Viquipèdia

War Requiem

War Requiem (Rèquiem de Guerra), de Benjamin Britten, és una obra amb set moviments, que fou estrenada a la catedral de Coventry, Birmingham (Regne Unit), el 30 de maig de 1962.

Infotaula de composicióRèquiem de Guerra
Títol originalWar Requiem
Forma musicalRèquiem
CompositorBenjamin Britten
Creació1961 - 1962
Data de publicació1962 Modifica el valor a Wikidata
Durada84 minuts
Instrumentació3 flautes, 2 oboès, 3 clarinets, 2 fagots i contrabaixos, 6 corns, 4 trompetes, 3 trombons, tuba, arpa, timpans, percussió (4 intèrprets), tambors, campanes tubulars, vibràfon, platets, triangle, castanyoles, bloc de temple, fuet, tambor baix, 2 tambors amb tirants, 1 tambor tenor, piano, orgue o harmònium (l'orgue només pel Libera me) i cordes
Estrena
Estrena30 de maig de 1962 catedral de Coventry - Birmingham
Moviments
Requiem aeternam, Dies irae, Offertorium, Sanctus, Hosanna in excelsis, Agnus Dei, Libera me,

Origen i contextModifica

La consagració de la catedral de Coventry (1962), destruïda totalment per la Luftwaffe durant la segona guerra mundial, exigia una obra musical d'envergadura que reafirmés la reconciliació de les nacions anteriorment en guerra, ja que aquesta nova edificació reemplaçà la catedral destruïda pels bombardeigs del 1940. Les credencials pacifistes de Benjamin Britten i la seva facilitat per les estructures musicals grandioses el convertien en el compositor ideal per a aquesta tasca.

En utilitzar la poesia de guerra de Wilfred Owen, juntament amb fragments del text de la missa de rèquiem llatina, Britten va crear una obra que invoca una resposta cristiana però també posa en dubte la certesa consagrada en les paraules de l'antiguitat. Reuní solistes dels tres principals països de l'Europa occidental que havien combatut, amb els quals delimità un primer pla en què dos soldats (un tenor i un baríton) reflecteixen les desastroses realitats del combat en el segle xx. A una certa distància, l'etèria i angelical soprano ofereix mots de consol recolzades per les invocacions d'un cor de sopranos i un orgue de cambra.[1]

RepresentacionsModifica

 
Nova Catedral de Coventry on s'estrena el War Requiem

Per l'estrena s'havia pensat que els intèrprets fossin d'algunes de les nacions que havien lluitat tant en un bàndol com en l'altre per demostrar l'esperit d'unitat. Galina Vixnévskaia (Rússia), Peter Pears (Regne Unit) i Dietrich Fischer-Dieskau (Alemanya). L'URSS, --amb l'excusa que la catedral de Coventry havia estat reconstruïda pels alemanys i els anglesos per fer oblidar el feixisme—i que a més tenia les fronteres tancades, no va permetre a la Vixnévskaia que viatgés a Coventry, per la qual cosa va ser substituïda per la soprano Heather Harper, que amb només 10 dies va haver d'aprendre's la seva part de l'obra.

Anàlisi musicalModifica

Requiem aeternamModifica

 
Sir Winston Churchill vista l'antiga catedral després d'un bombardeig

L'obra s'inicia amb un caràcter processional al voltant de les dues primeres paraules, Requiem aeternam. Un breu motiu en anacrusa impulsa lentament les sonoritats de l'orquestra simfònica cap a l'agut, fins a arribar al text següent et lux perpetua, procés que ens ha portat de l'ombra a la llum. Cada vegada de forma més decidida les campanes interpreten dues notes, Do i Fa#, un interval de tritó, les mateixes notes que ha interpretat el cor. Les paraules inicials retornen, amb elles, el caràcter processional.

Te decet hymnus, cor de nens, dividits a dues veus i acompanyats per l'orgue i els violins, sonoritats llunyanes tenyides d'esperança. Tornen els elements del principi, de sobte, abruptament, l'arpa i el contrabaix introdueixen un altre nivell, el dels solistes i l'orquestra de cambra.

What passing bells, l'aspecte cerimonial s'esvaeix, el poeta observa la crueltat, és la realitat que l'envolta, destrucció i mort, el paisatge de la guerra, la música ara és aspra i violenta. Finalment, i per última vegada i de sobte torna el tritó inicial, les campanes i una ressonància del Kyrie; disminuint progressivament finalitza la primera part.

Dies iraeModifica

 
Pintura txeca de l'any 1918 representant un Dies irae

És el fragment més complex de l'obra, com el nucli fonamental, per bé que situat en segon lloc entre sis parts. Els instruments de metall interpreten una fanfara que anuncia el Dia del Judici Final, el cor canta d'una manera entretallada i rítmica (sovint en compàs 7/4). Els dos motius s'alternen i se superposen. Tuba mirum portarà a l'entrada de l'orquestra de cambra. Aquesta alternança de Dies irae i de textos poètics acompanyats per l'orquestra de cambra continuarà tot al llarg d'aquesta part dividida en deu seccions, que són els resultat dels dos poemes més les intervencions de l'orquestra.

Aquest primer poema porta la indicació de Tranquillo, poco più lento, senza rigore: el text s'inicia amb les paraules Bugles sang; amb una ressonància continuen els temes anteriors. Les fanfares acompanyen el poema que canta el baríton.

Majestuosament però amb energia la soprano intervé amb un interval de quinta ascendent, amb solemnitat s'anuncia el Dia del Judici Final, soprano i cors combinen les intervencions, fins al Rex tremendae, en què l'interval de quinta es capgira i es converteix en descendent, tot originant un moment de gran dramatisme. De sobte un fragment Allegro e giocoso, és el duo de tenor i baríton ple d'ironia i de lleugeresa.

Recordare, veus de dones i orquestra, fragment expressiu i serè. Després un altre contrast, ràpid i decidit; els baixos intervenen amb les paraules Confutatis maledictis, dos motius, el rítmic del cor d'homes i un altre que llisca, format per semicorxeres.

Tercera intervenció de l'orquestra de cambra, el baríton canta Be slowly lifted up; inesperadament torna l'implacable Dies irae. Després més lentament (encara que mantenint el compàs de 7/4) el Lacrimosa. Finalment última intervenció de l'orquestra de cambra, recitatiu interpretat pel tenor. Mots de tendresa i consolació, alternança entre el Lacrimosa i el poema Move him cantat pel tenor.

OffertoriumModifica

Cor de nens, veus llunyanes, breu introducció gairebé com un recitatiu, les veus estan acompanyades per un orgue (o un harmònium). Canvi, Sed signifer, orquestra i cor Animato, breu episodi fins a arribar a la fuga a partir del text Quam olim Abrahae. Llarg crescendo per emfasitzar el text fins al punt culminant. El baríton i el tenor amb l'orquestra de cambra canten la versió d'Owen de la història d'Abraham i Isaac. La idea de la innocència apareix novament amb el cor de nens i l'orgue, posteriorment se superposaran els dos nivells., l'Offertorium finalitza amb els cors i l'orquestra. Alguns dels temes utilitzats en aquesta part final pertanyen a una obra de joventut, el Canticle II Abraham and Isaa, op. 51.

SanctusModifica

Petita pausa enmig de la violència; rítmicament, la percussió i el piano acompanyen la soprano que canta la glòria divina. Torna el tritó Do-Fa#, malgrat que ara en un ambient més lluminós que a l'inici.

Hosanna in excelsisModifica

Fanfara amb instruments de metall, fins a la intervenció de la soprano interpretant molto tranquillo el Benedictus, i perllongant l'ambient de serenitat. Es reprèn el motiu de les fanfares fins al tutti final. Sobtadament la realitat davant le fervor religiós; el baríton acompanyat de l'orquestra de cambra canta After the blast of lightning, visió poètica de profunda tristesa.

Agnus DeiModifica

 
Pintura alemanya d'un Agnus Dei

Aquesta és la part més breu de l'obra; hi intervé fonamentalment el tenor amb l'orquestra de cambra, però el cor hi apareix de manera intercalada. El compàs 5/16 es manté sempre, tot donat un caire de fluïdesa i simplicitat.

Libera meModifica

L'última part s'inicia amb un ritme de marxa, lentament les sonoritats profundes de la percussió inicien un procés d'acceleració constant. Els contrabaixos interpreten un motiu derivat del primer poema What passing bells. El progrés de la marxa ens porta a un punt d'intensitat, i després la soprano canta Tremens factus, també una altra relació amb motius de l'inici, ara és l'interval de quinta descendent que apareixia en el Dies irae. Tot aquest procés d'intensificació ens porta al punt culminant: Dies magna et amara valde, clímax en què trobem un dramàtic cant de súplica, Libera me interpretat per la soprano i el cor. Lentament disminueix la intensitat fins al recitatiu lento e tranquillo basat en el poema "Strange Meeting", consumació de l'obra: el tenor canta un poema d'Owen que relata la trobada, com en un somni, amb un soldat enemic, I am the enemy you killed, my friend. Cant Contingut, només trencat per inquietants motius ràpids, tot l'horror hi és expressat amb pocs mitjans. Segonss Britten, fragment que no necessita comentaris.

Últimes pàgines, les forces s'unifiquen, com a l'inici. Els dos soldats canten Let us sleep now, mentre a distància sentim el cor de nens, i posteriorment s'ha afegeix la soprano. Abans dels darrers compassos, les campanes sonen per última vegada amb l'acord de tritó. L'obra acaba lentament amb serenitat, l'acord de fa major superposat al tritó do-fa# de les campanes tanca l'obra.[2]

Discografia seleccionadaModifica

ReferènciesModifica

  1. ↑ 1001 Discos de Música Clàssica, pàg. 871, articles de Matthew Rye-Luis Suñen. Editorial Grijalbo (ISBN 978-84-253-4146-5)
  2. ↑ Catalunya Música, revista musical catalana, pàgs. 28-29, núm. 235 maig de 2004 Diposit legal: B-34-432/83 (ISSN 1136-7458)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=War_Requiem&oldid=24919930»