404, i després d'uns anys d'absència Tamerlà va tornar a Samarcanda. El gran conqueridor encara va planejar d'una expedició de conquesta a la Xina, que mai es va fer doncs va morir a Otrar el 14 de febrer del 1405 just quan la iniciava.

SuccessióModifica

La successió va ser disputada: el seu nét Pir Muhàmmad ibn Jahangir, governador de Kandahar i Kabul, es va declarar emir, però no fou reconegut; un altre nét, Khalil Sultan, governador del nord-oest (d'Arran a Trebizonda) va tenir millor acollida. Abu Bakr va conservar el feu d'Anatòlia i Iraq (Iraq-Arabí), Xah Rukh el Khurasan; Mirza Umar el Takhi-i-Hulagu; Baykara (fill d'Umar Shaykh i nét de Tamerlà) amb només 12 anys, era feudatari a Balkh. Xah Rukh, fill de Tamerlà, no va reconèixer al seu nebot Khalil i es va rebel·lar i acabarà prenent el poder uns mesos després (en les lluites va morir al mateix any Pir Muhàmmad de Kandahar, hereu designat per Tamerlà). Aprofitant les lluites entre Mirza Umar i Abu Bakr el djalayàrida Ahmad va tornar a Bagdad i va recuperar els seus dominis. Kara Yusuf, emir dels Qara Qoyunlu, amb l'ajut de l'emir de Bidlis Shams al-Din, va aconseguir derrotar el governador timúrida de Van i Hakkari, Izz al-Din Shir, i al governador Doladai d'Auniq o Awnik i també va recuperar les seves antigues possessions entrant a Kars, Ani i gran part d'armènia. Els Ak Koyunlu de Diyar Bakr es van fer independents i van ocupar Kemakh (disputada amb els Qara Qoyunlu). Els sayyids Marashi de Mazanderan també van recuperar el poder; i al costat els Baduspànides que només retenien Nur, van reconquerir Ruyan i Rustamdar. Khwarizm i Kirman es van quasi independitzar. La dinastia local de Lur-i-Kucik va recuperar el poder i fins i tot l'emir Shaykh Ibrahim de Xirvan i Derbent es va fer independent.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tamerlà
  1. Tamerlane, the Earth Shaker, de H. Lamb
  2. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, by Charles Stewart
  3. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, by Charles Stewart, dona com a data per aquesta concessió el 1356, però en aquesta data la majoria d’historiadors pensen que ja havia nascut el fill Jahangir.
  4. Khwandamir diu que la mare fou la concubina Narmish-agha o Turmish Agha que fou la mare de dos altres fills: Jahanshah que va morir jove i la princesa Agha Begi o Uge [Aka] Beki [Biki]
  5. The timurid dynasty, per John E. Wood
  6. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, by Charles Stewart
  7. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  8. Al nostre parer hauria enviat contingents però segurament el campament restava al mateix lloc, a la vora del Sihun o Sir Darya
  9. Ibid
  10. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  11. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  12. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  13. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  14. Yazdi Sharaf al-Din Ali, traduït al francès per Patis de la Croix, Histoire de Timur-Bec, I, 5
  15. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  16. Beatriz Forbes Manz dona com a data març-abril de 1361; moltes fonts posposen el fet a inicis del 1362 però estudiant la cronologia probablement Manz té raó
  17. Yazdi Sharaf al-Din Ali, traduït al francès per Patis de la Croix, Histoire de Timur-Bec, I, 5
  18. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  19. Ibid
  20. Ibid
  21. Ibid
  22. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  23. Ibid
  24. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  25. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  26. Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. Francesa de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, I, 11
  27. Ibid
  28. The rise and rule of Tamerlane, pàg 50
  29. Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. Francesa de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, I, 12
  30. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  31. ibid
  32. Yazdi situa a Belanchy Arlat a la rereguarda; Husayn a la dreta; Timur a l’esquerra, Oljai Apardi a l’avantguarda; a amir Sarbugha Quiptxak li dona la rereguarda de l’ala esquerra i l’avantguarda de l’ala a Timur Khoja; al costat de Timur els amirs Jaku Barles, Saif al-Din Barles i Murad Barles
  33. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  34. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  35. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  36. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  37. Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. Francesa de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, I, 12
  38. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  39. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb.
  40. Yazdi explica alguns detalls i diu que els amirs Daud Khoja i Hindushka van fugir perquè pensaven que Timur els volia fer matar. Un combat menor a Kukeng va suposar una derrota de un contingent timúrida a mans de Kepeg Timur fill de Olug Toktamur i de dos capitans fills d’Hajji Beg
  41. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  42. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb.
  43. Marozzi, Justin. Tamerlane: Sword of Islam, Conqueror of the World (en anglès). HarperCollins UK, 2012, p. 68. ISBN 0007369735. 
  44. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  45. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  46. Els clans jats establerts al nord van acabar abandonant la zona i es van desplaçar cap a Almaliq
  47. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  48. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  49. Després mort vers el 1389 al Sir Darya
  50. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  51. Ibid
  52. An autobiographic relat of the life of emperor Timur, per Charles Stewart
  53. Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, II, 3
  54. The rise and rule of Tamerlane, C. Forbes Manz, pàgs 14 i 16
  55. Tamerlane, the earth shaker, de H. Lamb
  56. Serie el 1374 si l'expedició a Khwarizm hagués estat el 1373. Yazdi dona com a data el juny del 1374
  57. Propagande dynastique et célébrations princières, mythes et images à la cour timouride, per Anna Caiozzo
  58. Yadigar Sultan, nascuda de Khan Zade, i Fatima Sultan i Payanda Sultan nascudes de Bakht Malik Aga
  59. Jahan Sultan devia morir jove, però no se sap si abans o després de Jahangir i un altre que havia mort abans
  60. Tamerlane, the earth shaker, per H. Lamb
  61. The Rise and Rule of Tamerlane, B.F. Manz, pàg. 61-65
  62. Yazdi Sharaf al-Din Ali, Zafarnama, Trad. al francès de Petis de la Croix sota el títol “Histoire de Timur Bec”, II, 19
  63. Malte-Brun, Conrad. Géographie universelle: ou description de toutes les parties du monde, sur un plan nouveau (en francès). vol.1. 5a ed.. Furne et Cie, 1841, p. 189. 
  64. L'Histoire de Timûr Bek ou Tamerlan [et de ses Successeurs] (en francès). Arkstée et Merkus, 1762, p. 94.