William Randolph Hearst
William Randolph Hearst (San Francisco, 1863 - Beverly Hills, 1951) fou un periodista, editor,[1] publicista, empresari, inversor, polític i magnat de la premsa i els mitjans estatunidencs, que va emergir com un dels més poderosos personatges de l'escena política i empresarial d'aquest país.[2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 abril 1863 San Francisco (Estats Units d'Amèrica) |
| Mort | 14 agost 1951 (88 anys) Beverly Hills (Estats Units d'Amèrica) |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Sepultura | Cementiri Cypress Lawn |
| Membre de la Cambra de Representants dels Estats Units | |
| 4 març 1903 – 4 març 1907 Circumscripció electoral: Districte 11 de Nova York pel congrés | |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Harvard St. Paul's School Harvard College |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Washington DC |
| Ocupació | polític, socialite, empresari, editor, reporter, col·leccionista d'art |
| Activitat | 1880 - 1949 |
| Partit | Partit Demòcrata dels Estats Units |
| Família | |
| Cònjuge | Millicent Hearst (1903–1951) |
| Parella | Marion Davies |
| Fills | George Randolph Hearst (  ) Millicent HearstWilliam Randolph Hearst ( ) Millicent HearstJohn Randolph Hearst ( ) Millicent HearstRandolph Apperson Hearst ( ) Millicent HearstDavid Whitmore Hearst ( ) Millicent Hearst |
| Pares | George Hearst i Phoebe Apperson Hearst |
Signatura  | |
   | |
Hearst va consolidar un dels més grans imperis empresarials de la història, i va arribar a posseir un total de 28 diaris de circulació nacional, entre ellsLos Angeles Examiner, The Boston American, The Atlanta Georgian, The Chicago Examiner, The Detroit Times, The Seattle Post-Intelligencer, The Washington Times, The Washington Herald i el seu periòdic principal The San Francisco Examiner, a més de diversificar-se amb la possessió d'empreses editorials, companyies i emissores radials, així com les revistes Cosmopolitan, Town and Country i Harper's Bazaar, entre moltes d'altres.
Àmpliament conegut per fer servir els mitjans com a autèntics instruments polítics, a més de ser el més famós dels promotors de la premsa groga, s'aprofità del fet de generar escàndols i de la manipulació mediàtica, per aconseguir que els seus interessos comercials i polítics es veiessin beneficiats; així per exemple intervingué per tal que es produís la Guerra hispano-estatunidenca i els seus periòdics fossin els que obtinguessin les primícies, així com la campanya que va realitzar en contra de la Revolució Mexicana, primer per mantenir el règim de Porfirio Díaz i després el de Victoriano Huerta, això a causa de la immensa quantitat de propietats i hisendes posseïdes per ell en territori mexicà, que s'haurien vist en risc amb la revolució.
Desitjós de consagrar-se al camp polític, Hearst va tractar d'arribar a diversos càrrecs públics, valent-se de totes les eines de què va disposar. Va tenir èxit en ser elegit pel Partit Demòcrata, com a membre de la Cambra de Representants del Congrés dels Estats Units, per al període 1903 - 1905 i després va aconseguir reelegir-se pel consegüent període de 1905 - 1907, però va fallar posteriorment en el seu intent de convertir-se en Alcalde de Nova York i després fracassa una altra vegada, en aquesta ocasió en la seva aspiració a ser governador de l'Estat de Nova York. A partir d'aleshores no interferiria directament en la política, tot i que sí que hi mantindria la seva ingerència.
Hearst també fou un col·leccionista d'art, i sovint ha estat considerat com a espoliador pel fet que comprava objectes i estructures de gran valor cultural i patrimonial per endur-se-les als Estats Units. Una de les víctimes és el cas del pati gòtic de Can Aiamans, dit també Posada de l'Estorell, que havia estat desmuntat a final del segle xix i venut el 1925 a l'antiquari Josep Costa Ferrer. Quatre anys més tard, el marxant d'art Arthur Byne el comprà per Hearst, que se l'endugué als Estats Units i de llavors ençà, es desconeix la localització de les peces, atès que, amb el Crac del 29, Hearst es veié obligat a vendre i el patrimoni artístic propietat seva es dispersà.[3]
La història de Hearst, plena d'ambicions, extravagàncies i accions tan despòtiques com arbitràries, seria portada a la pantalla gran per Orson Welles, amb la famosa pel·lícula Ciutadà Kane, la qual el mateix Hearst va tractar d'evitar que fos estrenada, el que va ocasionar justament l'efecte contrari, atès que va obtenir un bon èxit a taquilla. Fins i tot aconseguiria guanyar un Oscar i a la llarga seria considerada com una de les més extraordinàries obres del setè art.
Referències
modifica- ↑ «William Randolph Hearst». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Belchem, John. Diccionario Akal de Historia del siglo XIX (en castellà). Madrid: Akal, 2007, p. 229. ISBN 9788446018483.
- ↑ «Ciutadà Kane, un espoliador a Palma». Ara Balears, 03-09-2022.
