Tardígrads
Els tardígrads (Tardigrada, del llatí "Tardus", lent i "Gradus", pas) són un embrancament d'animals pertanyents al superfílum dels ecdisozous. Són petits i aquàtics, tenen vuit potes i estan segmentats. Són similars i probablement estiguin emparentats amb els artròpodes.
| Tardigrada | |
|---|---|
 Dos tardígrads de l'espècie Hypsibius dujardini | |
|
| |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Subregne | Bilateria |
| Superfílum | Ecdysozoa |
| Fílum | Tardigrada Spallanzani, 1777 |
|
| |
| Classes | |
 | |
Els tardígrads van ser descrits per primera vegada per Johann August Ephraim Goeze l'any 1773 com "kleiner Wasserbär" (petit ós d'aigua). El nom Tardigrada significa "caminar lentament" i fou establert per Lazzaro Spallanzani l'any 1776. Els adults més grans poden assolir una longitud corporal d'1,5 mm, els més petits per sota de 0,1 mm. Les larves poden arribar a estar per sota dels 0,05 mm.
Se'n coneixen unes 1.150 espècies,[1][2] classificades en tres classes: els eutardígrads, els heterotardígrads i els mesotardígrads. Es poden trobar tardígrads per tot el món, des d'alçades com les de l'Himalaya[3] (per sobre dels 6.000 metres) fins a profunditats oceàniques (per sota dels 4.000 metres) i des de regions polars fins a l'equador.
Els tardígrads es troben més fàcilment en líquens i molses, tot i que també es poden trobar en altres medis com ara dunes, platges, al sòl o a sediments marins o d'aigua dolça, on es trobaran sovint (fins a 25.000 animals per litre). Una forma fàcil de trobar tardígrads és submergint un tros de molsa en aigua durant un parell d'hores.[4]
Els tardígrads són capaços de resistir a condicions ambientals extremes que matarien a quasi qualsevol altre animal. Alguns poden sobreviure a temperatures properes al zero absolut (-273 °C)[5] i temperatures elevades fins a 151 °C, poden suportar 1.000 vegades més radiació que altres animals i poden passar fins a una dècada sense aigua.[6]
Anatomia i morfologiaModifica
Els tardígrads tenen el cos dividit en quatre segments (sense comptar el cap), quatre parells de potes sense articulacions, i peus amb urpes o dits. La cutícula conté quitina i es renova. Tenen un sistema nerviós central amb un gangli per segment, i un cervell multilobulat. En lloc de celoma tenen hemocel. L'únic lloc on pot trobar-se celoma veritable és al voltant de la gònada. Tot i que algunes espècies són partenogenètiques, els mascles i les femelles són presents, cadascun amb una única gònada. Els tardígrads són eutèlics (tots els adults de la mateixa espècie tenen el mateix nombre de cèl·lules) i ovípars. La majoria d'espècies de tardígrads tenen al voltant d'unes 40.000 cèl·lules al cos adult [1].
ReferènciesModifica
- ↑ Zhang, Z.-Q. «Animal biodiversity: An introduction to higher-level classification and taxonomic richness» (en anglès). Zootaxa, 3148, 2011, pàg. 7–12.
- ↑ «Actual checklist of Tardigrada species.» (en anglès). Degma, P., Bertolani, R. & Guidetti, 2009-2011. [Consulta: 27 abril 2011].
- ↑ «Extremophile.» (en anglès). C. Michael Hogan, 2010.
- ↑ Bob Goldstein, Mark Blaxter «Tardigrades» (en anglès). Current Biology, 12, 2002, pàg. R475.
- ↑ Becquerel P. «La suspension de la vie au dessous de 1/20 K absolu par demagnetization adiabatique de l'alun de fer dans le vide les plus eléve» (en francès). C. R. Hebd. Séances Acad. Sci. Paris, 231, 1950, pàg. 261–263.
- ↑ Crowe, John H.; Carpenter, John F.; Crowe, Lois M. «The role of vitrification in anhydrobiosis» (en anglès). Annual Review of Physiology, p. 73–103.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tardígrads |