Xatrac menut comú

ocell de l'ordre dels caradriformes i el més comú i el més petit dels xatracs
(S'ha redirigit des de: Sternula albifrons)

El xatrac menut comú (Sternula albifrons) és una espècie d'ocell de l'ordre dels caradriformes i el més comú i el més petit dels xatracs. És també conegut com a llambritja menuda (a les Balears) o mongeta (al País Valencià)

Infotaula d'ésser viuXatrac menut comú
Sternula albifrons Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes10 g (pes al naixement)
57 g (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura0,52 m Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Risc mínim
UICN22694656 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCharadriiformes
FamíliaLaridae
GènereSternula
EspècieSternula albifrons Modifica el valor a Wikidata
(Pallas, 1764)
Tipus taxonòmicSternula Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
Sinònims
ProtònimSterna albifrons Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Modifica el valor a Wikidata
Exemplar de la subespècie Sterna albifrons antillarum.

Morfologia modifica

  • Fa 24 cm de llargària i 41-47 d'envergadura alar.
  • Bec groc amb la punta negra, el front blanc i el pili negre a l'estiu i cendrós a l'hivern (com en tots els xatracs, el plomatge hivernal radica en la pèrdua parcial del color negre del pili).
  • Potes grogues.
  • Cua relativament curta i poc escotada.

Subespècies modifica

Reproducció modifica

La posta és de maig a juny en un niu rudimentari que no és sinó una depressió en el sòl amb algunes branques, on la femella diposa d'1 a 7 ous. Les colònies estan situades en platges sense vegetació i prop de l'aigua, cosa que de vegades provoca la pèrdua dels nius per crescudes i l'existència de postes de recanvi.[1] Els dos pares s'alternen en la incubació que dura 22 dies, així com en la vigilància dels pollets (no dubtaran a atacar qualsevol intrús que els amenaci), que a les 4 setmanes ja poden volar.

Alimentació modifica

Menja petits peixos, crustacis i insectes.

Hàbitat modifica

S'estableix en colònies, però que, ni de bon tros, són tan grans com les dels xatracs becllargs o les dels xatracs comuns. Les situen en platges o en altres llocs sorrencs, com ribes de llacunes, de basses o d'estanys sempre que siguin litorals.[2]

Distribució geogràfica modifica

Habita les costes de gairebé tot Europa, i hiverna a les de l'Àfrica Occidental.

Als Països Catalans, es troba com a ocell estiuenc a la costa o, menys freqüentment, com a nidificant a les llacunes del Rosselló, al Delta de l'Ebre, a El Saler valencià i a les salines de Santa Pola. És migratori a les Balears.

Costums modifica

És un ocell vivaç i de crit agut que empra el picat com a tècnica de caça.

El mascle ofereix peix a la femella com a part de la parada nupcial.

Observacions modifica

Al principis del segle xix el xatrac menut era un ocell comú a les costes, rius i zones humides europees però al llarg del segle xx les poblacions costaneres van començar a minvar degut a la contaminació, a la pèrdua del seu hàbitat natural i a les interferències humanes. Això ha comportat que l'espècie hagi desaparegut o haig vist disminuït el nombre de les seues poblacions a molts països europeus. Fins i tot, les seues àrees de cria al Danubi, a l'Elba i al Rin són records de la història. Actualment només uns pocs rius europeus mantenen poblacions d'aquesta espècie: el Loira, el Vístula, el Po, el Daugava al seu pas per Letònia, el Nemunas a Lituània, el tram croata del Sava i el Drava al seu pas per Hongria i Croàcia (ací només en resten 15 parelles i el Fons Mundial per la Natura treballa per la seua protecció). No se'n tenen dades significatives de la seua presència al riu Tajo ni al Danubi inferior.

Referències modifica

  1. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 120. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6
  2. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, planes 58-59. ISBN 84-315-0434-X

Enllaços externs modifica