Antiga Roma:
Regne romà  · República Romana  · Imperi  ·
Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident
Imperi d'Orient

Organització social:
Dret romà
Assemblees romanes
Senat romà
Tribus romanes
Gens
Cursus honorum

Ciutadania romana
Patricis
Equites
Plebeus
Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol
Pretor
Tribú de la plebs
Censor
Pontifex Maximus
Qüestor

Prefecte de la ciutat
Edil
Prefecte
Procònsol
Propretor
Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador
Mestre de la cavalleria
Tribú consular
Legat

Triumvir
Decemvir
Vigintisexvir
Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà
Rei de Roma
August
Cèsar
Imperator
Princeps senatus
Tetrarquia
Tetrarca

Magister officiorum
Mestre dels soldats
Governador
Dux
Lictor
Vicarius
Tribú militar

La Tetrarquia és un nou sistema ideològic, polític i d'administratiu que estableix Dioclecià a l'Imperi Romà durant al segle iv[1] (293-324) mitjançant el qual el poder polític, administratiu i territorial va quedar repartit entre dos Augusti i dos Caesares, els quals es repartiran les competències de la nova estructura organitzativa imperial. Així, hi haurà un august i un cèsar a Orient i un altre august i un altre cèsar a Occident.

Els tetrarques, escultura de pòrfid, saquejada d'un palau romà d'Orient el 1204

El model tetràrquic modifica

 
Imperi Romà durant l'època de la Tetrarquia.
  • Raó política: les agressions dels bàrbars al limes i les usurpacions de poder contínues durant la crisi del segle iii van fer necessari establir un nou model polític amb diferents centres de poder, àrees d'influència i potestat decisòria, tot cercant l'eficàcia i la multiplicació per quatre de l'autoritat imperial.
  • Raó d'ideologia religiosa: el poder imperial serà investit d'una mística religiosa, ja que els dos primers augustos, Dioclecià i Maximià, i els seus adoptats, passen a designar-se amb els títols de Jovius i Herculius (és a dir, fills de Júpiter i Hèrcules, respectivament) i d'aquesta manera poder legitimar la seva inspiració per la gràcia divina.
  • Raó dinàstica: amb l'objectiu d'evitar usurpacions i inspirant-se en la dinastia Antonina, es crea una família imperial divina basant-se en el principi de l’Optimus Princeps. L'elecció del successor a august serà a través de l'adopció, d'acord amb el principi que legitima la capacitat i no el parentiu.

Les reformes de Dioclecià van donar lloc a la tetrarquia i a una reforma exhaustiva de l'Imperi Romà en l'àmbit polític, militar, fiscal, territorial, administratiu i religiós.

Final de la tetrarquia modifica

Finalment el sistema tetràrquic va durar fins al 324, quan les guerres civils destructives van eliminar la majoria dels aspirants al poder. Licini va dimitir com a august després de perdre la batalla de Crisòpolis, deixant Constantí I el Gran al control de tot l'imperi, el primer que governaria en solitari des de Marc Aureli Car el 282.[2][3]

Referències modifica

  1. Potter, David S. The Roman Empire at Bay: AD 180–395 (en anglès). Routledge, 2005, p. 294-295. ISBN 0-415-10058-5. 
  2. Eutropi, Breviarum ab Urbe condita X, 6, 1
  3. Sext Aureli Víctor De Caesaribus, XLI, 8-9

Bibliografia modifica

  • Aureli Víctor, Llibre dels Cèsars, 39, 24-30.
  • Brown, P. El nundo de la Antigüedad tardia. De Marco Aurelio a Mahoma. Taurus, 1989.
  • Europi, Breviari, 22 I.
  • Rémondon, Roger. La crisis del Imperio romano. Ed. Labor. 1979.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tetrarquia