Usuari:Astrobell/proves

1 #Introducció

2 Definició

3 Tipus

4 Situacions socials

5 Terminologia

6 Teories sobre l'estratificació i l'estructura social

7 Vegeu també

8 Referències

9 Enllaços externs

Introducció

A tota societat els individus són assignats a una o diverses categories o posicions socials que sovint són jeràrquiques. La tipologia d'aquestes d'una societat no té perquè servir a la d'una altra. La diferenciació social està lligada a processos de divisió i especialització socials que no sempre tenen a veure amb un accés desigual als recursos, mentre que l’estratificació social es refereix a les normes que impliquen una ordenació jeràrquica de la població en capes o estrats (categories o nivells socials) que comporten desigualtat i l’ordenació fa referència a l’accés desigual dels recursos materials o simbòlics.

Els sociòlegs fan servir el terme estratificació social quan es refereixen a una concepció més àmplia del concepte d’estructura social, el qual no és unitari ni compartit per tots i fa referència a les relacions entre elements o parts que conformen o que estan integrats a la societat, i emfatitza regularitats o uniformitats d’aquestes relacions. L’ús més habitual del terme estratificació social és en relació amb l’esfera econòmica i amb la distribució per estaments (societat preindustrial) o classe social (societat industrial o societat postindustrial). Talcott Parsons afirma, des de la perspectiva del funcionalisme estructural, que l’estructura social fa referència a l’àmbit de les relacions socials entre els individus.

Els conceptes de rol i estatus són els que connecten l’anàlisi de l’acció social amb el de l’estructura social, i és que la posició social d’un individu en un grup o en una estructura social, que és independent del subjecte que l’ocupa, té vinculats els conceptes d’estatus i el de paper (rol).

Els principals indicadors que té en compte la teoria de l’estratificació social per a classificar els individus són nivell d’ingressos, cultura, prestigi, tipus d’activitat que es realitza, etc. és a dir, el que es coneix com rol social i que determina l’estatus de l’individu; per tant, el nivell d’estratificació social que li correspon. La funció social que duen a terme les persones en la societat també permet ubicar-les en els diferents estrats socials. Les nocions d’estatus o posició social i funció social es refereixen, la major part de vegades, als individus i no a un grup social. Com que l’estratificació social és un procés de selecció individual, el seu resultat apareix com una jerarquització de posicions (estrats alt, mitjà i baix).

Les possibilitats de mobilitat social que tenen els individus en la societat estan marcades per la posició inicial en l'estratificació social, i l'educació és el mecanisme principal que permet aquesta mobilitat (tot i que també està associada a la mobilitat geogràfica). Cal tenir present, però, que aquesta mobilitat es dóna en diferents formes en funció del tipus de societat.

Definició:

L'estatus social és la posició que ocupa un individu dins d'un grup o sistema social pel fet que és dipositari d'un cert honor i prestigi social, això implica un estil de vida determinat. A més, li confereix privilegis, drets, deures, etc. envers a la resta d'individus. Per aquest motiu l'estatus social té una connotació i significat respecte al valor i a la importància que ha assolit un individu davant els ulls dels altres. El terme d'estatus s'ha d'emmarcar conjuntament amb els conceptes de posició i paper (rol), ja que no pot existir sense aquests dos. Però cal diferenciar-los: si bé l'estatus fa referència al conjunt de drets, compensacions, privilegis i constitueix l'aspecte dispensador de la posició social, el de rol fa referència al conjunt de deures, prescripcions, normes de comportament i constitueix l'aspecte prescriptiu de la posició social.

La definició d'estatus social ha anat evolucionant fins a fixar-se tres usos en la sociologia contemporània:

- Una posició social que forma part d’un sistema de relacions, vinculada a determinats drets i deures expressats en normes (és la definició més habitual). - El grau de prestigi atribuït a una posició social o a aquell que l’ocupa. - El conjunt de recursos socials, de coses valorades de forma positiva o que es desitgen en una societat (normalment en forma de riquesa, possessió, propietat, poder, influència, prestigi) atribuït a una posició o que formen part d’algú que ocupa una determinada posició.

En definitiva, per una banda el rol fa referència als papers que l’actor social desenvolupa en les seves relacions socials i està determinat per la posició que té a l’estructura social; de l'altra, l'estatus es refereix a la posició que un actor social ocupa a l’estructura social i comporta escenificar diferents rols (amb drets i obligacions). Mentre que el rol serveix per explicar la funció de l’acció social, l’estatus serveix per explicar l’estructura de l’acció social. Mentre que el rol fa referència a l’aspecte dinàmic de l’estatus (quan l’individu fa ús dels drets i obligacions de l’estatus està representant un rol), l'estatus fa referència al conjunt de posicions que ocupa un individu.


Tipus

En funció de com s'atribueix i s'obté els elements que creen l'estatus, es pot diferenciar entre els següents tipus:

Estatus atribuït, adscrit o assignat: les compensacions (privilegis, recursos) s’atribueixen des del naixement a la persona en base a característiques exteriors socials o biològiques (edat, sexe, família, etc.) de forma independent a la seva voluntat o capacitat i, en general, no es poden modificar. Aquestes característiques incideixen o poden incidir decisivament en el paper (rol) i la posició social. La distribució de rols i estatus a les societats estamentals no es modifica, mentre que a les societats de classes on hi ha mobilitat social, només algunes esferes es mantenen (sexe o etnicitat). El concepte fou definit pel sociòleg Talcott Parsons. Estatus adquirit: les compensacions s’obtenen en base a factors com alguna capacitat o habilitat, talent, força física o astúcia, etc. i gràcies a l’esforç i al mèrit personal. Per això els principals factors que permeten guanyar-lo són la formació i la professió. Aquest tipus d'estatus només es pot aconseguir en aquells sistemes socials que permeten la mobilitat social. També va ser definit per Parsons. Estatus dominant: És aquell que millor defineix la identitat social d’una persona o que té una gran influència en la seva vida. N'és un exemple la condició de jutge o de jutgessa.

En funció de si l'estatus està definit per la societat o per l'individu, es pot diferenciar entre els següents tipus:

Objectiu: estatus assignat per la societat, la cultura o pel grup particular on es desenvolupa la persona i que és adquirit complint un o diversos criteris que el determinen (la riquesa, l’impacte i el poder del coneixement, l’ocupació o activitat, característiques físiques, etc.) Subjectiu: estatus que una persona creu que té sense estar en possessió de cap aprovació social o cultural i sense complir algun dels criteris a l’estatus del qual presumeix.

Situacions socials

Les situacions socials de l'estatus defineixen com aquest es pot veure alterat, i són les següents: Incongruència d’estatus (també es diu discrepància, incoherència, inconsistència i desequilibri d’estatus): aquest terme es pot referir a dues situacions diferents, com són: La primera és que l'estatus parcial d'un individu en una col·lectivitat sigui diferent al que té en una altra col·lectivitat. Un exemple d'aquesta situació és que l'estatus que un individu té a una empresa sigui superior o inferior al que té a un partit polític. La segona és que els diversos estatus parcials d'un individu o el seu estatus total (la suma dels parcials) estan desequilibrats entre ells (ja sigui des del punt de vista de l'individuo o de la consciència social). Un exemple és que un individu tingui un prestigi que ell o la col·lectivitat consideren desproporcionat en funció del poder o riquesa de què disposa l'individu, o bé que el poder no és adequat a la seva riquesa. Cristal•lització d’estatus: és la situació contrària a la incongruència d'estatus, és a dir, que hi ha equilibri entre els diferents estatus parcials d'un individu. Pèrdua d’estatus: fa referència a un descens en la mobilitat social, i es pot donar per diferents causes (comporta adquirir un estatus més baix). Adquisició d’estatus: és la situació contrària a la pèrdua d'estatus, és a dir, fa referència a la mobilitat en sentit ascendent (comporta adquirir un estatus més elevat). Retirada d’estatus: és aquella situació en què es perd l’estatus per causa de l’acció intencionada d’un grup extern. Un exemple d'aquesta situació poden ser les guerres.

Els factors utilitzats per explicar l’origen de la diferenciació jeràrquica dels estatus són similars als que s’utilitzen en les teories de l’estratificació i de les classes socials. Si bé a la sociologia dels Estats Units predomina una explicació funcionalista i a Europa una conflictualista, cap de les dues ha pogut explicar la complexitat de la fenomenologia relacionada amb el terme. I és que les gradacions de l'estatus (que en general són: alt, mitjà-alt, mitjà-baix, baix) i la incongruència d’estatus s’han estudiat com a variables independents en gairebé tots els fenòmens de la vida social. Però atès que l'estatus té efectes importants en la formació i la dinàmica de la personalitat, és impossible separar aquestes dues del paper (rol) que sempre acompanya a l’estatus.

Terminologia:

Si bé el terme d'estatus ha estat definit segons la concepció contemporània del terme, aquesta no ha estat la mateixa al llarg de la història. A més, cal tenir present que els significats del terme apareixen de forma més rica i són aplicats amb anterioritat a altres ciències, a diferència de l’ús que en fa la sociologia.

- Antiga Roma: El terme s'utilitzava per designar la condició jurídica d’una persona o la seva idoneïtat perquè aquesta fos subjecte de determinat dret civil, polític, patrimonial. En el dret romà hi havia implícit el principi de diferència entre estatus i posició i el de que l’estatus no era hereditari, ja que s’utilitzaven els tres casos següents: Status libertatis: condició de la persona que naixia lliure o ho era per concessió de l’amo o per emancipació Status civitatis: condició del ciutadà romà, ja fos per naixement o reconeixement legal Status familiae: condició de l’individu d’una família o clan.

També s’acceptava el principi de la desigualtat en establir una jerarquia entre aquell individu que posseïa els tres estatus de forma total i aquell que no en posseïa cap. Des d’aquest moment el terme s’associa a la idea d’una jerarquia de privilegis, a la de comparació i a la d’estrats socials.

- Edat Mitjana: El terme passa a significar gradualment, a més d’una condició jurídica, el conjunt d’individus que estan en una situació jurídica anàloga: la noblesa i el clero són anomenats estats. Gràcies a la capacitat d’aquests estats per defensar i ampliar els seus privilegis, a diferència de burgesos i pagesos, molts reconeixements i compensacions es converteixen en hereditàries de forma permanent i, per tant, l’estatus també es converteix en hereditari.

- Època moderna: L'expressió de Sumner Maine from status to contract (a la seva obra Ancient Law) sintetitza la transició de l’Edat Mitjana a la Moderna. En aquesta predominen els acord lliures entre individus i, per tant, la posició de cadascú depèn, en certa manera, només d’ell. Ferdinand Tönnies s’inspirarà en aquesta expressió per fer la seva tipologia de relacions socials, la qual es basava també en la relació entre comunitat i societat (que feia que no fos necessària indicar on predominava l’estatus i on ho feia el contracte).

L’anàlisi de la societat feta per Alexis de Tocqueville i la seva influència provocà que el terme estatus s’utilitzés fins a l’actualitat també en sentit oposat, és a dir, per simbolitzar una societat (sobretot la dels Estats Units i les industrials) on les rígides divisions en classes, pertanyents a societats tradicionals, s’han substituït per individus que amb una condició jurídica i econòmica igualitària competeixen per diferents graus de prestigi i reconeixement. Així, l’estatus pren importància respecte la classe.

L’obra de Maine respecte el terme estatus no va influir gaire als sociòlegs i etnòlegs del moment, de fet a les obres de principi del segle XX la paraula apareixia de forma ocasional i genèrica. Cal esperar a Max Weber i Ferdinand Tönnies perquè el terme i el concepte penetrin als estudis sociològics, malgrat que patiria ambigüitats principalment per problemes en les traduccions dels textos. La definició de Weber pretenia establir el factor específic que creava les classes, els estats o nivells i els partits. El lema class, status and power –s’ha de traduir com riquesa, prestigi i poder- es començava a utilitzar per a designar tres dimensions diferents d’estrat (és el lema, per tant, que correspon a estatus). Però si Weber entenia, segons l’ús europeu, que estatus es referia a comunitats i conjunt de persones, els primers autors estatunidencs consideraren allò que Weber entenia com a honor i valoració social. Des d’aquest moment la sociologia dels Estats Units consideraria que el terme feia referència a la valoració social o al prestigi.

Una definició que relaciona l’estatus amb la posició social és la de Ralph Linton, qui va ser considerat com el “descobridor” del concepte, malgrat que la seva definició és confusa. Considerava que l’estatus consistia en un conjunt de drets i deures que pot ser encomanat a diferents persones per tal que el desenvolupin de forma semblant. La definició de Parsons és també confosa i en general accepta la de Linton.

Teories sobre l'estratificació i l'estructura social

De totes les teories que parlen de l'estratificació i l'estructura social n'hi ha dues que destaquen, com són la de Karl Marx i la de Max Weber.

Estructura de classes: per Marx la societat condicionava l'individu, el qual naixia adscrit a una classe social i a uns determinats interessos. Els interessos de classe i la confrontació de poder eren els elements que determinaven el procés social i històric i allò que iniciava la classe i el conflicte de classes era la propietat privada dels mitjans de producció. Per aquest autor les classes socials eren tres: treballadors, propietaris del capital i propietaris de la terra. Així aquest autor entenia que l'àmbit de les relacions de producció era preponderant en l'estructuració de les desigualtats en una societat. Cal tenir present que el concepte marxista d’estructura social es refereix a l’estructura de classes de la societat capitalista o a la relació que tenen els grups socials amb la propietat o gestió de producció. Així, la classe social és el nom que pren l’estratificació social a la societat urbana i industrial. Malgrat que la teoria de Marx oferia una distinció, en realitat, entre dues classes (les que posseïen els mitjans de producció i els que no), atès que es basava en els mitjans de producció capitalista, el concepte de classe mitjana s’ha convertit en imprescindible per a l’anàlisi sociològic de les societats contemporànies. Estructura de poder: per Weber hi havia tres tipus de dimensions d'estratificació, les quals es basaven en la divisió del poder. Aquest es podia donar per diferents elements (econòmics, socials, i de poder). Per aquest autor les dimensions d'estratificació eren: la classe, que es basava en l'ordre econòmic i de la qual en formaven part les persones que compartien oportunitats de vida per tenir possessions i oportunitats d'ingressos semblants (fet que comportava condicions de comoditat i de treball similars); l'estatus, basat en l'ordre social, que feia referència a la posició dins d'un grup per tenir honor o prestigi social (la posició implicava un estil de vida que es passava entre generacions i similars); i el partit, que es basava en l'ordre del poder i que tenia capacitat per influenciar de forma organitzada sobre la comunitat i omplir les organitzacions socials de partidaris (seguidors). Weber havia definit la posició d'estatus com la posició que ocupa l'individu dins de l'estructura socioprofessional, però cal entendre el terme de forma més amplia. Per Weber, el poder era l'oportunitat que tenia una persona per imposar la seva voluntat en les accions col·lectives i, a diferència de Marx, entenia que les tres dimensions de l'estratificació, tot i ser oposades, s'influenciaven i es podien superposar en certs llocs, però tot i això tenien certa autonomia.

Vegeu també

Capitalisme

Comunisme

Marxisme

Lluita de classes

Diner

Referències

1. Gallino, Luciano. Diccionari de Sociología. Siglo XXI, 1995

2. Bonhannan, Paul. Para raros nosotros. Ediciones Akal, 2010.

3. Ramírez, Sagrario. Fundamentos sociales del comportamiento humano. Editorial UOC, 2003

4. «Estatus». L’enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

5. «Estatus dominant». L’enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

6. «Estatus adquirit». L’enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

7. «Estatus atribuït». L’enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

8. Termcat, Centre de terminologia; Fundació Barcelona. Diccionari de sociologia. Barcelona: Fundació Barcelona, 1992. 95 p.; 22 cm. ISBN 84-88169-03-5

9. Saint-Paul, Gilles. «http://idei.fr/». <http://idei.fr/doc/wp/2008/genes.pdf>

10. Lévi-Strauss, Claude. «http://inabima.gob.do/» <http://inabima.gob.do/descargas/bibliotecaFAIL/Autores%20Extranjeros/L/Levi-Strauss,%20Claude/Levi-Strauss,%20Claude%20-%20Antropologia%20Estructural.pdf>

11. Haller, Dieter. Atlas de etnología. Ediciones Akal, 2011

Enllaços externs

Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (en català)

Ilustre Colegio Nacional de Doctores y Licenciados en Ciencias Políticas y Sociologia (en castellà)

Associació Catalana de Sociologia (en català)

Institut d'Estudis Catalans (en català)