Obre el menú principal

El Vescomtat de Xelva és un títol nobiliari i antiga jurisdicció senyorial del Regne de València.

El 1390, Joan I d'Aragó dóna el títol de vescomte a Pere Lladró de Vilanova i casat amb Violant de Boïl i López d’Eslava.[1] Aquest nou vescomtat té el seu centre a la vila de Xelva, als Serrans, lloc que junt a Toixa i Sinarques, havia comprat en Vilanova el 1386 a Huguet de Bordils. Aquest és el primer títol nobiliari valencià concedit a algú aliè a la família reial, i Joan I ho va fer amb el títol de vescomte de Vilanova i Xelva en agraïment d'entrar en batalla contra els francesos invasors del Rosselló, en consideració dels seus serveis i antiguitat del seu llinatge,[2] vinculant el 1408 i el 1412 els seus béns a la descendència masculina.[3]

Fill de Ramon de Vilanova i de Montagut i de Maria Lladró i de Castre, a qui Joan I dóna el senyoriu de Manzanera (Terol), el qual pertanyia a la Corona des de 1327, on aixecarà el convent franciscà amb la bula fundacional més antiga d'Aragó i que seguirà vinculat al vescomtat de Xelva fins a la seua venda el 26 d'agost de 1537.[4]

A banda d'aquestes tres viles, el vescomtat dominava els llocs de Benaer, Sagra, Loriguilla, Domenyo, Figueroles de Domenyo, Torre de Castro, Calles, Manzanera i Benaixeve.

El segon vescomte serà el seu fill Ramon Lladró de Vilanova i de Boïl,que es casà amb Elvira de Pallars i de Mur, senyor de Castalla, Manzanera, Toixa, Sinarques, Domenyo, Loriguilla, Benaer, Benaixeve, castell de Sagra, Ibi, Tibi i Onil.[5]

Pere Roger Lladró i de Pallars (1420) —tercer vescomte i fill de l'anterior—, que es casà (1410) amb Elionor Cornell i de Luna i morí (1480) sense fills masculins.[6]

El va succeir el seu germà Jaume Roger Lladró i de Pallars, quart vescomte. Aquest quart vescomte de Xelva es casà primer amb Cecília d’Arinyo (d’aquest matrimoni foren fills Pere i Jaume Lladró de Pallars i d’Arinyo) i després amb Caterina de Centelles i de Bellvís, amb la qual tingué Lluís de Pallars Lladró de Vilanova i de Centelles.[1]

Pere Lladró de Pallars i d’Arinyo fou cinquè vescomte de Xelva, i es casà primer amb Margarida Lladró de Pallars (filla de Baltasar, baró de Castalla), i d’aquest matrimoni nasqué Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars, que es casà amb Beatriz de Bobadilla, i foren pares de Margarida Lladró de Pallars i de Bobadilla; en segones noces es casà amb Inés Manrique, i foren pares de Pere Lladró de Pallars i Manrique.[7]

Pere Lladró de Pallars i Manrique serà el sisè Vescomte de Xelva (pel fet de no haver-hi descendència agnatícia de Lluís Lladró de Pallars i Lladró de Pallars) i es casà amb Isabel Beneito. Aquests foren pares d'Esperança Gràcia Lladró de Pallars i Beneito, però el vescomtat i les senyories passaren a l’oncle d’aquesta, Francesc Lladró de Pallars i Manrique.[1]

Francesc Lladró de Pallars i Manrique, setè vescomte de Xelva, el qual morí sense hereus agnaticis.[1]

El huitè vescomte de Xelva fou Francesc Lladró de Pallars i Bonet, nét del quart vescomte, Jaume Roger Lladró de Pallars, també sense descendència.[1]

El novè vescomte de Xelva fou el seu nebot Jaume Ceferí Lladró de Pallars i Ponts (o Ponç), fill de Pere Lladró de Pallars i Bonet i d’Elionor Ponç, el qual fou primer comte de Sinarques (1597). Fundà (1617) un nou vincle hereditari i es casà (1597) amb Francina Ferrer i Lladró de Pallars, filla del baró de Sot de Xera i de Guadasséquies, i foren pares de Joan i Blanca Lladró de Pallars i Ferrer.[1]

Joan Lladró de Pallars i Ferrer—segon comte i desè vescomte— es casà (1622) amb María Ana de Velasco y de Ibarra, filla dels marquesos de Salines.[1]

L’onzè vescomte i tercer comte fou llur fill Gaspar Lladró de Pallars i de Velasco, que es casà amb María de Silva y de Palafox, i foren pares de Lucrècia (primera marquesa de Sot i quarta comtessa de Sinarques) i de Maria Anna Lladró de Pallars i de Silva, que heretà la seva germana.[1]

Maria Anna Lladró de Pallars i de Silva fou segona marquesa de Sot i s’intitulà comtessa de Sinarques; però li posaren plet els seus parents Josep Lladró de Pallars, el comte del Real, el comte de Peñaflor i de Las Amayuelas i el guanyador del plet, Francesc Lladró de Vilanova i Esteve, àlies Lluís de Luna i Cornell, que es titulava marquès d’Almonesir i comte de Pavies i era rebesnét de Lluís Lladró de Boïl-Cornell i de Vilanova, Senyor de Pardines i nebot del segon vescomte de Xelva.[1]

El 1655, el vescomtat passa als Sabata de Calataiud. Posteriorment és ostentat pels Azlar de Aragón i els Silva.

Al llarg de la història també ha estat denominat com a Vescomtat de Manzanera, de Vilanova o de Vilanova de Xelva.

Enllaços externsModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Gran Enciclopèdia Catalana. Lladró» (en català). Enciclopèdia.cat, col·laboració: PMOB / AFE. [Consulta: 2 desembre 2017].
  2. LÓPEZ RODRÍGUEZ, CARLOS. Nobleza y poder político en el Reino de Valencia (1416-1446) (en castellà). València: Universitat de València Publicacions PUV, 2005, p. 71. ISBN 978-84-370-61634. 
  3. «Gran Enciclopèdia Catalana. Lladró» (en català). Gran Enciclopèdia Catalana, col·laboració: PMOB / AFE. [Consulta: 2 desembre 2017].
  4. «Cronología histórica. Cronología de hechos históricos de la España medieval y de la conquista española de América y el Pacífico. Etiqueta: El Vizcondado de Chelva» (en castellà). Jordi Gibert Arce, Última modificació 7 juliol 2018. [Consulta: 18 juliol 2018].
  5. «Gran Enciclopedia catalana. Lladró» (en català). Enciclopèdia.cat. col·laboració: PMOB / AFE. [Consulta: 2 desembre 2017].
  6. «Gran Enciclopèdia catalana. Lladró» (en català). Enciclopèdia.cat. Col·laboració: PMOB / AFE. [Consulta: 2 desembre 2017].
  7. «Gran Enciclopèdia Catalana. Lladró» (en català). Enciclopedia.cat, col·laboració: PMOB / AFE. [Consulta: 2 desembre 2017].

Coord.: 39° 44′ 15″ N, 0° 59′ 23″ O / 39.737405555556°N,0.9898°O / 39.737405555556; -0.9898