Obre el menú principal

Tòfona de Borch

(S'ha redirigit des de: Tuber borchii)

La tòfona de Borch, tòfona de març o tofona de pi (Tuber borchii) és una espècie de tòfona comestible, freqüent, de mida reduïda i amb excel·lents qualitats culinàries.[2]

Infotaula d'ésser viuTòfona de Borch
Tuber borchii
Truffes de Toscane, Tuber borchii vitt. ou Tuber Albidum Pico, dite truffe blanche de Mars.jpg
Tòfones de Borch a la venda en un mercat de la Toscana
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneFungi
ClassePezizomycetes
OrdrePezizales
FamíliaTuberaceae
GènereTuber
EspècieTuber borchii
Vittad. 1831[1]
Nomenclatura
Sinònim taxonòmic
  • Tuber albidum Picco 1788
  • Tuber borchii var. borchii Vittad. 1831[1]
Modifica les dades a Wikidata

EtimologiaModifica

Del llatí borchii (de De Borch, erudit que la va descriure per primera vegada).

DescripcióModifica

Té una mida d'1-3 cm i és arrodonida, amb una aparença de tubercle, sovint bonyeguda o irregular. L'exterior és un xic vellutat i de color blanc al principi, mentre que en madurar presenta una superfície llisa, tacada de color bru, ocraci vermellós. Té una consistència compacta i, en seccionar-la, es veu l'interior, blanquinós de jove, ocraci clar o bru rosat en envellir. Un seguit de venes blanques, recargolades i ramificades, en recorren l'interior. Els exemplars poc madurs desprenen una flaire agradable, però els adults fan una olor molesta de gas de cuina. La carn també té un gust especial, que recorda el de les avellanes. Vistes pel microscopi, les espores presenten una forma d'el·lipsoïdal a arrodonida, amb una ornamentació alveolada-reticulada, d'una mida de 35-55 x 25-40 µm, de color bru. Els ascs són més aviat arrodonits, sense pedicel, i contenen d'1 a 4 espores. No presenta paràfisis. El peridi té estructura pseudoparenquimàtica.[3]

Hàbitat i distribució geogràficaModifica

Creix en alzinars i rouredes, i de forma menys freqüent sota coníferes. Com a tòfona, també fructifica dessota terra, encara que a poca fondària (fins i tot, se'n poden trobar exemplars adults que arriben a la superfície). Fructifica de l'hivern a principis de l'estiu (des del desembre fins al juny), en àrees costaneres o de baixa altitud (entre 200 i 1.000 metres sobre el nivell del mar).[3] Té una elevada adaptabilitat ecològica: encara que prefereix sòls calcaris sorrencs (típics de zones litorals) també fructifica a les zones naturals de tòfona negra (Tuber melanosporum) a més altitud. Creix bé en sòls de pH 7 a 8, així com en subalcalins de pH 6-7, encara que ocasionalment també en pH tan baix com 5.2.[2] Es troba a Europa: des de Finlàndia a Itàlia (la Toscana, els Abruços, la Romanya, l'Úmbria, les Marques, el Molise i Sicília[4]) i la península Ibèrica (Andalusia, Portugal i Castella i Lleó), i des d'Irlanda i la Gran Bretanya a Hongria i Polònia.[2][1]

Confusió amb altres espèciesModifica

Hi ha espècies molt semblants: Tuber asa (amb espores en forma de llimona quan són immadures), Tuber oligospermum (de peridi amb estructura no pseudoparenquimàtica) i Tuber puberulum (que presenta espores més arrodonides).[3]

ObservacionsModifica

Es recol·lecta d'hivern a primavera (del 15 de gener al 30 d'abril a Itàlia), a diferència de la Tuber magnatum, la qual es recol·lecta a la tardor i principi d'hivern. El seu preu al mercat és d'uns 300-400 €/kg.[2] Encara que és una tòfona menys preuada que Tuber magnatum o Tuber melanosporum, existeixen diversos motius pels quals val la pena el seu cultiu: fructifica ràpidament en plantacions (als 4 anys en pins), presenta una elevada adaptabilitat ecològica, té una baixa especificitat pel que fa a la planta hoste (i, per tant, una elevada varietat d'arbres per al seu conreu) i, finalment, és molt competitiva amb altres fongs ectomicorízics (especialment en plantacions joves).[2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Catalogue of Life (anglès)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Micologia Forestal i Aplicada (català)
  3. 3,0 3,1 3,2 El Fascinant món dels bolets. Volum 2. Espècies i famílies (I). ECRIC (Enciclopèdia Catalana Revistes i Col·leccionables), 2003. ISBN 8493317357. Pàg. 49.
  4. Carluccio, A., 2003. The Complete Mushroom Book. Quadrille. ISBN 1844000400.


BibliografiaModifica

  • Iotti, M., Lancellotti, E., Hall, I. i Zambonelli, A., 2010. The ectomycorrhizal community in natural Tuber borchii grounds. FEMS Microbiology Ecology, 72: 250–260. [1]
  • Urbanelli, S., Sallicandro, P., De Vito, E., Bullini, L. i Biocca, E., 1998. Biochemical systematics of some species in the genus Tuber. Mycologia 90: 537-546.

Enllaços externsModifica