Tapiola és un poema simfònic orquestral compost el 1926 per Jean Sibelius. Walter Damrosch dirigí l'estrena mundial amb la Societat Simfònica de Nova York, el 26 de desembre de 1926. Sibelius estava en el cim de la seva carrera professional quan va compondre Tapiola.

Infotaula de composicióTapiola
Tiirasaari.jpg
El trist paisatge de Finlàndia que tan bé descriu Tapiola.
Forma musicalPoema simfònic
CompositorJean Sibelius
Creació1925-1926
CatalogacióOp. 112
Durada20'
Estrena
Estrena26 de desembre, 1926.
EscenariSocietat Simfònica de Nova York,

Sibelius estava en la cresta de l'ona de la seva fama mundial, quan sobtadament, deixà de compondre. Quan acabà Tapiola, el 1926, tenia 61 anys; encara que, durant els seus trenta anys restants, no va aparèixer cap obra de proporcions majors. Després de Tapiola es sumí en el silenci, excepte per algunes peces menors ocasionals. Quan deixà de compondre es va recloure, reduint també la direcció i els seus viatges.

Misteri SibeliusModifica

Ningú sap encara perquè Sibelius es deturà. D'altres músics han abandonat la composició molt abans de morir (Rossini, Glazunov i Ives són alguns exemples), mentre alguns compositors (entre els més notables i són Verdi, Strauss i Stravinski) han produït algunes de les seves millors obres quan eren octogenaris. És fascinant fer conjectures vers els factors psicològics involucrats, però cada compositor té les seves pròpies raons per a compondre o no. Potser Sibelius havia perdut la confiança en si mateix? Potser va sentir que l'obra de la seva vida restava completa? Tal vegada va creure que la seva música tonal era massa antiquada comparada amb l'atonalitat d'Arnold Schönberg, Alban Berg, Stravinsky i Bartòk? És que simplement s'assecà la creativitat del compositor, restant substituïda per una esterilitat tràgica?.

Durant els seus últims anys contínuament circularen rumors vers una Vuitena Simfonia. En la biografia del compositor, escrita el 1931, l'autor Ceci Gray diu:

« <La Vuitena Simfonia...està acabada i probablement serà produïda abans que aquest llibre surti a la llum, »

El 1932, la Societat Sibelius d'Anglaterra anuncià que la Vuitena seria inclosa en la pròxima sèrie d'enregistraments de les simfonies de Sibelius. També el 1932, la Vuitena fou promesa al director Serge Koussevitzky, per tancar el cicle Sibelius amb la Simfònica de Boston. El 1945 Sibelius li digué a Basil Cameron que l'obra estava acabada; Cameron al·legà haver vist la partitura. Malgrat tot, no es publicà ni executà cap nova simfonia. Alguns biògrafs han suggerit que Sibelius en realitat va compondre part de l'obra, però després la destruí perquè no estava a l'altura de les seves elevades normes. Alguns anys abans de la seva mort, Sibelius rebé la visita d'Otto Andersson, director del Museu Sibelius, el qual amb suavitat formulà la pregunta prohibida. Feia poc temps que Andersson havia estat als Estats Units, on un munt de gent li preguntà per la Vuitena Simfonia.

« <Si retorno a Nord-amèrica, què els hi he de dir?> »

Sibelius va respondre:

« <Si, què els dirà? Que els dirà?>. »

Després d'un silenci, un xic embarassos, l'esposa del compositor va dir.

« <Digues-li al professor Andersson, digues-li la veritat. La Vuitena no existeix> »

Sibelius va respondre.

« <Es cert, no existeix la Vuitena Simfonia.> »

I després de pronunciar aquestes paraules, el rostre de l'ancià ex compositor s'il·luminà, com si per a fi s'hagués alliberat una pesada càrrega.

El llarg silenci dels anys daurats de Sibelius és especialment desconcertant a la llum de la seva última obra important. Si Tapiola hagués donat senyals d'un decaïment de la imaginació o la tècnica del compositor, llavors seria comprensible que es mostrés rebec a seguir component. Però Tapiola és considerada per molts com la millor obra musical que hagi sortit mai de Finlàndia. És meravellosament original i està extraordinàriament ben construïda. És que tal vegada Sibelius temia que qualsevol peça posterior estigués condemnada a esser inferior a Tapiola?.

Darrere de Tapiola hi ha la inspiració de la naturalesa. Tapio és el déu dels boscos de la mitologia finlandesa. El biògraf Robert Layton compara l'obra amb El Mar de Debussy.

« <No és necessari que hom tingui l' experiència dels grans boscos d'Escandinàvia, amb tota la varietat d'estats anímics, colors i sons, la seva immensa soledat, la seva màgia, terror i majestuositat, perquè la visió de Sibelius a Tapiola produeixi un impacte... És una evocació del bosc tan perfecta com El Mar ho és de l'Oceà.> »

Sibelius va incloure un pròleg a la partitura amb els versos següents:

« <Estesos romanen, els ombrius boscos de la Terra del Nord,
Antics, misteriosos, rumiant somnis salvatges;
Dintre d'ells mora el poderós déu del Bosc
I els esperits dels arbres en les ombres teixeixen secrets màgics.
>
»

La músicaModifica

Al principi, les cordes presenten un fragment—no hi ha suficient música com per esser un tema complet, però ni massa perquè només sigui un motiu--. Aquesta figura aparentment poc prometedora està destinada a impregnar tota l'obra. És la marca del domini que tenia Sibelius de l'art de la composició i de la seva única visió que és capaç de construir tota una obra a partir d'un fragment aparentment mediocre. Les exposicions d'aquesta figura resten separades per acords sostinguts o silenciosos, que també comporten implicacions amb respecte al futur de l'obra: aquesta comprendrà harmonies sostingudes monolítiques. Si nota la sonoritat agre-dolça de la figura bàsica quan la toquen les violes, subdividides en una harmonia de quatre parts.

La gran originalitat de Tapiola reste en la forma en la que pren dues idees simples—una figura petita i acords sostinguts—i construeix des d'elles tota una estructura dramàtica. La importància fonamental d'aquestes dues idees és aclarida pel procés fascinant de la secció de l'apertura. La figura bàsica retrocedeix gradualment mentre els acords de fons passen a primer pla. La música suggereix una analogia visual, una il·lusió òptica on la figura es converteix en els fons i el fons es converteix en la figura. D'aquesta forma, tot el passatge d'apertura s'ocupa més del desenvolupament i la transformació de les sonoritats, que dels elements tan tradicionals com la melodia o el ritme.

Finalment, cordes altes i vents donen entrada a un passatge semblant a un scherzo, staccato i vivaç, basat en la figura principal. Malgrat tot, encara ara, resta present l'element d'acords, que a la vegada dóna entrada a un allegro. Això no obstant, ni tan sols el canvi de ritme allunya als acords i la seva atmosfera especial. La intensitat creix. Arriba un segon allegro, aquesta vegada amb trèmolos constants en les cordes. Les cordes produeixen un enorme crescendo, que porta a una segona exposició triomfal de la figura principal en els bronzes. Des d'allí fins al final predominen els acords, a pesar de les freqüents aparicions de variants de la figura principal. Vers el final, només resten els acords.

Les sonoritats finals són tan inusuals com ho és la idea de finalitzar una peça amb acords sostinguts. Aquests acords estan densament espaiats en la part inferior i més oberts en la part superior—exactament el contrari de la forma en que s'escriuen tradicionalment les harmonies—Així conclou una obra única i extraordinària—i una important carrera de composició.

BibliografiaModifica

  • Jonathan Kramer Invitación a la Música, pàgs. 745-48, Editorial Vergara, ISBN 950-15-1237-1

Enllaços externsModifica