Obre el menú principal

Situació del català a la Catalunya Nord

Part de Catalunya històrica, Catalunya Nord, composta dels comtats del Rosselló, Conflent, Capcir, mitja Cerdanya, Vallespir és un territori de llengua catalana al qual cal afegir el Fenolhedes (Fenolledès) de llengua occitana per a formar el departament dels Pirineus Orientals. Actualment compta 457 793 habitants per una superfície de 4 116 km².

Del 1262 al 1349, fa part del Regne de Mallorca del qual Perpinyà era capital.

En 1659 per posar fi al conflicte de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) es firma, sense consultar ni avisar les Corts Catalanes, el Tractat dels Pirineus que migparteix Catalunya: els comtats del nord (Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i mitja Cerdanya) passen sota dominació francesa.

Lluís XIV no respecta els termes del Tractat, i dissol les institucions catalanes (Corts, Generalitat, …). El 1700 publica un edicte segons el qual prohibeix l’ús de la llengua catalana en tot l’àmbit públic, particularment escrit sota pena de nul·litat. En el mateix document menciona que “l’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”.

Des d’aquest edicte i fins ara el francès és l'única llengua oficial a l’Estat francès i doncs a Catalunya Nord. (Art. 2 de la constitució francesa: “la llengua de la República és el francès”).[1]

Fins fa 100 anys, el català era la llengua dominant al territori, l’escola obligatòria i gratuïta (en francès, instaurada per Jules Ferry al final del segle XX) va posar el català com a llengua de “segona qualitat” sense prestigi social que fins i tot perjudicava els nens. Les dues guerres mundials van elles forjar el sentiment d’unitat nacional. El que va desembocar a una situació de diglòssia i d’auto-odi, les pares van parar de transmetre de cop la llengua materna als fills (des de la generació post-guerra), tallant així amb quasi 10 segles de transmissió lingüística ininterrompuda. Van ser convençuts que conèixer el català impediria l’ascensió social dels nens, que era una llengua de pagès que només podia servir per un ús privat. Ara assistim a una presa de consciència d’aquesta generació que no ha tingut el català com a llengua materna que ho vol recuperar, això explica la forta demanda en les escoles immersives (a més dels avantatges que aporta als nens).

Per tant les llengües qualificades de “regionals” per l’Estat francès, com el català, no gaudeixen de cap oficialitat, i poc suport institucional: no tenen cap ús administratiu. L’Estat francès centralitzat és basat sobre el monolingüisme i la uniformització cultural.

Cartell d'entrada a la Catalunya Nord

Contingut

Marc jurídic relatiu a les llengües regionalsModifica

  • La Llei Deixonne del 1951, és la primera llei francesa que autoritza l’ensenyament de les llengües regionals.[2] Va ser integrada en diverses parts dels “Codis de l’educació”.
  • Llei Haby del 1975, afavoreix l’ensenyament de les llengües regionals, i el fa possible tot al llarg de l'escolaritat.[3]
  • Llei Bas-Lauriol del 1975, fa obligatori l’ús de la llengua francesa en l’encartellament públic i la publicitat, i hi prohibeix l’ús de paraules o expressions estrangeres (abrogada el 1994).[4]
  • Llei Tubon del 1994, destinada a protegir el patrimoni lingüístic francès[5] (intentant privilegiant el francès de cara a l’anglès).
  • Declaració Universal dels Drets Lingüístics, firmada el 1996 a Barcelona amb objectiu de promoure els drets lingüístics especialment protegint les llengües amenaçades.[6] Defineix el concepte de llengua pròpia d’un territori.
  • Revisió constitucional del juliol 2008, “la llengua de la República és el francès, les llengües regionals de França pertanyen al patrimoni de França”.[7]
  • El 10 de desembre del 2007, el Consell General dels Pirineus Orientals intenta també promoure el català, creant la Carta a favor del català, i declara l’oficialitat de la llengua catalana en el departament dels Pirineus Orientals (a títol simbòlic).[8]

EnsenyamentModifica

En 1976, l’associació la Bressola obre la primera escola immersiva en català. Pocs anys després, en 1980, l’associació Arrels és creada i ofereix també un ensenyament immersiu en català. Des de 1995, l’escola Arrels és una escola pública però encara qualificada d’experimental. Als anys 1990, el Govern francès reacciona i inventa el model bilingüe.

Actualment, la Bressola compta sis escoles i un col·legi; són més de 900 alumnes que aprofiten d’aquest ensenyament.[9] Davant de la forta demanda, Arrels ha obert al setembre 2015 una segona escola,[10] i escolaritza al total 271 alumnes de la maternal al primari.

Des del principi dels anys 80, el català té el seu lloc a la Universitat de Perpinyà també. L’Institut franco-català transfronterer assegura un ensenyament superior en català i ofereix la possibilitat d’estudiar Llicenciatura d’Estudis Catalans, Màster MEEF, o encara Màster Recerca d’Estudis Catalans i Màster Professional Relacions Transfrontereres. Aquests estudis permeten ser empleat en el sector dels mitjans de comunicació, en el comerç, en l’administració pública i en l’ensenyament.[11]

Actualment trobem 3 models d’ensenyament: el bilingüe, l’immersiu i l’ensenyament extensiu, és a dir com assignatura. El català pot ser estudiat a tots els nivells: a l’escola maternal i primària, al col·legi, al liceu i a la universitat.

Durant l’any escolar 2014-2015, a Catalunya Nord, un 25% dels alumnes estudien el català dels quals un 7,5% són en classes bilingües o immersives.

Presència a la vida pública i associativaModifica

Cal notar que, a Catalunya Nord, existeixen diverses associacions i organismes que defensen la llengua i la cultura catalana i que tenen com a objectiu la introducció i l’ús del català al sistema educatiu francès, com per exemple, la Bressola, l’associació Arrels, l’APLEC (Associació per a l'ensenyament del català), la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes, l’UCE (la Universitat Catalana d’Estiu), la Generalitat de Catalunya o encara l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) amb les seves delegacions a Perpinyà.[12]

Segons una enquesta de la Generalitat de Catalunya, un 6% de la població Nord-catalana té el català com a primera llengua, un 4% el té com a llengua habitual, un 37% el sap parlar i finalment, un 65% afirma entendre el català.[13] En la vida real aquests xifres són més baixes (es pot pensar també que és degut a la situació de diglòssia o d’auto-odi que pateix el català al territori). El català queda molt present en la població gitana concentrada en un barri antic de Perpinyà: el barri Sant Jaume.

A Perpinyà, els noms dels carrers són en francès i en català però aquesta senyalització bilingüe dels noms de carrers no és present en tots els municipis de Catalunya Nord. També podem destacar que els cartells que indiquen l’entrada i sortida d’un poble o d’una ciutat són en francès i en català.

La presència d’una llengua en els mitjans de comunicació és molt important. A Catalunya Nord la presència del català als mitjans de comunicació és quasi inexistent: Ràdio Arrels és l’única ràdio que emet únicament en català.[14] France 3 emet en català només 7 minuts cada dissabte sobre l’actualitat de la setmana i 26 minuts un cap de setmana sobre dos (en alternança amb l’occità) en el programa Viure al país.[15]

També es pot notar que el diari L’Indépendant utilitza la llengua catalana cada dos o tres dies en petites ressenyes cultural.

Aquests pocs mitjans són els únics que produeixen en català a França. Tret d’això, segons la situació geogràfica, es pot sintonitzar els programes de les emissores de ràdio de Catalunya Sud (Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, …) i les cadenes de televisió pública (TV3, 3/24, El 33, …).

Malgrat el poc coneixement de la llengua catalana a Catalunya Nord, semblaria ser que la identitat catalana sigui ben present. En els carrers de Perpinyà per exemple, trobem molt símbols relatius a la identitat catalana com la bandera. També existeixen molt restaurants, i empreses que tenen noms catalans o que tenen la paraula “catalan/catalane”.

Pistes i obstacles per a salvaguardar la llenguaModifica

  • Perquè una llengua sobrevisqui, ha de ser útil i utilitzada en àmbits professionals i personals. Com seguint l’exemple de la política lingüística d'Andorra en la llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial (16.12.1999) i el Decret d’aprovació del reglament d’ús de la llengua oficial (22.03.2005), que posa per llei l' “Andorranització” del país.
  • Que no sigui caracteritzada de dialecte de cara a una altra llengua el que li confereix una posició d’inferioritat. Per assegurar la supervivència d’una llengua cal ajudar al desenvolupament de l’ús escrit i promocionar la llengua al sistema educatiu i mitjans de comunicació.
  • Tipus d’amenaces sobre les llengües: polítiques (socials, econòmiques i culturals), demogràfiques, socioeconòmiques, desastres (naturals i epidèmies).
  • Al Principat de Catalunya el català és llengua cooficial, ha de ser present en els àmbits públics però té dificultats en certs àmbits com la justícia: en la llei és teòricament possible ser jutjat en català però en els fets resulta difícil, els jutges són jutges de la resta de l’Estat espanyol (per estalviar conflictes d’interessos).
  • El català no és llengua oficial a la Unió Europea, per tant la seva difusió és limitada per les normes europees com per exemple en la ressenya de medicaments, és obligatori que sigui en almenys una llengua oficial, es fa doncs només ús del castellà.

ReferènciesModifica

Enllaços externsModifica