Viquipèdia

Usuari:KRLS/Stonewall

< Usuari:KRLS

Els aldarulls de Stonewall van ser una sèrie de manifestacions espontànies i violentes contra una batuda policial que tingué lloc la matinada del 28 de juny del 1969, al pub conegut com a Stonewall Inn del barri novaiorquès de Greenwich Village. Sovint se cita aquests disturbis com el primer cop de la història dels Estats Units en què la comunitat LGBT lluità contra un sistema que perseguia els homosexuals amb el beneplàcit del govern, i són generalment reconeguts com el catalitzador del moviment modern prodrets LGBT als Estats Units i arreu del món.[1]

Durant les dècades del 1950 i del 1960, els gais i les lesbianes estatunidencs havien d'enfrontar-se a un sistema legal molt més hostil amb els homosexuals que a molts dels països de l'est del teló d'acer.[2][nota 1] Els primers grups homòfils dels EUA intentaren demostrar que les persones homosexuals eren part de la societat i fomentar una cultura de no-confrontació entre homosexuals i heterosexuals. Tanmateix, els últims anys de la dècada del 1960 foren molt turbulents, car hi havia molts moviments socials actius, com ara el moviment afroamericà prodrets civils (1955-1968), la contracultura dels 60 i les manifestacions contra la guerra. Aquest clima bel·ligerant, juntament amb l'ambient liberal del Greenwich Village, influí perquè es produïssin els disturbis de Stonewall.

Hi havia pocs establiments que acollissin persones obertament homosexuals durant les dècades del 1950 i el 1960. Els que sí que ho feien eren generalment bars, tot i que els seus propietaris i administradors rarament eren gais. L'Stonewall Inn, en aquella època, era propietat de la màfia.[3][4] Servia una gran varietat de clients, però era conegut per ser popular entre les persones més marginades de la comunitat gai: transexuals, drag queens, joves efeminats, prostituts masculins i joves sense sostre. Les batudes policials als bars gais eren quelcom rutinari durant la dècada dels 60, però els agents de policia perderen sobtadament el control de la situació a l'Stonewall Inn i atragueren una gentada, i van provocar que es rebel·lessin. La tensió entre la policia de Nova York i els residents gais de Greenwich Village produí més protestes la tarda següent, i successivament diverses nits després. En qüestió de setmanes, els residents del Village ràpidament s'organitzaren en grups d'activistes per concentrar esforços per tal d'establir llocs perquè gais i lesbianes poguessin manifestar obertament la seva orientació sexual sense por de ser arrestats.

Després dels aldarulls de Stonewall, els gais i lesbianes de Nova York feren front a obstacles de tarannà generacional, de classe i de gènere per formar una comunitat cohesionada. Als sis mesos s'havien creat dues organitzacions d'activistes gais a Nova York, amb la finalitat de realitzar protestes de confrontació, i a més es fundaren tres diaris per promoure els drets de gais i lesbianes. En pocs anys es fundaren organitzacions de drets homosexuals arreu dels Estats Units i a escala internacional. El 28 de juny del 1970 tingueren lloc les primeres marxes de l'Orgull Gai a les ciutats de Nova York i Los Ángeles, commemorant l'aniversari dels disturbis. Amb el temps, altres ciutats anaren organitzant marxes similars. Avui dia se celebren actes de l'Orgull Gai anualment arreu del món cap a finals de juny, per recordar els disturbis de Stonewall.[5]

Context modifica

La homosexual a la primera meitat de segle modifica

Després de l'agitació social produïda per la Segona Guerra Mundial, molta gent dels Estats Units sentí un fervent desig de "restaurar l'ordre social anterior a la guerra i mantenir a ratlla les forces del canvi", segons l'historiador Barry Adam.[6] Estimulat per l'èmfasi anticomunista nacional, el senador Joseph McCarthy organitzà interrogatoris en la seva comissió senatorial per localitzar comunistes en el govern estatunidenc, l'exèrcit dels EUA i altres institucions subvencionades pel govern, i van donar peu a una paranoia nacional. Els comunistes, anarquistes i altres persones catalogades com a "antiestatunidenques" i "subversives" eren considerades un risc per la seguretat. Els homosexuals foren inclosos en aquesta llista el 1950 pel Departament d'estat dels EUA, basant-se en la teoria que aquestes persones eren sovint susceptibles al xantatge. El secretari d'Estat James E. Webb assenyalà en un informe que "es creu generalment que aquells que realitzen actes obertament perversos manquen de l'estabilitat emocional de les persones normals".[7] Entre el 1947 i el 1950, 1.700 sol·licituds de treball federals foren rebutjades, 4.380 persones foren expulsades de l'exèrcit i 420 foren acomiadades dels seus treballs al govern per la sospita que fossin homosexuals.[8][nota 2]

Durant els 50 i 60, el FBI i els departaments de policia realitzaren llistes d'homosexuals coneguts i registraren els seus establiments favorits i les seves amistats. D'altra banda, el Servei Postal dels Estats Units mantenia un registre dels domicilis als quals s'enviava per correu material relacionat amb l'homosexualitat.[9] Els governs locals i estatals seguiren aquest exemple: els bars que servien homosexuals foren tancats i els seus clients arrestats i públicament exposats als diaris. Les ciutats realitzaven campanyes per alliberar els veïnats, parcs, bars i platges dels gais. Es prohibí l'ús de la vestimenta del sexe contrari i les universitats expulsaven els professors sospitosos de ser homosexuals.[10] Milers de gais, lesbianes i persones transgènere foren públicament humiliats, assetjats físicament, acomiadats, empresonats o ingressats en hospitals psiquiàtrics. Molts vivien una doble vida, mantenint la seva vida privada en secret i allunyada de la seva vida professional.

El 1952, l'Associació Americana de Psiquiatria catalogà l'homosexualitat en el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (Diagnostic and Statistical Manual, DSM) com a trastorn sociopàtic de la personalitat. Un estudi detallat de l'homosexualitat del 1962 justificava la inclusió del trastorn com a por oculta al sexe oposat, causat per relacions pare-fill traumàtiques. Aquesta opinió tingué una àmplia influència en la professió mèdica de l'època. Tanmateix, Evelyn Hooker realitzà el 1956 un estudi que comparava la felicitat i adaptació al seu entorn d'homes que s'identificaven a si mateixos com a homosexuals, amb homes heterosexuals, i no trobà cap diferencia.[11] El seu estudi commogué la comunitat mèdica i la convertí en una heroïna per molts gais i lesbianes,[12] però l'homosexualitat romangué al DSM fins al 1973.

Activisme homòfil i disturbis anteriors modifica

 
El bar Stonewall Inn el 2005.

En resposta a la tendència antihomosexual generalitzada, s'havien format dues organitzacions independents per defensar la causa dels homosexuals i procurar oportunitats socials perquè gais i lesbianes poguessin mantenir contactes socials sense por de ser arrestats. El 1950 un home gai anomenat Harry Hay i un grup de seguidors, cansats del tracte discriminatori per la seva orientació sexual, fundaren la Societat Mattachine.[13] Aquesta organització uní els gais que havien estat aïllats a l'exèrcit i els animà a lluitar pels seus drets, proporcionant igualment assistència legal, lideratge i informació.[14] En trobar una gran oposició a la seva posició radical, el 1953 la societat decidí orientar-se cap a la cerca de la respectabilitat i l'acceptació. El raonament era que es podrien canviar més mentalitats en el relatiu al tema de l'homosexualitat demostrant que gais i lesbianes eren persones normals que no es diferenciaven dels heterosexuals.[15][16] Poc temps després, diverses dones de San Francisco es reuniren per formar el grup Daughters of Bilitis (DOB) per lesbianes.[17] Tot i que les vuit dones que crearen DOB es reunien inicialment als salons de les seves cases per poder tenir un lloc segur on poder ballar, en créixer DOB desenvoluparen objectius similars als de la Societat Mattachine i animaren els seus membres a implicar-se en la sociedad.[18]

Un dels primers reptes contra la repressió governamental arribà el 1953. Una organització anomenada ONE publicà la revista ONE, Inc. i el Servei Postal es negà a enviar-la per correu. El nombre de la revista, enviat en un embolcall de paper ordinari, tractava sobre els homosexuals en matrimonis heterosexuals. El Servei Postal al•legà que contenia material obscè. El cas arribà al Tribunal Suprem, que el 1958 sentencià que el veto era il•legal i que One, Inc. podia distribuir el seu material a través del Servei Postal dels Estats Units.[19]

Les organitzacions homòfiles, com eren coneguts els grups gais, creixeren en nombre i s'expandiren fins a la Costa Est. Gradualment els membres d'aquestes organitzacions foren tornant-se més atrevits. Frank Kameny fundà la Mattachine de Washington D.C. Havia sigut acomiadat del Servei de Mapes de l'exèrcit dels Estats Units per ser homosexual i havia interposat demandes per ser readmès sense èxit. Kameny escrigué que els homosexuals no eren diferents dels heterosexuals, sovint dirigint els seus esforços als professionals de la salut mental (alguns dels quals assistiren a reunions de DOB i Mattachine, dient als assistents que eren anormals).[20] El 1965, Kameny, inspirat pel moviment afroamericà de drets civils,[21] organitzà un piquet a la Casa Blanca i altres edificis governamentals per queixar-se de la discriminació laboral que patien. Els piquet causaren una forta impressió entre molts homosexuals, tot i que no agradaren a alguns dels líders de Mattachine i DOB.[22][23] Alhora, les manifestacions dels moviments feministes i de drets humans i l'oposició a la guerra del Vietnam foren augmentant en prominència, freqüència i seriositat al llarg de la dècada del 1960, alhora que els enfrontaments amb la policia.[24]

Als marges de les escasses i petites comunitats gais existien persones que desafiaven els estereotips de gènere. Hi havia homes efeminats i dones masculines, o barons que es vestien i vivien com les dones i dones que es vestien com els homes, a temps complet o parcial. La nomenclatura actual els definiria com a transexuals, transvestits i transgènere, sent els representants més visibles de les minories sexuals. Enderrocaven l'afirmació dissenyada amb cura per DOB i la Mattachine que els homosexuals eren persones normals i respectables.[25] La Mattachine i DOB consideraven els judicis dels arrestats per dur roba del sexe oposat com a quelcom d'extern a les lluites de les organitzacions homòfiles: similar, però clarament separat. En aquest clima, alguns gais i persones transgènere efectuaren una petita revolta a Los Ángeles el 1959 com a resposta a l'assetjament policial.[26] El 1966 diversos transexuals, drag queens, prostituts i transvestits es trobaven a la Cafeteria Compton's de San Francisco, quan arribà la policia per arrestar els "homes" vestits de dona. Es formà un altercat entre els clients habituals, que llançaren a la policia gots, tasses i plats, trencant l'aparador i la vitrina de la porta del restaurant. Tornaren uns dies més tard per trencar de nou les finestres que havien sigut reemplaçades.[27] La catedràtica Susan Stryker classifica el disturbi de la Cafeteria Compton's com a "acte de discriminació antitransgènere, més que un acte de discriminació per orientació sexual" i relaciona l'alçament amb altres assumptes de gènere, raça i classe que estaven sent ignorats per les organitzacions homòfiles.[25] Aquest incident suposà l'inici de l'activisme transgènere a San Francisco.[27]

Greenwich Village modifica

 
Washington Square Park, a Greenwich Village.

Els barris novaiorquesos de Greenwich Village i Harlem s'havien convertit en el lloc de residència d'una considerable part de la població homosexual després de la Primera Guerra Mundial, quan molts homes i dones que havien servit a l'exèrcit aprofitaren l'oportunitat d'establir-se a les grans ciutats. Els enclavaments de gais i lesbianes, descrits en un diari de l'època com a "dones de cabell curt i homes de cabell llarg", desenvoluparen una subcultura específica a les dues dècades posteriors.[28] La llei seca beneficià sense voler els establiments gais, car beure alcohol es convertí en una conducta clandestina igual que altres activitats considerades immorals. La ciutat de Nova York havia aprovat lleis contra l'homosexualitat en negocis públics i privats, però en haver-hi una alta demanda d'alcohol, els speakeasies i bars improvisats eren tan nombrosos i temporals que les autoritats eren incapaços de controlar-los tots.[29]

La repressió social de la dècada del 1950 provocà una revolució cultural a Greenwich Village. Sorgí una cohort de poetes, després denominada generació beat, que escrigueren sobre l'anarquia, les drogues i els plaers hedonístics. Entre ells estaven Allen Ginsberg i William S. Burroughs, ambdós residents de Greenwich Village, que també escrigueren sobre l'homosexualitat. Els seus escrits atragueren persones de mentalitat oberta i homosexuals que buscaven una comunitat pròpia.[30]

A inicis de la dècada del 1960 es trobava en ple apogeu una campanya per alliberar la ciutat de Nova York de bars gais, ordenada per l'alcalde Robert F. Wagner, Jr., que preparava la Fira mundial de Nova York del 1964 i estava preocupat per la imatge de la ciutat. La ciutat revocà les llicències per servir alcohol als bars i policies encoberts intentaven arrestar la major quantitat possible d'homosexuals, lesbianes i persones transexuals, transvestits i transgènere, justificant les detencions amb delictes als quals ells mateixos incitaven.[31] Per aconseguir-ho, habitualment, un agent encobert entaulava una conversació amb un home que havia trobat en un bar o un parc públic. Si la conversació derivava en la possibilitat de mantenir relacions sexuals o si acceptava una beguda a la qual el convidava l'agent, l'home era arrestat per incitació a activitats prohibides. Un article al New York Post descrigué un arrest al vestuari d'un gimnàs en el qual un agent es tocà l'entrecuix i començà a cridar; quan un home li preguntà si estava bén, fou arrestat.[32] Pocs advocats defensaven casos com aquests, que consideraven indesitjables, i fins i tot alguns proporcionaven descomptes en els seus honoraris als agents encoberts.[33]

La Societat Mattachine aconseguí que el nou alcalde John Lindsay posés fi a la campanya d'assetjament policial a Nova York. No tingueren tant d'èxit amb la State Liquor Authority (Autoritat Estatal de Begudes Alcohòliques). Tot i que cap llei no prohibia que se servís a homosexuals, els tribunals permetien a l'autoritat que exercís de forma discrecional l'aprovació i revocació de les llicències per establiments que fomentessin conductes "desordenadess".[34] Tot i que havia una gran població gai, lèsbica, transvestida, transgènere i transexual a Greenwich Village, existien molt pocs llocs, tret dels bars, on poguessin reunir-se obertament sense ser assetjats o arrestats. El 1966 la secció neoyorquina de la Societat Mattachine organitzà una reunió per beure en un bar de Greenwich Village freqüentat per homes gais, per il•lustrar la discriminació a la qual s'enfrontaven els homosexuals.[35]

Cap dels bars freqüentat per gais i lesbianes no tenia propietaris gais. Gairebé tots eren propietat de la màfia italiana, que maltractava els seus clients habituals, aigualia el alcohol i cobrava un preu excessiu per les begudes. Aquests establiments havien de pagar allò que anomenaven "la gaiola" perquè els locals poguessin seguir oberts. Tanmateix, també subornava la policia per evitar les batudes freqüents.[36]

Stonewall Inn modifica

Article principal: Stonewall Inn
 
Posició de Stonewall Inn a Greenwich Village.

L'Stonewall Inn, ubicat als números 51 i 53 del carrer Christopher, com altres establiments de la ciutat, era propietat de la família Genovese.[3] El 1966 tres membres de la màfia invertiren 3.500 dòlars per convertir l'Stonewall Inn en un bar freqüentat per tranvestits, transexuals i transgènere; el propietari de l'Stonewall Inn era amant d'una transgènere. Després d'haver sigut un restaurant i un club nocturn per heterosexuals. Una vegada a la setmana, un policia recollia un sobre de diners com a suborn que denominaven "la gaiola", car l'Stonewall Inn no comptava amb una llicència per vendre begudes alcohòliques.[37][38] Tampoc no comptava amb aigua corrent, per la qual cosa els vasos bruts s'esbandien en una palangana amb aigua per ser utilitzats de nou.[36] No hi havia sortides d'emergència i constantment hi havia problemes amb el drenatge dels banys.[39] Tot i que en al bar no hi havia prostitució, s'hi venien drogues i s'hi realitzaven altres pràctiques il•lícites. Era l'únic bar per persones transexuals, transvestides i transgènere de la ciutat de Nova York on es permetia ballar,[40] per la qual cosa, des de la seva reobertura com a lloc TLGB (transexual, transvestit, transgènere, lèsbic, gai i bisexual), el ball era la seva atracció principal.[41]

El 1969 els clients de l'Stonewall Inn eren rebuts per un porter que els inspeccionava a través d'una espiera. L'edat mínima legal pel consum de begudes alcohòliques era de 18 anys i, per prevenir l'entrada de policies encoberts, els visitants havien de ser reconeguts pel porteo o tenir aspecte de persones transgènere, transvestits i/o efeminats o dones masculines per poder entrar. L'entrada costava 3 $ durant els caps de setmana, cosa que incloïa dos vals de beguda. Es obligava als clients a firmar amb els seus noms autèntics en un llibre per fer constar que entraven en un club privat per adults, però rarament ho feien amb els seus noms vertaders. Hi havia dues pistes de ball a l'Stonewall. L'interior era de color negre, per crear un ambient molt fosc que s'accentuava amb llums de color i làmpades de llum negra. Si es detectava la presència policial encenien els llums normals per indicar que tots havien de deixar de ballar o de tocar-se.[42] A la part del darrere del bar hi havia una secció més petita que freqüentaven les transvestides, transgènere i transexuals i els homes amb ploma. L'Stonewall era un dels dos únics bars on podien acudir homes efeminats que es maquillaven i es cardaven el pèl (tot i que utilitzaven vestimenta d'home).[43] Els joves sense sostre que dormien al proper parc Christopher Park solien intentar entrar perquè els clients els convidessin a beure.[44] L'edat dels clients oscil•lava entre els joves que no arribaven a la vintena fins als que sobrepassaven els trenta i hi havia una proporció aproximadament igual de blancs, negres i hispans.[43][45] A causa de la diversitat demogràfica, la seva ubicació i l'atracció del ball, l'Stonewall Inn era el bar gai més popular de la ciutat.[46]

Les batudes de la policia eren comunes. De mitjana es produïen una vegada al mes a cada bar. Molts bars emmagatzemaven més begudes en un compartiment secret darrere del bar o en un vehicle estacionat a prop, per prosseguir amb el negoci com més aviat millor si es decomissava l'alcohol.[3] La gerència del bar generalment tenia coneixement de les batudes de davant gràcies a avisos previs de la policia, i les batudes es produïen prou d'hora per permetre que el negoci continués després que la policia acabés.[47] En una batuda típica s'encenien els llums, els clients es posaven en fila i es revisaven els seus documents d'identitat. Els que no tenien documents d'identificació o utilitzaven roba del sexe oposat eren arrestats. Els altres se'ls deixava en llibertat. Alguns dels homes, fins i tot transvestits i dones transexuals vestides amb roba femenina, utilitzaven cartilles militars com a identificació. Les dones transgènere havien de dur un mínim de tres peces de roba masculines o altrament eren arrestades. També se solia arrestar els treballadors i gerents dels bars.[47] Durant el període immediatament anterior al 28 de juny del 1969 s'havien estat realitzant batudes de manera més freqüent als bars de la zona. L'Stonewall Inn havia sigut objecte d'una batuda policial el dimarts abans dels disturbis de Stonewall[48] i havien sigut clausurats altres dos clubs del Greenwich Village, el Checkerboard i el Tele-Star.[49][50]

Els aldarulls modifica

La batuda modifica

 
Plànol del interior el 1969.

A l'1:20 de la matinada del dissabte 28 de juny del 1969, irromperen quatre policies vestits de civil amb dos oficials de policia en uniforme de patrulla, el detectiu Charles Smythe i el subinspector Seymour Pine, que entraren per la porta principal i anunciaren la seva presència a crits.[51] Abans havien entrat al bar quatre agents d'incògnit per inspeccionar, mentre que l'Esquadró de Moral Pública esperava a fora el senyal. Una vegada a dins, utilitzaren el telèfon de pagament del bar per avisar reforços del sisè districte. Apagaren la música i encengueren els llums principals. Hi havia aproximadament 200 persones en el bar aquella nit. Els clients que mai no havien experimentat una batuda policial estaven desconcertats, però alguns, reconeixent el que estava passant, corregueren cap a les portes i les finestres dels banys. La policia bloquejà les portes i la confusió augmentà. Un dels presents, Michael Fader, recorda el moment així: "Les coses passar tan ràpidament que et quedaves sense saber res. De sobte hi havia policies a tot arreu i ens digueren que ens poséssim en fila i tinguéssim preparada la nostra identificació perquè ens duguessin a fora".[51]

La batudà no anà com s'esperava. El procediment habitual era posar en fila els clients, revisar la seva identificació i que policies dones duguessin els clients vestits de dona al bany per comprovar el seu sexe i arrestar qualsevol home que estigués vestit de dona. Els que anaven amb roba de dona es negaren a anar amb les oficials aquella nit. Els altres homes començaren a negar-se a mostrar la seva identificació. Els agents decidiren dur tots els presents a la comissaria i separaren les transexuals i transvestides en una habitació a la part del darrere del bar. Maria Ritter, coneguda per la seva família com Steve, recorda: "la meva por més gran era ser arrestada. La meva segona por més gran era que la meva fotografia estigués en un diari o reportatge de televisió amb el vestit de la meva mare!".[52] Tant clients com policies referiren que la sensació d'incomoditat creixé ràpidament, agreujada per uns policies que començaren a graponejar de forma inapropiada algunes de les lesbianes en escorcollar-les.[53]

{ | style="border: 1px solid rgb(170, 170, 170); margin: 0.5em 0pt 0.8em 1.4em; padding: 2px; background: rgb(172, 225, 175) none repeat scroll 0% 0%; float: right; clear: right; width: 30em; font-size: 88%;" cellspacing="2"

|

« "Quan has vist que un marieta contraataqui?... Ara els temps estaven canviant. El dimarts fou l'última nit de bajanades... Predominantment, el tema era, 'aquesta merda s'ha d'acabar!'" »
— -participant anònim en els disturbis.[54] 
|}

La policia havia decidit transportar l'alcohol del bar en els cotxes cel•lulars. Es decomissaren vint-i-vuit caixes de cervesa i dinou ampolles de begudes destil•lades, però els cotxes cel•lulars encara no havien arribat, per la qual cosa els clients hagueren d'esperar-se en fila durant uns 15 minuts.[52] Els que no foren arrestats se'ls féu fora del bar, deixant-los en llibertat, però se n'anaren ràpidament com era normal. La gent es quedà davant del bar i es formà una gentada de persones que observaven l'esdeveniment. Als pocs minuts entre 100 i 150 persones s'havien congregat prop del lloc. Alguns havien sortit del bar i altres s'hi acostaren després de veure els vehicles de policia i la gentada. Tot i que els policies feren fora alguns dels clients amb empentes i cops, alguns clients alliberats per la policia divertiren els espectadors amb poses i fent el salut militar de manera exagerada. Els aplaudiments dels observadors els animaven a seguir: "Els canells estaven fluixos, els cabells allisats i les reaccions als aplaudiments eren clàssiques".[55]

El Inspector Pine recordà que quan arribà el primer cotxe cel•lular, la gentada, formada majoritàriament per homosexuals, havia augmentat superant almenys deu vegades el nombre de persones inicialment arrestades, i tothom callà de sobte.[56] a causa de la confusió en les transmissions de ràdio, el segon cotxe cel•lular es retardà en arribar. Els policies començaren a pujar els membres de la màfia al primer cotxe i els espectadors victorejaren. Acte seguit, pujaren els treballadors corrents del bar al cotxe. Un dels presents cridà, "Poder gai!", algú més començà a cantar We shall overcome ("Vencerem"), a la qual cosa la gentada reaccionà amb joia i bon humor, barrejat amb una "hostilitat creixent i intensa".[57] Un agent empenyé una transexual i aquesta contestà donant un cop a l'agent al cap amb la bossà de mà mentre els observadors començaven a escridassar. L'escriptor Edmund White, que passejava pel barri, declarà: "Tots estan inquiets, enfadats i decidits. Ningú té un eslògan, ningú no té ni tan sols una intenció, però quelcom s'està gestant".[58] La gentada començà a llançar monedes i després ampolles de cervesa al cotxe cel•lular, en resposta al rumor que els clients que encara estaven dins del bar estaven sent agredits.

S'inicià una renyina quan una dona emmanillada fou escortada des de la porta del bar fins a un cotxe cel•lular. S'escapolí repetidament i lluità contra quatre policies, insultant i cridant, durant uns deu minuts. Descrita com a "típic gallimarsot novaiorquès", havia sigut colpejada al cap amb una porra, després de queixar-se de que les manilles estaven massa ajustades, segons un testimoni.[59] Els presents recordaren que la dona, de qui no es coneix la identitat,[nota 3] animà als observadors a lluitar quan mirà els presents i digué, "Per què no hi fan res?". Quan un agent l'alçà i la pujà al cotxe,[60] la gentada es convertí en una turba i s'armà el caos: "Fou en aquell moment que l'ambient es féu explosiu".[61]

La gota que vessà el got modifica

La policia intentà contenir la gentada i feren caure alguns dels participants, cosa que encengué encara més els presents. Alguns dels arrestats s'escaparen del furgó quan la policia els deixà desatesos (expressament, segons alguns testimonis).[nota 4][62] Mentre la gentada intentava volcar la furgoneta, dos vehicles de policia i la pròpia furgoneta, que tenia els pneumàtics punxats, se n'anaren tot seguit i l'Inspector Pine demanà als agents que tornessin com més aviat millor. La commoció atragué més persones que s'acabaven d'assabentar del que estava passant. Alguns participants declararen que el bar estava sent assetjat perquè no havien pagat els policies, per la qual cosa algú més cridà: "Paguem-los!".[63] Les monedes volaren per l'aire cap als policies i els rebels cridaren: "Porcs!" i "Polis marietes!". Llançaren llaunes de cervesa i els policies reaccionaren intentaren dispersar la gentada. Els participants trobaren un solar en construcció proper on havia piles de maons. Els policies, en nombre als manifestants, que rondaven entre 500 i 600, agafaren diverses persones, com el cantant de folk Dave Van Ronk, que havia arribat a la revolta des d'un bar veí a l'Stonewall. Tot i que Van Ronk no era gai, havia experimentat la violència policial quan participà en les manifestacions contra la guerra: "Segons la meva forma de pensar, qualsevol persona que s'oposés als policies estava bé i per això que m'hi vaig quedar... La policia cometia constantment atrocitats de tota mena".[63] Deu agents de policia, entre ells dues dones, s'atrinxeraren juntament amb Van Ronk, Howard Smith (un periodista del The Village Voice) i diversos detinguts emmanillats dins de l'Stonewall Inn per la seva pròpia seguretat.

Diversos relats sobre els disturbis afirmen que no hi havia organització prèvia ni causa aparent per la manifestació i que allò que havia passat era totalment espontani.[nota 5] Michael Fader explicó:

« Tots teníem un sentiment col•lectiu que ja havíem suportat prou aquesta merda. No era res tangible que algú li hagués dit a un altre, era quelcom així com que tot allò que havia passat a través dels anys s'havia acumulat en aquella nit específica i en aquell lloc específic, i no fou una manifestació organitzada... Tots en la gentada sentimos que mai no tornaríem. Era la gota que vessà el got. Era hora de reclamar quelcom que sempre se'ns havia arrabassat... Tota mena de persones, tota mena de motius, però més que res era total indignació, enuig, pena, tot combinat i com que tot seguí el seu curs. Era la policia la que feia la majoria de la destrucció. Nosaltres realment estàvem intentant tornar a entrar i escapar-nos. I sentírem que per fi teníem llibertat, o llibertat per com a mínim demostrar que exigíem llibertat. Ja no caminaríem submisament de nit i deixar que es posessin amb nosaltres. Tornàrem amb el tretze per primera vegada i això fou el que sorprengué la policia. Hi havia quelcom a l'aire, llibertat que feia falta des de feia molt temps, i lluitaríem per ella. Es manifestà en dues formes diferents, però el resultat final era que no cediríem. I no ho férem.[64] »

L'única fotografia feta la primera nit dels disturbis mostra els joves sense sostre que dormien en el proper Christopher Park, lluitant amb la policia.[65] El butlletí noticiari de la Mattachine Society oferí la seva explicació de la causa dels disturbis un mes després: "Servia principalment a un grup de persones que no eren benvingudes, o no podien costejar l'entrada, en altres llocs de reunió social homosexual... L'Stonewall es convertí en una llar per aquests nois. Quan fou atacada, lluitaren per això. Això, i el fet que no hi tenien res a perdre tret del lloc més tolerant i de ment més oberta de la ciutat, expliquen el per què".[66]

Foren llançats contra l'edifici contenidors de deixalles, deixalles, ampolles, pedres i maons, per la qual cosa es trencaren les finestres. Els testimonis afirmen que les transexuals, els "marietes amb ploma", prostituts i "nois del carrer" gais, és a dir, les persones més marginades de la comunitat gai, foren els responsables de la primera descàrrega de projectils i d'arrancar un parquímetre que utilitzaren com a ariet contra les portes de l'Stonewall Inn.[67] Sylvia Rivera, dona transexual i posteriorment activista LGBT que havia estat dins de l'Stonewall durant la batuda, vestida de dona, recordà: "Ens heu tractat com la merda tots aquests anys, no? ¡Ara ens toca a nosaltres!... Fou un dels moments més grans de la meva vida".[68] Els manifestants calaren foc a les deixalles i les llançaren per les finestres trencades mentre la policia utilitzava una mànega contra els incendiaris. Com que la mànega no tenia pressió, no servia per dispersar la gentada i semblava només animar-la.

Quan els manifestants travessaren les finestres (que havien sigut cobertes amb contraplacat pels propietaris del bar per dissuadir la policia d'assaltar el local) els policies que estaven a l'interior traieren les pistoles. Les portes foren obertes de bat a bat i els agents apuntaren amb les armes a la massa furiosa, amenaçant de disparar. L'escriptor de The Village Voice, Howard Smith, que es trobava a l'interior del bar amb la policia, agafà una clau anglesa del bar i se la posà als pantalons, sense saber si la utilitzaria contra la policia o contra la massa. Veié que algú llançà un doll de combustible dins del bar i li calà foc mentre la policia apuntava, en aquell moment se sentiren sirenes i arribaren els bombers. El disturbi havia durat 45 minuts.[69]

Escalada modifica

La força antiavalots (Tactical Police Force, TPF) del departament de policia de la ciutat de Nova York arribà per alliberar els policies que es trobaven dins de l'Stonewall. Un oficial tenia un tall a l'ull i uns altres cinc resultaren ferits per les runes que volaven. Bob Kohler, que es trobava passejant el seu gos prop de l'Stonewall aquella nit, veié com arribava la TPF:

« "Havia estat en prou disturbis per saber que la diversió s'havia acabat... La policia estava totalment humiliada. És mai no havia passat. Estaven més enfadats que mai, perquè tothom s'havia amotinat... Se suposava que els marietes no es podien rebel•lar... en el passat, cap grup no havia obligat la policia a batre's en retirada, de manera que la seva fúria era enorme. Vull dir, volien matar...".[70] »

Amb més efectius, la policia detingué els que pogué i posà els detinguts en cotxes patrulles de camí a la presó, tot i que l'inspector Pine apunta que "es desencadenaren lluites amb els transvestits, que no volien anar dins del cotxe patrulla". Un testimoni que estava al carrer confirmà aquella versió, dient que "tot allò que vaig poder veure sobre qui estava lluitant és que eren transvestits i estaven lluitant furiosament".[71]

Els antiavalots es formaren en falange i intentaren desembarassar els carrers marxant a poc a poc i dispersant la multitud. La turba es mofà obertament de la policia. La multitud es animà, començà a improvisar línies de cancan i a cantar la melodia del The Howdy Doody Show amb la següent lletra: "Nosaltres som les noies de Stonewall / El nostre pèl és arrissat / No portem roba interior / Mostrem el nostre pèl púbic".[72] Lucian Truscott informó a The Village Voice: "La situació estancada provocà que alguns gais fessin broma, fent una formació en forma de cor davant de la línia policial, que anava abastada amb cascos i porres. Quan la fila estava en ple ball, la TPF avançà de nou i dispersà la massa de persones, plena de poderosos gais que no deixaven de cridar des de Christopher fins a la Setena Avinguda".[73] Un participant que havia estat a l'Stonewall durant la batuda recorda que "la policia s'abalançà cap a nosaltres i en aquell moment em vaig adonar que això no era bo, perquè em pegaren l'esquena amb una porra". Un altre relat deia: "És que no puc treure'm aquella visió del cap. Els policies amb porres i la fila del cor a l'altre costat. Fou d'allò més increïble... I de sobte aquella fila del cor, que suposo que era una paròdia del masclisme... Crec que fou en aquell moment que vaig sentir ira. Perquè la gent estava sent colpejada amb porres. I per què? Per una fila d'un cor".[74]

 
Christopher Park, lloc en el qual els manifestants es reuniren després de la primera nit de disturbis per parlar sobre allò que havia passat. Té ara una escultura amb quatre figures blanques creades per George Segal, que commemoren l'esdeveniment.[75]

Craig Rodwell, propietari de la Llibreria Oscar Wilde Memorial (ubicada a la mateixa illa que l'Stonewall Inn, una mica carrer avall) informà haver observat policies perseguir manifestants pels estrets carrers, per després veure'ls aparèixer per la següent cantonada darrere de la policia. Els membres de la massa aturaven cotxes, volcant-ne un per bloquejar el carrer Christopher. Jack Nichols i Lige Clarke, a la seva columna publicada a Screw, declararen que "hordes de manifestants furiosos els perseguiren [la policia] per diverses illes, cridant: 'Agafeu-los!'".[73]

Cap a les 4:00 de la matinada, els carrers s'havien buidat gairebé completament. Moltes persones seien a escalinates o es concentraren prop de Christopher Park al llarg del matí, una mica atordits davant d'allò que havia passat. Molts testimonis presencials recorden el silenci surrealista i inquietant que descendí sobre Christopher Street, tot i que "l'ambient [continuava] electritzat".[76] Un comentà: «Hi havia certa bellesa en els moments posteriors als disturbis... Era obvi, com a mínim per mí, que molta gent era gai de veritat i, saps, aquest era el nostre carrer».[77] Havien sigut detingudes tretze persones. Alguns dels manifestants foren hospitalitzats.[nota 6] i quatre policies resultaren ferits. Gairebé tot allò que hi havia a l'interior de l'Stonewall Inn fou destruït. L'inspector Pine tenia la intenció de tancar i desmantellar l'Stonewall Inn aquella mateixa nit. Cabines de telèfon, lavabos, miralls, jukeboxes i màquines expenedores de tabac foren destrossades, possiblement en els disturbis i possiblement per la policia.[69][78]

"Rebel•lió oberta" modifica

Durant el setge de Stonewall, Craig Rodwell trucà al The New York Times, al The New York Post i al The New York Daily News per informar d'allò que passava. Els tres diaris cobriren els disturbis; The New York Daily News fins i tot posà la notícia a la portada. Les notícies sobre els disturbis s'estengueren ràpidament arreu de Greenwich Village, alimentades pels rumors que havien sigut organitzats pels Students for a Democratic Society, els Black Panthers o fins i tot que foren causats per "un policia homosexual de qui el company de pis se n'anà a ballar a l'Stonewall contra els seus desitjos".[49] Durant tot el dissabte 28 de juny la gent acudí a veure l'Stonewall Inn, socarrimat i empastifat. Aparegueren grafits a les parets del bar, com ara "Drag power" (poder drag), "They invaded our rights" (envaïren els nostres drets), "Support gay power" (doneu suport al poder gai) i "Legalize gay bars" (legalitzeu els bars gais), juntament amb acusacions de saqueig als policies i informant sobre l'estat del bar: "Estem oberts".[49][79]

La nit següent els disturbis tornaren al carrer Christopher. Els participants recordarien de diferent manera quina nit fou la més violenta o frenètica. Tornaren molts que havien participat la nit anterior (transexuals, prostituts, joves dels carrers, "reines"), però s'hi uniren provocadors policials, curiosos i fins i tot turistes.[80] El més destacable per molts fou la sobtada exhibició d'afecte homosexual en públic, tal com descriu un testimoni: "D'anar a llocs als quals calia trucar a una porta i parlar amb una persona a través d'una espiera per poder entrar. Senzillament estàvem a fora. Estàvem als carrers".[81]

Milers de persones es reuniren davant de l'Stonewall, que havia obert de nou, embussant el carrer Christopher, fins que la marea de gent començà a ocupar també els carrers adjacents. La massa encerclà autobusos i cotxes, molestant els seus ocupants fins que admetessin que eren gais o indiquessin el seu suport als manifestants.[82] Sylvia Rivera veié una amiga seva saltar dalt d'un cotxe proper que intentava travessar la zona, la marea de gent mogué el cotxe d'una banda a l'altra, aterrint els seus ocupants. Una altra de les amigues de Rivera, Marsha P. Johnson, s'enfilà dalt d'un fanal i deixà anar una pesant bossa sobre el capó d'un cotxe de policia, trencant-ne el parabrises.[83] Com en la tarda anterior, es cremaren contenidors de deixalles arreu del barri. Més de cent policies acudiren de les comissaries 5, 6 i 9, i sobre les dues de la matinada es presentà la policia antiavalots. Se succeïren les persecucions policials i, quan els policies capturaven els manifestants, descrits per la majoria de testimonis com a " marietes" o "falders", la massa es llançava per alliberar-los.[84] Hi hagué una batalla urbana fins a les 4 de la matinada.[83]

El poeta beat i resident a Greenwich Village Allen Ginsberg, que vivia al carrer Christopher, es trobà amb el joiós caos. Després d'esbrinar que els disturbis havien tingut lloc la tarda anterior, digué: "Poder gai! No és fantàstic! Ja era hora que féssim quelcom per reafirmar-nos a nosaltres mateixos", i visità l'Stonewall Inn (ja obert) per primera vegada. Mentre tornava a casa, digué a Lucian Truscott, "Saps, els nois allà estaven tan guapos, havien perdut aquella mirada ferida que tots els marietes tenien fa deu anys".[85]

"Situació intolerable" modifica

Durant el dilluns i el dimarts següents l'activitat a Greenwich Village fou esporàdica, en part a causa de la pluja. La policia i els residents mantingueren alguns altercats, car els dos grups no deixaven d'enfrontar-se. Craig Rodwell aprofità l'oportunitat per imprimir i distribuir centenars de pamflets que deien: "Traieu la màfia i els policies dels bars gais". Els pamflets cridaven els gais a regentar els seus propis establiments, a boicotejar l'Stonewall Inn i altres bars propietat de la màfia, i apel•laven a l'opinió publica perquè s'exercís pressió sobre l'alcalde perquè aquest investigués la "situació intolerable".[86][87]

No tots a la comunitat gai consideraren la revolta com quelcom de positiu. Molts gais de major edat i molts membres de la Mattachine Society, que havien treballat durant la dècada dels 60 per promoure la idea que els homosexuals no eren diferents dels heterosexuals, consideraren vergonyosa la violència i l'exhibició de conductes efeminadas. Randy Wicker, que havia participat en els piquets davant de la Casa Blanca el 1965, digué que "les reines cridaneres, creant tornades i picant de peus, anaven en contra de tot allò que jo volia que la gent pensés sobre els homosexuals... que som un grapat de drag queens al Village, actuant de manera desordenada, grollera i de mal gust".[88] Altres entengueren el tancament de l'Stonewall Inn, considerat un "tuguri immoral", com quelcom positiu per Greenwich Village.[89]

El dimecres, per empitjorar la situació, The Village Voice inclogué reportatges sobre els disturbis, escrits per Howard Smith i Lucian Truscott, acompanyat de descripcions poc agraciades dels esdeveniments i els seus participants: "efeminats" (limp wrists) i "boges diumengeres" (Sunday fag follies).[nota 7] Una massa de gent marxà de nou per Christopher Street i amenaçà de cremar les oficines del The Village Voice. En aquella mateixa manifestació, d'entre 500 i 1.000 persones, es trobaven altres grups que havien tingut anteriorment enfrontaments sense èxit amb la policia i que tenien curiositat per veure com la policia era derrotada en aquesta ocasió. Tingué lloc una altra explosiva batalla urbana amb igualtat de ferits entre manifestants i policies, saqueig a les botigues locals i l'arrest de cinc persones.[90][91] Els incidents del dimecres per la tarda duraren una hora aproximadament i foren resumits d'aquesta forma per un testimoni: "Ha corregut la veu. Christopher Street serà alliberat. Els marietes estan farts de l'opressió".[92]

Repercussions modifica

La sensació d'urgència s'estengué per Greenwich Village, fins i tot entre aquells que no havien presenciat els disturbis. Molts dels que s'havien sentit commoguts per la rebel•lió assistiren a reunions organitzatives, en intuir una oportunitat per entrar en acció. El 4 de juliol del 1969 la Mattachine Society realitzà el seu piquet anual davant de la Independence Hall de Filadèlfia, anomenat Recordatorio anual. Els organitzadors, Craig Rodwell, Frank Kameny, Randy Wicker, Barbara Gittings i Kay Lahusen, que havien participat durant diversos anys, prengueren un autobús juntament amb altres manifestants des de la ciutat de Nova York fins a Filadèlfia. Des del 1965 aquestes manifestacions havien sigut molt controlades: les dones portaven faldilla i els homes vestit i corbata i tots caminaven tranquil•lament en files organitzades.[93] Aquell any Rodwell recordà que se sentia presoner de les normes que havia establert Kameny. Quan dues dones s'agafaren de la mà espontàniament i Kameny les separà, dient: "Res d'això! "Res d'això! Rodwell convencé deu parelles perquè s'agafessin de la mà. Aquestes parelles feren que Kameny s'enfurismés, però generaren més atenció que totes les manifestacions prèvies.[94][95] La participant Lilli Vincenz recordava que, "estava clar que les coses estaven canviant. Les persones que s'havien sentit oprimides ara se sentien revitalitzades".[94] Rodwell tornà a la ciutat de Nova York resolt a canviar les formes tranquil•les, callades i tímides de cridar l'atenció. Una dels seus primeres prioritats fou planificar el dia de l’alliberament de Christopher Street.[96]

Gay Liberation Front modifica

Tot i que la Mattachine Society havia existit des de la dècada del 1950, molts dels seus procediments resultaven massa tímids per les persones que havien sigut testimonis dels disturbis o que s'havien sentit inspirades per això. La Mattachine reconegué el canvi d'actituds en una història del seu butlletí titulada The Hairpin Drop Heard Around the World ("La caiguda de l'agulla de ganxo que se sentí arreu del món").[97][nota 8] Quan un dels dirigents de la Mattachine suggerí una «amistosa i dolça» manifestació de vigília a la llum de les espelmes, un home entre el públic s'indignà i digué: "Dolça! Una merda! Aquest és el paper que la societat està obligant a acomplir a aquestes reines".[98] Gay Liberation Front (Front d'Alliberament Gai, GLF) es creà poc després, amb un pamflet que anunciava: "Creu que els homosexuals estan amotinats? Pot apostar el seu bonic cul que ho estem!",[98][nota 9] sent la primera organització gai que feia servir la paraula "gai" en el seu nom. Organitzacions prèvies com la Mattachine Society, les Daughters of Bilitis i diversos grups homòfils havien amagat els seus objectius, elegint expressament noms ambigus.[99]

L'auge de la nova militància es féu evident per Frank Kameny i Barbara Gittings (que havien treballat en organitzacions homòfiles durant anys i la seva activitat havia sigut molt pública), quan assistiren a una reunió de la GLF per veure el nou grup. Un jove membre de la GLF exigí saber qui eren i quines eren les seves credencials. Gittings, sorpresa, tartamudejà, "Sóc homosexual. Per això estic aquí".[100] La GLF prengué en prèstec tècniques dels manifestants negres i contra la guerra del Vietnam, alineant-se amb ells i amb el seu ideal que "podien treballar per reestructurar la societat americana".[101] Se sumaren a les accions dels Black Panthers, anaren fins a la presó de Nova York en suport d'Afeni Shakur i d'altres causes de la Nova Esquerra. Tanmateix, als quatre mesos d'haver-se creat, el grup es dissolgué quan els membres foren incapaços d'arribar a un acord sobre els procediments operatius a seguir.[102]

Gay Activists Alliance modifica

Sis mesos després dels disturbis de Stonewall, els activistes fundaren un diari distribuït a la ciutat anomenat Gay. Consideraren que era necessari perquè la publicació més liberal de la ciutat, The Village Voice, es negava a imprimir la paraula "gai" en els anuncis del GLF que buscaven nous membres i voluntaris.[103] Es fundaren uns altres dos diaris en un període de sis setmanes: Come Out! i Gay Power, el nombre de lectors d'aquests tres diaris combinats arribà fins als 20.000 i 25.000.[104][105]

Els membres del GLF organitzaren diversos balls per parelles del mateix sexe. Quan Bob Kohler demanà roba i diners per ajudar els joves sense sostre que havien participat en els disturbis (molts dels quals havien dormit a Christopher Park o Sheridon Square a la intempèrie), la reacció fou un debat sobre el declivi del capitalisme.[106] A finals de desembre del 1969, diverses persones que havien anat a reunions del GLF i que les havien abandonat plenes de frustració crearen la Gay Activists Alliance (Aliança d'Activistes Gais, GAA). La GAA anava a concentrar-se per complet en els assumptes gais, de manera ordenada. La seva carta constitucional començava dient: "Nosaltres com a activistes homosexuals alliberats exigim la llibertat per expressar la nostra dignitat i valor com a éssers humans".[107] La GAA desenvolupà i perfeccionà una tàctica de confrontació denominada Zap, en la qual prenien per sorpresa un polític durant un acte de relacions públiques i l'obligaven a tractar el tema dels drets de gais i lesbianes. Es zapejaren molts regidors de la ciutat, incloent-hi l'alcalde John Lindsey en diverses ocasions (una d'elles en televisió en la qual el públic estava compost en gran part per membres de la GAA).[108]

Les batudes en bars gais no s'aturaren després dels disturbis de Stonewall. Al març del 1970, l'inspector Seymour Pine realitzà una batuda al Zodiac i al 17 Barrow Street. Un bar after-hours gai sense llicència per licors o d'aforament, anomenat The Snake Pit, també patí una batuda poc després, sent detingudes 167 personas. Una d'elles, de nacionalitat argentina, s'espantà tant davant de la possibilitat de ser deportat per homosexual que intentà escapar del precinte policial saltant d'una finestra des d'un segon pis, quedant el seu cos travessat per punxes de 36 cm que hi havia en una tanca.[109] The New York Daily News publicà una foto molt gràfica del cos travessat del jove a la portada. Els membres de la GAA organitzaren una manifestació des de Christopher Park fins a la comissaria sisena en la qual centenars de gais, lesbianes i simpatitzants liberals s'enfrontaven pacíficament a la TPF.[104] També patrocinaren una campanya de cartes enviades a l'alcalde Lindsay en les quals el congressista demòcrata de Greenwich Village, Ed Koch, pregava que s'acabessin les batudes en bars gais a la ciutat.[110]

L'Stonewall Inn sobrevisqué poques setmanes després dels disturbis. A l'octubre del 1969 s'oferí en lloguer. Els residents de Village suposaren que s'havia convertit en un lloc massa notable, a més que el boicot proposat per Rodwell havia afectat el negoci.[111]

Orgull gai modifica

El primer aniversari dels disturbis de Stonewall se celebrà amb el dia de l’alliberament de Christopher Street el 28 de juny del 1970]], fent una reunió a Christopher Street i la primera marxa de l'orgull gai de la història, que recorregué 51 illes fins a Central Park. La marxa necessità menys de la meitat del temps previst a causa de les ganes dels participants, però també per la cautela a l'hora de caminar per la ciutat amb signes i pancartes gais. Tot i que el permís per la marxa s'envià només dues hores abans del seu inici, els manifestants trobaren escassa resistència per part dels espectadors.[112] The Nova York Times informà (a la portada) que els manifestants ocupaven tot el carrer al llarg de 15 illes.[113] The Village Voice informà positivament de la marxa, descrivint «la resistència frontal que nasqué de la batuda policial a l'Stonewall Inn un any abans».[114]

« Hi hagué poca animositat explícita i alguns vianants aplaudiren quan una noia maca i alta passà portant un cartell que posava "Sóc Lesbiana". »
— Cobertura del The Nova York Times del dia d'alliberament gai, 1970.[113]

Es realitzaren marxes simultànies a Los Ángeles]] i Chicago.[115][116] L'any següent es realitzaren marxes de l'orgull gai a Boston, Dallas, Milwaukee, Londres, París, Berlín Oest i Estocolm.[114] El 1972 les ciutats participants ja incloïen Atlanta, Buffalo, Detroit, Washington D.C., Miami i Filadèlfia.[1]

Frank Kameny es donà compte aviat del canvi fonamental causat pels disturbis de Stonewall. En ser un organitzador de l'activisme gai des de la dècada del 1950, estava acostumat a la persuasió, a intentar convèncer els heterosexuals que les persones homosexuals no eren diferents d'ells. Quan marxava juntament amb altres persones davant de la Casa Blanca, el Departament d'Estat o l'Independence Hall, tan sols cinc anys abans, el seu objectiu era que semblés que podien treballar pel govern dels Estats Units.[117] Juntament amb Kameny marxaven deu persones aleshores i no avisaren la premsa de les seves intencions. Tot i que s'havia astorat per l'agitació dels participants al Recordatori Anual del 1969, més tard digué: "Quan passà allò a Stonewall, teníem de cinquanta a seixanta grups gais en el país. Un any més tard n'hihavia com a mínim mil cinc-cents. Dos anys després, en la mesura en què es podien comptar, eren uns dos mil cinc-cents".[118]

Randy Wicker descrigué la vergonya per la seva pròpia reacció al canvi d'actituds després dels disturbis, de manera semblant al penediment de Kameny, "com un dels grans errors de la seva vida".[119] La imatge de gais prenent-se la revenja contra la policia, després de tants anys de permetre tals comportaments sense lluitar, "desencadenaren un esperit inesperat entre els homosexuals".[119] Kay Lahusen, que havia fotografiat les marxes del 1965, digué que "Fins al 1969, aquest moviment es deia de manera general el moviment homosexual o homòfil... Molts activistes nous consideren la revolta de Stonewall com el naixement del moviment d'alliberament gai. Segur que fou el naixement de l'orgull gai a escala massiva".[120]

Llegat modifica

Comunitat inversemblant modifica

A dos anys dels disturbis de Stonewall hi havia grups a favor dels drets LGBT a cada ciutat important estatunidenca, al Canadà, Austràlia i Europa Occidental.[121] Les persones que s'unien a les organitzacions activistes tenien poc en comú entre si, amb l'excepció de sentirse atretes per persones del mateix sexe. Molts dels que anaven a les reunions de la GLF o la GAA quedaven impressionats en veure tants homosexuals junts en un mateix lloc.[122] Sovint sorgiren obstacles com ara la raça, la classe, la ideologia i el gènere en els anys posteriors als disturbis. Un exemple fou la manifestació de Stonewall del 1973, quan, moments després que Barbara Gittings lloés la diversitat dels assistents, l'activista feminista Jean O'Leary rebutjà allò que percebé com a mofes cap a les dones per part dels transvestits i drag queens que hi havia. Durant el discurs de O'Leary, en el qual deia que les drag queens es reien de les dones per diversió i per guanyar diners, Sylvia Rivera i Lee Brewster saltaren a l'estrada i cridaren: «Van a bars gràcies a allò que les drag queens feren per vostès i aquestes putes ens diuen que deixem de ser nosaltres mateixes!».[123] tant les lesbianes feministes com les drag queens se n'anaren disgustades.[124]

O'Leary també treballà a principis de la dècada del 1970 per excloure els transvestits dels temes de drets gais, en sentir que els drets dels transvestits serien massa difícils d'aconseguir. Sylvia Rivera abandonà l'activisme gai en aquella mateixa dècada per treballar a favor de temes que afectaven les persones transgènere i els transvestits. Tanmateix, els desacords inicials entre els participants del moviment sovint es llimaren després de posteriors reflexions. O'Leary més tard lamentà la seva postura contra les drag queens assistents el 1973: "Mirant enrere, em sembla tan vergonyós perquè les meves opinions han canviat tant des d'aleshores. No em posaria amb un transvestit ara".[124] «Fou horrible. Com vaig poder treballar per excloure els transvestits i alhora criticar les feministes que aleshores feien tot el possible per excloure les lesbianes?».[125] O'Leary es referia a la Lavender Menace (amenaça lavanda), descripció realitzada per la feminista de segona onada Betty Friedan, en el seu intent que les membres de la National Organization for Women (no) es distanciessin de les lesbianes del grup. Com a part d'aquest procés, Rita Mae Brown i altres lesbianes que havien sigut membres actius de NOW foren obligadas a anar-se'n de l'organització. Prepararen una protesta el 1970 al segon Congrés per Unir les Dones (Second Congress to Unite Women) i obtingueren el suport de moltes assistents de NOW, aconseguint la seva acceptació final el 1971.[126]

L'auge del feminisme lèsbic en els 70, a vegades, entrava de tal forma en conflicte amb el moviment d'alliberament gai que algunes lesbianes es negaven a treballar amb homes gais. Moltes lesbianes trobaven les actituds dels homes patriarcals i xovinistes, creien que els homes gais tenien els mateixos prejudicis cap a les dones que els homes heterosexuals.[127] Els temes considerats més importants pels homes gais, els processos per incitació al delicte per part de la policia i per prostitució pública, no eren compartits per les lesbianes. El 1977 s'organitzà una marxa de l'orgull lèsbic com a alternativa per no compartir els temes dels homes gais, especialment allò que Adrienne Rich denominà "el món violent i autodestructiu dels bars gais".[127] La veterana activista homosexual Barbara Gittings elegí treballar en el moviment prodrets gais, raonant que "¿És qüestió d'on fa més mal? A mí fa més mal no només allò relatiu a les dones, sinó també allò relatiu als gais".[127]

Al llarg de la dècada del 1970 l'activisme gai obtingué importants victòries. Una de les més importants fou l'acció del maig del 1970, que la GLF de Los Ángeles realitzà al congrés de l'American Psychiatric Association (APA). En una conferència sobre modificació de conducta, mentre es projectava una pel•lícula sobre l'ús de la teràpia electroconvulsiva per reduir l'atracció homosexual, Morris Kight i altres membres de la GLF interromperen la pel•lícula amb crits de "Tortura!" i "Barbàrie!".[128] Prengueren el micròfon per anunciar que els professionals mèdics que prescrivien aquesta teràpia pels seus pacients homosexuals eren còmplices en la seva tortura. Tot i que 20 dels psiquiatres que assistien a la conferència se n'anaren, la GLF es reuní durant una hora amb els que s'hi quedaren, intentant convèncer-los que els homosexuals no eren malalts mentals.[128] Quan l'APA convidà el 1972 els activistes gais a parlar pel grup, els activistes dugueren John E. Fryer, un psiquiatra gai que es posà una màscara perquè estava convençut que la seva carrera perillava d'una altra manera. Al desembre del 1973, gràcies en part als esforços dels activistes gais, l'APA votó unànimement retirar l'homosexualitat del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentales.[129][130]

Gais i lesbianes s'uniren per treballar conjuntament en organitzacions polítiques de base, en resposta a la resistència organitzada el 1977 als EUA. Una coalició de conservadors denominada Save Our Children (Salveu els nostres fills) preparà una campanya per revocar una ordenança de drets civils al comtat de Miami-Dade (Florida). Save Our Children aconseguí a més revocaciones similars en algunes ciutats estatunidenques el 1978. Tanmateix, aquell mateix any, fracassà la seva campanya de Califòrnia, denominada Iniciativa Briggs, que pretenia que s'acomiadés tots els treballadors homosexuals dels col•legis públics.[131] La reacció a la influència de Save Our Children i la Iniciativa Briggs en la comunitat gai fou tan gran que molts activistes l'han qualificat com "el segon Stonewall", marcant l'inici de la participació política.[132]

Rebuig a la subcultura gai modifica

Els disturbis de Stonewall marcaren un punt d'inflexió de tal magnitud, que es renegà de molts aspectes de la subcultura gai i lèsbica prèvia, com ara la cultura del bar creada a partir de dècades de vergonya i secretisme, que es volgué oblidar. L'historiador Martin Duberman apunta que: "Les dècades que precediren Stonewall... continuen sent percebudes per la majoria de gais i lesbianes com algun tipus de vast ermot neolític".[133] L'historiador Bar Adam assenyala que, "Tot moviment social ha d'elegir en algun moment què ha de mantenir i què ha de rebutjar del seu passat. Quines característiques són resultat de l'opressió i quines són autèntiques i saludables?".[134] D'acord amb el creixent moviment feminista de principis dels 70, els rols de butch i femme, que es desenvolupaven en bars de lesbianes en els 50 i 60 foren rebutjats, per considerar que: "tots els jocs de rol són malaltissos".[135] Les feministes lèsbiques consideraven el paper masculí (butch) en les lesbianes com una arcaica imitació de la conducta masculina.[136] Segons Lillian Faderman, algunes dones desitjaven desfer-se dels papers que s'havien vist forçades a adoptar. Tanmateix, algunes dones tornaren a adoptar aquests papers en els 80, tot i que permetien major flexibilitat que abans de Stonewall.[137]

El autor Michael Bronski subratlla l'"atac a la cultura pre-Stonewall", especialment existent en els llibres pulp per gais, on els arguments sovint reflectien ambivalència en el seu identitat gai o odi cap a si mateixos en els protagonistes. Moltes història acabaven de forma insatisfactòria i dràstica, generalment amb suïcidi, i els escriptors presentaven els seus protagonistes gais com a alcohòlics i profundament infeliços. Aquests llibres, que Bronski descriu com «un tipus de literatura ingent i cohesiva, de i per homes gais»,[138] no han sigut reeditats i s'han perdut per les generacions següents. Bronski rebutja que la raó fos mera correcció política i afirma que "l'alliberament gai fou un moviment de joves eñ sentit de la història dels quals estava definit en gran mesura per un rebuig del passat".[139]

Impacte posterior modifica

Els disturbis que tingueren lloc al bar foren un exemple explícit de la lluita de gais i lesbianes, a més d'una simbòlica crida a les armes per molta més gent. L'historiador David Carter subratlla al seu llibre sobre els disturbis de Stonewall que el bar en si podia representar moltes coses (un centre comunitari, una casa, una oportunitat per la màfia per fer xantatge als seus propis clients i fins i tot un lloc d'explotació i degradació"),[140] però que el vertader llegat dels disturbis de Stonewall és "la lluita per la igualtat de lesbianes, gais, bisexuals i transexuals".[141] L'historiador Nicholas Edsall escrigué:

« Stonewall s'ha comparat amb molts actes de protesta i repte radical en la història d'Amèrica, com el motí del te. Però la comparació més encertada és quan Rosa Park es negà a seure en un seient per negres de l'autobús de Montgomery (Alabama) al desembre del 1955, cosa que originà el moviment prodrets civils modern. Mesos després de Stonewall sorgiren grups radicals d'alliberament gai i revistes a nombroses ciutats i camps universitaris d'Amèrica i després al nord d'Europa.[142] »

Els historiadors Dudley Clendinen i Adam Nagourney descrigueren com eren els homosexuals abans de la rebel•lió de l'Stonewall Inn:

« Eren una legió secreta de persones, coneguda, però passada per alt, ignorada, de la que es reien o era menyspreada. I com a posseïdors d'un secret, tenien un avantatge, que era un desavantatge també, a diferència d'altres grups minoritaris dels Estats Units. Eren invisibles. A diferència d'afroamericans, dones, nadius americans, jueus, irlandesos, italians, asiàtics, hispans o qualsevol altre grup cultural que lluitava pel respecte i la igualtat dels seus drets, els homosexuals no tenien marques físiques o culturals, ni un idioma ni dialecte comú que pogués identificar-los entre si... o davant dels altres. Però aquella nit, per primera vegada, aquella aquiescència habitual es convertí en resistència violenta... Des d'aquella nit, la vida de milions de gais i lesbianes, i l'actitud envers ells de la cultura majoritària en la qual vivien, canvià ràpidament. La gent començà a aparèixer en públic com a homosexuals exigint respecte.[143] »

La historiador Lillian Faderman descriu els disturbis com "un tret que se sentí arreu del món", explica, "la rebel•lió de Stonewall fou crucial perquè suposà la concentració del moviment. Es convertí en un emblema del poder de gais i lesbianes. En cridar a dràstiques tàctiques de protesta violenta com feien altres grups oprimits, els esdeveniments de Stonewall serviren per indicar als homosexuals que tenien tantes raons per sentir-se insatisfets com els altres".

Joan Nestle, que fundà els arxius Lesbian Herstory Archives el 1975, reconeix el mèrit de la "creació a aquella nit i el valor que trobà la seva veu als carrers".[144] Tanmateix, es mostrà cautelosa a l'hora d'atribuir el començament de l'activisme gai als disturbis de Stonewall:

« Amb certesa no crec que la història de gais i lesbianes comencés amb Stonewall... i no crec que la resistència comencés amb Stonewall. Allò que sí que veig és una unió històrica de forces, i els seixanta canviaren la forma en què els éssers humans suportaven les coses en aquesta societat i allò que es negaven a suportar... Sense dubte es produí quelcom d'especial aquella nit del 1969 i ho hem fet encara més especial en la nostra necessitat de tenir allò que anomeno un punt d'origen... És molt més complex que dir que tot començà amb Stonewall.[145] »

Els esdeveniments de la matinada del 28 de juny del 1969 no foren el primer enfrontament dels homosexuals amb la policia, ni a Nova York]], ni a altres llocs. Ja havia hagut disturbis a la Cafeteria Compton's el 1966 i a la Black Cat Tavern de Los Ángeles]] per una batuda el 1967.[146] Tanmateix, diverses circumstàncies convertiren en memorables els disturbis de Stonewall. La ubicació del lloc ho afavorí, amb carrers estrets que donaven avantatge als manifestants sobre la policia.[1] A més, molts dels participants i residents de Greenwich Village pertanyien a organitzacions polítiques i pogueren mobilitzar una comunitat gai gran i cohesionada en les setmanes posteriors a les revoltes. Però la faceta més destacable dels disturbis de Stonewall fou la seva pròpia commemoració, que es convertí en els esdeveniments anuals del Día Internacional de l'orgull LGBT.[1]

A mitjans dels noranta, la inclusió dels bisexuals en la plataforma de la Marxa sobre Washington per Igualtat de Drets i Alliberament de Lesbianes, Gais i Bisexuals del 1993 marcà la incorporació dels bisexuals al moviment. La comunitat transgènere continuava tenint problemes amb la comunitat gai, car, per un costat se sentien benvinguts, però també seguia en desacord sobre les prioritats en les reivindicacions i la desatenció de les seves preocupacions.[25][147] El 1994, a Nova York, se celebrà "Stonewall 25", una marxa que passà per la seu de les Nacions Unides fins a entrar a Central Park. S'estimà que hi participaren 1,1 milions de persones.[148] Sylvia Rivera liderà una marxa alternativa com a protesta per l'exclusió de les persones transgènere d'aquests esdeveniments.[5] L'assistència als esdeveniments del Día de l'Orgull Gai ha anat creixent substancialment les últimes dècades. La majoria de les ciutats estatunidenques tenen algun tipus de manifestació d'orgull, igual que les ciutats més importants del món. De fet, les manifestacions del Dia de l'Orgull Gai són la major concentració anual global de qualsevol tipus.[5] Tot i que la creixent comercialització de les desfilades (amb carrosses patrocinadas per empreses) ha causat certa preocupació per perdre l'autonomia que tenien les manifestacions originals, que només depenien dels activistes.[5]

Al juny del 1999 el Departament de l'Interior dels Estats Units designó el 51 i 53 de Christopher Street, el carrer mateix i els adjacents com a Fita Històrica Nacional, la primera d'aquestes distincions relacionada amb esdeveniments de la comunitat LGBT. En la cerimònia d'inauguració, John Berry, ajudant del secretari del departament d'interior, declarà: "Que recordem per sempre que aquí, en aquest lloc, homes i dones estaven orgullosos de si mateixos i es mantingueren ferms, perquè puguem ser el que somos, treballar on volguem, elegir on viure i qui estimar".[149]

Un nou moviment, denominat Stonewall 2.0 en honor dels disturbis originals, ha sorgit entre la nova generació de gais i lesbianes estatunidencs, que s'enfronten a reptes com ara la Proposició 8 i la prohibició de servir obertament a l'exèrcit.[150] L'1 de juny del 2009 el President Barack Obama declarà juny com el mes de l'orgull Gai, Lèsbic, Bisexual i Transgènere, citant els disturbis com a raó per "comprometre's per la igualtat davant de la llei pels estatunidencs LGBT".[151] Aquell any es complia el 40è aniversari dels disturbis, cosa que motivà a la reflexió periodistes i activistes sobre els progressos realitzats des del 1969. Frank Rich, de The Nova York Times, assenyalà que no existia cap llei federal que protegís els drets dels gais estatunidencs. Un editorial al Washington Blade comparà el violent activisme durant i després dels disturbis de Stonewall amb l'escassa resposta actual davant de les desigualtats encara existents.[152] Per commemorar aquest aniversari, es realitzaren actes i celebracions arreu del món.[153]

Vegeu també modifica

Notes modifica

  1. ↑ Tots els estats del país, tret d'Illinois, penalitzaven el sexe homosexual consentit entre adults en l'àmbit privat; el 1961: «un adult acusat del crim de tenir sexe amb un altre adult de manera consensuada en la intimitat de casa seva podia tenir una multa lleugera o arribar a passar cinc, deu o vint anys (fins i tot la vida sencera) a la presó. El 1971 vint estats mantenien lleis sobre "sexe psicopàtic" que permetien la detenció d'homosexuals per aquest simple motiu. A Pennsilvània i Califòrnia els ofensors sexuals podien ser tancats en institucions mentals tota la vida i [en] set estats podien ser castrats». (Carter, pàg. 15) La castració, la teràpia emètica, la hipnosi, la teràpia d'electroxoc i les lobotomies eren utilitzades pels psiquiatres per intentar "curar" els homosexuals dels seus desitjos durant la dècada del 1950 i la del 1960.(Katz, pàg. 181–197.)(Adam, pàg. 60.); vegeu també Teràpia de reorientació sexual.
  2. ↑ Vegeu també «Terror lila».
  3. ↑ Los relats de testimonis, incloent-hi cartes i informes de les notícies de la dona que lluità amb la policia, es contradiuen. Mentre que alguns testimonis afirmen que una dona que lluità contra el seu maltractament per part de la policia causà l'enuig de la gentada, alguns informen que diverses "lesbianes gallimarsotes" havien començat a contraatacar mentre encara estaven al bar. Almenys una dona ja estava sagnant quan fou treta del bar (Carter, pàg. 152–153). Craig Rodwell (a Duberman, pàg. 197) afirma que l'arrest de la dona no fou l'incident principal que provocà la violència, sinó que fou un de diversos esdeveniments simultanis.
  4. ↑ El testimoni Morty Manford declarà: "No tinc cap dubte que aquelles persones foren desateses expressament. Presumeixo que hi ha algun tipus de relació entre els gerents del bar i la policia local, per la qual cosa realment no volien arrestar aquella gent. Però com a mínim havien de fingir que feien el seu treball". (Marcus, pàg. 128.)
  5. ↑ Anys després dels disturbis, es considerà la mort de la icona gai Judy Garland aquella mateixa setmana, el 22 de juny del 1969, com a factor important dels disturbis, però cap dels participants de les manifestacions de la matinada del dissabte recorda haver sentit cap menció del nom de Garland. Cap informe imprès fiable dels disturbis cita Garland com a motiu dels altercats, tot i que alguna publicació heterosexual ho comentà de manera sarcàstica. (Carter, pàg. 260.) Sylvia Rivera, que recorda que estigué entristecida i astorada pel nombre de presents al funeral de Garland el divendres 27 de juny, digué que no tenia gaire ganes de sortir. Tanmateix, canvià de parer més tard. (Duberman, pàg. 190–191). Bob Kohler, parlant dels joves sense sostre de Sheridan Square, digué «Em treuen de polleguera quan diuen que la mort de Judy Garland tingué quelcom a veure amb el disturbi. Els nois del carrer s'enfrontaven a la mort diàriament. No tenien res a perdre. I Judy tant se'ls en donava. Estem parlant de nois de catorze, quinze i setze anys. Judy Garland era estimada pels gais de mitjana edad de classe mitjana. M'enfada perquè ho trivialitza tot». (Deitcher, pàg. 72.)
  6. ↑ Un manifestant necessità punts de sutura per curar un genoll, trencada per una de les porres policials; un altre perdé dos dits amb una porta de cotxe. Els testimonis recorden que alguns dels «nois més femenins» reberen fortes pallisses. (Duberman, pàg. 201–202.)
  7. ↑ Carter (pàg. 201) atribueix la fúria contra els reportatges del The Village Voice al seu enfocament sobre la conducta efeminada dels participants, excloent qualsevol acte coratjós. El autor Edmund White insisteix que Smith i Truscott intentaven reafirmar la seva pròpia heterosexualitat en al•ludir als fets i les persones en termes pejoratius.
  8. ↑ El terme "Hairpin drop" (deixar caure una agulla de ganxo) era una expressió de l'argot gai que implicava suggerir o donar pistes sobre l'orientació sexual d'un mateix (LaFrank, pàg. 17.)
  9. ↑ La frase original és: "Do you think homosexuals are revolting? you bet your sweet ass we are!" , que juga amb el doble sentit de revolting, que també significa repugnant.

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Armstrong, Elizabeth, Crage, Suzanna (octubre del 2006). "Movements and Memory: The Making of the Stonewall Myth", American Sociological Review, 71 (5) pàg. 724–752.
  2. ↑ Carter, pàg. 15.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Duberman, pàg. 183.
  4. ↑ Carter, pàg. 79–83.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 "Pride Marches and Parades", a Encyclopedia of Lesbian, Gay, Bisexual, and Transgender History in America, Marc Stein, ed. (2004), Charles Scribner's Sons.
  6. ↑ Adam, pàg. 56.
  7. ↑ Edsall, pàg. 277.
  8. ↑ Adam, pàg. 58.
  9. ↑ Edsall, pàg. 278.
  10. ↑ Adam, pàg. 59.
  11. ↑ Edsall, pàg. 310.
  12. ↑ Marcus, pàg. 58–59.
  13. ↑ Marcus, pàg. 24–25.
  14. ↑ Adam, pàg. 62–63.
  15. ↑ Adam, pàg. 63–64.
  16. ↑ Marcus, pàg. 42–43.
  17. ↑ Marcus, pàg. 21.
  18. ↑ Gallo, pàg. 1–5, 11.
  19. ↑ Marcus, pàg. 47–48.
  20. ↑ Marcus, pàg. 80–88.
  21. ↑ Adam, pàg. 71.
  22. ↑ Marcus, pàg. 105–108.
  23. ↑ DiGuglielmo, Joey (5 de juny del 2009). Steps to Stonewall, Washington Blade. Consultat el 8 de juny del 2009.
  24. ↑ Adam, pàg. 72–73.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 Stryker, Susan (hivern, 2008). "Transgender History, Homonormativity, and Disciplinarity", Radical History Review, pàg. 145–157.
  26. ↑ Faderman i Timmons, pàg. 1–2
  27. ↑ 27,0 27,1 Boyd, Nan Alamilla (2004). "San Francisco" a l'Encyclopedia of Lesbian, Gay, Bisexual and Transgendered History in America, Ed. Marc Stein. Vol. 3. Charles Scribner's Sons. pàg. 71–78.
  28. ↑ Edsall, pàg. 253–254.
  29. ↑ Edsall, pàg. 255–256.
  30. ↑ Adam, pàg. 68–69.
  31. ↑ Carter, pàg. 29–37.
  32. ↑ Carter, pàg. 46.
  33. ↑ Duberman, pàg. 116–117.
  34. ↑ Carter, pàg. 48.
  35. ↑ Sharyn Jackson «"Before Stonewall: Remembering that, before the riots, there was a Sip-In» (en anglès). , 17-06-2008 [Consulta: 13 maig 2010].
  36. ↑ 36,0 36,1 Duberman, pàg. 181.
  37. ↑ Duberman, pàg. 185.
  38. ↑ Carter, pàg. 68.
  39. ↑ Carter, pàg. 80.
  40. ↑ Duberman, pàg. 182.
  41. ↑ Carter, pàg. 71.
  42. ↑ Duberman, pàg. 187
  43. ↑ 43,0 43,1 Duberman, pàg. 189.
  44. ↑ Duberman, pàg. 188.
  45. ↑ Deitcher, pàg. 70.
  46. ↑ Carter pàg. 74.
  47. ↑ 47,0 47,1 Duberman, pàg. 192–193.
  48. ↑ Carter, pàg. 124–125.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 Teal, pàg. 4.
  50. ↑ "4 Policemen Hurt in 'Village' Raid: Melee Near Sheridan Square Follows Action at Bar", The New York Times, 29 de juny, 1969, pàg. 33.
  51. ↑ 51,0 51,1 Carter, pàg. 137.
  52. ↑ 52,0 52,1 Carter, pàg. 142.
  53. ↑ Carter, pàg. 141.
  54. ↑ Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades autogenerated1
  55. ↑ Teal, pàg. 2.
  56. ↑ Carter, pàg. 147.
  57. ↑ Carter, pàg. 147–148.
  58. ↑ Carter, pàg. 148.
  59. ↑ Duberman, pàg. 196.
  60. ↑ Carter, pàg. 152.
  61. ↑ Carter, pàg. 151.
  62. ↑ Carter, pàg. 154.
  63. ↑ 63,0 63,1 Carter, pàg. 156.
  64. ↑ Carter, pàg. 160.
  65. ↑ Carter, pàg. 162.
  66. ↑ Teal, pàg. 13.
  67. ↑ Carter, pàg. 163–165.
  68. ↑ Deitcher, pàg. 67.
  69. ↑ 69,0 69,1 Teal, pàg. 3.
  70. ↑ Carter, pàg. 175
  71. ↑ Carter, pàg. 174
  72. ↑ Teal, pàg. 5
  73. ↑ 73,0 73,1 Teal, pàg. 6.
  74. ↑ Carter, pàg. 178.
  75. ↑ «Christopher Park: Gay Liberation Monument» (en anglès). [Consulta: 13 maig 2010].
  76. ↑ Carter, p. 180.
  77. ↑ Carter, pàg. 181.
  78. ↑ Duberman, pàg. 202.
  79. ↑ "Police Again Rout Village Youths: Outbreak by 400 Follows a Near-Riot Over Raid", The New York Times, 30 de juny del 1969, pàg. 22.
  80. ↑ Carter, pàg. 184.
  81. ↑ Carter, pàg. 185.
  82. ↑ Carter, pàg. 186.
  83. ↑ 83,0 83,1 Duberman, pàg. 204–205.
  84. ↑ Carter, pàg. 191.
  85. ↑ Teal, pàg. 7.
  86. ↑ Duberman, pàg. 205.
  87. ↑ Teal, pàg. 8–9.
  88. ↑ Duberman, pàg. 207.
  89. ↑ Duberman, pàg. 206.
  90. ↑ Duberman, pàg. 208–209.
  91. ↑ Carter, pàg. 203–205.
  92. ↑ Carter, pàg. 205.
  93. ↑ Marcus, pàg. 105–107.
  94. ↑ 94,0 94,1 Carter, pàg. 216–217.
  95. ↑ Duberman, pàg. 210.
  96. ↑ Duberman, pàg. 211.
  97. ↑ LaFrank, pàg. 17.
  98. ↑ 98,0 98,1 Teal, pàg. 19.
  99. ↑ Clendinen, pàg. 31.
  100. ↑ Marcus, pàg. 136.
  101. ↑ Duberman, pàg. 216.
  102. ↑ Carter, pàg. 220–221.
  103. ↑ Clendinen, pàg. 40.
  104. ↑ 104,0 104,1 Carter, pàg 242.
  105. ↑ Duberman, pàg. 235.
  106. ↑ Carter, pàg. 220.
  107. ↑ Clendinen, pàg. 50–51.
  108. ↑ Carter, pàg. 245–246.
  109. ↑ Carter, pàg. 238–239.
  110. ↑ Teal, pàg. 106–108.
  111. ↑ Carter, pàg. 252.
  112. ↑ Clendinen, pàg. 62–64.
  113. ↑ 113,0 113,1 Fosburgh, Lacey (29 juny 1970). "Thousands of Homosexuals Hold A Protest Rally in Central Park", The New York Times, pàg. 1.
  114. ↑ 114,0 114,1 LaFrank, pàg. 20.
  115. ↑ Duberman, pàg. 278–279.
  116. ↑ De la Croix, Sukie (2007). Gay power: A History of Chicago Pride, Chicago Free Press. Consultat l'1 de juny del 2009.
  117. ↑ Cain, pàg. 91–92.
  118. ↑ Carter, pàg. 251.
  119. ↑ 119,0 119,1 Clendinen, pàg. 25.
  120. ↑ LaFrank, pàg. 21.
  121. ↑ Adam, pàg. 82.
  122. ↑ Marcus, pàg. 152–155.
  123. ↑ Clendinen, pàg. 171–172.
  124. ↑ 124,0 124,1 Duberman, pàg. 236.
  125. ↑ Marcus, pàg. 156.
  126. ↑ Adam, pàg. 90–91.
  127. ↑ 127,0 127,1 127,2 Faderman, pàg. 211–212.
  128. ↑ 128,0 128,1 Williams & Retter, pàg. 121.
  129. ↑ Marcus, pàg. 146–147.
  130. ↑ Cain, pàg. 65.
  131. ↑ Cain, pàg. 275.
  132. ↑ Fejes, pàg. 214.
  133. ↑ Duberman, pàg. xv.
  134. ↑ Adam, pàg. 93.
  135. ↑ Barry, pàg. 94.
  136. ↑ Faderman, pàg. 232.
  137. ↑ Faderman, pàg. 210, 266.
  138. ↑ Bronski, pàg. 16.
  139. ↑ Bronski, pàg. 12.
  140. ↑ Carter, pàg. 264.
  141. ↑ Carter, pàg. 266.
  142. ↑ Edsall, pàg. 333.
  143. ↑ Clendinen, pàg. 12.
  144. ↑ LaFrank, pàg. 17.
  145. ↑ Deitcher, pàg. 74.
  146. ↑ Witt et al., pàg. 210
  147. ↑ Thompson, Kara (2004). "Transsexuals, Transvestites, Transgender People, and Cross-Dressers" en Encyclopedia of Lesbian, Gay, Bisexual and Transgendered History in America, Ed. Marc Stein. Vol. 3. Charles Scribner's Sons, 2004. pàg. 203–208.
  148. ↑ LaFrank, pàg. 22.
  149. ↑ David W. Dunlap «Stonewall, Gay Bar That Made History, Is Made a Landmark» (en anglès). , 26-06-1999 [Consulta: 3 març 2010].
  150. ↑ Stonewall 2.0 The Nation. Christopher Lisotta. 4 de novembre del 2009. Consultat el 13 d'abril del 2010.
  151. ↑ «Presidential Proclamation - LESBIAN, GAY, BISEXUAL, AND TRANSGENDER PRIDE MONTH, 2009» (en anglès). , 01-06-2009 [Consulta: 3 març 2010].
  152. ↑ «Alas, Poor Activism, We Knew Her Well» (en anglès). , 26-06-2009.
  153. ↑ Stonewall Riots 40th Anniversary: A Look Back at the Uprising that Launched the Modern Gay Rights Movement Democracy Now! 26 juny 2009. Consultat el 13 d'abril del 2010.

Bibliografia modifica

Plantilla:Refcomienza

  • Adam, Barry (1987). The Rise of a Gay and Lesbian Movement, G. K. Hall & Co. ISBN 0-8057-9714-9
  • Bronski, Michael (ed.) (2003). Pulp Friction: Uncovering the Golden Age of Gay Male Pulps, St. Martin's Griffin. ISBN 0-312-25267-6
  • Cain, Paul (2007). Leading the Parade: Conversations with America's Most Influential Lesbians and Gay Men, Scarecrow Press, Inc. ISBN 0-8108-5913-0
  • Carter, David (2004). Stonewall: The Riots that Sparked the Gay Revolution, St. Martin's Press. ISBN 0-312-34269-1
  • Clendinen, Dudley, and Nagourney, Adam (1999). Out for Good, Simon & Schuster. ISBN 0-684-81091-3
  • D'Emilio, John (1983) Sexual Politics, Sexual Communities, The University of Chicago Press, Chicago
  • Deitcher, David (ed.) (1995). The Question of Equality: Lesbian and Gay Politics in America Since Stonewall, Scribner. ISBN 0-684-80030-6
  • Duberman, Martin (1993). Stonewall, Penguin Books. ISBN 0-525-93602-5
  • Edsall, Nicholas (2003). Toward Stonewall: Homosexuality and Society in the Modern Western World, University of Virginia Press. ISBN 0-8139-2211-9
  • Faderman, Lillian (1991). Odd Girls and Twilight Lovers: A History of Lesbian Life in Twentieth Century America, Penguin Books. ISBN 0-14-017122-3
  • Gallo, Marcia (2006). Different Daughters: A History of the Daughters of Bilitis and the Rise of the Lesbian Rights Movement, Seal Press. ISBN 1-58005-252-5
  • Katz, Jonathan (1976). Gay American History: Lesbians and Gay Men in the U.S.A. Thomas Y. Crowell Company. ISBN 0-690-01165-2
  • LaFrank, Kathleen (ed.) (January 1999). "National Historic Landmark Nomination: Stonewall", U.S. Department of the Interior: National Park Service.
  • Marcus, Eric (2002). Making Gay History, HarperCollins Publishers. ISBN 0-06-093391-7
  • Teal, Donn (1971). The Gay Militants, St. Martin's Press. ISBN 0-312-11279-3
  • Williams, Walter and Retter, Yvonne (eds.) (2003). Gay and Lesbian Rights in the United States: A Documentary History, Greenwood Press. ISBN 0-313-30696-6

Plantilla:Reftermina

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:KRLS/Stonewall&oldid=33001122»