José Antonio Nieves Conde

director de cinema espanyol

José Antonio Nieves Conde (Segòvia, 22 de desembre de 1915 - Madrid, 14 de setembre de 2006) va ser un cineasta i periodista espanyol, director de llargmetratges com Surcos, Angustia i Balarrasa.[1]

Infotaula de personaJosé Antonio Nieves Conde
Biografia
Naixement22 desembre 1911 Modifica el valor a Wikidata
Segòvia (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort14 setembre 2006 Modifica el valor a Wikidata (94 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, escriptor, guionista, periodista, oficial de l'exèrcit Modifica el valor a Wikidata
Activitat1947 Modifica el valor a Wikidata –  1976 Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
Rang militaralferes provisional Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerra Civil espanyola Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0631370 Allocine: 95174 Allmovie: p226869
Find a Grave: 15727652 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Fill d'una família nombrosa, de pare militar, va ser molt aficionat al cinema des de nen. Acabat el Batxiller Superior a Segòvia, va començar la carrera de Dret a Madrid, afiliant-se a Falange Española de las JONS, l'ideari social de les quals marcaria profundament les seves obres cinematogràfiques. En esclatar la Guerra Civil, va marxar al capdavant com a voluntari falangista en el bàndol revoltat, oposant-se a la unificació de la Falange i el Requeté decretada per Franco, alineant-se en el bàndol falangista dels "hedillistas" (partidaris de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera al capdavant de la Falange que es va oposar a la unificació decretada per Franco) i aconseguint el grau d'alferes provisional de infanteria. No va arribar a acabar els estudis universitaris.[2]

En acabar la guerra va tornar a Segòvia on va treballar en premsa i ràdio fins que va tornar a Madrid per a convertir-se en crític de cinema del diari Pueblo. Entre 1939 i 1942 va ser redactor de la revista de cinema Primer Plano com a responsable de la secció Fuera de cuadro.[3]

Amic de Carlos Fernández Cuenca, Luis Gómez Mesa i Rafael Gil, es va iniciar professionalment al cinema amb aquest últim en 1941 com a ajudant de direcció. Fins a 1946 va treballar en cinc de les seves pel·lícules com Viaje sin destino i Tierra sedienta.

A partir de 1942 va abandonar Primer Plano i Pueblo —pel que sembla per desavinences amb la direcció— i es va dedicar professionalment al cinema.

Obra cinematogràfica modifica

Va dirigir la seva primera pel·lícula, Senda ignorada, una història de gàngsters situada als Estats Units, en 1946. A aquesta seguiren Angustia, també policíaca i declarada d'"interès nacional", amb Rafael Bardem i Julia Caba Alba en 1947 i Llegada la noche, amb guió de Carlos Blanco en 1948.

En 1950 va dirigir Balarrasa amb guió de Vicente Escrivá i amb actors com Fernando Fernán Gómez, María Rosa Salgado, Maruchi Fresno, Luis Prendes i José Bódalo, també catalogada d'interès nacional i que va suposar el seu primer gran èxit popular i econòmic. També en 1950 codirigí juntament amb Julien Duvivier Black Jack.

Va arribar al cim de la seva carrera com a cineasta en 1951 amb Surcos. Aquesta pel·lícula, d'una marcada inspiració social d'orientació falangista, amb guió de Natividad Zaro i Gonzalo Torrente Ballester a partir d'un argument d'Eugenio Montes i amb Luis Peña i María Asquerino com a protagonistes, és considerada com una de les grans pel·lícules del cinema espanyol. Surcos va causar polèmica en el seu moment i va ser atacada per l'Església en tractar temes tabú de l'època com la misèria, l'estraperlo i l'èxode rural, per la qual cosa va haver de canviar el final abans de l'estrena. A més, malgrat guanyar el segon Premi Nacional del Sindicat de l'Espectacle i el primer premi del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics, no va aconseguir l'èxit comercial que mereixia.

Va dirigir també Rebeldía (1954); Los peces rojos, amb guió de Carlos Blanco (1954), de la que Antonio Giménez-Rico va ver un remake, Hotel Danubio en 2003; La legión del silencio (1955), codirigida amb José María Forqué; Entre hoy y la eternidad (1956), amb Arthur M. Rabenalt i Todos somos necesarios (1956).

En 1957, El inquilino, amb un repartiment en el qual figuraven Manuel Alexandre, Antonio Ozores i Fernando Fernán Gómez, va xocar amb la censura que primer la va prohibir i més tard la va autoritzar amb talls importants i un gran nombre de canvis. A partir de llavors va passar de ser el director oficial a ser considerat un realitzador difícil.

La dècada dels 1960 va ser fructífera en pel·lícules que no van aconseguir la repercussió de les anteriors, com Don Lucio y el hermano Pío (1960); Prohibido enamorarse (1961); El diablo también llora (1963); El sonido de la muerte (1965); Cotolay (1966); Marta (1971); Historia de una traición (1972) i Las señoritas de mala compañía (1973). També va realitzar algunes pel·lícules de cert contingut eròtic com La revolución matrimonial (1975); Volvoreta (1976) i Más allá del deseo (1976), amb la qual finalitza la seva carrera cinematogràfica.[4]

Premis i reconeixements modifica

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[5][6]
Any Categoria Pel·lícula
1951 Millor director Surcos
Balarrasa
1963 Millor director El diablo también llora

L'1 de març de 1990 l'Assemblea de Directors i Realitzadors Cinematogràfics i Audiovisuals d'Espanya, ADIRCAE, li va concedir un premi especial com a homenatge per tota la seva trajectòria professional, en la qual es destacava el seu intent d'introduir el discurs neorrealista al cinema espanyol.

La Seminci de Valladolid va dedicar a l'octubre de 1995 un cicle monogràfic a la seva trajectòria professional amb la projecció de tota la seva filmografia i li va lliurar una Espiga d'Or especial.

A l'octubre de 1996, aquest mateix certamen castellà va incloure la seva pel·lícula Surcos en el cicle Cien años del cine en España i a més va rebre en Saragossa una de les medalles d'or del Centenari del cinema a Espanya, que li va concedir la Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.

Filmografia modifica

Referències modifica

  1. José Antonio Nieves Conde, director de cine, El País, 15 de setembre de 2006
  2. José Antonio Nieves Conde, Real Academia de la Historia
  3. José Antonio Nieves Conde a españacultura.es
  4. Muere José Antonio Nieves Conde, histórico director de cine, El Periódico, 15 de setembre de 2006
  5. «Premios del CEC a la producción española de 1951». Círculo de Escritores Cinematográficos. Arxivat de l'original el 2020-08-01. [Consulta: 20 agost 2016].
  6. «Premios del CEC a la producción española de 1963». CEC. Arxivat de l'original el 2019-03-27. [Consulta: 15 octubre 2016].

Bibliografia modifica