Obre el menú principal

Teatre Zorrilla (Badalona)

teatre ubicat a Badalona

El Teatre Zorrilla de Badalona és un edifici teatral ideat per l'arquitecte Jaume Botey i Garriga i inaugurat el 31 d'octubre de 1868. Està ubicat al carrer Canonge Baranera núm 17.

Infotaula d'edifici
Teatre Zorrilla
Teatre Zorrilla bdn.jpg
Interior del Teatre Zorrilla de Badalona.
Dades
Tipus Teatre a la italiana
Període 1868-1970, 1999-
Arquitecte Jaume Botey i Garriga
Cronologia
31 octubre 1868 inauguració
22 febrer 1999 reconversió
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBadalona
Localització Carrer de Canonge Baranera, 17
 41° 26′ 56″ N, 2° 14′ 57″ E / 41.449°N,2.24921°E / 41.449; 2.24921
Activitat
Activitat Teatre en general
Propietat de Ajuntament de Badalona
Capacitat 425
Lloc web oficial www.teatrezorrilla.cat
Modifica les dades a Wikidata

El propietari del local, Francesc d'A. Amigó, n'havia encarregat la construcció al mestre d'obres Jaume Botey i la decoració pictòrica als badalonins Manuel Junyent i Joan Casanovas. L'edifici es construí prenent com a model el teatre barroc italià, en forma de ferradura. L'entrada principal era pel carrer de Mar. L'espai reservat als espectadors estava dividit de forma estratificada: a la platea van sobreposar l'amfiteatre del primer pis i, a sobre, un altre al segon (el galliner). L'edifici era un reflex dels teatres romàntics del Segle XX i, pel que fa a la decoració, la característica era l'ornamentació rococó.

Mentre el teatre encara s'estava construint, el seu propietari Francesc d'A. Amigó, el futur fundador del setmanari El Eco de Badalona, Francesc Planas i Casals i Joaquim Asensio de Alcántara, amic íntim de José Zorrilla y Moral, van entrevistar-se amb el dramaturg i poeta al Teatre Principal (Barcelona) per comunicar-li que tenien la intenció que el futur teatre badaloní dugués el seu nom. José Zorrilla els donà el consentiment i els prometé que un dia visitaria Badalona.

La nit d'aquell dissabte 31 d'octubre el Teatre s'obria per primera vegada al públic. A les vuit del vespre, després de la interpretació d'una simfonia s'alçà el teló, i el primer actor, Antoni Malli de Brignole, llegí: "Badalona, el genio"", una poesia que havia escrit per a l'ocasió. A continuació, s'escenificà Traidor, inconfeso i mártir, el popular drama de Zorrila, que posà en escena la companyia de Malli. L'acte es tancà amb un recital de poesia.

El 3 de gener de 1869, José Zorrilla complí la seva promesa i visità la ciutat, coincidint amb la inauguració del nou enllumenat de gas. Al Teatre se li va retre un homenatge multitudinari, que incloïa un recital de poesies en honor seu i la representació del drama en vers "Don Francisco de Quevedo" d'Eulogio Florentino Sanz, i de la comèdia "Las cuatro esquinas".

Un mes després, el 2 de febrer, l'escriptor tornà a visitar la ciutat i també el Teatre. Aquesta vegada assistí a una nova posada en escena de la seva obra Traidor, inconfeso i mártir. Finalitzada la representació, el mateix Zorrilla va llegir dos poemes inèdits: "Quién soy yo" i "Un suspiro". La programació i les activitats que s'organitzaven al Teatre el convertiren en un centre dinamitzador de la vida cultural badalonina. Deu anys després de ser inaugurat, els cronistes de l'època en parlaven en els termes següents:

« Es el Zorrilla un lindo coliseo de lujo oriental y gusto artístico que rivaliza con muchos de renombradas ciudades. Por su vasto escenario se han podido dar funciones de magia, zarzuelas de aparato y operetas, presentando en su decorado toda la propiedad apetecible, teniendo a gran honra haber trabajado en él gran número de artistas de los más reputados en Cataluña. »
José Zorrilla y Moral.

El Zorrilla acollia representacions teatrals, sarsueles, operetes, saraus de Carnestoltes, drames litúrgics durant la Quaresma i la Setmana Santa, funcions benèfiques, recitals de poesia, espectacles de dansa, celebracions d'homenatges, etc. La direcció del Teatre va saber donar-li una gran vitalitat i connectar amb els gustos i les inquietuds dels ciutadans. A l'escenari del Zorrilla hi van actuar algunes de les figures del teatre català més grans del moment. Però no només això, el Teatre també va acollir projectes i iniciatives promogudes pels mateixos badalonins. Les associacions culturals de Badalona van tenir al Teatre Zorrilla un digníssim espai per donar a conèixer les seves activitats.

El 1869, la Sociedad Camelia organitzà -com també havia de fer el Casino Apolo el 1893- la festa de Carnestoltes al Teatre, i uns dies nés tard, durant la quaresma d'aquell mateix any, hi tingueren lloc set representacions de la "Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist".

El 15 d'agost de 1879, el fundador i director de El Eco de Badalona, Francesc Planas i Casals, organitzà al Zorrilla els primers Jocs Florals, amb el nom de "Primer Certamen Literari de Badalona. El Nadal de 1879 destaca la funció d'Els pastorets, de l'autor badaloní Josep Renom, amb música de Joan Escalar i la col·laboració del Coro Badalonés, mentre que al febrer de 1891 es posava en escena Pastorcillos en Belén.

Entre 1887 i 1894 destaquen les representacions de "Don Juan de Serrallonga" (1887), "Vida alegre y muerte triste" (1891), "En el seno de la muerte" (1891), i La dama de las camelias (1894). L'1 de novembre, diada de Tots Sants, s'acostumava a representar Don Juan Tenorio, i va destacar pel gran èxit el de 1894.

La temporada teatral que s'inaugurà l'octubre de 1889 es confià a la companyia de teatre castellà d'Enric Borràs, que hi representà vint obres. La col·laboració de l'il·lustre actor badaloní amb el Teatre Zorrilla va ser molt estreta, i al llarg de la seva carrera hi actuà tantes vegades com li peremeteren els seus compromisos professionals.

El 1893, mentre actuava al Teatre Romea (Barcelona), oferí una representació de Santa Eulàlia o l'heroína de Barcelona, en la qual també hi treballava el seu germà Jaume Borràs. Aquell mateix any, la seva companyia estrenà al Zorrilla, "De eslabon en eslabón" i "Qui l'encerta l'endevina", dues obres de Pere Renom personatge destacat de la vida cultural badalonina, editor de diverses publicacions periòdiques i alcalde en dues ocasions. El 7 de març de 1896, en ple conflicte bèl·lic amb Cuba, les societats corals l'Alba, la Societat Coral La Badalonense i La Palma van organitzar una funció en benefici de les famílies dels reservistes pobres badalonins. L'acte comptà amb la col·laboració d'Enric Borràs, que va recitar el monòleg "A Cuba!", de Segalés Fonts.

El juny de 1897, any en què Badalona va rebre el títol de Ciutat, els actors badalonins Enric i Jaume Borràs hi van representar les obres "Los plebeyos" i "La Pasionaria" d'E. Marcial. També els germans Borràs van estrenar, el 13 de juny d'aquell mateix any, la popular obra Terra Baixa, d'Àngel Guimerà. La caracterització d'Enric Borràs en el personatge de Manelic va significar la consagració definitiva de l'actor en el món teatral.

El 22 d'abril de 1905 marca una inflexió en les activitats del Zorrilla, ja que es convertí en cinema, tot i que alternava aquesta funció amb les representacions teatrals. Els primers films que s'hi veieren eren escandinaus. Després, la programació s'amplià amb pel·lícules italianes (La dama de las camelias) i franceses (Els tres mosqueters). El propietari del cinema era Joaquim Nicolau, que s'associà amb José Gurguí, tots dos badalonins. Tot i que les pel·lícules eren mudes, no hi faltaven els efectes especials en directe. Durant les projeccions, el mestre Riere acompanyava el tema argumental al piano, amb un repertori que s'abastia habitualment de sarsueles. A partir d'aquella data, el Zorrilla alternà les activitats teatrals amb les cinematogràfiques.

Àngel Guimerà, l'autor de l'obra que consagrà Enric Borràs, va visitar la ciutat i el Teatre Zorrilla, amb motiu d'un homenatge que se li dedicà el 14 d'agost de 1910. Guimerà va ser rebut a l'Ajuntament per l'alcalde de la ciutat, Josep Vergés Vallmajor. La jornada, que va incloure diversos actes, va acabar amb una sessió de gala al Teatre Zorrilla.

S'hi escenificà El fill del rei i hi actuà Margarida Xirgu, que en els inicis de la seva carrera actuava amb la companyia badalonina Terradas-Casas, vinculada a l'entitat Gent Nova. El 1931, reconeguda ja com una de les actrius més versàtils i agosarades de l'escena espanyola, Margarida Xirgu adquirí una casa al carrer de Santa Madrona, on hi passava temporades de descans. En aquesta residència badalonina hi acollí personatges rellevants com Manuel Azaña i Federico García Lorca.

D'altra banda, el 9 d'abril de 1926, la sala del Teatre Zorrilla també havia servit d'escenari per a un recital de poesies en el marc d'un homenatge a la vellesa, organitzat per la Caixa de Pensions en col·laboració amb l'Ajuntament. El 1931, la sala seria equipada amb un sistema de so, que es va estrenar amb les cintes sonores "El rei de los frescos" i "La princesa del caviar".

Durant la II República, el 22 d'octubre de 1933, es concedí la Medalla d'Or de la ciutat a Enric Borràs i Margarida Xirgu. Finalitzada la recepció a l'Ajuntament, els dos actors van anar a Ràdio Badalona, on recitaren poesies. Tres dies després se celebrà una vetllada teatral al Zorrilla. En una sala plena a vessar, Xirgu i Borràs interpretaren Maria Rosa d'Àngel Guimerà, amb els membres de la companyia Terradas-Casas. L'obra va ser retransmesa íntegrament i en directe per l'emissora Ràdio Badalona, "L'Ona de la Costa", que encara estava en període de proves.

Uns mesos més tard també, el 20 de juny de 1934, l'Associació de la Premsa de Badalona organitzà al Teatre una Funció de Gala en la qual intervingueren Raquel Méller, Margarida Xirgu i Enric Borràs.

Cine Aya - Teatro Zorrilla

Després de la Guerra Civil Espanyola i fins al seu tancament, dirigí el local Josep Salsas. A partir de llavors, la programació que s'hi féu va ser fonamentalment cinematogràfica, amb alguna representació teatral aïllada, i el Zorrilla passà a anomenar-se Cine Aya. Per exemple, el 1954 s'hi va celebrar un festival per homenatjar els actors locals Lluís Campmany, Manuel Dalmau i Amadeu Mateu, i un altre dedicat a l'Agrupació Lírica. En aquest període es realitzen notables reformes internes conservant, això sí, la decoració estil rococó. Miralls i motllures ornamentals, així com cortinatges de color porpra, van ser l'admiració d'una generació que ja va conèixer l'edifici amb el nom de "Cine Aya - Teatre Zorrilla".

El 6 de novembre de 1957, Enric Borràs va ser enterrat a Badalona. El seguici fúnebre s'aturà al carrer de Mar, davant del Zorrilla, al vestíbul del qual s'hi havia col·locat un bust de l'actor i un altre del personatge "Manelic", i l'actor badaloní Joaquim Grífol va pronunciar unes paraules de condol.

Dels darrers anys de funcionament en destaca un acte de gran transcendència política en aquell moment: l'homenatge a Pompeu Fabra -que durant uns anys havia residit a Badalona-, celebrat el 24 de març de 1968, amb motiu del centenari del seu naixement. Amb la sala plena de gom a gom, fou presidit per la filla del Mestre Fabra, Carola Fabra, i per Ramon Aramon i Serra, ajudant de Pompeu Fabra a la Universitat de Barcelona. Tres intel·lectuals prestigiosos hi van intervenir: Josep Benet i Morell, Manuel Sacristán Luzón i Joaquim Molas i Batllori, i es van llegir poemes de diferents escriptors, en bona part badalonins. La censura del règim prohibí l'actuació de Raimon i la lectura de dos poemes, el de Joan Colomines i Puig i el que Salvador Espriu havia escrit per a l'ocasió: "El meu poble i jo".

Els anys d'esplendor ja eren història. Com a conseqüència de la crisi que va patir el cinema i dels problemes econòmics de l'empresa, el teatre es va beure abocat a una progressiva degradació i el Zorrilla va tancar definitivament les portes l'any 1970.

L'absència de teatre comercial estable de la Guerra Civil ençà, i la progressiva desaparició o reconversió dels locals en cinemes en les dècades dels anys seixanta i setanta, a poc a poc van anar deixant la ciutat despullada d'equipaments teatrals. Només es van escapar d'aquesta dinàmica alguns teatres, amb equipaments escènics senzills, fruit, sens dubte, de la vitalitat i dels lloables esforços de les entitats de les quals depenien.

Per l'Administració, però, el fet de no disposar d'un equipament teatral amb tots els requeriments necessaris per desenvolupar activitats d'arts escèniques de caràcter professional i d'una certa magnitud i complexitat, era considerat un handicap notable que no tan sols dificultava, sinó que en bona part impedia portar a terme una política de creació i de difusió cultural eficaç i de progrés per a la ciutat. El fet d'haver de realitzar les Temporades de teatre, Música i Dansa disseminades per diversos espais, bona part dels quals no satisfeien les condicions exigibles a un sector cultural que ja s'anava professionalitzant, era un fre a l'objectiu d'anar guanyant públic i afecció teatral i musical a la ciutat. L'Ajuntament de Badalona, conscient d'aquesta mancança i de la creixent tendència general de les administracions públiques a implicar-se en el manteniment deln teatre, la música i la dansa, i atesa la possibilitat de disposar d'un local teatral històric de la ciutat, adquirí el Teatre l'any 1986.

Des del seu inici, el procés de recuperació del Teatre Zorrilla es preveia llarg i no exempt de dificultats atès l'estat en què estava. Paral·lelament, per cobrir les necessitats immediates, s'adquirí i s'adequà l'antic Principal Cinema, per bé que mai no es considerà que el principal hagués d'esdevenir l'equipament al voltant del qual fer girar el foment i la difusió de les arts escèniques a la ciutat. A aquest objectiu sempre hi ha estat cridat el Teatre Zorrilla.

Amics Teatre Zorrilla

Així doncs, el 24 de gener de 1986, l'Ajuntament de Badalona adquirí per vint milions de pessetes l'antic Teatre Zorrilla, i el 24 d'octubre de 1986 la comissió de govern aprovà el projecte de rehabilitació, adequació i reforma, elaborat per l'arquitecte Joan Bosch i Agustí. Tot i que s'anuncià oficialment que les obres estarien enllestides el 1991, a causa de l'estat en què estava l'edifici i de les dificultats econòmiques per fer front a la rehabilitació, a aquesta data en succeïren d'altres, que van suscitar una viva polèmica, intensificada en períodes electorals, en la qual, en diversos moments, han fent sentir la seva veu tant els grups polítics com els badalonins preocupats per la vida cultural de la ciutat. Així, a la tardor de 1994, un conjunt de persones interessades en el món del teatre i la cultura de la ciutat, sensibilitzades per la marxa lenta que havien portat les obres de remodelació del Teatre fins aquell moment, crearen l'Associació d'Amics del Teatre Zorrilla, per tal de fer-ne un seguiment fins a l'obertura. En aquests anys, el seu estímul ha estat significatiu per mantenir el compromís de l'obertura del Teatre.

El 10 de febrer de 1995 s'aprovà en Consell de Ministres la inclusió del Teatre Zorrilla dins el Pla de rehabilitació de teatres del segle XIX. El 28 de novembre d'aquell mateix any es va signar un conveni marc entre l'Ajuntament i l'aleshores Ministrei d'Obres Públiques, Transports i Medi Ambient, per tal decofinançar les obres. Aquesta aportació del MOPTMA i una darrera aportació municipal l'any 1998 van ser l'impuls definitiu per a la finalització de les obres i l'obertura del Teatre.

D'altra banda, amb la perspectiva de l'acabament de les obres, l'Àrea de Cultura, Joventut i Esports va convocar els dies 24 i 25 de maig de 1997 unes jornades de debat sobre el Teatre, que oferien un marc d'intercanvi, debat i opinió sobre el seu futur. Les jornades, estructurades en ponències i comissions de debat, van resultar un èxit de participació i de contingut. 130 assistents entre ponents, organització, persones i entitats, aportaren les conclusions generals, que van ser assumides per l'Àrea.

  • El Teatre Zorrilla no ho és tot, cal emmarcar-lo en una política d'arts escèniques i, en tant que esdevindrà l'equipament més important, pot constituir l'eix vertebrador d'aquesta política.
  • El Zorrilla ha de ser un equipament multidisciplinari (teatre, música, dansa...) A més de la funció de difusió, segons els casos, ha d'incloure activitats de formació i de suport a la creació.
  • La seva programació ha de satisfer tota la diversitat de públics.
  • Cal donar una atenció especial a la producció badalonina.
  • Ha de tenir una gestió pública, amb autonomia de funcionament, que garanteixi agilitat i eficàcia. Una gestió que, a més, sigui professionalitzada.
  • Hi ha un interès general perquè segueixi un disseny participatiu en la gestió.

El nou Teatre Zorrilla, amb unes dotacions escenotècniques de molt bon nivell, no ha de ser considerat, però, només un equipament. Seria un error no aprofitar la seva aparició per fer un salt endavant en l'articulació i la projecció de tot el potencial creatiu i divers que presentes les arts escèniques a la ciutat. En aquest sentit, doncs, tant per tradició històrica com per voluntat política i ciutadana, conceptualment, el nou Teatre Zorrilla neix com el Centre d'Arts Escèniques de Badalona i té com a missió esdevenir l'eix vertebrador del foment de les arts escèniques a la ciutat, portant a terme línies de suport a la formació, suport a la creació, suport a la producció i la difusió artístiques.

El 21 de gener de 1999, va ser inaugurada la rehabilitació del Teatre, i la setmana del 22 al 28 de febrer, 29 anys després del seu tancament, el Teatre Zorrilla-Centre d'Arts Escèniques de Badalona tornà a obrir les portes públicament amb un conjunt d'activitats que constituïren l'estrena de la seva programació estable. La ciutat va recuperar per al seu futur un teatre amb 130 anys d'història.

Enllaços externsModifica

Vegeu tambéModifica