Teresa Buelloni

escriptora llombarda en llombard

Teresa Buelloni (Màntua, 27 de maig de 1902 Màntua, 22 de juny de 1989) fou una poetessa llombarda.

Infotaula de personaTeresa Buelloni
Biografia
Naixement27 maig 1902 Modifica el valor a Wikidata
Màntua (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort22 juny 1989 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Màntua (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptora Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Teresa Buelloni va nàixer a Màntua el 27 de maig de 1902. Quedà òrfena de pare[1] i amb huit anys ingressà a un orfenat,[2] anomenat Istituto delle Piccole Derelitte di Mantova,[3] on hi visqué fins que tingué quinze anys al 1917, quan també morí la seua mare.[4]

Manifestà talent per a la composició poètica en llombard i en toscà.

En el 1929 ix a la llum Il canzoniere mantovano, el seu primer llibre de poesia en llombard mantovà, precedit d'una composició poètica de Francesco Campogalliani.

Al llarg de la seua vida va escriure diverses col·leccions. Escriptors i artistes locals col·laboraren amb ella en la il·lustració dels seus llibres.

 Nella mia povertà, solo ricca di immagini, di ricordi, ho trovato sempre una forza superiore alle mie risorse fisiche, per superare le più dure vicende...: io fragile legno senza timone, senza vele, alla mercé di burrascosi marosi, fra scogli, tenebre e lievi schiarite. Teresa Buelloni, Canti d'una vita, Prefazione dell'autrice, p.7)

Per problemes de salut passà estades prolongades a hospitals i a Pie Case.[5]

Visqué a Roncoferraro i el 15 de novembre de 1971 es traslladà al geriàtric de la seua ciutat natal on hi residí fins que morí, el 22 de juny de 1989.[6]

PoesiaModifica

TemàticaModifica

"Entre les rimes l'autora, amb veu sovint nostàlgica i trista, a voltes enginyosa, mos parla de la pròpia vida, dels propis estimats records familiars, tan més cars ja que es viuen massa breument per a no prendre tons de serenor elegant i encantada. Però aviat la seua veu tindrà un ressó més ampli, que esdevindria la Màntua mateixa. No és, però, la Màntua dels Gonzaga i dels Canossa de què parla, però aquella de plaça Virgili, per exemple, dels barris més pobres." (F. Fiorio)[7]

"Formalment les seues composicions són microrelats en què Buelloni ens mostra una manera de veure la vida plena de moments patètics. [...] La vida és una vel i la poesia és el seu brodat. Amb estos versos, Teresa Buelloni mos lliura una obra impregnada d’este món provincial, serè i monòton, habitual i de vegades xafarder, que mos envolta i que, però, encara no ha perdut eixe encant antic que sembla ser la dimensió més autèntica de la vida."(Marco Mantovani)[8]

El dialecteModifica

El 1997, l'editorial "Tre Lune", que presenta la reedició de la col·lecció La me musa la torna, publicada el 1937,[9] defineix Teresa Buelloni: "l'única presència femenina que ha creat un espai de prestigi al món de la poesia dialectal mantuana; de fet, va ser una de les veus més personals i exclusives, potser l'única que va experimentar, en l'aparent senzillesa dels seus versos, l'ardu intent de trencar el condicionament dels mitjans expressius per redimir, de vegades amb resultats no pobres, la seua recerca lírica a partir dels esbossos estrets de la imatge en color i l'atractiu limitant però irresistible per a la categoria humorística en què una gran part de la producció poètica de Màntua es va veure obligada i alentida".[10]

Les poesies en toscàModifica

En els poemes escrits en toscà es pot comprovar com Buelloni tenia "un talent natural combinat amb un estil i una tècnica no divorciats dels excel·lents coneixements dels grans mestres del segle XX, amb Giovanni Pascoli al capdavant".[11]

ObresModifica

  • Il canzoniere mantovano, 1929, en llombard
  • La me musa la torna, 1931, en llombard.
  • La cardensa in dal camin. Poesie, 1937, en llombard i en toscà
  • I canti della via, 1947, en llombard i en toscà
  • I me fior in vedrina, 1959, en toscà
  • Al me rosari, 1969, en llombard
  • L'ultima stagione, 1974, en llombard i en toscà
  • Canti d'una vita, 1975, en toscà
  • Poesie stramnade, 1980, en llombard i en toscà
  • Poesie del vespero, 1984, en toscà i en llombard
  • Poesie scelte, 1988, en toscà i en llombard

ReferènciesModifica

  1. Buelloni, Teresa, Na vôlta, in Il canzoniere mantovano, pp. 60-61.
  2. Buelloni, Teresa, Al me convent, in Il canzoniere mantovano, pp. 19-20.
  3. Buelloni, Teresa, On bel insôni, in Il canzoniere mantovano, pp. 33-37.
  4. Buelloni, Teresa, Mama, t'agh seri mia, in Il canzoniere mantovano, pp. 21-24.
  5. Buelloni, Teresa, Canti d'una vita, Prefazione dell'autrice, pp. 7-8.
  6. Vladimiro Bertazzoni, Biografia, in La me musa la torna, ristampa anastatica dell'edizione del 1931 da l'Editore "Tre Lune", Mantova 1997.
  7. F.Fiorio, Resta fedele ai suoi sogni la poetessa Teresa Buelloni. Recensine a "I me fior in vedrina", in "Gazzetta di Mantova", 18 novembre 1959, p. 6..
  8. Marco Mantovani, Teresa Buelloni: poesia e incanto. Recensione a "Poesie del vespero", in "Gazzetta di Mantova", 15 maggio 1984, p. 17.
  9. Buelloni, Teresa, La me musa la torna, Tipografia Eredi Segna, Mantova 1931; ristampa anastatica Tre Lune, Mantova 1997.
  10. «Sito Editore Tre Lune di Mantova».
  11. Barbara Spadini, Un ricordo a Teresa Buelloni, Musa del vernacolo mantovano Arxivat 7 March 2014[Date mismatch] a Wayback Machine.

BibliografiaModifica

  • Francesco Carli, Recensione a "Il canzoniere mantovano", en "La Veu de Màntua", 5 gener 1930.
  • Amelio Schivi, Prefaci a "La cardensa en del camin", Editor: La veu de Màntua, Màntua, 1937.
  • Guio La Rocca, Prefaci a "Els cants de la vida", L'extrem Orient, Villafranca de Verona 1947.
  • Filippo Fichera, Prefaci a "Mi fiore en vedrina", Tipografia CITEM, Màntua 1959.
  • F.Fiorio, Resta fidel als seus somnis la poeta Teresa Buelloni. Recensione a "Mi fiore en vedrina", en "Gazzetta de Màntua", 18 novembre 1959.
  • Marc Mantovani, Teresa Buelloni: poesia i incanto. Recensione a "Poesies del vespero", en "Gazzetta de Màntua", 15 maig 1984.
  • Luigi Pescasio, Prefaci a "Poesies scelte", Tipolito BESIA, Màntua 1988.