Salò o le 120 giornate di Sodoma

pel·lícula de 1975 dirigida per Pier Paolo Pasolini

Salò o le 120 giornate di Sodoma és una pel·lícula italiana dirigida per Pier Paolo Pasolini[1] estrenada el 1975. És una lliure adaptació de l'obra del marquès de Sade (1740-1814), Les 120 jornades de Sodoma,[2] l'acció de les quals passa al final del regnat de Lluís XIV de França (mort l'any 1715).

Infotaula de pel·lículaSalò o le 120 giornate di Sodoma
Saloposter.jpg
Fitxa
DireccióPier Paolo Pasolini Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióAlberto Grimaldi Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióDante Ferretti Modifica el valor a Wikidata
GuióPier Paolo Pasolini, Sergio Citti i Pupi Avati Modifica el valor a Wikidata
MúsicaEnnio Morricone Modifica el valor a Wikidata
FotografiaTonino Delli Colli Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeNino Baragli Modifica el valor a Wikidata
VestuariDanilo Donati Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorUnited Artists i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Itàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1975 Modifica el valor a Wikidata
Durada117 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià, alemany i francès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enLes 120 jornades de Sodoma Modifica el valor a Wikidata
Gèneredrama, cine art, cinema LGBT i pel·lícula basada en una obra literària Modifica el valor a Wikidata
Qualificació MPAAcap valor Modifica el valor a Wikidata
Temasuïcidi, prostitució, Segona Guerra Mundial i incest Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientació1944 Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0073650 Filmaffinity: 182360 Allocine: 292 Rottentomatoes: m/salo_o_le_120_giornate_di_sodoma_1979 Allmovie: v42652 TCM: 88940 Modifica el valor a Wikidata

ArgumentModifica

L'acció comença a Salò, ciutat a prop del Llac de Garda on, el setembre de 1943, els nazis van instal·lar Benito Mussolini, que acabaven d'alliberar. Quatre notables rics i d'edat madura hi redacten el seu projecte macabre. Segueix la captura de 9 nois i 9 noies al camp en alguns pobles del voltant.

Els quatre notables, el Duc, el Bisbe, el Jutge i el President, envoltats de diversos criats armats i de quatre prostitutes, així com de les seves dones respectives (cadascun d'ells s'havia casat amb la filla d'un altre al començament del film), s'aïllen a un palau dels voltants de Marzabotto, a la república de Salò.

El film es divideix en quatre quadres, com a l'obra del marquès de Sade, que agafen el nom de cercles infernals, com a l'obra de Dante Alighieri:[3]

  • el primer quadre és titulat Antinferno (el « Vestíbul de l'infern »), i en el qual el director planta la decoració;[4]
  • el segon es nomena Girone delle manie (el « Cercle de les passions »). És el moment de diverses escenes de violació dels adolescents ;
  • el tercer és el del Girone della merda (el « Cercle de la merda »), on les víctimes han de banyar-se en excrements o menjar-se els del Duc ;
  • l'últim quadre, el del Girone del sangue (el « Cercle de la sang »), és l'ocasió de diverses tortures i mutilacions (llengua tallada, ulls extirpats, arrencada del cuir cabellut, marca al foc de mugrons i de sexes…), i finalment homicidi dels adolescents.

Tot és cruament mostrat en un guió pròxim a la realitat. Prohibida la seva difusió en la televisió pública, Salò ha estat objecte d'un autèntic culte i molt de temps ha estat projectada en una sala d' « Art i assaig » del Barri llatí de París.

RepartimentModifica

  • Paolo Bonacelli: el Duc (Duca) (el « duc de Blangis » de la novel·la)
  • Giorgio Cataldi: (Monsignore) el bisbe, germà del duc
  • Uberto Paolo Quintavalle: (Eccellenza) el jutge (el « president de Curval » de la novel·la)
  • Aldo Valletti: el President (Presidente) (el financer « Durcet » de la novel·la)
  • Caterina Boratto: Madame Castelli
  • Hélène Surgère: Madame Vaccari
  • Sonia Saviange: la pianista
  • Elsa De Giorgi: Madame Maggi
  • Ines Pellegrini: la jove criada
  • Sergio Fascetti: víctima
  • Bruno Musso: víctima
  • Antonio Orlando: víctima
  • Claudio Cicchetti: víctima
  • Franco Merli: víctima
  • Umberto Chessari: víctima
  • Lamberto Book: víctima
  • Gaspare Di Jenno: víctima
  • Giuliana Melis: víctima
  • Faridah Malik: víctima
  • Graziella Aniceto: víctima
  • Renata Moar: víctima
  • Dorit Henke: víctima
  • Antiniska Nemour: víctima

ComentariModifica

El film és inspirat en l'obra del marqués de Sade (1740-1814) Els Cent Vint Jornades de Sodome i dels esdeveniments que es van desenvolupar a la ciutat de Salò, al nord de la Itàlia, al final de la Segona Guerra mundial, quan Mussolini hi va ser instal·lat pels nazis i van fundar una república feixista fantasma, la República social italiana.

« Nosaltres feixistes, som els autèntics anarquistes… una vegada que ens hem apoderat del poder, segur… »

El film tracta del poder absolut, del gaudi immediat i instintiu, fins i tot pueril, de la disposició del cos del sotmesos, deshumanitzat, sostingut. Tracta abans de tot del poder absolut. La posada en escena en el període feixista és per facilitar-ne la lectura, però Pasolini diu haver tractat dels diners que tot ho poden i del poder nou de després de la guerra, el consumisme, que esborra totes les cultures i tots els valors en els mercadejos, compresos els valors humans i el valor de l'home.[5]

És el film més fosc i el més desesperat de Pasolini. És minuciosament construït com un descens progressiu a través de diferents cercles de la perversitat, a imatge de l'obra de Sade. Després d'haver dirigida una sèrie de films exaltant la sexualitat amb joia (Trilogia de la vida), Pasolini considera l'alliberament sexual com una ensarronada. S'aixeca contra la societat de consum i el capitalisme, que esclavitzen la sexualitat, que hauria de ser alliberadora, i exposa les vides privades. Denuncia al seu film, de nou, els horrors de la societat burgesa: la sexualitat, abans vista com una gràcia per la humanitat, esdevé una simple mercaderia a consumir, sense consideració per la dignitat humana. Les últimes escenes, particularment difícils d'aguantar, es veuen a través de prismàtics, amb la finalitat de posar-hi distància.[6]

RebudaModifica

El film va escandalitzar en el moment de la seva estrena. Va ser prohibit o censurat a nombrosos països durant diversos anys, compresa Itàlia. El febrer 2007, la seva projecció és prohibida a Zurich, Suïssa, després de queixes (la polèmica esclata quan el periòdic gratuït 20 Minuten estigmatitza la programació de Salò en una església de Zuric en el marc d'una retrospectiva consagrada al cineasta italià; el film havia de ser projectat al temple protestant a causa dels treballs de renovació del cinema Xenix). Finalment, alguns dies més tard, la censura és aixecada sota la pressió dels defensors de la llibertat d'expressió.[7] Encara avui, directors com Gaspar Noé i Claire Denis confessen el seu malestar en veure el film.[6]

Ha quedat una cimera per de nombrosos cineastes, dels quals R.W. Fassbinder, qui, no obstant això, havia vist la projecció a França del seu film Mamà Küsters se'n va al cel el 22 de novembre de 1975 al festival de París, ja que la multitud va envair la sala abans de l'hora per estar segura de tenir una plaça per Salò, el film següent.

Premis i nominacionsModifica

El film no va ser presentat a cap festival. Però les rehabilitacions posterioris fan que el llargmetratge fos recompensat amb el premi Venezia Classici a la millor pel·lícula restaurada a la Mostra de Venècia 2015.[8]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Salò o le 120 giornate di Sodoma
  1. «Salò o le 120 giornate di Sodoma». www.treccani.it.
  2. Zappoli, Giancarlo. «Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975)». Mymovies.it.
  3. Bondanella, Peter. A&C Black. A History of Italian Cinema (en anglès), 2009-10-12. ISBN 9781441160690. 
  4. «Salò ou Les 120 journées de Sodome (Salò o le 120 giornate di Sodoma) di Pier Paolo Pasolini – Dvd / Edition ultime» (en italià). www.umbertoantone.it.
  5. Cercone, Gianfranco. «“Salò” ovvero l'impotenza del potere anarchico». www.centrostudipierpaolopasolinicasarsa.it.
  6. 6,0 6,1 Jean-Luc Douin, « L'Enfer selon Pasolini », Le Monde-Télévisions, 10-11 maig 2009, p.9.
  7. Voir sur tsr.ch.
  8. «Salò o le 120 giornate di Sodoma vince Venezia Classici». agenda.comune.bologna.it. Arxivat de l'original el 2016-03-02. [Consulta: 6 setembre 2017].