Waltharius

Waltharius és el títol d'una important obra de poesia narrativa medieval escrita en llatí durant el segle x. L'obra la trobem referenciada com Walther, Walthari i Walter d'Aquitània, però el seu títol més habitual és Waltharius. La font oral queda testimoniada amb una versió anterior en anglosaxó, de la qual només en perviuen dos escassos fragments, amb el títol de Waldere, escrits els segles VIII i X.

Infotaula de llibreWaltharius
Walther von Kerlingen und Hartunc.png
Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorEkkehard Modifica el valor a Wikidata
Llenguallatí Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Gènerepoema èpic Modifica el valor a Wikidata

En realitat el nom Walther es refereix al nom d'un llegendari rei Visigot. Sobre aquest mític rei s'han escrit:

  • El Waldere que acabem d'esmentar, escrit en anglosaxó. Dos fragments de 31 versos cadascun.
  • A la Cronicon Novaliciense, de l'abadia de Novalesa de l'any 1060, hi apareix el nostre text del rei visigot, com a Waltharius en els capítols del 7 al 13.
  • A la Cançó dels Nibelungs (Cant dels Nibelungs) també hi apareix esmentat en un breu comentari.
  • Tenim referències i fragments d'un antic cant escrit en antic alt alemany on s'hi referenciava un personatge anomenat Walther von Karlingen.
  • A la Saga Pioreks apareix el rei Visigot en els capítols 241-244, breument.
  • A la Crònica Polonesa escrita per Boguchwal hi apareix com a Wdaly Walczerz i a més esmentat com un comte polonès. Fou escrita pels volts de l'any 1135.

Les proves de la font d'oral es manifesten en el Pròleg inicial amb els versos:

Gran servidor Altíssim no menystingueu aquest llibre!
No canta tant la glòria de Déu com les proeses d'un guerrer,
anomenat Walther, mutilat per molts combats;
és un llibre de gaudi més que de pregàries al Senyor;
llegint-lo s'aprenen fets de l'antigor. (vv. 16-20)

De fet la història es refereix a un mític rei visigot establert al regne real històric de l'antiga Aquitània l'any 417 que lluità contra el rei dels vàndals, Gunther.

Es tracta del major exponent de literatura del període Renaixement carolingi però sorgeixen moltes característiques d'esdeveniments històrics de l'època de les invasions bàrbares: conductes dels personatges (sobretot la Triuwe), dades de la seva evolució històrica, cosa que dóna una certa ficció al relat amb força dosis de tergiversació, adaptant els dos mons escenari de la narració: el dels Francs i els dels Huns. L'inici es configura com una crònica que narra la invasió de l'imperi romà en hores baixes per part dels Huns, cosa que històricament es produí el segle V. Interposa la repercussió d'aquesta invasió en tres pobles d'on sorgiran els actors de ficció del seu relat. Dels Francs, Hagen i Gúnthar; dels burgundis, Hildegunda i dels visigots aquitans Walther.

En contrast la descripció de la singularitat de cadascun d'aquests pobles contrasta amb la dels huns, com un organisme compacte lligat per un mateix mode de vida: la guerra (vv. 6-12) El caràcter del personatge d'Àtila dista molt d'aquell que ens han volgut dibuixar altres autors. Aquí desapareix el caràcter salvatge per a gaudir d'una propensió desmesurada a complir els pactes acordats, cosa que el diferencia de l'incompliment d'un altre personatge del Poema el cap dels Francs, el rei Gúnthar, concretament, que manca l'acord pactat entre el seu pare i Àtila.

Cal afegir que alguns dels personatges que hi apareixen també figuren a l'epopeia germànica de La Cançó dels Nibelungs, un altre dels cimalls de la Poesia narrativa Medieval. Amb tot els noms dels protagonistes d'aquesta Cançó i el caràcter d'algun d'ells difereixen del Waltharius: Gunnar (Gúnthar) és més íntegre i honorable; Hoagni (Hagen) és increïblement maquiavèl·lic; Etzel (Àtila) és més vulnerable i influenciable.

Respecte als personatges, en la primera part del poema hi podem copsar una interessant interacció d'Àtila i la seva dona; mentre que en la segona la força domèstica desapareix bescanviada per les relacions militars de la guàrdia de Gúnthar o el vassallatge (la Triuwe) que li deu Hagen, aquest últim, avançant l'esperit feudal que aniria apareixent al llarg de l'edat mitjana i, sobretot reflex del període d'escriptura de l'obra que és l'època carolíngia i, de Carlemany, concretament.

El marc triat per la primera part que gira a l'entorn dels propòsits d'Àtila passa a una antiga província romana de Pannònia. La segona transcorre en terra dels Francs on s'hi esmenten llocs de l'època com: Worms, Metz, Estrasburg, Espira (Alemanya) i rius com el Rin o boscos, com les Vosges; també hi apareix algun personatge mític propi de les creences germàniques com Wieland.

L'emplaçament real de Les Vosges, l'escenari dels combats entre els herois i els diversos campions Francs, ha estat un indret recercat per les lletres alemanyes entusiàsticament. Mentre Grimm[cal citació] el feia a Framont, entre Schirmeck i Raon-sur-Plaine, Ludwig Uhland, el caminant infatigable, li semblà trobar ressons del nom en un indret anomenat Wasenstein, entre Biche i Wisembourg, prop de la ciutat de Niedersteimbch. [cal citació] Però seria impossible que fos aquest lloc perquè en els versos del 1142 al 1145, Walther pensa, en fer-se fosc, que els seus adversaris restants han anat a cercar ajut per a retornar amb reforços pel matí, cosa que per la distància seria impossible d'acomplir. De l'indret que proposa a Worms hi ha 22 llegües, és a dir, el doble per anar i tornar, gairebé més de cent quilòmetres, per tant, del tot impracticable.

L'autorModifica

 
Ekkehard en una representació figurada del romanticisme (1880)

El llibre va ser escrit en llatí pel monjo Ekkehard de l'Abadia de Sankt Gallen al segle X. Està escrit en 1.456 hexàmetres llatins. Sembla que el poeta hi traslladà una narració oral antiga i la composició que aconseguí respira una triple tradició: clàssica, germànica i cristiana.

Allò que coneixem de l'autor ens ho proporciona un altre Ekkehard (s'autoanomena IV, en l'autor del poema que seria el I). Es tracta d'un altre monjo del mateix monestir que el nostre autor, uns anys després, el 1060, referint-s'hi en un escrit sobre el mateix monestir titulat Casus Sancti Galli, al capítol 80. Aquest escrit ha estat qüestionat pels entesos i no tant com un altre frare del mateix indret, autor de la vida del Sant Wiborada de 1075 que cita fil per randa el vers 51 del Waltharius i el fa d'Ekkehard I i, a més, el considera deixeble de Gerald (redactor del Pròleg del poema), famós mestre capitulari de qui es tenen sobrades referències, cosa que ens permet situar l'activitat del nostre autor pels volts de l'any 920. Amb tot, l'autor, en la seva pròpia referència al v. 1455, es considera una jove cigala amb la veu encara feble que cal dispensar pel seu maldestre cant, cosa que permet deduir que metafòricament parla de la seva pròpia joventut i que era jove en el moment de la composició.

També sabem que Gerald, aquell que figura com el dador del poema en el Pròleg (v. 11), fou monjo a Sant Gall tota la seva vida. Hi morí entre el 970 i el 975. El bisbe Erchembord va exercir el seu càrrec del 905 al 991. S'havia arribat a pensar que fos l'autor del llibre però si oferí el llibre a aquest bisbe hauria resultat graciós titllar-se a si mateix de “jove cigala” (vv.1453-1454) El més lògic és que oferís una obra escrita per un seu antic alumne a qui ell va fer de mestre. Sobre això, cal tenir present la referència directa que en fa l'Ekkehard IV quan diu:

“Escrivia a l'escola (referint-se a Ekkehard I) en vers pel seu professor, un xic maldestre, certament, perquè era, no pas de fóra estant, sinó d'ànima, un xic jove, La Vida de Walther en té la mà coratjosa. Però, estant jo a Mayence, seguint ordres de l'arquebisbe Aribon, vaig corregir el seu treball, seguint les meves coneixences; donat que el seu origen bàrbar i la seva llengua particular, era d'ànima encara alemanya, no s'acordava com cal, aleshores, a la transformació llatina”

Hi ha constància que als monestirs s'hi escrivien llibres llatins per a treballar o exercitar la versificació dels alumnes. També a Sant Gall. En un dels seus manuscrits, el núm. 303, de la seva Biblioteca, hi trobem un text anotat al marge que diu:

“Composició deguda al mestre. Aquesta poesia i d'altres, de les quals en sóc autor, el mestre ens les feia escriure als nostres quaderns i jo, havent-les retrobat, les he recopilat aquí per tal d'exercitar l'emulació dels nostres joves”

Un mestre que reconeixia la vàlua de les composicions dels seus alumnes, barrejant-ne amb les pròpies, algunes de les quals excel·lien, segons el seu criteri, i les oferí com a present, tot honorant-ne la capacitat.

Gerald i l'autor, per tant són dos figures diferents. Ens ho proven els mateixos versos compostos per un i altre. Gerald, que ens diu compongué el Pròleg, compon vint-i-dos versos ben diferents, qualitativament, a la resta de l'obra.

També fou l'autor de l'Epíleg de la Vita di santa Viborada, escrita per un altre monjo del monestir, Erimannus. La seva participació fou una promesa, com esmenta, per la seva curació d'una malaltia en invocar la santa i, una consegüent promesa d'escriure'n la vida que acabà en l'esmentat Epíleg.

Waltharius fou dedicat a Erchanbald, bisbe d'Estrasburg del 965 al 991. Val a dir que els manuscrits de l'obra circulaven ben abans. Posteriorment se'n varen conèixer tres manuscrits: el de París (amb el títol de Versus de Waltharius), un de Brussel·les i el de Treves (amb el títol de Liber Waltharii); però encara que eren molt nombrosos a l'edat mitjana s'han reduït als de: Karlsruhe o d'Hirschau (del s.XII, amb el títol Hystoria Waltarii regis), el de Stuttgart (lloc on el localitzà el primer editor de l'obra Fischer de Halle) i el de Vienne (del s. XIII), amb el títol de Poesis de heroe Waltharius.

Prova és quan Ekkehard IV esmenta que corregí ell llatí de l'original, per la molta quantitat de germanismes que molestaven l'esperit crític del seu patró l'arquebisbe de Magúncia, Aribus. Tot i així sembla que quan esmenta els motius de la seva correcció ho faci referint-se a un altre text i no al present, perquè l'esmenta amb el títol de Vitam Waltharii. Sobre això podríem esmentar l'antic catàleg de la biblioteca de Toul que distingeix un Waltharius en l'apartat de Libri divinorum poetarum de dos en l'apartat Libri gentilium poetarum. Però tanmateix aquesta menció faria referència a la religiositat del text que menciona Ekkehard IV perquè trobem una Vita Waltharii en un altre catàleg de 1105, on se'l fa precedir d'una Vita Alexandri Magni (potser per assimilar el nom de l'autor a Eginhard l'autor d'aquesta Vita), cosa que fa pensar en una disposició de llibres hagiogràfics o d'obres profanes quan la nostra obra té clares inspiracions paganes i, sobretot, marcials. Aquest caràcter ens podria fer pensar que la nostra obra no formés part del projecte de Carlemany de rescat dels antics cants, les velles lleis i les tradicions ancestrals germàniques que va promoure recopilar l'emperador franc, les Antiqua et Barbara Carmina (tal com ens refereix el seu biògraf, Eginhard i, que el seu devot fill Lluís deixà destruir o féu destruir); si fos així caldria avançar la data de la seva composició del segle x al IX. La fractura dels hexàmetres de la nostra obra, per alguns estudiosos [1] serien una prova perquè de fet, per la qüestió de la correcció alguns hi ha volgut veure-hi traces d'al·literació pròpia de la tradició oral original que haurien traspuat fins al text llatí.

Fonts i composicióModifica

Els versos del poema són elegants, fàcils, encara que presentin una llatinitat mediocre però la seva obra, en conjunt, conté la més rara de les qualitats literàries: la vida. El relat no defalleix mai, l'interès creua d'un cap a l'altre tota l'obra i malgrat la barbàrie que dispensen els personatges, tots ells són, sense cap dubte, d'una valentia (tret de Gúnthar) que emmirallen virtuts com les més apassionants de les epopeies.

Els annals conservats del monestir de Sant Gall ens pinten els seus habitants com homes pietosos exempts d'austeritat i cultivadors de les coneixences que formarien l'època dels segles XI i el patrimoni de l'esperit humà. Se'ns hi refereix l'admiració per Virgili i Aureli Climent Prudenci, precisament dos autors clàssics que Ekkehard sembla consultar.

De Virgili prengué moltes expressions del text, hemistiquis i, fins i tot, versos sencers. D'Aureli Climent Prudenci s'hi veuen clares reminiscències de la seva obra Psychomachia on sembla inspirar-s'hi en diverses descripcions, en l'ordenació dels combats, etc.

ArgumentModifica

Primera part. (vv. 1-427)Modifica

Walther és fill del rei got d'Aquitània, Alfer. Una expedició d'Àtila irromp des de l'oest a les terres d'aquest rei i altres que les comparteixen. Davant de l'amenaça tots els monarques compren la pau amb or i prínceps ostatges, això és: Gibich, el sobirà dels francs, tramet al rei hun Hagen, d'origen troià i noble; el burgundi Herrich tramet la seva única filla Hiltdegunda; i Alfer, el seu fill Walther que, aleshores és un infant però està promès a la filla dels Burgundis. Els Huns, plens de joia pel tracte, es retiren a la seva terra original enduent-s'hi els prínceps ostatges.

Allí Àtila els puja tots com si fossin fills seus i, mentre a Walther i Hagen els prepara en l'art de la guerra, Hiltdegunda és confiada a la seva dona Ospirin. Tots ells es distingeixen dels Huns, tant en força com en intel·ligència. Hiltdegunda es guanya l'amor de la reina per la puresa dels seus costums i la seva activitat encoratjadora. Tant és així que rep el privilegi de ser guardiana del tresor.

Mentrestant Gibich mor i Gúnthar, el seu successor, es nega a continuar pagant als Huns. Això fa que Hagen fugi per temor a les represàlies i retorni cap a la seva terra. La reina dels Huns tem que Walthari faci el mateix i aconsella el seu marit Àtila que en fermi la seva fidelitat donant-li per muller la filla d'un dels prínceps Huns. Però Walther es desmarca d'aquestes intencions i es considera desmereixedor d'aquest honor, perquè perdria l'interès pel servei que presta al rei fora de la qual cosa no hi ha res que el satisfaci més. Veient que pel jove ni dona, ni infant ni res més preuat que guerrejar el satisfà, el rei abandona els seus propòsits de buscar-li un bon partit.

Wather encapçala les hosts dels Huns contra un poble revoltat. Hi ha una gran batalla i el jove té l'oportunitat de demostrar la seva valentia. Amb el front llorejat per la victòria retorna al costat d'Àtila. Durant la celebració es troba amb Hiltdegunda i mantenen una conversa amorosa, dins la qual la noia ofereix beguda a Àtila que cau en un estat d'embriaguesa severa i de somnolència. Walthari i la noia acorden llavors fugir plegats. La fugida reïx gràcies al fet que els Huns estan immersos en un son fins l'endemà. Els joves fugen muntant el mateix cavall, Lleó, carregat amb dos cofres plens de riqueses i menat per la noia.

Segona part. (vv. 428-1061)Modifica

Passen la nit cavalcant i arribada la matinada es refugien dins del bosc. Així passen quaranta dies fins que arriben a la riba del Rin, concretament a Worms, la residència del rei franc. Des d'allí travessen el riu amb una embarcació que els duu a l'altra riba. Per tal de pagar el passatge donen al barquer uns peixos pescats durant el seu llarg periple i continuen el viatge. Mentre, el barquer ven els peixos al cuiner del rei Gúnthar. En servir-los-els el rei queda sorprès perquè mai havia vist uns peixos com aquells. Comprèn que provenen d'un altre país i indaga amb el cuiner d'on han vingut. El barquer l'informa de la parella de desconeguts composta pel vigorós cavaller guarnit d'aram i la jove seductora que menava el cavall, de les dues capses... de com dringava el contingut en piafar el cavall encabritant-se: "com si unes dones sospesessin or".

Hagen, que és present a en la conversa, s'exclama exultant que no pot ser cap altre que el seu company Walther, tot just arribat del país dels Huns. Gúnthar, en sentir-lo, se n'alegra perquè pensa que també deu haver dut el tresor que Gibich havia enviat a l'est i ara el retorna al seu regne. Fa sortir precipitadament al seu encalç dotze homes triats entre els millors i Hagen i el rei, també, per descomptat, se'ls afegeix.

Encontinent la jove parella ha arribat al bosc de Les Vosges on espera poder-hi trobar un esperat repòs. Hi ha una cova, en un rocam, enmig de dues muntanyes; està recoberta de matolls i només s'hi pot entrar per un estret congost. Allí reposa l'heroi, amb el pit descansant damunt del pit de la jove, mentre que ella està a l'aguait i fa guàrdia zelosament.

Gunther ha resseguit les petjades dels fugitius i tot i els advertiments de Hagen s'acosta sigil·losament a la cova, amb els dotze homes. Però prendre'ls per sorpresa és endebades i s'estableix un ferotge combat on Walther en surt triomfant, decapitant tots i cadascun dels onze prohoms.

Tercera part. (vv. 1062-1456)Modifica

El rei, fora de si, esperona Hagen a entrar en combat. Però aquest li recorda el menyspreu que li ha professat davant tota la cort i com ha titllat el seu difunt pare de covard i, amb ironia, diu que no es veu amb cor de lluitar, perquè altrament seria una ofensa per la Francònia. Però el jove dubta, perquè, malgrat que havia jurat fidelitat al seu amic, finalment, les súpliques del seu rei i la vergonya del descrèdit del seu regne pesen més i desvetllen la seva fidelitat de vassall, amb tot, convenç que en aquell indret no podran vèncer la perícia d'aquell combatent excepcional i que cal planejar una emboscada tan bon punt el jove surti d'allí.

Walther ha pogut seguir la reconciliació dels seu amic amb el rei i, malgrat la foscor de la nit, decideix romandre fins a la matinada per tal que el superb rei no pugui acusar-lo de fugir del combat. Amuntega tot d'espines al congost per tal de dificultar el pas dels possibles enemics i, després, s'aboca a restituir els caps dels vençuts, tot gemegant i, s'agenolla vers l'orient en una pregària, demanant a Déu, amb l'espasa a la mà, servir l'ànima d'aquells morts i també li'n dóna gràcies per haver-lo il·luminat amb la victòria. Fet això s'adorm damunt dels seu escut, vetllat per Hiltdegunda que cantusseja per no adormir-se; però el noi, just al primer son, ja es desperta i bescanvien els papers.

Despulla els morts de les armes i els deixa només els vestits i els braçalets; els pren espases i cinyells, cuirasses i cascs i ho carrega als cavalls que els ha guanyat.

A la matinada es produeix l'atac dels assaltants. Durant el combat, Gúnthar perd una cama, Hagen un ull i sis dents i, Walther, la mà dreta. Tal és el resultat que tots ells s'aboquen a fer un tracte de pau. Es reparteixen el tresor dels Huns i deixen a la parella marxar del lloc mentre fan les paus els dos joves guerrers.

Walther és acollit finalment a la seva pàtria amb grans honors, es casa amb Hiltdegunda i, un cop mort el seu pare, regna en pau durant trenta anys.

El relat acaba amb la velada confessió de l'autor de no poder explicar totes i cadascuna de les victòries que va aconseguir després, perquè, ens diu, seria fatigar el paper.

BibliografiaModifica

ReferènciesModifica

  1. M. Wolf