Usuari:Mcapdevila/Guerra medieval

La batalla d'Agincourt (1415). Les batalles campals no eren gaire usuals en la guerra medieval, doncs, com és el cas d'Agincourt, solien suposar la destrucció de l'exèrcit perdedor.

La guerra medieval fou el tipus de guerra lliurat a l'edat mitjana, definida per les característiques pròpies del tipus d'enfrontaments lliurats en aquesta època, basats en el control de places fortes. La visió tradicional de les guerres europees de l'edat mitjana, sostenia que els cavallers eren els amos dels camps de batalla. Aquests, es llançarien a la càrrega delmant i atropellant a la infanteria camperola que trobaven al seu pas, mentre els seus afins corrien a lluitar per decidir el resultat de l'enfrontament.

Segons aquesta versió, el poder dels cuirassats a cavall hauria acabat quan la infanteria, gràcies a les armes de foc i a les tècniques de formacions compactes de piquers i alabarders, va recobrar la seva poder en la batalla. Aquesta visió, alimentada per l'art i les cròniques de l'època, mostrava als nobles combatent a cavall i ignorant als plebeus i camperols que combatien a peu. Tot això s'ha demostrat fals, ja que les tropes de infanteria eren una part important dels exèrcits medievals. Aquestes tropes lluitaven cos a cos i a manera de tropes d'artilleria (amb arcs, ballestes i més tard amb pistoles). La infanteria jugava nbasfdhgsafhgsghfdmasgdjun paper crucial en els setges contra posicions fortificades.

Les guerres medievals es resumeixen en setges i guerra de desgast. Aquesta última variant, consistent en operacions de pillatge anomenades cavalcades, aldarulls o algaras, aconseguia objectius tan variats com el debilitament i la desestabilització política dels rivals, guanys de botí, proveïment de tropes, etc. Els enfrontaments entre exèrcits en camp obert eren infreqüents. Eren més comuns i decisives les maniobres per prendre castells i ciutats mentre s'evitaven batalles que suposessin pèrdues elevades. Els sobirans van arribar fins i tot a prohibir als seus exèrcits entaular batalles que poguessin resultar decisives. En les poques ocasions en què podia tenir lloc una batalla campal, resultava probable que la victòria fora per al bàndol que fes més bon ús dels components principals de l'exèrcit medieval: la tropa de infanteria, la cavalleria i l'artilleria. Altres factors d'importància eren la moral, el lideratge, la disciplina i la tàctica, així com el coneixement del terreny.

Característiques

El Krak dels Cavallers va ser un punt important per al control de Terra Santa. A l'edat mitjana, l'estratègia militar consistia fonamentalment a dominar posicions claus.

L'estratègia militar de l'edat mitjana consistia principalment a controlar les fonts de riquesa i, per tant, en la capacitat dels exèrcits per ocupar terres. En els inicis de l'època, això consistia gairebé exclusivament a arrasar o defensar els camps i les hortes, ja que els cabals procedien de les terres de conreu i de les pastures. Durant la baixa edat mitjana, el ressorgiment i creixement de les urbs va comportar que aquestes es convertissin en centres de riquesa gràcies al comerç derivat de les creuades i gràcies a l'artesania.

La part més important de les guerres medievals radicava en la presa i el control dels castells, ja que en aquests requeia la defensa de les terres, a més del control de la població dels voltants. També les ciutats van fortificar els seus murs amb el seu creixement, i així, en la Baixa Edat Mitjana, la defensa i conquesta de les ciutats va resultar molt més important que controlar els castells.nsyu

La guerra medieval consistia en el setge de places fortes.

Els exèrcits maniobraven per prendre fortificacions importants i devastar les collites, o bé per evitar que l'enemic perpetrés aquest tipus d'atacs. Únicament tenien lloc batalles campals quan es buscava aniquilar a l'exèrcit enemic o posar fi a la devastació. Un exemple d'aquest tipus d'enfrontaments és la batalla de Lechfeld, que va tenir lloc l'any 955 i on es van batre els germànics contra invasors magiars provinents d'Europa Oriental. La victòria decisiva dels germànics, liderats per Otó I el Gran, va posar fi a posteriors incursions dels magiars. Altres exemples més coneguts són la batalla de Hastings, el 1066, on els anglosaxons van ser derrotats pels normands, flamencs i bretons de Guillem el Conqueridor en el seu intent de posar fi a la seva invasió. A la dècada següent a la batalla, els normands van establir el control de Gran Bretanya. La victòria dels francs a la batalla de Tours a 732 enfront dels sarraïns va detenir, en canvi, als invasors.

Aquest tipus de maniobres van ser molt comuns en la Guerra dels Cent Anys. Les batalles de Agincourt, Poitiers i Crécy, lliurades entre França i Anglaterra, van ser les majors temptatives franceses per frenar les invasions angleses. Els francesos van ser derrotats en els tres combats, per la qual cosa les invasions van continuar. El control de França per part dels anglesos, no va ser, però, permanent, i al cap i a la fi, els francesos els van vèncer en la guerra. En Orient Pròxim, les Croades van suposar un intent fracassat per part dels cristians de prendre i controlar punts estratègics en Terra Santa per controlar la zona. Encara que van aconseguir prendre Jerusalem, els croats van ser finalment expulsats.

Els exèrcits medievals

A diferència dels exèrcits nacionals de l'època moderna, l'organització dels exèrcits feudals era molt més simple. Fins a finals del segle xv no van existir regiments o divisions permanents. Els pobles bàrbars que van envair l'Imperi Romà marxaven i combatien a peu i amb espases i destrals. Aquests grups rares vegades podien ser descrits com a autèntics exèrcits, doncs es tractava de bandes armades amb tàctiques i estratègies molt escasses i limitades. Les activitats militars que duien a terme aquests grups solien tenir com a principals comesos fer-se amb aliments i altres botins de guerra. Les batalles consistien en lluites entre hordes que combatien cos a cos sense cap ordre. Amb l'arribada de Carlemany, van aparèixer els primers exèrcits. El dels francs, estableix Carlos Martel i millorat pels seus successors, es componia d'infanteria i cavalleria armada. La cavalleria pesada va donar origen als cavallers medievals com els coneixem. En les seves campanyes, Carlomagno es va enfrontar molt poques vegades contra enemics organitzats.

Amb l'aparició del feudalisme segles després, en convocar un exèrcit feudal, els vassalls es desplaçaven fins al lloc de trobada amb els cavallers, arquers i homes d'armes que s'havien sol·licitat. En el punt de reunió, els diferents contingents de tropes eren reagrupats segons la seva funció. Els cavallers marxaven al costat dels escuders, i els arquers amb la infanteria. Les unitats especials, a saber-se enginyers i artilleria de lloc, eren normalment experts contractats per a la campanya. Un exemple és l'artilleria otomana utilitzada en el bombardeig contra Constantinoble, que va ser manejada per mercenaris cristians.

Des del segle xiv, els mercenaris eren soldats respectables. Aquests guerrers formaven companyies que solien ser utilitzades per senyors rics o per ciutats que els contractaven. Algunes d'aquestes companyies s'especialitzaven en un tipus específic de combat. Per exemple, l'any 1346, 2000 ballesters genovesos van lluitar al servei del rei de França a la batalla de Crécy. Altres companyies conjuminaven contingents de totes les classes. Solien ser descrits en termes del nombre de llances de les quals disposaven. Una llança equivalia a un soldat. Una companyia de 100 llances representava a un centenar de combatents. Aquest sistema va donar origen al terme freelance.

L'inici dels exèrcits moderns permanents es troba en l'any 1439, quan el rei Carlos VII de França va crear les Companyies Reals d'Ordenança, formades per cavallers o per soldats d'infanteria, i eren pagades amb els diners procedents dels impostos. Cada companyia es componia per una dotació establerta d'homes. Qui escollia la seva armadura i les corresponents armes solia ser el monarca.

Organització

La major part de les batallas tenien una disposició establerta en la qual els dos bàndols es preparaven en el camp de batalla abans de començar l'enfrontament. Les operacions de maniobres i els pactes per a la trobada no eren freqüents. D'aquesta manera abans de començar cada batalla existia una preparació de totes les unitats sobre el terreny, això evitava el desordre d'un enfrontament barrejat entre cavallers, infanteria lleugera, unitats a distància com arquers o ballesters, i altres partícips en la batalla. A més els generals i els senyors que controlaven els exèrcits ho feien per després atribuir-se el mèrit de la victòria.

Les Tàctiques militars

A l'alta edat mitjana, les batalles consistien en desordenades lluites entre bandes armades i desordenades; més endavant aquests enfrontaments van evolucionar cap a batalles molt més complexes. Aquesta evolució es va deure en part al desenvolupament de diferents classes d'armes i de tropes i al perfeccionament en el seu ús. Els exèrcits de l'Alta Edat Mitjana consistien en grups d'infanteria, ja que llevat dels sarraïns i els visigots, així com els nòmades d'Europa de l'Est, cap poble havia desenvolupat aquest tipus de soldats. En desenvolupar la cavalleria pesada, els millors exèrcits van ser les hordes de cavallers. La tropa d'infanteria va quedar relegada a arrasar terres de conreu i a realitzar el treball pesat en els setges. No obstant, en el camp de batalla aquest tipus de soldats corrien riscos respecte a ambdós bàndols, el buscar els cavallers l'enfrontament amb els seus rivals en combats individuals. Això era així solament al principi del període, temps en què li infanteria es formava amb serfs i camperols sense cap preparació. Els arquers van ser també de gran utilitat en els setges, però eren encara més vulnerables davant la cavalleria en el camp de batalla, ja que corrien el risc de ser atropellats.

En els últims anys del segle xv, els comandants havien aconseguit instaurar disciplina entre els seus cavallers i havien aconseguit que les seves tropes es cohesionen. En l'exèrcit anglès, els cavallers van acabar mostrant a contracor el seu respecte als arquers després que aquests demostressin la seva gran valor en els camps de batalles de la Guerra dels Cent Anys. La disciplina de la tropa va millorar en haver més homes que lluitaven per diners i menys que ho fessin per l'honor i la glòria. En Itàlia, els soldats mercenaris van adquirir molta fama per llargues campanyes en les que amb prou feines es va vessar sang. Per aquesta època, els soldats de tots els rangs eren actius de valor que no convenia desaprofitar a la lleugera. Els exèrcits feudals que buscaven la glòria eren ara exèrcits professionals amb molt més interès en viure per gaudir de la paga.

La cavalleria

El Combat dels Trenta. Els cavallers solien actuar individualment a la recerca de l'honor i la glòria, de vegades, en detriment del pla de batalla establert.

Un exemple de la conducta indisciplinada dels cavallers medievals és la batalla de Crécy, on un exèrcit francès de 40.000 homes va ser vençut per 10.000 anglesos. La manca de paciència de la cavalleria franca la va portar a carregar atropellant als seus propis ballesters.

En els camps de batalla medievals va ser predominant l'ús de la cavalleria pesada Normalment, aquesta cavalleria s'organitzava en tres cossos o divisions, que eren llançades una darrera l'altra al combat. La primera onada havia d'obrir pas entre l'exèrcit enemic o trencar les seves línies perquè les altres onades poguessin fer-ho. Si l'enemic fugia, començava la persecució i massacre de les seves tropes en retirada. A l'hora de la veritat, els cavallers es movien individualment en detriment del pla establert pel seu comandant. La glòria i l'honor eren gairebé els únics interessos dels cavallers, i per això maniobraven amb la finalitat de fer-se amb les posicions de primera fila en els atacs. La victòria de l'exèrcit al camp de batalla era un objectiu secundari de la seva pròpia glòria. Els cavallers es llançaven a l'atac tan aviat com albiraven a l'enemic, desbaratant l'estratègia del seu líder.

En algunes ocasions, els líders de l'exèrcit desmuntaven als seus cavallers per poder controlar els seus atacs. Això era ben rebut per les tropes de infanteria, que en la melé tenien poques esperances de sortir ben parades. Això augmentava el vigor del combat i la moral entre la soldadesca. De combatre a peu, els cavallers, juntament amb els soldats del carrer, combatien darrere d'estaques o un altre tipus de defenses dissenyades per frenar i desbaratar les càrregues de cavallers enemics.

A la fi de l'època medieval, el poder i la força de la cavalleria pesada, i per tant la seva utilitat, es trobava al mateix nivell que el de la infanteria i els tiradors. Per a aquest temps ja s'havia provat la inutilitat de carregar contra una tropa disciplinada i ben emplaçada. Les regles dels combats havien canviat. Les estaques, trinxeres i altres trampes s'utilitzaven astutament per protegir-se de les càrregues de cavalleria. Atacar una fila quantiosa de piquers i arquers resultava una massacre per als cavallers. Aquests es van veure llavors obligats a combatre a peu oa esperar el moment precís per atacar. Per tant, les devastadores càrregues de principis del període eren possibles, però únicament quan l'enemic trencava files i fugia; es trobava sense ordre o estava al descobert i sense opcions de defensa.

Cavallers

Un cavaller medieval era generalment un soldat muntat i cuirassat, sovint relacionat amb la noblesa o la reialesa, encara que (especialment en Europa del nord) els cavallers també podien provenir de les classes més baixes, i fins i tot podrien ser persones lliures. El cost de la seva armadura, cavalls, i armes era gran; això, entre altres coses, ajudava gradualment a transformar el cavaller, si més no en Europa occidental, en una classe social diferent a part d'altres guerrers. Durant les creuades, les ordes santes de cavallers van lluitar a la Terra Santa.

Cavalleria pesada

La cavalleria pesada, armada amb llances i un variat assortiment d'armes de mà exercir un paper important en les batalles de l'edat mitjana. La cavalleria pesada consistia en cavallers rics i nobles que podien permetre l'equip i els nobles escuders empleats pels nobles. La cavalleria pesada era la diferència entre la victòria i la derrota en moltes batalles dominants. Les seves càrregues eixordadores podien trencar les línies de la majoria de les formacions de la infanteria, fent-los un actiu valuós a tots els exèrcits medievals.

Cavalleria lleugera

La cavalleria lleugera consistir generalment en els homes armats més lleugers, que podrien tenir llances, javelines o armes de projectil, com ara arcs o ballestes. Van utilitzar a la cavalleria lleugera com exploradors, escaramusses o fora dels flancs. Molts països van desenvolupar els seus propis estils de cavalleria lleugera, com ara els arquers muntats hongaresos, els genets hispànics, els ballesters muntats italians i alemanys i els currours anglesos.

La infanteria

Durant l'alta edat mitjana, la principal (i gairebé única) tàctica dels soldats d'infanteria, que componien la principal força dels exèrcits de l'Alta Edat Mitjana, suposava aproximar-se al enemic i descarregar destralades sobre ell. Els francs disposaven de destrals llancívoles anomenades francisca (d'aquí el nom del poble). El poder de la cavalleria pesada, que va aparèixer en temps de Carlemany, va relegar a la infanteria a un segon pla, més que res, perquè no es tractava d'una tropa ben instruïda i amb disciplina. En els primers exèrcits feudals, la infanteria es componia de camperols mal armats i sense instrucció.

Diferents tipus de francisca merovíngia. Aquest tipus de destral era característic dels pobles germànics occidentals.

Els lanceros escocesos en la batalla de Bannockburn (1314). Escòcia de valer de tropes d'infanteria amb llances per derrotar Anglaterra.

Les primeres defenses contra la cavalleria van sorgir de mans dels anglosaxons. Consistia a col·locar als homes junts i amb els escuts junts per formar una barrera que frenés a la cavalleria i els protegís dels arquers. Així van combatre els anglosaxons en la batalla de Hastings, i de fet, van frenar l'atac de la cavalleria normanda. De fet, en les zones on era dificultós formar tropes de cavalleria pesada, especialment regions de terreny més aviat accidentat, com Escòcia o Suïssa, i en les ciutats independents, la infanteria va experimentar cert ressorgiment. A causa de les seves necessitats, van trobar maneres d'organitzar exèrcits eficaços que incloïen molt poca cavalleria. Es va provar que els cavalls no es llançarien contra una barrera d'estaques o de llances. Una formació de lanceros podia frenar a la cavalleria noble de molt més poder, i això per una petita part del cost del manteniment de la cavalleria pesada.

Els escocesos van emprar cercles de lanceros durant les guerres d'independència que es van produir a la fi del segle xiii. William Wallace es va valer d'ella en Falkirk. i Robert Bruce en Bannockburn Van descobrir que aquesta formació, cridada schiltron, era de gran eficàcia. Robert Bruce només va presentar batalla als cavallers anglesos en zones pantanoses, la qual cosa impedia pràcticament la càrrega dels seus enemics.

Els mercenaris suïssos van guanyar molt renom en el combat de piques. Es pot dir que van reviure l'antiga falange macedònia d'Alexandre el Gran i van arribar a adquirir una bona perícia en el combat amb llargues armes de pal. La seva tàctica consistia a formar un esquadró de piquers. Les quatre files exteriors subjectaven les piques a una mateixa altura, apuntant més cap avall. Això creava una eficaç defensa contra la cavalleria. Les files de la rereguarda usaven armes de pal per apunyalar als enemics que s'acostaven a la formació. Els suïssos s'havien especialitzat fins a tal punt que eren capaços desplaçar-se sense trencar la formació amb relativa rapidesa. Gràcies a això van passar també a ser una tropa d'atac.

L'única forma eficaç de dissoldre els compactes quadres de piquers era l'artilleria, principalment canons, que trencaven les files de les formacions de soldats aglutinats. Els castellans van ser els primers a aconseguir-ho. Les tropes castellanes del Gran Capità combatien també als piquers amb una tropa d'espadatxins proveïts amb rodelas. Es tractava de soldats lleugers que s'escorrien entre les piques i atacaven directament als piquers. Les forces del Gran Capità van ser les primeres a combinar, en una mateixa formació, piques, espases i armes de foc; com a resultat es va obtenir una formació capaç de batre a diferents armes en diversos terrenys, ja fos en defensa o atacant. Per això alguns consideren a Gonzalo Fernández de Còrdova com el primer estrateg modern.

Les armes de la guerra medieval

Els setges

Un enfrontament militar típic de setge en l'edat mitjana es donava quan un exèrcit assetjava el castell de l'oponent. Si aquest estava ben defensat, les opcions es limitaven a establir un setge amb la finalitat de retre la fortalesa per gana, oa utilitzar màquines de setge per destruir les defenses fortificades. De vegades els propis sitiadores es veien forçats a defensar-se atacs que venien en ajuda de la ciutat.

Els dissenys medievals inclouen la catapulta (la qual alhora inclou lonagre), la balista (o ballesta) i el fonèvol. Aquestes màquines utilitzaven energia mecànica per llançar grans projectils i així destruir les muralles. A Europa, la catapulta la va inventar Dionís I de Siracusa l'any 399 aC També es van utilitzar l'ariet i la torre de setge. Una altra forma era amb llargues escales recolzades sobre la paret, però no sobre fortificacions d'altes dimensions, i a més a més aquest mètode no donava defenses a l'escalador. De fet, en la pròpia torre de setge, torre de fusta amb rodes que permetia als atacants escalar les muralles i alhora protegir-se de les fletxes enemigues, hi havia una sèrie d'escales posades com per pujar una torre qualsevol, i en l'últim pis una porta de fusta, de manera que en ajuntar-se un gran nombre de soldats obrien la porta, que es recolzava sobre el mur, i els soldats sortien a massacrar als enemics. Normalment, era després d'això quan s'utilitzaven més escales perquè més soldats s'internessin en la fortalesa, i s'obrissin pas per obrir les portes, i així poder entrar llavors amb més reforços,i finalment la cavalleria.

trabuquet, arma de setge de l'època medieval, que podia llançar uns dos projectils per hora a l'objectiu.

Una altra arma molt important era el trabuquet, que tenia major abast que la catapulta, i se solia utilitzar sobretot a Àsia per llançar animals morts per malaltia (incloses les persones), provocant epidèmies entre els assetjats, forçant-los a rendir-se. De fet, es diu que quan l'exèrcit mongol va assetjar la ciutat genovesa de Kaffa a la regió de Crimea, van llançar cossos infectats per una malaltia, i atès que la base del poder genovès era el comerç, la malaltia es va estendre per tota Europa amb gran celeritat. Aquesta malaltia era la Pesta Negra (la de 1347).

Hi havia altres tàctiques, com per exemple encendre focs al voltant de les muralles per intentar descompondre el ciment que subjectava a les pedres unes amb altres, o en ocasions fins i tot es minaven els fonaments amb túnels excavats sota les muralles.

Els romans d'Orient per defensar Constantinoble, com tenien el major port d'Europa, i no se sap si del món, era necessari defensar per mar, creant la flota més poderosa de l'època, i amb ajuda d'un invent només per ells conegut anomenat " foc grec ".

La guerra naval

Les batalles navals són menys conegudes en ser menys freqüents, ja normalment s'intentava detenir que l'enemic després de deixar la seva embarcació (el que demostra un gran retard en aquest aspecte, doncs ja els egipcis van descobrir l'eficàcia de detenir als enemics pel mar) . No obstant això, també hi havia diverses batalles navals, i van ser tan sagnants o més que les terrestres.

Al principi de l'edat mitjana, els àrabs tenien un gran poder naval; van assolar Sicília el 652 i van derrotar l'armada romana d'Orient el 655.

L'Imperi Romà d'Orient va ser famós per la seva superioritat naval. La seva flota, després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident va controlar la Mediterrània, especialment durant l'edat d'Or de Justinià I, a més d'una flota que patrullava el Danubi. Cal entendre que tenir una important flota era crucial per defensar Constantinoble, la capital, doncs tenia el port més important d'Europa, possiblement del món, de la seva època d'esplendor. No obstant això, va tenir una primerenca derrota contra tropes àrabs el 655. No obstant això, la capital la van salvar gràcies a un invent secret que només ells coneixien, el foc grec, una barreja de diferents compostos químics que en entrar en contacte amb l'aigua, cremava, i prenia així els vaixells enemics. El navili model de la flota romana d'Orient era el dromón, evolució dels trirremes clàssics. És un vaixell de rem, similar a la galera, d'un sol pal. El velam era llatí (de vela quadrada) com a herència de les tècniques de navegació precedents.

Amb el renaixement macedónico que va tenir del segle xi, la flota va tornar a recuperar el seu paper predominant a la Mediterrània Oriental, encara que no va aconseguir el seu anterior poder. En les últimes raneres de l'imperi, ja reduït a un grapat de ciutats portuàries, les restes del seu poder naval van ser clau per mantenir aquestes posicions fins a l'últim lloc de Constantinoble.

Quan el poder àrab a la Mediterrània va començar a declinar, les ciutats comercials italianes de Gènova, Pisa, i Venècia van fundar xarxes comercials i van construir armades per protegir-les i ser la nova potència naval . Al principi les armades van lluitar contra els àrabs (en Bari al 1004, en Messina al 1005), però després es van trobar lluitant contra els normands que s'havien traslladat a Sicília, i finalment l'un contra l'altre. Els genovesos i els venecians van lluitar quatre guerres navals, en el 1253-1284, 1293-1299, 1350-1355, i en el 1371-1378. L'última guerra va finalitzar amb una victòria decisiva per a Venècia, el que li va permetre gaudir durant gairebé un segle de la dominació comercial del Mediterrani abans que altres països europeus comencessin a explorar cap al sud i l'oest.

Els víkings, que van assolar Europa amb els seus drakkar, embarcacions llargues, estretes, lleugeres i amb poc calat i amb rems en gairebé tota la longitud del casc (amb una vela en versions més modernes), no és que els seus vaixells fossin poderosos , però eren molt maniobrables, i per això podien internar-i atacar poblacions remuntant rius com el Sena, el Tàmesi o el Tajo. Els nòrdics també van lluitar en moltes batalles navals entre ells mateixos. Això es feia normalment lligant els vaixells d'ambdós bàndols un contra l'altre, lluitant així essencialment una batalla terrestre sobre el mar. No obstant això, el fet que el costat perdedor no podia escapar fàcilment, significava que les batalles tendien a ser molt dures i sagnants. La Batalla de Svolder és potser de les més famoses. El rei anglès Alfredo el Gran va construir una flota amb la que els va derrotar.

Imatge d'un vaixell víking o drakkar.

Al nord d'Europa, d'altra banda, per la Guerra dels Cent anys, el gairebé continu conflicte entre Anglaterra i França rarament comporta una activitat naval més sofisticada que el transport dels cavallers a través del canal de la Mànega, i potser el tractar d'atacar aquests transports. La Batalla de Dover al 1217, entre una flota francesa de 80 vaixells sota el comandament d'Eustaqui el Monjo i una flota anglesa de 40 sota el comandament d'Hubert de Burgh, és notable per ser la primera batalla registrada usant les tàctiques dels vaixells de vela, amb la victòria del primer a la mateixa, que no obstant això va ser derrotat després.

L'ús de la pólvora

Article principal: Pólvora

La pólvora és una pols explosiu utilitzat en balística, en particular pólvora negra, una barreja explosiva d'un 75% de nitrat potàssic, un 15% de carbó i un 10% de sofre aproximadament. La pólvora va ser el primer explosiu conegut; la seva fórmula apareix ja al segle xiii, en els escrits del monjo anglès Roger Bacon, encara que sembla haver estat descoberta pels xinesos, que la van utilitzar amb anterioritat en la fabricació de focs artificials. És probable que la pólvora s'introduís a Europa procedent de l'Orient Pròxim. Berthold Schwarz, un monjo alemany de començaments del segle xiv, pot haver estat el primer a utilitzar la pólvora per impulsar un projectil. Siguin quins siguin les dades precises i les identitats dels seus descobridors i primers usuaris, el cert és que la pólvora es fabricava a Anglaterra el 1334 i que en 1340 Alemanya comptava amb instal·lacions per a la seva fabricació. El primer intent d'utilització de la pólvora per minar els murs de les fortificacions es va dur a terme durant el lloc de Pisa en 1403. En la segona meitat del segle xvi, la fabricació de pólvora en la majoria dels països era un monopoli de l'Estat, que va reglamentar el seu ús al començament del segle xvii. Va ser l'únic explosiu conegut fins al descobriment de l'anomenat or fulminant, un poderós explosiu utilitzat per primera vegada el 1628 durant les conteses bèl·liques que es van desenvolupar al continent europeu.