Vicente Parra

actor espanyol

Vicente Parra Collado (Oliva, La Safor, 5 de febrer de 1931 - Madrid, 2 de març de 1997) va ser un actor valencià.[1]

Infotaula de personaVicente Parra
Biografia
Naixement5 febrer 1931 Modifica el valor a Wikidata
Oliva (Safor) Modifica el valor a Wikidata
Mort2 març 1997 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióActor Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0663419 Find a Grave: 7003136 Modifica els identificadors a Wikidata

BiografiaModifica

Comença molt jove en el teatre - integrant-se entre d'altres en les companyies de Luis Prendes i Amparo Rivelles - i en petits papers al cinema. Debuta cinematogràficament el 1949 als 18 anys, de la mà de Ramón Torrado, amb la pel·lícula Rumbo. El 1956 amb El expreso de Andalucía, de Francesc Rovira-Beleta aconsegueix un renom en el món del cinema. El seu moment de major popularitat l'aconsegueix gràcies a ¿Dónde vas, Alfonso XII? (1958), de Luis César Amadori, pel·lícula en la qual interpreta el paper d'Alfons XII, pel qual és recordat. Dos anys després protagonitzava una seqüela titulada ¿Dónde vas, triste de ti?.

Amb posterioritat la seva popularitat va declinar gradualment, entre d'altres raons -segons Enrique del Pozo- perquè va sofrir marginació dins de la professió a causa de ser homosexual.[2] Va reprendre la seva carrera teatral creant la seva pròpia companyia i participant en els muntatges Cita en Senlis (1963) de Jean Anouilh, Cara de plata (1967), Solo Dios puede juzgarme (1969), d'Emilio Romero, El amante complaciente (1969), de Graham Greene o Hilo rojo, en la qual va donar vida a Sigmund Freud.

Entrada la dècada dels setanta, intenta donar un gir a la seva carrera, superant l'etapa de galant, per a donar vida a un psicòpata a La semana del asesino (1972), d'Eloy de la Iglesia. Un any després repeteix experiència amb el mateix director, exercint també com a productor, en el thriller Nadie oyó gritar. Cap dels dos títols va tenir èxit.

Els seus treballs es van anar espaiant, i de la seva última etapa artística destaquen la sèrie de TV Platos rotos (1985), les obres de teatre La jaula de las locas (1977), Isabelita la Miracielos (1978), Isabel, reina de corazones (1983), La barca sin pescador (1984), El cianuro ¿sólo o con leche? (1985), Los ladrones somos gente honrada (1985), La decente (1988) i La noche del sábado (1991) o les pel·lícules Suspiros de España (y Portugal) (1995) i Tranvía a la Malvarrosa (1997), ambdues de José Luis García Sánchez.

PremisModifica

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[3]
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1972 Millor actor La semana del asesino Guanyador

FilmografiaModifica

Obres de teatreModifica

ReferènciesModifica