Acaia

regió de l'antiga Grècia a la costa nord-oest del Peloponès

Acaia (en grec antic Ἀχαΐα) era una regió de l'antiga Grècia a la costa nord-oest del Peloponès. Tenia al sud l'Arcàdia, al sud-oest l'Èlide i al nord el golf de Corint. Era una regió muntanyosa.

Infotaula de geografia físicaAcaia
TipusRegió històrica Modifica el valor a Wikidata
 38° 06′ N, 21° 54′ E / 38.1°N,21.9°E / 38.1; 21.9
El Peloponès, a l'Antiguitat (versió interactiva)

GeografiaModifica

La muntanya principal estava situada damunt de la ciutat de Patres que Polibi anomena Panachaikon (Παναχαϊκὸν ὄρος). Vora la costa hi havia alguns promontoris rellevants: Drépanon (Δρέπανον) (la punta nord del Peloponès), Rhion (Ριον), al seu costat (a l'est), i Araxos al límit entre l'Acaia i l'Èlide.

Els rius principals eren el Crathis (que neix a Arcàdia), el Peiros (o Acolos), el Sythas (al límit entre Acaia i Sició), el Krios, el Buraicos (nascut també a Arcàdia), el Cerynites (igualment sorgit a Arcàdia), el Selinos, el Meganitas, el Fenix, el Bolinaios, el Xelemnos, el Carados, el Meilicos i el Glaukos. Alguns d'ells eren només rierols que no portaven aigua a l'estiu.

HistòriaModifica

El nom d'Acaia és més aviat confús a la història de Grècia. Homer menciona els aqueus, però no parla de cap país amb el nom d'Acaia, i utilitza aqueu com a sinònim de grec. La tradició deia que els pobladors primitius eren pelasgs i s'anomenaven agialeis (Αἰγιαλεῖς "homes de la costa") fins que el país va ser poblat pels invasors jonis. La mitologia explicava que , fill de Xutos va arribar des de l'Àtica amb un gran exèrcit, es va aliar a Selí, rei del país, i es va casar amb la seva filla Hèlice i després el va succeir al tron. En honor d'Ió, el país es va anomenar Jònia. Els jonis van restar amos del país fins a l'arribada dels doris, que van expulsar els aqueus d'algunes regions del Peloponès i es van establir a Jònia sota el seu rei Tisamen, fill d'Orestes.

Els jonis van ser derrotats en una batalla i es van refugiar a l'Àtica i els aqueus van quedar amos del país, que va prendre el seu nom, segons diu Heròdot. Es deia que el jonis habitaven en poblets i que els aqueus, al recuperar el país, van construir ciutats per la unió de diversos llogarets: Patres es va formar per la unió de set pobles, Dime de vuit, i Hàgios de la unió de set o vuit. Els aqueus posseïen dotze ciutats i el seu territori estava dividit en set o vuit demos. Es diu que el nombre de dotze el van prendre dels jonis, que havien dividit el país en dotze parts quan van ocupar el país, i per això la Lliga Aquea estava formada per dotze ciutats. Aquestes ciutats formaven un estat dirigit per reis suposats successors de Tisamen, fins a Ogigos, que en va ser el darrer i després es va abolir la monarquia. S'hi va establir la democràcia i cada ciutat va ser una polis independent, però van formar la Lliga Aquea, que inicialment tenia una finalitat religiosa, amb sacrificis i jocs públics, on es debatien qüestions que interesseven a tothom. Heròdot enumera les dotze ciutats de la Lliga: Pel·lene, Aegeira, Aegea, Bura, Helike, Aegeion, Ripes, Patres, Fares, Olenos, Dime i Tritaia. De la llista que dóna Polibi, se sap que Ripes (Rhipes) i Aegea van ser substituïdes per Leòntion i Cerineia. La seu de la Lliga era Hèlice i el déu tutelar Posidó.

En general, es van mantenir neutrals en les guerres (ni tan sols van prendre part a les Guerres mèdiques) i eren una regió pròspera fins al temps de Filip de Macedònia. El 454 aC, van ser aliats d'Atenes, però el 445 aC, quan es va establir la pau amb Esparta per trenta anys, Acaia va caure sota la influència espartana. En la Guerra del Peloponès, només Pel·lene era aliada d'Esparta i la resta es va mantenir neutral, fins que, avançat el conflicte, Patres es va posar al costat d'Atenes. Quan Hèlice va ser destruïda per un terratrèmol l'any 373 aC, la seu de la Lliga es va traslladar a Aegion i el déu protector va ser Zeus Homarios i també Demeter. El 338 aC, a la Batalla de Queronea, van estar al costat d'Atenes i de Tebes, i van ser derrotats pels macedonis. El 330 aC, la Lliga es va unir a Esparta (menys Pel·lene) i va ser derrotada amb la resta dels grecs a Mantinea. La lliga va quedar molt debilitada i no va poder participar a la Guerra de Làmia després de la mort d'Alexandre el Gran. Els diàdocs Demetri, Cassandre i Antígon Gònates van establir guarnicions al país i van afavorir els tirans locals. A la mort de Lisímac de Macedònia el 281 aC, van recuperar la independència i les primeresciutats que van expulsar els macedonis van ser Patres i Dime, exemple seguit aviat per Triteia i Phares. Les invasions dels gals van impedir la reacció macedònia. Aquestes quatre ciutats van renovar la Lliga Aquea l'any 280 aC i aviat s'hi van unir Aegion i Bura (275 aC) i va seguir Cerineia. De les antigues ciutats de la lliga, només restaven Leòntion, Aegeira i Pel·lene fora (Hèlice ja no existia i Olenos va quedar deshabitada per aquell temps) i finalment les tres s'hi van adherir i així va quedar formada una lliga de 10 ciutats.

La lliga renovada va ser un dels cossos polítics més importants de Grècia. Tenia com a objectiu polític la unió de les ciutats estat, mantenint un autogovern intern complet. Una assemblea federal (Synedrion) que es reunia dos cops a l'any (a Hàgios, encara que més tard va passar a Corint o altres ciutats que es van unir a la Lliga) i tenien dret de paraula tots els ciutadans de més de 30 anys, i les votacions eren per majoria. A més de l'assemblea, hi havia un Consell que decidia les qüestions a sotmetre a l'assemblea. La lliga la dirigia un strategos tant civil com militarment. Els primers 25 anys, governaven junts dos estrategs (280 a 255 aC), però a partir d'aquesta data només se'n designava un de sol, el primer Marc de Ceryneia, i es va designar un hipparcos o comandant de la cavalleria; hi havia un subestrateg però no se'n saben les funcions; un secretari (grammateos) i un comitè permanent de deu membres (demiurgos), segurament un per cada ciutat (en adherir-hi noves ciutats, el nombre del comitè va ser de deu); totes aquestes funcions duraven un any i l'estrateg no podia ser reelegit fins passat un any, i si moria exercint, el seu antecessor agafava el càrrec fins al final del mandat.

Quan Àrat va lliurar Sició, del seu tirà va aconseguir que la ciutat s'unís a la lliga (251 aC). Àrat, amb només 20 anys, va emprendre la missió d'alliberar de tirans el Peloponès, que eren en general partidaris de Macedònia, i unir les ciutats a la Lliga. Així, durant uns anys, moltes ciutats es van unir a la Lliga després d'enderrocar-ne els tirans.

Antígon Gònates, rei de Macedònia, i el seu successor Demetri II, es van aliar amb els etolis, però Àrat els va derrotar. El 243 aC, Àrat va expulsar el tirà de Corint i la ciutat es va unir a la Lliga i van seguir Mègara, Trezè i Epidauros als pocs mesos (243 aC). El 239 aC, es va unir a la Lliga la ciutat de Megalòpolis i el 236 aC Argos. Semblava que Àrat podia dominar tot el Peloponès, però Esparta, sota la direcció del rei Cleòmenes III, s'oposava a aquests plans. Quan Àrat es va apoderar d'Orcomen, Tegea i Mantinea, ciutats arcàdies que s'havien unit a la Lliga Etòlia que al seu torn les havia cedit a Esparta, va esclatar la guerra (227 aC) que Polibi anomena Guerra Cleomènica; els aqueus van ser derrotats en diverses batalles i van perdre algunes ciutats; finalment, van accedir a entrar en aliança amb Esparta amb el rei Cleòmenes com a cap de l'aliança. Àrat, llavors, va demanar ajut a Antígon III Dosó, que va posar Acaia sota dependència de Macedònia. Les negociacions amb Cleòmenes van fracassar i va esclatar la guerra altra vegada el 224 aC i, finalment, Antígon va derrotar Cleòmenes en la Batalla de Sel·làsia (221 aC). Cleòmenes va sortir del país cap a Egipte i Antígon va quedar amo d'Esparta, però no va donar cap nova possessió a la Lliga Aquea.

El 220 aC, va començar la guerra social amb la invasió del Peloponès pels etolis. Els aqueus van ser derrotats i Àrat va demanar altra vegada ajut a Macedònia, on ja era rei Filip. El rei macedoni va dirigir la guerra amb encert i els etolis van haver de demanar la pau el 217 aC.

La lliga va gaudir d'uns anys de pau, però força supeditada a la política macedònia. És possible que Àrat fos enverinat per ordre de Filip el 213 aC. La Lliga es va regenerar amb Filopemen, que va introduir reformes a l'exèrcit i va establir les tàctiques dels macedonis, i va poder assolir una certa independència. Va derrotar Macànides, tirà d'Esparta l'any 208 aC i va demostrar que l'exèrcit aqueu tornava a estar en bona disposició.

En la guerra entre Filip V de Macedònia i Roma, la lliga es va decantar per la darrera i va fer-hi un tractat de pau (198 aC). Els següents anys, la lliga va estar en guerra amb Nabis, el tirà successor de Macànides, que va morir assassinat per alguns etolis el 192 aC, i llavors Filopemen va aconseguir que Esparta s'unís a la lliga, a la qual també van entrar el 191 aC Messènia i Èlide, amb la qual cosa tot el Peloponès era, doncs, part de la Lliga, però el tractat amb Roma limitava el seu poder.

El 188 aC, Filopemen va decidir arrasar les fortificacions d'Esparta i abolir les lleis de Licurg i el Senat romà el va censurar. La lliga i el senat van acordar aquesta i altres decisions, però cada vegada era més evident el control de Roma, tot i que la independència de la lliga era reconeguda. Filopemen era partidari de la sobirania i de no provocar Roma per mantenir la independència, i després de la seva mort van seguir la mateixa política Licortes, Xenó d'Ègion i Polibi. En canvi, Cal·lícrates de Leòntion encapçalava el partit pro-romà, partidari de ser-ne un estat vassall però engrandit gràcies a l'ajuda romana. Després de la derrota de Perseu pels romans, Cal·lícrates va enviar a Roma mil aqueus escollits amb l'acusació d'haver ajudat Perseu (167 aC) i que van restar com a presoners a Itàlia durant 17 anys, i quan només en restaven uns 300, els va ser permès el retorn pel senat. Entre els retornats, hi havia Polibi, l'historiador. Alguns van tornar clamant a la guerra contra Roma. En aquest moment, hi havia una disputa entre la Lliga i Esparta i el senat romà va enviar una ambaixada a Grècia el 147 aC, que va exigir la sortida d'Esparta, Argos i Corint de la Lliga, i havia de restar només una lliga de ciutats aquees. Això va ser rebutjat per la lliga i el seu cap, Critolau, va convèncer els altres d'anar a la guerra. La Lliga va declarar la guerra a Esparta, cosa que equivalia a fer la guerra a la seva protectora, Roma. El 146 aC, Critolau va marxar per Beòcia cap a Tessàlia, però es va retirar en acostar-se Quint Cecili Metel, que venia de Macedònia. Metel va enfrontar-se a Critolau prop de Scarfia, una mica al sud de les Termòpiles, on va ser derrotat. Critolau va desaparèixer i els aqueus es van retirar a Corint, on es va presentar Metel. Dieu, successor de Critolau, va decidir continuar la lluita, ja que ell mateix n'havia estat promotor i no podia esperar perdó dels romans. Mentrestant, Metel va ser substituït pel cònsol Luci Mummi Acaic. Dieu va obtenir uns petits èxits parcials i va presentar batalla als romans davant de Corint, però va ser derrotat fàcilment i Corint es va rendir, i els romans van prendre una sagnant venjança: van executar tots els homes, les dones i criatures venudes com a esclaves, i la ciutat saquejada i després incendiada l'any 146 aC. Això va ser el final de la Lliga. El seu territori va esdevenir la província d'Acaia.[1]

CiutatsModifica

EstrategsModifica

ReferènciesModifica

  1. Smith, William (ed.). «Achaia». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 27 desembre 2020].

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Acaia