Tardígrads
Els tardígrads (Tardigrada, del llatí "tardus", lent i "gradus", pas) són un embrancament d'animals microscòpics pertanyents al superfílum dels ecdisozous. Són petits i aquàtics, tenen vuit potes, estan segmentats i tenen una cutícula que muden regularment. Són similars als artròpodes i probablement hi estan emparentats. Se'n coneixen unes 1.150 espècies,[1][2] classificades en tres classes: els eutardígrads, els heterotardígrads i els mesotardígrads.[3]
Tardigrada  | |
|---|---|
 Dos tardígrads de l'espècie Hypsibius dujardini | |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Tardigrada Spall., 1777 |
| Classes | |
HistòriaModifica
Els tardígrads van ser descrits per primera vegada per Johann August Ephraim Goeze l'any 1773 com "kleiner Wasserbär" (petit ós d'aigua).[4] El nom Tardigrada significa "caminar lentament" i fou establert per Lazzaro Spallanzani l'any 1776.
MorfologiaModifica
Els adults més grans poden assolir una longitud corporal d'1,5 mm, els més petits per sota de 0,1 mm. Les larves poden arribar a estar per sota dels 0,05 mm. Els tardígrads tenen el cos dividit en quatre segments (sense comptar el cap), quatre parells de potes sense articulacions acabades amb urpes o ungles. Els tres primers parells tenen funció locomotora, mentre que el darrer parell s'usen en la fixació. El cos està recobert per una cutícula que conté quitina i es renova amb freqüència; és molt permeable i permet la ràpida hidratació i deshidratació de l'animal.[5]
Anatomia internaModifica
L’aparell digestiu consta de tres regions: l’estomodeu (format per la boca, la cavitat bucal, el tub bucal, el bulb faringi i l’esòfag) el mesodeu i el proctodeu, la primera i la darrera de les quals són d’origen ectodèrmic i estan revestides de cutícula. El mesodeu és d’origen endodèrmic i és on es realitza la digestió i la absorció dels aliments. No hi ha un aparell respiratori ni circulatori diferenciats, de manera que la respiració és cutània. L’excreció es fa per les glàndules bucals, per l’epiteli de l’intestí mitjà i per les glàndules de Malpighi quan són presents (eutardígrads).[5]
Tenen un sistema nerviós ventral amb un gangli per segment, i un cervell multilobulat. Els òrgans sensorials són rudimentaris; es tracta de taques oculars, situades a la regió cefàlica, i pèls i papil·les distribuïts per diferents regions del cos.[5]
En lloc de celoma tenen hemocel. L'únic lloc on pot haver-hi celoma veritable és al voltant de la gònada. Tot i que algunes espècies són partenogenètiques, els mascles i les femelles són presents, cadascun amb una única gònada. Els tardígrads són eutèlics (tots els adults de la mateixa espècie tenen el mateix nombre de cèl·lules) i ovípars. La majoria d'espècies de tardígrads tenen al voltant d'unes 40.000 cèl·lules al cos adult.[6]
Història naturalModifica
La majoria del tardígrads són fitòfags i s’alimenten absorbint el citoplasma de les cèl·lules d’algues, molses i líquens. Alguns són carnívors (gènere Milnesium), i s'alimenten de rotífers i nematodes. Els tardígrads es troben més fàcilment en líquens i molses, tot i que també es poden trobar en altres medis com ara dunes, platges, al sòl o a sediments marins o d'aigua dolça, on es trobaran sovint (fins a 25.000 animals per litre). Una forma fàcil de trobar tardígrads és submergint un tros de molsa en aigua durant un parell d'hores.[7]
Es poden trobar tardígrads per tot el món, des d'alçades com les de l'Himalaya[8] (per sobre dels 6.000 metres) fins a profunditats oceàniques (per sota dels 4.000 metres) i des de regions polars fins a l'equador.
Els tardígrads són capaços de resistir a condicions ambientals extremes que matarien quasi qualsevol altre animal. Alguns poden sobreviure a temperatures a prop del zero absolut (-273 °C)[9] i temperatures elevades fins a 151 °C, poden suportar 1.000 vegades més radiació que altres animals i poden passar fins a una dècada sense aigua.[10][4]
ReferènciesModifica
- ↑ Zhang, Z.-Q. «Animal biodiversity: An introduction to higher-level classification and taxonomic richness» (en anglès). Zootaxa, 3148, 2011, pàg. 7–12.
- ↑ «Actual checklist of Tardigrada species.» (en anglès). Degma, P., Bertolani, R. & Guidetti, 2009-2011. [Consulta: 27 abril 2011].
- ↑ «tardigrades.de: Overview on tardigrada taxonomy- Überblick zur Bärtierchen-Taxonomie». [Consulta: 27 febrer 2021].
- ↑ 4,0 4,1 @NatGeoES. «El animal más «indestructible» de la Tierra: el tardígrado» (en castellà), 18-10-2017. [Consulta: 7 novembre 2019].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Armengol, J. et al. 1986. Història Natural dels Països Catalans, Vol. 9, Artròpodes I. Enciclopèdia Catalana.
- ↑ [1]
- ↑ Bob Goldstein, Mark Blaxter «Tardigrades» (en anglès). Current Biology, 12, 2002, pàg. R475.
- ↑ «Extremophile.» (en anglès). C. Michael Hogan, 2010.
- ↑ Becquerel P. «La suspension de la vie au dessous de 1/20 K absolu par demagnetization adiabatique de l'alun de fer dans le vide les plus eléve» (en francès). C. R. Hebd. Séances Acad. Sci. Paris, 231, 1950, pàg. 261–263.
- ↑ Crowe, John H.; Carpenter, John F.; Crowe, Lois M. «The role of vitrification in anhydrobiosis» (en anglès). Annual Review of Physiology, p. 73–103.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tardígrads |