Viquipèdia

Virus de l'encefalitis japonesa

virus

El virus de l'encefalitis japonesa (VEJ) és un virus RNA esfèric d'uns 40 nm de diàmetre amb una coberta externa que té projeccions irregulars de glicoproteïna E; el qual forma part del gènere Flavivirus, pertanyent a la familia Flaviviridae i és causant d'encefalitis principalment en cavalls i en humans. També afecta els porcs, en els quals provoca avortaments i naixements de cries mortes o malformades. El seu genoma està format per uns 11.000 nucleòtids, encara que el nombre exacte varia lleugerament segons la soca viral.[1][2] El principal vector del VEJ és un mosquit culícid, Culex tritaeniorhynchus,[3] amb independència de les seves variants poblacionals;[4] encara que altres espècies del mateix gènere de mosquits i del gènere Aedes també poden transmetre el virus.[5] L'encefalitis per VEJ es troba a àmplies zones d'Àsia i a la zona del Pacífic occidental.[6][7]

Infotaula d'ésser viuVirus de l'encefalitis japonesa
Japanese encephalitis virus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Genomavirus d'ARN monocatenari positiu, virus d'ARN monocatenari positiu i virus d'ARN monocatenari positiu Modifica el valor a Wikidata
Malaltiaencefalitis japonesa Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
FamíliaFlaviviridae
GènereFlavivirus
EspècieJapanese encephalitis virus Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
EpònimJapó Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Endèmic de

Etiologia modifica

Es tracta d'un Arbovirus del gènere Flavivirus i de la família Flaviviridae. S'ha identificat només un serotip del VEJ però dos subtipus de virus (Nakayama i JaGar-01), tot i que s'han identificat diferències antigèniques i genètiques entre soques d'aquest agent mitjançant proves com la fixació del complement, la inhibició de l'hemaglutinació o proves de neutralització utilitzant anticossos monoclonals. Biomolecularment, ara per ara es coneixen cinc genotips del virus.

Forma part del serocomplex (grup antigènic) de l'encefalitis equina veneçolana juntament amb altres virus zoonòtics importants com el virus de l'encefalitis de St. Louis, el virus de l'encefalitis de la Vall de Murray i el virus del Nil occidental (introduït als EUA a finals dels 90 i que és endèmic en aus silvestres i mosquits natius).[8] El virus causant de l'encefalitis japonesa no persisteix fora de l'hoste viu, però pot mantenir-se en els mosquits, rèptils, amfibis i ratpenats[9] quan aquests hivernen.

Espècies afectades modifica

El virus de l'encefalitis japonesa afecta principalment a l'espècie humana, a porcs i a cavalls. Poden infectar-se també animals domèstics (gos, gat, vaca, ovella, cabra), rèptils,[10] amfibis i aus. S'han descrit infeccions letals pel JEV en foques d'un aquàrium xinés.[11] Les aus i els porcs representen els hostes de manteniment més importants.[12] Existeixen vacunes veterinàries pel bestiar porcí i equí.[13]

Malaltia en el bestiar porcí modifica

 
5 porcs nascuts morts i 2 més petits momificats, a causa d'una truja afectada per VEJ

La infecció en el porc produeix grans pèrdues econòmiques a causa de l'alta taxa d'avortaments i morts neonatals.[14]

Durant l'epidèmia de 1947-1949, al Japó, es va arribar a registrar una taxa de 50-70% de mortalitat neonatal i avortaments en bestiar porcí.

Els parts de les truges solen contenir major nombre de morts nascuts, també fetus momificats o amb hidrocefàlia, amb simptomatologia nerviosa i normals.[15]

Els animals adults infectats amb prou feines mostren símptomes, de vegades només un període febril; les truges, però, si tenen una infecció severa pot portar-les a la infertilitat.

Els mascles presenten una disminució en el nombre i motilitat dels espermatozous. S'ha observat en ells edema testicular i infertilitat temporal.[16] La majoria de porcs infectats tornen a la normalitat perquè les partícules víriques (i per tant el virus) poden eliminar-se pel semen.

Malaltia en el bestiar equí modifica

La letalitat en equins pot arribar al 25%. La infecció equina pot cursar seguint tres patrons diferents: transitori, letàrgic i hiperexcitable.[17]

Entre 1948-1967 la morbiditat en aquests animals va ser d'un 44,8/100.000 a Àsia, mentre que en la gran epidèmia del 1948 del Japó la mortalitat va ascendir a un 337,1/100.000. Després de l'ús de pesticides i la reducció del nombre de cavalls, la malaltia pràcticament ha desaparegut al Japó.[18]

Entre els signes generals que presenta aquesta malaltia, cal destacar en aquest cas l'avortament i la mort neonatal. 

Malaltia en el bestiar boví, caprí i oví modifica

La morbiditat en aquests animals és baixa.

Distribució modifica

Distribució geogràfica modifica

 
Distribució geogràfica de l'encefalitis japonesa

És endèmica en 24 països del Pacífic Occidental i d'Àsia Sud-oriental. A principis del segle xx la malaltia es va concentrar en zones temperades d'Àsia (Japó, península de Corea, Taiwan i Xina), però actualment es troba en diferents zones de l'Àsia temperada i tropical, amb major prevalença a Índia, Nepal, Xina, Sri Lanka, Filipines i Tailàndia. S'ha propagat també al nord d'Austràlia, Vietnam, Cambodja, Laos, Papua Nova Guinea, Indonèsia, Guam, Bangladesh Birmània i Pakistan. A moltes d'aquestes regions és l'encefalitis vírica més important i amb l'índex de mortalitat més alt.[19]

D'altra banda, la malaltia també es troba en zones rurals i periurbanes on les persones estan properes i poden contactar amb mosquits Culex spp. infectats. L'augment de la criança domèstica de porcs sense cap control sanitari dins d'àrees urbanes amb una forta expansió poblacional, motivat per la necessitat d'aconseguir menjar d'un cost baix a països en desenvolupament i escasses infraestructures, és un factor que incrementa el risc de transmissió urbana als tròpics i les possibilitats d'emergència del virus fora d'Àsia.[20] El canvi climàtic i l'ampliació del flux internacional de mercaderies i persones són elements a tenir en compte a l'hora d'avaluar aquest darrer supòsit.

L'anàlisi molecular de mosquits recollits al nord d'Itàlia entre 2010 i 2011 va posar de manifest la presència en una població de Culex pipiens d'ARN viral idèntic al de les soques de VEJ existents en els ratpenats xinesos.[21] Experimentalment, s'ha comprovat que els Aedes albopictus and Culex pipiens europeus són vectors competents per transmetre els genotips III i V del VEJ.[22]

Distribució per edat modifica

Pot afectar a persones de qualsevol edat centrant-se principalment en nens de 3 a 6 anys. Als països on la malaltia és endèmica, la taxa de mortalitat es redueix a causa que gran part dels adults estan immunitzats naturalment en haver patit la infecció durant la infància. 

Distribució estacional modifica

En gran part de la zona temperada d'Àsia el virus de l'encefalitis japonesa es transmet essencialment a l'estiu. En conseqüència, és en aquesta època quan es produeixen les grans epidèmies.[23]

A les regions tropicals i subtropicals la transmissió pot donar-se durant tot l'any; a les zones d'arrossars la transmissió es dona en els períodes previs a la collita. 

En l'època de pluges augmenta la població de vectors, intensificant d'aquesta manera la transmissió.[24] 

Distribució temporal modifica

Cada 2-15 anys es produeixen els principals brots d'encefalitis japonesa a les zones amb més prevalença. 

La incidència anual de la malaltia varia segons els països i les zones, però de mitjana és de 1:1000 habitants; en casos d'epidèmia la incidència arriba a augmentar fins a 1:25. En tot el món es detecten 68.000 casos d'encefalitis japonesa a l'any.  

Segons un informe[25] del Butlletí de l'OMS d'octubre de 2011, es produeixen 20.400 morts a l'any provocats per aquesta malaltia, ja que té una alta taxa de mortalitat (20-30%). 

Transmissió i període d'incubació modifica

 
Culex pipiens, un tipus de culícid vector del VEJ

Els principals vectors de la malaltia són culícids dels gèneres Culex i Aedes. Aquests queden infectats després d'alimentar-se de la sang d'algun dels reservoris del virus, com ara els porcs, determinades espècies de ratpenats i algunes aus.[26] Els garrins infectats són un reservori molt important del virus, ja que quan perden la immunitat calostral desenvolupen una virèmia subclínica molt intensa  i poden infectar a un gran nombre de vectors.[27] Els porcs adults també poden eliminar el virus pel semen, fet que implica una possible transmissió venèria; una característica que es va comprovar en inseminar dues truges joves amb semen d'un porc infectat, les quals després presentaren febre i infertilitat. A més, l'àmplia i estreta proximitat dels ànecs domèstics i els humans als països asiàtics suggereix el fet que aquests animals podrien ser hostes secundaris rellevants, amb un impacte possiblement similar al dels porcs en la disseminació dels diferents genotips del virus, segons indiquen estudis experimentals.[28]

En el cas que el vector invertebrat infecti a èquids o humans, aquests no experimentaran una virèmia suficient i el virus no es transmetrà. Per això s'anomenen hostes accidentals o de carreró sense sortida. Si un culícid infectat pica a un bòvid, aquest esdevé infectat però no desenvolupa la malaltia i tampoc la virèmia.

El risc de transmissió d'aquesta malaltia augmenta a l'estiu, sobretot a les zones càlides d'Àsia, així com als arrossars, zones rurals i periurbanes que es troben en contacte amb els reservoris vertebrats i amb els vectors de la malaltia. Conèixer les espècies de mosquits d'un lloc en particular responsables de la transmissió del virus és molt important, ja que el comportament de cadascuna d'elles és diferent i les intervencions dirigides a disminuir el nombre de C. tritaeniorhynchus no sempre són aplicables en determinades àrees.[29] Durant l'hivern el virus es pot mantenir en els vectors, sobretot en els ous de mosquit, gràcies a la seva capacitat de transmissió transestadial[30] i transovàrica[31] i sobrevivint en els ratpenats o altres hostes homeoterms.

El JEV es pot adquirir també per inoculació accidental parenteral o a través d'una transfusió de sang.[32]

El període d'incubació, és a dir, el temps que passa des que s'ha produït la infecció fins que apareixen els símptomes, oscil·la entre 4 i 16 dies. A partir d'aquest temps podem entreveure els signes de la infecció.

En cavalls, aquest període es troba entre 8 i 10 dies. En porcs infectats de forma experimental, en canvi, a les 24 hores ja es pot apreciar un augment de la temperatura i de la virèmia.

Patogènia i lesions modifica

La majoria de les infeccions del virus de l'encefalitis japonesa són lleus i els individus només presenten febre i cefalea transitòries, o poden ser asimptomàtiques. Ara bé, aproximadament una de cada 250 infeccions pot arribar a convertir-se en una malaltia greu amb simptomatologia com ara febre elevada, cefalea, rigidesa nucal, desorientació, reflexos exaltats, paràlisi espàstica, pèrdua del nivell de consciència, coma i mort. Rares vegades, la infecció pel VEJ es manifesta de forma sobtada amb una trombosi del si venós cerebral.[33] La taxa de letalitat pot arribar al 30% en les persones que presenten signes evidents d'encefalitis.[34] Aquesta variabilitat en el curs de les infeccions pel VEJ implica que, a banda de la predilecció del virus per les cèl·lules cerebrals, altres factors influeixen en la gravetat del procés, com ara l'edat i les diferències en el funcionament de la immunitat cel·lular dels subjectes infectats. Estudis in vitro indiquen que el virus infecta preferentment cèl·lules glials i cèl·lules precursores neurals i no neurones. Experiments en organoids demostren que les cèl·lules més afectades són els astròcits i les cèl·lules glials corticals externes del cervell en desenvolupament.[35] L'entrada del VEJ dins del teixit nerviós es produeix gràcies a la seva glicoproteïna E de superfície, la qual lliga els virions i les cèl·lules a infectar i fa possible el posterior alliberament del genoma viral en el citoplasma d'aquestes.[36] El mecanisme patogènic fonamental del VEJ és la inducció d'una resposta inflamatòria incontrolada en el SNC, en la qual l'activació microglial[37] i els monòcits tenen un paper important.[38]

S'ha descrit la coinfecció per VEJ i el bacteri Burkholderia pseudomallei,[39] germen causal de la melioïdosi (una malaltia infecciosa semblant al borm que afecta els animals i les persones, provocant pneumònies greus, abscessos cutanis i ocasionalment sèpsia),[40] i es creu possible l'existència d'alguna interacció entre els dos microorganismes.[41] La concurrència d'encefalitis japonesa i neurocisticercosi no és infreqüent, fet que s'atribueix a un efecte sinèrgic provocat pels els cisticercs que facilita l'entrada del virus al cervell.[42]

Encara que els individus es recuperin de la malaltia, entre un 20 i un 30% d'ells presenten seqüeles com problemes mentals, de comportament o neurològics. Alguns estudis que inclouen conjuntament malalts adults i pediàtrics indiquen percentatges encara més alts.[43]

Tractament, prevenció i control modifica

No existeix cap cura antivírica dirigida a pacients amb encefalitis japonesa. El tractament es basa únicament en l'alleujament dels símptomes greus i en donar suport al pacient perquè superi la infecció, per aquest motiu el Program for Appropriate Technology in Health (PATH) ha desenvolupat un seguit de directrius clíniques.[44] El fet que no hi hagi cura, fa que la prevenció i el control siguin dos pilars molt importants per a evitar la malaltia.[45]

Existeixen vacunes segures i eficaces per a prevenir la malaltia i en l'actualitat s'utilitzen principalment quatre tipus: vacunes inactivades derivades de l'encèfal de ratolí, vacunes inactivades derivades de cultius de cèl·lules Vero, vacunes vives atenuades, i vacunes vives recombinants.[46]

Tradicionalment, les vacunes més utilitzades eren un producte inactivat purificat que s'elaborava a partir de les soques Nakayama o Beijing propagades en el teixit encefàlic de ratolins. Aquestes encara es produeixen i s'usen en alguns països.

En els últims anys, als països en els que la malaltia és endèmica, la vacuna viva atenuada SA14-14-2 (fabricada a la Xina i precalificada com a tal l'octubre de 2013 per l'OMS) és la més utilitzada.[47] Al novembre de 2013, l'Aliança Mundial per a Vacunes i Immunització va habilitar mecanismes de finançament per a donar suport a les campanyes de vacunació en països que reunien els requisits. Avui dia, existeixen quatre vacunes comercialitzades: l'esmentada SA14-14-2, JE-VAX, ChimeriVax-JE i IC51, totes elles basades en el genotip III del virus.[48] La vacuna IC51 (IXIARO®)[49] té una gran eficàcia i destaca pel seu bon perfil de tolerabilitat en nens, adults i ancians.[50]

L'alletament no és una contraindicació per vacunar les mares en risc d'adquirir el VEJ. Els lactants han de ser vacunats seguint les pautes rutinàries recomanades.[51]

L'OMS recomana mesures estrictes de prevenció i control, entre elles la immunització, i el reforçament dels mecanismes de vigilància i notificació en totes les regions en les quals la malaltia constitueix una prioritat de salut pública. Encara que el nombre de casos sigui baix, s'ha de procedir a la vacunació en tots els entorns que siguin adequats per a la transmissió del virus. L'any 2016, 22 dels 24 (un 92%) països amb presència del VEJ mantenien sistemes de vigilància, mentre que quatre anys abans només existien en un 75% d'ells. Dit any, la meitat d'aquests països desenvolupava programes d'immunització. Alguns implementats a nivell nacional, altres a nivell regional incloent totes les zones de risc i bastants a nivell local però sense incloure moltes zones de risc elevat.[52]

Per aquest motiu tots els viatgers que visitin zones on l'encefalitis japonesa està present haurien de vacunar-se i a més, prendre precaucions per evitar les picades de mosquits (usant repel·lents, roba de màniga llarga, vaporitzadors...) i així reduir el risc d'infecció.[53] La administració de les dues dosis preceptives de la vacuna una setmana abans del viatge (dies 0 i 7) proporciona una protecció del 99%. Aquells que reben només una dosi desenvolupen una resposta immunològica subòptima i no poden considerar-se protegits.[54]

El VEJ és sensible a les solucions d'etanol al 70%, de glutaraldehid al 2%, de formol al 3-8 %, d'hipoclorit de sodi a l'1%, a la povidona iodada o altres preparats fenòlics amb iode i als solvents/detergents orgànics. També és sensible a la radiació ultraviolada i als raigs gamma. El 50% dels virus s'inactiven a 50º durant deu minuts i el 100% a 56º durant 30 minuts.[55]

Treballs amb murins efectuats per científics xinesos indiquen que solucions d'ouabaïna[56] i de digoxina,[57] provinents de substàncies d'origen natural, tenen un efecte protector davant la infecció pel VEJ. L'ouabaïna en especial redueix de forma significativa la morbiditat i la mortalitat dels ratolins infectats, fet que podria obrir la porta al desenvolupament de nous fàrmacs contra el virus basats en aquest glicòsid.[58] Una avaluació feta també amb ratolins per determinar l'eficàcia contra el JEV de diversos medicaments ja comercialitzats ha comprovat que el bortezomib (un inhibidor específic del proteasoma)[59] produeix una millora significativa dels canvis clínics i histopatològics en els animals sotmesos als experiments.[60]

Diagnòstic modifica

El diagnòstic definitiu s'ha de fer unint el diagnòstic clínic amb el serològic o analític. Es realitza recollint mostres del cervell humà, d'animals morts (en èquids no dona bons resultats) o de fetus porcins que es sospiti que han mort d'aquesta malaltia. L'aïllament es pot fer en embrions de pollastre, cèl·lules de ronyó de porcs o hàmsters, línies cel·lulars de mosquits o en mostres de teixits de ratolins d'entre 2 i 4 dies d'edat. El virus aïllat pot reconèixer-se mitjançant les proves característiques que el posen en evidència com l'hemaglutinació, tècniques ELISA[61] o PCR.

En els humans el mètode d'elecció pel diagnòstic és mitjançant una prova serològica o analitzant una mostra de líquid cefalorraquidi (LCR). Les proves serològiques inclouen: neutralització del virus, inhibició de l'hemaglutinació,[62] ELISA i immunofluorescència per detectar antígens virals.[63] És difícil aïllar el virus en sang durant l'estadi inicial de la infecció, però s'identifica en el LCR en més d'un terç dels casos aguts.

Es poden donar reaccions creuades[64] en zones on conviuen altres virus del serogrup de l'encefalitis japonesa. Per fer un correcte diagnòstic i evitar errors, s'utilitzen tècniques com la neutralització del virus o es bloquegen els epítops amb ELISA i així es poden obviar les reaccions creuades.

En èquids una bona prova diagnòstica és la detecció de IgM i IgE específics en la mostra de LCR. En porcs es realitza una prova d'aglutinació en làtex per detectar anticossos del virus presents en el sèrum.[65] S'ha desenvolupat un algoritme diagnòstic per diferenciar serològicament en pollastres i cavalls la infecció pel JEV de la produïda pel virus del Nil Occidental.[66]

Zoonosi modifica

Des que sorgí al Japó durant la dècada de 1870 el VEJ s'ha propagat intensament per tota l'Àsia i és, a hores d'ara, la causa més important d'encefalitis epidèmica a nivell global.[67]

En zones tropicals la malaltia en humans es presenta de forma endèmica tot l'any, però en els països de clima temperat predomina en èpoques concretes com a finals d'estiu i a la tardor. La transmissió es veu accentuada en èpoques de pluges, ja que augmenta la població de vectors. El desenvolupament agrícola i el cultiu intensiu d'arròs en determinades zones, ha donat lloc a una major propagació de l'encefalitis japonesa. En el decurs dels darrers anys, el genotip I (GI) del VEJ s'ha convertir en el dominant a l'Àsia, desplaçant al genotip III (GIII). El genotip I té un temps d'incubació extrínsec (l'interval entre la penetració de d'un virus en un vector i el moment en què aquest és capaç de contagiar-lo) més curt, fet que incrementa la seva transmissibilitat zoonòtica i afavoreix l'aparició d'epidèmies.[68] Les soques del GI es divideixen en dos clades: GI-a i GI-b. Els dos s'originaren a les regions endèmiques del Sud-est asiàtic, però tenen patrons de dispersió i característiques epidemiològiques diferents. Les soques GI-a foren aïllades primer a Tailàndia i Cambodja i després a Austràlia. Contrastant amb la limitada distribució geogràfica del clade GI-a, les soques del clade GI-b s'han dispersar ràpidament per la majoria dels països de l'Àsia Oriental, sent les responsables del desplaçament abans esmentat de les soques GIII.[69]

S'ha detectat la presència del VEJ en mosquits de regions asiàtiques de gran altitud (>3.100 m) considerades fins ara lliures d'ell per les seves especials condicions climàtiques i escassa població de bestiar porcí.[70]

La malaltia té major prevalença en zones rurals i periurbanes on les persones tenen més risc degut a la proximitat amb els vectors de la malaltia, tot i que la vacunació, canvis en les pràctiques agrícoles i millores en el nivell de vida poden reduir en gran manera la incidència de la malaltia en humans.

La major part de les infeccions que es donen en humans són asimptomàtiques, donant només signes clínics en una relació aproximada d'1 de cada 200 persones. Aquestes presenten les característiques pròpies de l'encefalitis japonesa (comentat a l'apartat de patogènia i lesions), encara que en algunes persones es poden donar fins i tot nivells de consciència reduïda que, en casos greus, poden evolucionar cap a un estat de coma.

En àrees on el virus està present acostuma a afectar més a nens petits perquè les persones grans ja han estat en conctacte prèviament amb la malaltia i presenten immunitat enfront aquesta.

Mitjançant mesures preventives com l'ús de repel·lents i insecticides, roba de màniga llarga i pantaló per protegir de les picades es pot reduir el risc de transmissió, així com fent algunes modificacions ambientals i utilitzant vacunes preventives.

Referències modifica

  1. ↑ Xu LJ, Liu R, Ye S, Ling H, Zhu CM «Genomic analysis of a newly isolated of Japanese encephalitis virus strain, CQ11-66, from a pediatric patient in China» (en anglès). Virol J, 2013 Abr 1; 10, pp: 101. DOI: 10.1186/1743-422X-10-101. PMC: 3637482. PMID: 23548058 [Consulta: 9 setembre 2018].
  2. ↑ Desingu PA, Ray PK, John JK, Das T, et al «First Complete Genome Sequence of Genotype III Japanese Encephalitis Virus Isolated from a Stillborn Piglet in India» (en anglès). Genome Announc, 2017 Gen; 5 (3), pp: e01503-e01516. DOI: 10.1128/genomeA.01503-16. PMC: 5255922. PMID: 28104663 [Consulta: 9 setembre 2018].
  3. ↑ Lytra, I «Morphology and biology of Culex tritaeniorhynchus» (en anglès). Life Conops, 2013; Nov 13, pàgs: 2 [Consulta: 24 gener 2020].
  4. ↑ Rajavel AR, Kumar NP, Natarajan R, Vanamail P, et al «Morphological and molecular characterization of the ecological, biological and behavioural variants of the JE vector Culex tritaeniorhynchus: an assessment of its taxonomic status» (en anglès). J Vector Borne Dis, 2015 Mar; 52 (1), pp: 40-51. ISSN: 0972-9062. PMID: 25815866 [Consulta: 25 juny 2018].
  5. ↑ Oliveira, ARS; Cohnstaedt, LW; Cernicchiaro, C «Japanese Encephalitis Virus: Placing Disease Vectors in the Epidemiologic Triad» (en anglès). Ann Entomol Soc Am, 2018 Oct; 111 (6), pp: 295-303. ISSN 0013-8746. DOI: 10.1093/aesa/say025 [Consulta: 24 gener 2020].
  6. ↑ «Manual de la OIE sobre animales terrestres 2010». Encefalitis japonesa, 05-2010, pàg. 1-11.[Enllaç no actiu]
  7. ↑ CFSPH «Encefalitis japonesa». Iowa State University: Encefalitis japonesa B, Arbovirus B, virus de la encefalitis transmitida por el mosquito, 11-2007, pàg. 1-6.
  8. ↑ Poidinger M, Hall RA, Mackenzie JS «Molecular characterization of the Japanese encephalitis serocomplex of the flavivirus genus» (en anglès). Virology, 1996 Abr 15; 218 (2), pp: 417-421. DOI: 10.1006/viro.1996.0213. ISSN: 1096-0341. PMID: 8610471 [Consulta: 31 gener 2020].
  9. ↑ Sattawaphaet, W; Junpee, A; Nuchprayoon, S «Mosquito Distribution and Japanese Encephalitis Virus Infection in a Bat Cave and Its Surrounding Area in Lopburi Province, Central Thailand» (en anglès). Thai J Vet Med, 2012; 42 (1), pp: 43-49. Arxivat de l'original el 28 de juny 2018. ISSN: 0125-6491 [Consulta: 28 juny 2018].
  10. ↑ Shortridge KF, Oya A, Kobayashi M, Yip DY «Arbovirus infections in reptiles: studies on the presence of Japanese encephalitis virus antibody in the plasma of the turtle, Trionyx sinensis» (en anglès). Southeast Asian J Trop Med Public Health, 1975 Jun; 6 (29, pp: 161-169. ISSN 0125-1562. PMID: 170690 [Consulta: 16 febrer 2020].
  11. ↑ Li X, Qiao M, Deng X, Chen X, et al «Lethal Encephalitis in Seals with Japanese Encephalitis Virus Infection, China, 2017» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2019 Ag; 25 (8), pp: 1539-1542. DOI: 10.3201/eid2508.181663. PMC: 6649316. PMID: 31310219 [Consulta: 29 gener 2020].
  12. ↑ Ladreyt H, Durand B, Dussart P, Chevalier V «How Central Is the Domestic Pig in the Epidemiological Cycle of Japanese Encephalitis Virus?: A Review of Scientific Evidence and Implications for Disease Control» (en anglès). Viruses, 2019 Oct 15; 11 (10), pii: E949. DOI: 10.3390/v11100949. PMC: 6832429. PMID: 31618959 [Consulta: 12 febrer 2020].
  13. ↑ Mansfield KL, Hernández-Triana LM, Banyard AC, Fooks AR, Johnson N «Japanese encephalitis virus infection, diagnosis and control in domestic animals» (en anglès). Vet Microbiol, 2017 Mar; 201, pp: 85-92. DOI: 10.1016/j.vetmic.2017.01.014. ISSN: 1873-2542. PMID: 28284628 [Consulta: 28 juny 2018].
  14. ↑ ComAcross «Encephalitis management» (en anglès). Onehealthsea.org, 2018 Jun; 139 (rev), págs: 5 [Consulta: 1r març 2020].
  15. ↑ Lindahl J, Boqvist S, Ståhl K, Thu HT, Magnusson U «Reproductive performance in sows in relation to Japanese Encephalitis Virus seropositivity in an endemic area» (en anglès). Trop Anim Health Prod, 2012 Feb; 44 (2), pp: 239-245. DOI: 10.1007/s11250-011-0005-0. PMC: 3247673. PMID: 22081319 [Consulta: 26 febrer 2018].
  16. ↑ Lambert T, Killoran K, Leedom Larson KR «Japanese encephalitis virus» (en anglès). Swine Health Information Center and Center for Food Security and Public Health, Iowa State University, 2015; Ag, pàgs: 17 [Consulta: 16 setembre 2018].
  17. ↑ AHP Disease Manual «Japanese encephalitis» (en anglès). FAO, United Nations Secretariat of the Pacific Community, 2013 Jun (2nd Ed); B212, pàgs: 5. Arxivat de l'original el 17 de setembre 2018 [Consulta: 16 setembre 2018].
  18. ↑ Shimojima M, Nagao Y, Shimoda H, Tamaru S, et al «Full genome sequence and virulence analyses of the recent equine isolate of Japanese encephalitis virus» (en anglès). J Vet Med Sci, 2011 Jun; 73 (6), pp: 813-816. DOI: 10.1292/jvms.10-0502. ISSN: 1347-7439. PMID: 21233594 [Consulta: 26 febrer 2018].
  19. ↑ Le Flohic G, Porphyre V, Barbazan P, Gonzalez JP «Review of climate, landscape, and viral genetics as drivers of the Japanese encephalitis virus ecology» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2013 Set 12; 7 (9), pp: e2208. DOI: 10.1371/journal.pntd.0002208. PMC: 3772072. PMID: 24069463 [Consulta: 28 juny 2018].
  20. ↑ Lindahl J, Chirico J, Boqvist S, Thu HT, Magnusson U «Occurrence of Japanese Encephalitis Virus Mosquito Vectors in Relation to Urban Pig Holdings» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2012 Des 5; 87 (6), pp: 1076–1082. DOI: 10.4269/ajtmh.2012.12-0315. PMC: 3516078. PMID: 23033401 [Consulta: 28 juny 2018].
  21. ↑ Ravanini P, Huhtamo E, Ilaria V, Crobu MG, et al «Japanese encephalitis virus RNA detected in Culex pipiens mosquitoes in Italy» (en anglès). Euro Surveill, 2012 Jul 12; 17 (28), pii: 20221. DOI: 10.2807/ese.17.28.20221-en. ISSN: 1560-7917. PMID: 22835438 [Consulta: 10 setembre 2018].
  22. ↑ de Wispelaere M, Desprès P, Choumet V «European Aedes albopictus and Culex pipiens Are Competent Vectors for Japanese Encephalitis Virus» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2017 Gen 13; 11 (1), pp: e0005294. DOI: 10.1371/journal.pntd.0005294. PMC: 5268654. PMID: 28085881 [Consulta: 10 setembre 2018].
  23. ↑ CDC «Transmission of Japanese Encephalitis Virus» (en anglès). NCEZID, Division of Vector-Borne Diseases, 2019; Feb 8 (rev), págs: 1 [Consulta: 1r març 2020].
  24. ↑ Sachan, D «Asia’s battle against brain fever» (en anglès). Lancet Neurol, 2015 Jun; 14 (6), pp: 568-569. DOI: 10.1016/S1474-4422(15)00063-0. ISSN: 1474-4465. PMID: 25987275 [Consulta: 31 gener 2020].
  25. ↑ Campbell, Grant L «Estimated global incidence of Japanese encephalitis: a systematic review». Bull World Health Organ 2011; 89, 03-08-2011, pàg. 766–774E.
  26. ↑ Preziuso S, Mari S, Mariotti F, Rossi G «Detection of Japanese Encephalitis Virus in bone marrow of healthy young wild birds collected in 1997-2000 in Central Italy» (en anglès). Zoonoses Public Health, 2018 Nov; 65 (7), pp: 798-804. DOI: 10.1111/zph.12501. ISSN: 1863-1959. PMID: 29974677 [Consulta: 16 febrer 2020].
  27. ↑ Lord JS, Gurley ES, Pulliam JR «Rethinking Japanese Encephalitis Virus Transmission: A Framework for Implicating Host and Vector Species» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2015 Des 10; 9 (12), pp: e0004074. DOI: 10.1371/journal.pntd.0004074. PMC: 4686064. PMID: 26657648 [Consulta: 28 juny 2018].
  28. ↑ Karna AK, Bowen RA «Experimental Evaluation of the Role of Ecologically-Relevant Hosts and Vectors in Japanese Encephalitis Virus Genotype Displacement» (en anglès). Viruses, 2019 Gen 6; 11 (1), pii: E32. DOI: 10.3390/v11010032. PMC: 6356879. PMID: 30621345 [Consulta: 13 febrer 2020].
  29. ↑ Longbottom J, Browne AJ, Pigott DM, Sinka ME, et al «Mapping the spatial distribution of the Japanese encephalitis vector, Culex tritaeniorhynchus Giles, 1901 (Diptera: Culicidae) within areas of Japanese encephalitis risk» (en anglès). Parasit Vectors, 2017 Mar 16; 10 (1), pp: 148. DOI: 10.1186/s13071-017-2086-8. PMC: 5356256. PMID: 28302156 [Consulta: 28 juny 2018].
  30. ↑ Go YY, Balasuriya UB, Lee CK «Zoonotic encephalitides caused by arboviruses: transmission and epidemiology of alphaviruses and flaviviruses» (en anglès). Clin Exp Vaccine Res, 2014 Gen; 3 (1), pp: 58-77. DOI: 10.7774/cevr.2014.3.1.58. PMC: 3890452. PMID: 24427764 [Consulta: 23 setembre 2018].
  31. ↑ Saiyasombat, R «Characterization of the transovarial transmission potential, tissue tropisms and genetic determinants of host specificity of single-host flaviviruses» (en anglès). Graduate Theses and Dissertations, Iowa State University Digital Repository, 2014; 13956, pàgs: 132 [Consulta: 23 setembre 2018].
  32. ↑ Cheng VCC, Sridhar S, Wong SC, Wong SCY, et al «Japanese Encephalitis Virus Transmitted Via Blood Transfusion, Hong Kong, China» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2018 Gen; 24 (1), pp: 49–57. DOI: 10.3201/eid2401.171297. PMC: 5749455. PMID: 29043965 [Consulta: 24 setembre 2018].
  33. ↑ Neo, RJ «Japanese Encephalitis presenting with cerebral venous sinus thrombosis: a case report» (en anglès). Med J Malaysia, 2019 Des; 74 (6), pp: 537-539. ISSN 0300-5283. PMID: 31929482 [Consulta: 6 febrer 2020].
  34. ↑ Ericsson, CD; Steffen, R; Shlim, DR; Solomon, T; et al «Japanese Encephalitis Vaccine for Travelers: Exploring the Limits of Risk» (en anglès). Clin Infect Dis, 2002 Jul 15; 35 (2), pp: 183-188. DOI: 10.1086/341247. ISSN: 1537-6591. PMID: 12087525 [Consulta: 24 gener 2020].
  35. ↑ Zhang B, He Y, Xu Y, Mo F, et al «Differential antiviral immunity to Japanese encephalitis virus in developing cortical organoids» (en anglès). Cell Death Dis, 2018 Jun 18; 9 (7), pp: 719. DOI: 10.1038/s41419-018-0763-y. PMC: 6006338. PMID: 29915260 [Consulta: 28 juny 2018].
  36. ↑ Yun SI, Lee YM «Early Events in Japanese Encephalitis Virus Infection: Viral Entry» (en anglès). Pathogens, 2018 Ag 13; 7 (3), pii: E68. DOI: 10.3390/pathogens7030068. PMC: 6161159. PMID: 30104482 [Consulta: 4 octubre 2018].
  37. ↑ Banerjee A, Tripathi A «Recent advances in understanding Japanese encephalitis» (en anglès). F1000Res, 2019 Nov 13; 8, pii: F1000 Faculty Rev-1915. DOI: 10.12688/f1000research.19693.1. PMC: 6854871. PMID: 31781366 [Consulta: 29 gener 2020].
  38. ↑ Lannes N, Summerfield A, Filgueira L «Regulation of inflammation in Japanese encephalitis» (en anglès). J Neuroinflammation, 2017 Ag 14; 14 (1), pp: 158. DOI: 10.1186/s12974-017-0931-5. PMC: 5557552. PMID: 28807053 [Consulta: 10 setembre 2018].
  39. ↑ ITIS «Burkholderia pseudomallei (Whitmore, 1913) Yabuuchi et al., 1993» (en anglès). Standard Report Page, 2020 Gen 17; 960173 (rev), pàgs: 2 [Consulta: 31 gener 2020].
  40. ↑ Foong YC, Tan M, Bradbury RS «Melioidosis: a review» (en anglès). Rural Remote Health, 2014; 14 (4), pp: 2763. ISSN: 1445-6354. PMID: 25359677 [Consulta: 8 setembre 2018].
  41. ↑ Li XY, Ke BX, Chen CN, Xiao HL, et al «First co-infection case of melioidosis and Japanese encephalitis in China» (en anglès). BMC Infect Dis, 2018 Set 4; 18 (1), pp: 452. DOI: 10.1186/s12879-018-3364-6. PMC: 6122635. PMID: 30180813 [Consulta: 8 setembre 2018].
  42. ↑ Handique SK, Das RR, Saharia B, Das P, et al «Coinfection of Japanese encephalitis with neurocysticercosis: an imaging study» (en anglès). AJNR Am J Neuroradiol, 2008 Gen; 29 (1), pp: 170-175. DOI: 10.3174/ajnr.A0769. ISSN: 1936-959X. PMID: 17928378 [Consulta: 8 setembre 2018].
  43. ↑ Yin Z, Wang X, Li L, Li H, et al «Neurological sequelae of hospitalized Japanese encephalitis cases in Gansu province, China» (en anglès). Am J Trop Med Hyg, 2015 Jun; 92 (6), pp: 1125-1129. DOI: 10.4269/ajtmh.14-0148. PMC: 4458813. PMID: 25918213 [Consulta: 9 setembre 2018].
  44. ↑ Solomon, T; Koelemay, K; Marfin, A; Roth, C; et al «Japanese Encephalitis Clinical Care Guidelines. Guidelines for management of children presenting with symptoms or signs of acute encephalitis syndrome» (en anglès). PATH, 2006; Nov, pàgs: 39. Arxivat de l'original el 26 de juny 2018 [Consulta: 25 juny 2018].
  45. ↑ Romero Cabello, Raúl. Microbiologia y parasitologia humana (en castellà). 3ª Ed. Panamericana, 2007; Jun 30, pàgs: 999. ISBN 9789687988481. 
  46. ↑ Hills SL, Walter EB, Atmar RL, Fischer M; ACIP Japanese Encephalitis Vaccine Work Group «Japanese Encephalitis Vaccine: Recommendations of the Advisory Committee on Immunization Practices» (en anglès). MMWR Recomm Rep, 2019 Jul 19; 68 (2), pp: 1-33. DOI: 10.15585/mmwr.rr6802a1. PMC: 6659993. PMID: 31518342 [Consulta: 6 març 2020].
  47. ↑ López Tricas, JM «Vacuna contra la Encefalitis Japonesa o Fiebre Cerebral» (en castellà). Microbiología y Parasitología, Info-farmacia.com, 2013; Nov 8, pàgs: 5 [Consulta: 5 febrer 2020].
  48. ↑ Yun SI, Lee YM «Japanese encephalitis: the virus and vaccines» (en anglès). Hum Vaccin Immunother, 2014 Feb 1; 10 (2), pp: 263–279. DOI: 10.4161/hv.26902. PMC: 4185882. PMID: 24161909 [Consulta: 25 juny 2018].
  49. ↑ CDC «Japanese Encephalitis Vaccine» (en anglès). NCEZID, Division of Vector-Borne Diseases, 2019; Jul 25 (rev), págs: 2 [Consulta: 1r març 2020].
  50. ↑ Amicizia D, Zangrillo F, Lai PL, Iovine M, Panatto D «Overview of Japanese encephalitis disease and its prevention. Focus on IC51 vaccine (IXIARO®)» (en anglès). J Prev Med Hyg, 2018 Mar; 59 (1), pp: E99–E107. DOI: 10.15167/2421-4248/jpmh2018.59.1.962. PMC: 6009073. PMID: 29938245 [Consulta: 9 setembre 2018].
  51. ↑ Drugs and Lactation Database «Japanese Encephalitis Vaccine» (en anglès). LactMed [Internet]. National Library of Medicine (US), 2016 Jun 2; NBK500996 (rev), pàgs: 2. PMID: 30000055 [Consulta: 9 setembre 2018].
  52. ↑ Heffelfinger JD, Li X, Batmunkh N, Grabovac V, et al «Japanese Encephalitis Surveillance and Immunization — Asia and Western Pacific Regions, 2016» (en anglès). MMWR Morb Mortal Wkly Rep, 2017 Jun 9; 66 (22), pp: 579-583. DOI: 10.15585/mmwr.mm6622a3. PMC: 5720240. PMID: 28594790 [Consulta: 9 setembre 2018].
  53. ↑ Oya A, Kurane I «Japanese encephalitis for a reference to international travelers» (en anglès). J Travel Med, 2007 Jul-Ag; 14 (4), pp: 259-268. DOI: 10.1111/j.1708-8305.2007.00134.x. ISSN: 1708-8305. PMID: 17617849 [Consulta: 9 setembre 2018].
  54. ↑ Rosselot, GA «Last-Minute Travelers» (en anglès). A: Travelers' Health Yellow Book; Chap. 8: Advising Travelers with Specific Needs. National Center for Emerging and Zoonotic Infectious Diseases, CDC, 2017; Jun 3 (rev), pàgs: 6 [Consulta: 9 setembre 2018].
  55. ↑ Office of Laboratory Security «Japanese encephalitis virus» (en anglès). Infectious Substances: Material Safety Data Sheet, MSDSonline. Public Health Agency of Canada, 2001; Mar, pàgs: 9 [Consulta: 25 setembre 2018].
  56. ↑ PubChem «Ouabain» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2020 Gen 18; Compound Summary CID 439501 (rev), pàgs: 59 [Consulta: 22 gener 2020].
  57. ↑ PubChem «Digoxin» (en anglès). NCBI, US National Library of Medicine, 2020 Feb 15; Compound Summary CID 2724385 (rev), pàgs: 79 [Consulta: 26 febrer 2020].
  58. ↑ Guo J, Jia X, Liu Y, Wang S, et al «Screening of Natural Extracts for Inhibitors against Japanese Encephalitis Virus Infection» (en anglès). Antimicrob Agents Chemother, 2019; Des 23, pii: AAC.02373-19. DOI: 10.1128/AAC.02373-19. ISSN: 1098-6596. PMID: 31871089 [Consulta: 22 gener 2020].
  59. ↑ DrugBank «Bortezomib» (en anglès). Canadian Institutes of Health Research/The Metabolomics Innovation Centre, 2020 Mar 5; DB00188 (rev), pàgs: 34 [Consulta: 6 març 2020].
  60. ↑ Lv BM, Tong XY, Quan Y, Liu MY, et al «Drug Repurposing for Japanese Encephalitis Virus Infection by Systems Biology Methods» (en anglès). Molecules, 2018 Des 18; 23 (12), pii: E3346. DOI: 10.3390/molecules23123346. PMC: 6320907. PMID: 30567313 [Consulta: 6 març 2020].
  61. ↑ Mei L, Wu P, Ye J, Gao G, et al «Development and application of an antigen capture ELISA assay for diagnosis of Japanese encephalitis virus in swine, human and mosquito» (en anglès). Virol J, 2012 Gen 6; 9, pp: 4. DOI: 10.1186/1743-422X-9-4. PMC: 3275457. PMID: 22221768 [Consulta: 29 gener 2020].
  62. ↑ Yoshinaka Y, Shiomi T «Agglutination of Japanese encephalitis virus with concanavalin A» (en anglès). J Virol, 1975 Mar; 15 (3), pp: 671-674. ISSN 1098-5514 . PMC: 354503. PMID: 1113378 [Consulta: 29 gener 2020].
  63. ↑ Rovid Spickler, Anna; Roth, James A.; Galyon, Jane. Enfermedades Emergentes y Exóticas de los Animales (en castellà). CFSPH Iowa State University, 15-10-2011, p. 132-135. ISBN 9780984627004. 
  64. ↑ Schiettecatte, J; Anckaert, E; Smitz, J «Interferences in Immunoassays» (en anglès). A: Advances in Immunoassay Technology, Chap. 3 (Chiu NHL, Christopoulos TK; Editors). InTech, 2012; Mar 23, pàgs: 45-62. ISBN 978-953-51-0440-7. DOI: 10.5772/35797 [Consulta: 24 setembre 2018].
  65. ↑ Shrivastva A, Tripathi NK, Parida M, Dash PK, et al «Comparison of a dipstick enzyme-linked immunosorbent assay with commercial assays for detection of Japanese encephalitis virus-specific IgM antibodies» (en anglès). J Postgrad Med, 2008 Jul-Set; 54 (3), pp: 181-185. DOI: 10.4103/0022-3859.40959. ISSN: 0022-3859. PMID: 18626163 [Consulta: 28 juny 2018].
  66. ↑ Yeh JY, Lee JH, Park JY, Seo HJ, et al «A diagnostic algorithm to serologically differentiate West Nile virus from Japanese encephalitis virus infections and its validation in field surveillance of poultry and horses» (en anglès). Vector Borne Zoonotic Dis, 2012 Maig; 12 (5), pp: 372-379. DOI: 10.1089/vbz.2011.0709. PMC: 3353748. PMID: 22217162 [Consulta: 12 febrer 2020].
  67. ↑ Solomon T, Ni H, Beasley DW, Ekkelenkamp M, et al «Origin and evolution of Japanese encephalitis virus in southeast Asia» (en anglès). J Virol, 2003 Mar; 77 (5), pp: 3091-3098. DOI: 10.1128/jvi.77.5.3091-3098.2003. PMC: 149749. PMID: 12584335 [Consulta: 13 febrer 2020].
  68. ↑ Schuh AJ, Ward MJ, Leigh Brown AJ, Barrett AD «Dynamics of the Emergence and Establishment of a Newly Dominant Genotype of Japanese Encephalitis Virus throughout Asia» (en anglès). J Virol, 2014 Abr; 88 (8), pp: 4522-4532. DOI: 10.1128/JVI.02686-13. PMC: 3993778. PMID: 24501419 [Consulta: 8 setembre 2018].
  69. ↑ Huang YS, Hettenbach SM, Park SL, Higgs S, et al «Differential Infectivities among Different Japanese Encephalitis Virus Genotypes in Culex quinquefasciatus Mosquitoes» (en anglès). PLoS Negl Trop Dis, 2016 Oct; 10 (10), pp: e0005038. DOI: 10.1371/journal.pntd.0005038. PMC: 5051684. PMID: 27706157 [Consulta: 9 setembre 2018].
  70. ↑ Zhang H, Rehman MU, Li K, Luo H, et al «Epidemiologic Survey of Japanese Encephalitis Virus Infection, Tibet, China, 2015» (en anglès). Emerg Infect Dis, 2017 Jun; 23 (6), pp: 1023-1024. DOI: 10.3201/eid2306.152115. PMC: 5443422. PMID: 28518046 [Consulta: 14 setembre 2018].

Bibliografia modifica

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Virus_de_l%27encefalitis_japonesa&oldid=33404547»